A falta de pa... bones són sípies!

Aprofitant que el temps no ens dona treva i perquè "lo prometido es deuda", aquestes últimes setmanes m'he dedicat a la sípia sense moure'm de casa.

És cert que no tira com un peix, i molts podeu pensar que és una pesca avorrida, però la pesca de la sípia també té els seus secrets, i més que explicar-vos-els us els ensenyaré.

Estigueu atents que comença la película!

3...

2...

1...

Acció!!!

Però tu pesques, nena?

Hi ha una noia que fa dies em fa ballar el cap, i per ella vull fer un canvi de rumb. Sentint-ho molt, seguidora de la mà pintada, he de fer les maletes i buscar-me un altre lloc per parlar d'embarassos, dels fills i totes les altres coses que no siguin de pesca. Contactaré amb tu privadament, per donar-te les gràcies i, si es dóna el cas, donar-te una nova adreça.

No em busqueu, vull parlar de moltes coses però ho faré anònimament, com l'spiderman o l'home-lletra, autèntics escriptors de mena però que recorren a un màscara per no destrossar-se la seva propia vida. Ara entenc perquè ho fan,  i així ho faré jo. No sé quan, ni on, però seguiré el camí de les muntanyes en una altra part.

Aquí seguirem el camí del mar i de la pesca.

Primera Pedra, ara sí, s'ha convertit només amb un blog de pesca. Us ho passareu bé...

Recordeu en Zipi i Zape, l'Astèrix i l'Obelix (jo sóc el gordo), en Mortadelo i en Filemon, en Batman i en Robin, en Tintín i en Milú?  Doncs a partir d'ara veureu en Raül i l'Anna (el burro sempre davant) i entendreu perquè sóm inseparables.

aquest és l'abans i el després que tant buscava... i estic segur que us encantarà!

Perdoneu les molèsties...

Sé que esteu neguitosos, i potser fins i tot empipats, us he posat el caramel a la boca i com un lladregot de nou us l'he arrabassat. Però no em culpeu per ser un maldestre amb la informàtica, que prou atabalat em té. Necessito escriure aquesta entrada de prova, i si la veieu bé, la pròxima serà la bona. Només us demano paciencia, aviat us ho agraïré.

Ah, i no cal que voteu, que aquest, de sobres sé que és molt dolent

ara edito jo, que a mi no em va bé! cagum tot! no tinc temps de res i vinga  perdre'l...

i ara pq collons funciona? puc editar el teu missatge però no puc fer cap nova entrada!

Una de cine

Les dues de la tarda, o del migdia pels que dinen a l’hora dels senyors. Els nens dinats des de la una, els pares des d’un xic més tard, amb el cel que sembla que finalment aguanta tot i l’amenaça constant de deixar-se descarregar. Estic cansat. He dormit com sempre -o sigui, fatal- i he treballat força aquest matí malgrat sigui diumenge de pascua. Em moro per fer una migdiada, però els nens no estan cansats... i són ells qui manen.

Estirat al sofà, no deixo d’agafar atacs de ràbia reprimida quan  una se’m llença a sobre sense previ avís, quan em pregunta coses sense solta ni volta, o quan vol que li expliqui el conte de Sant Jordi sense parar; mentre que l’altre plora en desmesura no sé ni perquè, he de vigilar constantment que no es mengi la merda de la catifa o la terra de la planta i he d’aixecar-me continuament per  anar-lo a salvar de precipitar-se per l’escala. Tenim la famosa tanca per muntar des de fa tres anys, hem aconseguit no posar-la amb l’Alba, però amb aquest "petardo" em sembla que no ens en lliurarem pas!

Durant cinc minuts he sentit trepitjar núvols, he vist la llum del túnel, he enflairat les flors del paradís, el silenci s’ha apoderat de mi i he sentit que m’adormia a l'acte; gairebé he pogut copsar un d’aquells roncs que deixem anar en l’oblit del sofà. El moment era meu, per un instant preciós he sentit la llibertat dins de casa, la llibertat de decidir si puc dormir o no, i per tots els déus que he decidit que Sí! Un sí rotund i egoista, un sí dedicat exclusivament a mi. I em sembla que m’he adormit, però només m’ho sembla perquè no he tardat ni cinc segons a sentir la nena des de l’altra punta de la casa que em deia...

-Papa, vine... Papa! Que ja estic!!!

-Que estàs de què, reina?

-De fer caca! Vaaaa... vingaaaa... vine i eixuga’m el cul!

-Ja vinc, reina meva! Tu sobretot no et moguis d’on ets... i  ni se t’acudeixi d’aixugar-te amb els dits!      

I ha estat quan m’ha vingut la genial idea al cap: nena, anem al cinema! Ho tenia decidit, teníem temps de sobre per arribar a la sessió de les quatre, i en plena setmana santa segur que hi ha alguna peli per infants. Decidit, la dona es queda amb en Nil i jo tindré el privilegi de desvirgar la meva nena amb una sessió de cinema com cal, i la veritat és que em fa gràcia... tanta que, si la peli s’ho val i la petita queda encantada, penso fotre una migdiada de tres parells de nassos!

Hi hem anat a peu. Des de casa són deu minuts a pas de l’Alba, sis al meu. He passat de les xuxes, les crispetes dubto que li agradin i he optat per un suc de taronja “natural”. La noia de la taquilla és molt guapa, jove i amb una mirada penetrant, tant que quan m’ha mirat fixament a la cara  he dubtat fins i tot del nº de sala i crec que m'ha tremolat la veu:

- Hola, dues a la de l’ocell aquest...  

- L’ocell no, papa! Jo vull veure la del conill!- ha reivindicat l’Alba.

- Doncs això, que volem veure’t el conill, nena.

- Com? Perdó... no l’he entès bé...

- Dues entrades per veure el conillet, gràcies.

La nena ha flipat amb la sala. L’he intentat convèncer de seure a la fila que hi ha just a l’entrada, primerament perquè no hi ha butaques al davant que la puguin molestar a l’hora de veure la pel·lícula, i la segona perquè vaig quedar traumat el dia que vaig haber de fer aixecar a mig circ perquè la nena tenia pipi... així que firmo quedar-me davant la porta de sortida, per si hem de sortir per cames! Als dos minuts ja ha volgut canviar...

- Vull anar a aquell sofà.

- Però si tots són iguals, Alba...

- No, aquell és més gran!

- (irreproduible el que he pensat).

I la nena s’ha volgut asseure just a la última filera, a tocar la paret i al costat de dos marrecs que suposo que s’han equivocat de pel·lícula, doncs feien més pinta d’anar a veure Scary movie 5. La decisió ha durat, per sort, tres minuts i ha accedit a tornar al lloc on havia triat jo intel·ligentment. S’apaguen els llums, comença el film i als quatre minuts ja em cago amb tot: no és de dibuixos! Per sort, hi surt un conill molt simpàtic i que toca molt bé la bateria, això l’excita i deixa la nena clavada al sofà amb la boca oberta... fins que el conill comença a parlar...

-Què diu, papa?

- Què diu qui, Alba?

-El conill... és que no l’entenc gaire... em penso que parla amb castellà, i jo papa sóc catalana...

-Òstia santa! Ai perdó... que això no es diu... Doncs tens raó, el papa ha badat i la peli és en castellà, però et prometo que quan tornem a veure en Rayo McQueen serà en català.

I entre que la nena no s’ha assabentat de la meitat de la missa, i que el film careix de bastant ritme i gràcia, doncs ha passat el que havia de passar...

-I què són aquests llums vermells, papa?

-Doncs això són uns llums per... Alba? Alba! Vine.... que vinguis.... grgrgrgr.

I la nena se m’ha passat mitja peli gatejant per sobre les ratlles, estirada al mig del passadís, rondant totes les cadires de l’amfiteatre, pujant i baixant cadires, corrent, cantant, ballant... i cridant. I jo que em volia fondre... perquè morir-me hauria estat lleig de cara a l’escàs públic que hi havia congregat  i dur per la nena haver-li d’explicar a la seva mare la causa del meu atac. Així que m’he reprimit les ganes de matar-la a ella també, he intentat seguir la peli per justificar la mortarada que he pagat per les entrades, i he fet veure que aquella nena no la coneixia de res... fins que enmig d’un petit silenci sepulcral mentre el conillet aquell s'acomiadava del seu amic i es posava tendre, l'Alba ha cridat des de la tercera fila:

-Papa, papa!... que m’estic pixant!

I ara sí, per collons...  aixeca’t davant la mirada clavada de tots els pares del cine, agafa la nena de la mà i ajupit i mirant el terra per tal que no em vegin la cara, hem anat fins la porta d’entrar.

Quin respir! Fins i tot l’aire dels lavabos semblava pur i revitalitzant. He respirat profundament dues vegades, i mantenint la serenó d’un papa disgustat, he començat a amenaçar-la tendrement... “que no veus que vindrà el policia de la sala i se’ns emportarà a la gàbia? Amor de la meva vida... que al cine no es pot parlar, ni córrer, ni ballar!”.

-Sí però papa, vull allò que menja aquell nen, allò petit.

-¿?...Ara no pot ser, que no porto diners, tinc la bossa dins i, la veritat, em moro de vergonya si he de tornar a passar davant de tots una altra vegada. Ho entens?

-Sí  papa, però després m’ho compres, eh!?

-El que vulguis, reina... tu manes, però sis plau... comporta’t...

I he intentat acabar la cinta amb dignitat.

En acabat hem entrat altra cop al cinema per comprar una capça de crispetes, que per cert li han encantat... un altre fallo... el pròxim dia les comprarem només d’entrar! “així segur que em porto bé, papa...”. I hem fet un tracte:

-T’agraden les crispetes, Alba?

-Mmmmmmm! Moltíssim! No... súper!

-Estàs contenta, eh? Doncs què et sembla si entrem tots dos al bar...? Porfa....

-Val, però afanya’t que en Nil està sol amb la mama... (i no fos cas que l'abracès massa...)

-Bona tarda... miri... de moment posi’m una copa de cava ben fresca, que he sortit viu del cine i ho he de celebrar, i per dissimular un xic posi’m també una tarta de poma i un pinxo de maduixes amb xocolata. Ah, i si veu que la nena es comporta, empleni’m la copa de nou, si us plau.

I cap a casa, amb en Nil dormint i la dona ben il·lusionada amb la nova experiència de l’Alba...

-Holaaaa! I com ha anaaat?

- De cine, nena, de cine!    

      

curs de súper-papa intensiu

Doncs això... que la dona em deixa sol tota la nit! Bé, què més voldria que em deixès sol de veritat, però el que us vull fer entendre és que ella se'n va de guardia a l'hospital i em deixa a mi de guardia a casa també, amb els dos petits per mi sol!

-Que si vols li dic a la meva mare que et vingui a donar un cop de mà... hihihi- em va dient la dona, per tocar-me encara més els ous.

-No! Vull dir que no cal, gràcies, que ja en tinc prou amb dues criatures jo, i que només em faltaria rondant per casa una tercera, que a sobre em dóna més feina ella sola que les altres dos!

LLuny queden aquelles guàrdies de cap de setmana, quan em quedava sol de divendres a diumenge, primerament sol i pescant com un mussol, i fins fa no massa amb l'Alba, fent de súper-papa tot el cap de setmana. Però d'això en fa un parell d'anyets ja, i malgrat he crescut una miqueta, he madurat un xic i sóc molt més responsable i conscient, què voleu que us digui... em sembla que he perdut la pràctica i em fa respecte quedar-me sol fins demà, ni que sigui amb els meus dos solets!

I això no és tot amics i amigues... que lo d'aquesta nit serà tot just un petit entrenament... que la dona li ha agafat gustet a això d'absentar-se de casa, i marxarà dimarts de matinada i no la veurem fins dimecres passades les tres-centes-mil! No, no... que no me'n fa de peneta... que dimecres no està de guàrdia, sinó de "catxondeig"! Amb l'excusa d'un curset de no sé què, com que es fa a Barna i fa molta mandra aixecar-se de matinada (com si no ho fessin cada dia els nens) doncs unes quantes han decidit auto-alliberar-se dels seus estimats maridets i de la canalla,  baixar el dimarts de marxa i quedar-se a dormir al mateix hotel de la xerrada. 

-Però hi haurà homes, no? Me càgum l'ou... jo dormint amb nens i vosaltres rifant-vos els homes...

- Mira que n'ets d'idiota!   

-Grrrr...

-No grunyis, guapo... que bé que t'en vas tu de vegades a pescar amb ties i no et dic res.

-Però ho penses!

-Doncs ja saps què has de fer dimarts al vespre, amor meu, fes com jo: pensa!

Doncs au, amics, se m'ha girat feina, i per tal que us en feu una idea els que no teniu fills, us aniré contant de què van totes aquestes batalletes diàries, com són el simple fet d'aixecar-se, o anar-se'n al llit amb dos angelets. Com canvien els contes, i la vida! Amb lo feliç que era jo quan la dona em donava la llarga llista de guàrdies de cap de setmana o de nit...

Vaig a llegir el manual de súper-papa, a veure què diu... Va per fascicles col·leccionables, així que jo de vosaltres, no me'n perdria ni un! Mai se sap quan les vostres dones els pot venir un rampell d'alliberació espiritual incontrolable. 

Per molts anys!

Si parlant de pesca ja sóc capaç d'emocionar-me i fer aflorar sentiments, no em vull ni plantejar què sóc capaç de fer pensant amb els meus fills. Hi ha coses que no cal pensar-les, que no s'han de planificar, simplement deixar-se portar, llençar-se, gaudir i compartir amb qui ho sap apreciar.

avui en Nil fa un any!

Ha estat un any complicat, molt emotiu, dur i excitant. Menteix com un covard qui proclama que tenir fills és pura felicitat, que tot és agradable i fenomenal, que el part natural no provoca dolor, i que portar un nou membre a la family no comporta conflictes, gelos, enrabiades i desordre, molt desordre i caos! hahaha

En Nil encara no parla, ni camina, però ja fa temps que se sap expressar. Busca, remena, trenca, esgarrapa, estira els cabells i fa molta caca, però amb una sola mirada, amb un petit somriure em fa tremolar perquè sé que em diu que m' estima.

Tinc 365 relats per explicar, 365 anècdotes, 365 cabronades, 365 carícies per transmetre i 365 petons per donar.

D'amor només en tinc un per tu Nil, però cada dia és més gran.

felicitats!

Setmana blanca (o negra, qui sap)

Tinc la dona ben estressada, escagarrinada amb la previsió de temporal de mar, els nens excitadíssims, i a mi ja em veieu... treballant. D'aquí a poques hores hem de marxar, i ja en fa unes quantes que estic remenant. Crec que ja puc marxar tranquil: els he deixat la feina de dos dies a punt, les màquines en perfecte estat, les factures a punt d'entregar i  el cotxe a punt per repartir.  Sembla extrany que sigui capaç de programar la feina de quatre persones i que, per contra, no tingui nassos de fer la bossa dels nens.

Hem acabat fent un canvi lògic de maletes, la gran per la maniada i la petita per nosaltres dos (i mireu que les dones ja n'ocupen, de lloc!). Quanta robeta que hi ha! Sense ni tan sols acabar el matí, a en Nil l'hem canviat un parell de cops, així que ni se'm passa pel cap la robeta bruta que hi haurà d'aquí a divendres. De vegades em dóna la sensació que rento més roba a casa que a la feina, i  poca broma... que tinc una bugaderia industrial jo! Trenta bodys, vint-i-cinc calcetes, quaranta mitjons, de pantalons i jerseiets la tira... però nena, si jo en porto només dos! Si fer una maleta és ben simple: que sóm fora cinc dies? Donc cinc calçotets, cinc parells de mitjons, cinc samarretes dos jerseis i dos pantalons. La màquina d'afeitar, el raspall de dents i colònia, per si les mosques. Ah, i un altre parell de sabates per si fa fred. Altra cosa és la bossa de la pesca.... hihihi. Seriosament: una canya, un carret, dos rapales llargs, dos de petits i dos jigs. Mosquetons, fil pel baix, tisores i el llum frontal. No em vull obsessionar amb el material de pesca perquè coneixent-me, no hi acabaré anant.

Segur que desitjaré que arribi la vesprada per fer dormir els nens,  saltar la balconada i començar a llençar rapales. Ja vaig triar l'Hotel amb puteria, tota la que em van deixar, clar: a dos passos de la platja, a 400m del port, i a 500m d'uns penya-segats. Però com que ja sé de què va això d'anar en familia, no crec ni que desenfundi la canya, però per ganes i possibilitats, més val portar-la i no quedar cardat.

Em toca fer de taxi, de papa, de psicòloeg si cal (està angoixada amb lo del temporal), hauré de fer de tot, menys del que més ens agrada: d'amant. I és que no hi ha temps, per cullonades! Molts ja en sou conscients del que absorbeixen la canalla, i si a sobre hi porto la canya i l'ordinador, ja em direu quan temps em queda per fer l'amor o marranades? No podré mai!

Per fer menys dur el tràngul, ja fa temps que m'estic desintoxicant de tots els meus vicis. Fa anys vaig deixar de fumar, he deixat de banda el fòrum, he deixat de mamar i el sexe no l'he deixat encara, pel simple fet que no em puc desempellegar de la meva mà! Això sí que és un bon vici...  i aquest no fa mal! Ni ressaca, ni mal de cap, calma els nervis  i l'ansietat, això sí, si n'abuso una mica ho noto a les cames, que em fan figa, i cada cop em costa més de recuperar-me. Ja no sóc el que era, ni ho seré mai.

En fi, que me'n vaig. Si hi ha conexió a l'hotel igual entro una estona i us explico si ens hem marejat al vaixell, si les ties estan bones i van calentes, si he pescat alguna cosa interessant però, per ventura (que diu el jefe de Mallorca, el de Pesca d'Illes), espero de tot cor que no tingui temps de res més que d'estar putejat per la mainada i amargat pels mals de cap, i de peus,  de la senyora. És el que hi ha, i no cal donar-hi més voltes.

Ara sí, que ja pita la màquina. Fins aviat.

Trenta- vuit coma quatre

És horrible. Recordo fa quatre dies quan el meu tiu Pep va venir a veure l’Alba, tant menuda, tant guapa. “D’aquí a no res anireu a dormir a les 9 del vespre...”- pronosticava. Jo, naturalment, me’n reia; pensava que m’acullonava però, sense anar més lluny, abans d’ahir mateix ja no vaig veure ni començar el Barça.

Estem de mala ratxa... el nen que arrossega una bronquitis de fa dies. Pobre nano, de dia va fent com si res, però al caure la nit el sents respirar de mala manera, notes tots els mocs que ronquen i xiulen dins els seus pulmons diminuts  i, a la que s’enrabia perquè no pot dormir plàcidament, s’excita, plora i xiscla i clar... llavors esbufega. Quan en tens un de malalt ho trampeges. Una estona la mama i una jo, quin remei ens queda si ara treballem els dos! A mi em fa pànic quedar-me sol i sentir-lo respirar d’aquella manera... no tens pebrots d’aclucar l’ull, vés que no se’ns hi quedi a mitja nit mentre dorms plàcidament... Al final mig t’hi habitues als xiulets dels pulmons, fins i tot arriba un moment que els sents agradables i tot ja que, no ens enganyem, mentre et mata la son i intentes fer ni que sigui un cop de cap, saps del cert que, mentre el nano xiuli, és que dorm.

Llavors et deixes morir de son i, quan menys t’ho esperes... comença el drama altre cop! La pipa no la vol, el bibi sí que el calma un xic (calentó), però clar, baixa, escalfa’l, torna a pujar  i als tres xumets que fa ha de parar perquè té el nas tapat i no pot respirar. Llavors s’emprenya. Té gana, la lleteta calenta el calma però no la pot beure perquè s’ofega i ha de respirar per la boca. Llavors no queda més solució que anar al bany, estirar-lo al canviador i apa! Xeringassos de suero o aigües de mar per destapar-lo! Això sí que funciona!, però sembla talment que el matis. Queda vermell com un pebrot! Per uns moments sembla que li apliquem una autenàsia, ni que sigui per calmar-li el dolor... i en menys d’un minut veus que, per sort, torna a riure i a  respirar amb confort. Llavors igual sí que dorms una estona, ni que sigui una hora seguida... que de ben segur que hi firmaria!

Mort de son t’apropes al llit, abans però dones quatre tombs per adormir-lo als teus braços i dipositar-lo al llit en coma profund quan, de sobte, tornes a sentir tota la cavalleria de mocs que surten, aquest cop, disparades via rectal i sense cap mena de control! Peterrot i aigua va! Tots els mocs que ha anat acumulant, i que un nen petitó no sap com treure, acaben sortint sempre  per dos forats: o cagant o vomitant, però surten. Normalment d’una o dues rajades no et lliures quan estan malalts, llavors, a sobre, has de canviar un o dos cops (depèn de la sort de cadascú) els llençols i el protector de matalàs. Us asseguro que toca molt els oremus fer i desfer llits a altes hores de la nit, tant que si la vomitada és petita, acabes refregant-la com pots, posant un parell de tovalloles i apa, a respirar llet agra fins la propera ocasió.

La vomitada emprenya perquè ho fa al llit on dormim tots, a veure qui és el guapo que el deixa adormit al seu llitet i dorm tant tranquil... això ja no es porta, ni que en Nil sigui el segon! Un altre drama és quan surt per baix, i últimament hi surt molt... Quan el tens a punt de portar a l’escola, i ja fas tard a treballar, o a mitja nit també fa molta gràcia quan passa... primer sents el pet afogat per les  aigües i llavors et ve una mena de desesperació interna que no pots controlar... “au, vine’m a ajudar, si et plau, i si no et plau, vine també. O sigui, vine i punt!”. I ja saps el que et trobaràs... quin “pastel” senyors lectors, quin “pastel”... Sobretot no obris els llums directes, has d’obrir el llum del passadís i deixar la porta oberta, perquè els al·lògens dels bany l’exciten amb majúscules quan l’enlluernen  en horari nocturn. Llavors, mig a les fosques, destapes el regal de déu nostre senyor. No sé què  tenen aquestes cagarades que totes segueixen el mateix camí... si anessin cap a sota rai, que el boquer fa de dipòsit xuclador... però no, en Murphy sempre mana que la merda ha d’anar en contra de la gravetat... clar, com que el nen es caga estirat, la merda no deu tenir més remei que pujar cap amunt! I apa, canvia bolquer, el body perquè té  mitja esquena  ben empastifada de merda i, molt sovint, també el pijama ha de ser nou. Hi ha dies que no n’hi ha prou amb les tovalloletes lleva caques de torn, i l’hem acabat dutxant de cap a peus a les 3 de la nit!

No sé què passa amb els nens, que tots els que sento dir, són un constant bellugueig! Poca broma, que per canviar-lo hem de ser dos! Sembla un boig quan li volen posar la camisa de força... Fa un parell de nits, us ho juro, es va girar i es va posar de quatre grapes no sé com i, de l’esforç, ens va etzibar una exhibició digne dels bombers de Nova York! BRRROOOOUMMM!!! La merda va arribar a la porta! Nanos, si encara les busquen, que vinguin a casa i les trobaran, les armes de destrucció massiva! Pobra Teresa... fins i tot ella es va haver de canviar del tot! Explicat dies més tard em fa certa gràcia però, mira per on, quan això et passa a les dues de la matinada, tu també et cagues en tot!  

Un cop cagats, vomitats, canviat ell i el llit trenta vegades, quan hem acompanyat a l’Alba a fer els pipis de la nit (que aquesta és una altra...) quan hem aconseguit calmar-ho tot, adormir-los i calmar els nervis i la mala òstia que et corromp, just quan li agafes el gustet aquell de poder estirar-te una mica i d’aclocar l’ullet, va i sona el despertador!

Au, i espavila, que comença un nou dia!

Portem més d’una setmana amb el petit donant pel forat del darrera, i ara que ja anem veient la llum del túnel (no sé si és que m’estic morint o què), ara se’ns ha posat malalta la gran, així que de postres, si no volíem caldo, ara en tenim servides dues tasses, i de les bones!

                

Per molts anys!

Recordo que no fa massa li dèiem a la nena "aviat vindrà el fred, i amb el fred arribaran els reis i també la neu. Quan hagi nevat faràs els anys". I pobreta, preocupada perquè el fred i els reis han passat, però de neu res de res,  em preguntava la setmana passada: "papa, papa, papaaa... vols dir que si la neu no ha arribat, no faré quatre anys?"

Començo explicant aquesta anècdota perquè vull deixar una cosa ben clara: Primera Pedra no és un blog de pesca, perquè per mi hi ha coses molt més importants, com la família, els amics, el sexe, l'humor, la ficció però també la realitat. Vull parlar de moltes coses, i els fills serà un tema clau, estelar. Molts no sou pares encara, uns quants ho sereu aviat. La paterintat és un concepte en si, però que ens canvia a tots la vida, sigui per bé o no, però mai serem les mateixes persones d'abans. Al principi ho intentes, et dius "a mi aquesta merdosa no em canviarà, jo sóc més puta que els altres i blablabla".

A tots ens canvia una coseta tant gran i al meu blog en vull parlar, això sí, quedi clar, des d'una perspectiva íntima, atractiva, sarcàstica però alhora real. Al meu blog tot és possible, estic segur que us sorprendrà.


""Mira, mira per la finestra:  està nevant Alba, avui fas quatre anys".

FELICITATS!

trencant el gel

Em llenço a la piscina, crec que ja és hora d'espabilar-me una mica, perquè si us he de ser franc, no n'he publicat cap de missatge jo solet. Em dedico a escriure tonteries, a enviar-les a l'Anna i ella se n'encarrega de fer-vos-les arribar. I ja em fa vergonya.

La veritat és que fa dies que tinc quelcom preparat, mil històries al cap i alguna que altra captura de pesca per comentar, però entre les vacances dels nens, la feina acumulada, els nadals, cap d'any, reis i perquè no reconèixe-ho... la por de cagar-la, m'he anat retrassant. Deixem aquest com un missatge de prova, de benvinguda a l'escriptor que intenta enfrontar-se a la crua realitat: que té més por a la màquina que a les dones o a les bèsties del mar.

Disculpeu la tardança,  el 2011 està ple de novetats. 

Una nit llarga

Ha estat una nit força llarga, però altra vegada he quedat gratament sorprès de lo valentes que sou les dones. Tenim els dos un nus a l’estómac, els nervis no ens deixen aclucar l’ull, però les nostres mirades s’omplen de complicitat i deixen entreveure que alguna cosa grossa està a punt de passar a les nostres vides. Engendrar una nova vida és quelcom molt especial, teniu sort les dones de poder sentir coses que nosaltres no ens podem ni arribar a imaginar. Els homes pensem amb la criatura, però també amb el mal que ha de fer treure-la per un forat... però a vosaltres això no us espanta: esteu pendents en tot moment del seu benestar. El nen ha deixat de moure’s durant una estona... i això ens angoixa, però és ben normal. Ens vam passar més de 24 hores a l’hospital per parir l’Alba, però aquesta vegada tot ens ve de cara i no cal córrer tan. A més, l’experiència de la primera vegada serveix, i de molt, per relativitzar tots aquells temors que no podem controlar. Certament es gaudeix molt el segon embaràs, el primer tot son patiments.

Els dos pares ens hem fos en mirades i carícies tendres, però no ens hem pogut abraçar perquè tenim la petita dormint al mig, aliena a tot el que li està a punt de passar. La vida li canviarà molt més del que ella s’espera, però dorm a plaer sense somiar amb tots aquests mals de cap que li estan a punt d’arribar amb forma de germanet. Ha estat una postal observar-nos a nosaltres amb els nervis ja a flor de pell, i la nostra petita dormint tan tranquil•la... deixem que gaudeixi del dia, ja li explicarem més tard que avui coneixerà el seu germà. Pobreta... fa temps que li anem explicant que a la primavera, quan neixin les flors, naixerà també el seu germanet. Últimament ens pregunta moltes vegades quan vindrà en Nil, que la primavera ja ha arribat. Serà un dur trasbals a la seva vida... caldrà estar al seu costat.

A quarts de vuit, després d’afaitar-me, dutxar-me i triar la roba més còmode que tinc a l’armari, hem portat la nena a casa la meva mare. Volíem anar a l’hospital a fer un control, perquè el nen no es mou massa i ens comença a preocupar. Ja han passat unes cinc hores des que hem trencat aigües, i la dona sap que amb el seu fonendo no sentirà el batec del nen, perquè està en presentació cefàlica i és pràcticament impossible escoltar-lo si no és amb el monitor fetal. La Teresa també s’ha dutxat amb tranquil•litat: és doctora i coneix molt bé el fàstic que fa explorar els pacients que no es dutxen amb regularitat. Fins i tot ho posa a l’informe de la llevadora: la mare s’ha de dutxar.

La llevadora és, curiosament, la mateixa que va ajudar al part de la nostra nena. És una dona molt tendre, que parla amb calma i dóna molta serenitat. És molt important que la mare se senti segura i tranquil•la en un moment de tanta sensibilitat. A més, per més casualitats, els dos germans naixeran al mateix dia... a partir d’avui el 27 serà el doble d’especial per mi.

Sentir el batec del nen ens ha tret un pes de sobre... ja es movia i sabíem que estava bé, però no hi ha res com sentir ressonar el seu cor per tota la sala de parts. La pressió de la mare està una mica alta, però s’ha normalitzat a mesura que sentíem el batec de la nova vida que està a punt de parir. Les contraccions es mostren rítmiques però febles, i el nen està la mar de bé, entre les 135 i les 160 pulsacions per minut, cosa normal en els nadons pre-natals. Ens han deixat anar a casa, no sabeu lo contents que estem de no haver-nos de passar tantes hores dins aquells habitacles absents de familiaritat. No hi ha res com estar a casa, malgrat la dona m’ha volgut fer un munt de feines: fer llits, treure els armaris de l’habitació de l’Alba (dimarts porten els nous), posar rentadores,... li he tret més coses del cap: he parat les tombones a fora i l’he convidat a relaxar-se una mica i a gaudir d’aquest dia tan assolellat. Se sent música clàssica al fil musical, la temperatura és d’allò més agradable, menja xocolata i beu sucs de fruita i molta aigua. Li faré un dinar lleuger, però molt ric en hidrats de carboni que li doni vitalitat, que aquesta tarda haurà de fer un esforç descomunal. No sé si cap home té tanta força, tenacitat, valentia, resistència i tan d’amor guardat dins seu. Les dones parint són imbatibles. Us admiro.

Us deixo que aquesta última contracció ja ha començat a fer mal.

Comencem a estar neguitosos, tranquils però amb el cuc a la panxa per allò de si no va tot bé.

Ara mateix tinc el cap més on ha d’estar, que és amb la meva dona, i em costa de concentrar-me. A partir d’ara em dedicaré amb tota la meva passió a cuidar-la, a ajudar-la, i a fer-li costat. Tinc els sentiments a flor de pell, se’m posa la carn de gallina i se’m neguen els ulls i no veig ja ni les tecles que he de prémer.

Hem trencat aigües

Aquesta ha estat una setmana d’allò més interessant. Les meves setmanes sempre comencen el diumenge, i els últims són més intensos del normal. Faig més feina del compte, pel que pugui passar... a més, dilluns teníem sessió de corretges a mig matí, així que havia de deixar la feina enllestida, de tal manera que les meves noies no notessin la meva absència i tot anés com una seda. Els veterans de les visites al ginecòleg ja saben que la sessió de corretges no és anar precisament al gimnàs... sinó que es tracta de fer un registre d’uns vint minuts de durada del batec fetal i les contraccions uterines. Tot correcte, tenim hora per dilluns que ve, encara per confirmar.

Els dimecres són els meus dies de pesca. És el dia just entre setmana i em permeto el luxe de fotre el camp, que el que no acabin les noies ja ho farem demà... però aquest dimecres no puc baixar, perquè la llet comença a humitejar els sostens de la dona, i això és una senyal inequívoca que en Nil té ganes de començar-se a airejar. Els plans últimament van per una altra banda: preparar el bressol, fer canvis d’armari, fer jardineria i començar a pintar la casa, feina que deixo cada any un cop entrada la primavera i el sol es comença a fer notar.

Dimecres vam anar a comprar plantes. En vam carregar unes quantes a la meva furgo i em vaig passar més de mig matí i fins les tres de la tarda trasplantant flors i plantes pel jardí de casa, retirant les fulles caduques i netejant el jardí i la terrassa. És una feinada però val molt la pena: fa bonic i convida a dinar a fora, a més de donar una aire nou a la casa, com si l’acabéssim de decorar. És d’aquelles coses que ens fa tanta mandra, però un cop hi som posats, ja no podem parar... De sobte m’entren unes ganes boges de fer totes les feines que he deixat arraconar, i mira que ha estat llarg aquest hivern!

Dijous, com no, vam anar plegats a comprar estris per pintar. Recordeu el soterrani que se’m va inundar fa uns mesos? Sí aquell que fèiem conya que si m’estava muntant un viver per pescar dins de casa! Doncs m’hi he posat. Mig matí per preparar la feina i gairebé tota la tarda pintant. Sembla mentida que es gasti tanta pintura... i que la meitat te la mengis quan repasses els sostres... vaig pensar amb el meu representat, en Szacc, i lo complicat que deu ser pintar les cases quan les mestresses no paren de treure el nas! Quan vaig haver fet la primera capa em van caure els ous a terra al veure que la pintura de sota es bufava i s’esquerdava com una crosta de pa... i au: a tornar a rascar! Amb les cases velles i amb la humitat que encara hi ha des de les últimes nevades... ja veurem quin nyap em quedarà! Tot just he pintat mitja cambra, suposo que l’altra meitat l’acabaré dissabte o diumenge abans d’anar a treballar. M’aixecaré d’hora, com si anés a pescar, i començaré a practicar el meu jigging particular amb el "rodillo". L’spinning el deixaré per la "brotxa gorda", que hi ha molts racons per explorar...

El divendres he treballat una mica. He anat a repartir amb un client nou, i m’ha sorprès preguntant-me, gairebé afirmant rotundament, que jo sóc un bon pescador. Què collons ha de saber de pesca el director general d’una residència d’avis? Doncs ell res, però un amic seu, que per cert no conec, li ha dit que el que renta roba és també una màquina de pescar. -“I d’escriure!”- he afegit jo, si li agrada la pesca que compri Pesca d’Illes, que aquest mes hi surto jo. El paio s’ha quedat de pasta de moniato... i li he recalcat que pot estar ben tranquil, que ja se’n pot despreocupar de la roba, que si d’una afició en puc fer una feina, imaginis què sóc capaç de fer amb el meu negoci. Aviat em donarà tota l’altra secció, i acabo de començar.

He arribat a casa al vol de les vuit. Hi havia la sogra i la cunyada fent flams amb la termomix. Demà tenen un dinar no sé on, i la sogra està preocupada per si la dona es posa a parir... però l’hem tranquilitzat dient-li que encara està verda... que vagin tranquils. Tenia el sopar al foc, les torrades fumejant i el microones a punt de pitar quan ha sonat el telèfon... el nº em sonava a mi també, o sigui que l’he agafat sense mandra (i procurant que no se’m cremés el sopar), sempre es té temps per parlar amb un bon pescador, i si és un bon amic, molt millor. De seguida m’ha preguntat per la Teresa, i per si estic preparat. Últimament es fa pesat respondre sempre a la mateixa pregunta, però és normal. Hem parlat de peixos i l’embaràs se me n’ha anat del cap.

Heu vist la peli de TV3? La dels 300. Quina passada, quina mala hòstia que gasten, els espartans. Bona pel•lícula, una mica fantasma, però m’ha excitat els nervis i he hagut de continuar mirant begenades un cop s’ha acabat. L’Alba ens ha donat la nit, altra vegada. No era conya que el llop l’espantava, ni que plora cada nit, ni que fa tres anys que no dormo d’una tirada... Entre els nervis de la puta peli, que no parava de veure sang i braços i cames volant, i la nena que no ha parat... normalment l’agafem i la posem al llit nostre, almenys així dormim una estona i no ens hem d’aixecar continuament. Però els petits de la casa són els més savis, i com que s’ensuma que aviat deixarà de ser la reina de la casa (o almenys la única), ha volgut dormir al seu llit si o si. Primer hi he anat jo. Després la seva mare. Després jo però cridava la mare.... i així fins que ens han tocat les dues de la nit. Finalment la nena ha accedit, mig drogada de son, a venir al nostre llit. Per fi podré dormir una mica, que ja estic cansat. Li he fet una abraçada d’aquelles que et fan levitar, per uns instant no tocava ni els llençols del llit, per uns moments les espases dels 300 deixaven de trinxar carn, la son m’abraçava a mi també, per fi, podria descansar. Quan la passió de son s’apodera d’un és més potent que la sexual: només cal deixar-se endur i penetrar en els somnis (normalment d’un home que pesca al mar).
Quan millor estava, quan el silenci es podia gairebé palpar, quan la son em tenia ben agafat, m’ha semblat sentir de fons la veu de la meva dona: -“carinyo, acabo de trencar aigües”- i no és un somni, que va de veritat. M’espera una altra nit en blanc.