Nines de blat de moro

  Està tota estranya, la pubilla de cal Patró. No sé què li passa: d’ençà que l’han internada a l’escola de pago,  no sembla la mateixa. Ens mira a tots amb aires de grandesa, com son pare, que troba que a l’escola del poble no s’hi aprèn res de bo. Volen que estudiï lletra, que compti fortunes més enllà dels deu dits, que sàpiga on és França, Espanya i què duen de les Amèriques , els nostres colons. Pretenen que la meva amiga es faci gran de cop, que sigui algú important a les  nostres contrades, educada, refinada com sa mare... és a dir, idiota del tot.

Prou que li dic que està cada dia més rara, que a mi, el que m’agrada, és anar a empaitar rates, banyar-me a la bassa, observar com els núvols passen i amagar a la mare la pastilla de sabó. Ella viu en un altre món. No entén que les meves angoixes no van més enllà d' ajudar l’avi a portar l’hort, la iaia a conduir gallines, al pare a munyir vaques i a la mare donar-li disgustos i preocupacions, però això d’avui ja passa de mida. Li he de parar els peus, a aquesta creguda. Vaig a dir-li que no em busqui per jugar a nines! Què s’ha cregut aquesta bleda...a mi no se’m tracta com un ninot!!

I d’aquesta manera, caminant de pressa i encès com un pebrot, vaig anar a la masia dels senyors Voltors a dir-li a la creguda de la seva pubilla que me’n vaig al riu a pescar truites, que ningú em fa jugar a nines, que, que, que... i a princeses tampoc! Mare meva... aquesta nena està ben grillada, ja ho dic jo. Què hi fa, vestida com si hagués de fer altra cop la primera comunió?!

-Però es pot saber de què va, tot això? –li etzibo de bones a primeres.

-Tu calla, i vine – respon secament i altiva, dirigint-se al camp de blat de moro.

-Recordes quan érem petits i jugàvem a nines? –em pregunta arrancant una panotxa i mirant-me amb els ulls brillants, com qui admira un tresor. – A veure si m’atrapes! - i en menys que el gall de casa es ventila la primera gallina que passa, la pubilla va esfumar-se. Merda! Per què ho fa això? Sap que corre pels camps és una cosa sagrada, que només ho fan les rates i els porcs, que és molt perillós! Au, ja pots empaitar-la, que si el seu masover sospita de la presència de senglars als dominis del seu pare, ens acabaran matant als dos.

Era impossible veure més enllà de tres passes, amb el blat de moro madur aixecant-se  uns  dos metres d’alçada. Era com estar al bell mig d’una immensa gentada, però amb un silenci sepulcral que t’ofegava. El més sensat era estar-se quiet, escoltar la fressa que feia la donzella i intentar seguir la direcció dels seus somriures i passes maldestres. Anava camp a través obrint-me pas amb els braços descoberts, amb molt de compte de no tallar-me amb les fulles verdes del blat de moro, que semblen ganivets. És evident que la terratinent mai ha hagut de fer de pagès: sabria que, per moure’s dins els laberints de blat, s’ha d’anar sempre amb camisa de màniga llarga  i no amb vestidets, perquè les fulles causen uns talls finíssims que s’infecten irremediablement quan femem els horts o donem de menjar als porquets.  Aquesta mossa prendrà mal, i si son pare me’n fa responsable, és ben capaç de fer-me apallissar pels seus mossos! Està feta una pagesa de merda, aquesta nena... Quan l’enxampi, procuraré donar-li una bona lliçó!

Estava molt enrabiat, desorientat i confós. Tenia ganes de trobar-la per acabar amb aquella bogeria d’una vegada per totes. No vaig tardar massa a trobar-ne el rastre: només una idiota creuaria el camp a través aixafant-ho tot, així que, a poc a poc, vaig anar seguint aquell passadís de blats esquinçats i torts fins arribar al que semblava una petita clariana arrasada pels porcs.

Em vaig acollonir al veure-la al terra, despentinada i ben ensangrentada,  plena de talls a la cara, braços i cames.

-Verge Santa! – vaig exclamar mentre queia de genolls davant seu i la recollia en braços. –Ei! Digues alguna cosa! Reacciona! – cridava amb els ulls injectats de por.

- Ets un tonto... – em va dir amb veu dolça, obrint els ulls de cop i volta i rient com una boja – però m’agrades molt.

-Doncs a mi no m’agraden gens, els teus jocs!

-Shhh, silenci –murmura segellant els meus llavis amb el seu dit manipulador. –Recordes com pentinàvem les nines de blat de moro? –pregunta acariciant els filaments de la panotxa i mossegant-se el llavi inferior. – Doncs he descobert un altre joc. Jugues? Vaaa, sigues bon minyó. Vols jugar amb mi? Vingaaa... – anava repetint amb un encant que em tallava la respiració.

Ara sí que em volia fondre! No entenia res. Per primera vegada, en els tretze anys que feia que ens coneixíem, la Claudia em va fer por. Els ulls li lluïen tant que semblava que els tingués de vidre, clavats en els meus llavis carnosos i humitejant els seus com qui desitja una tempesta de mes d’agost.

- No marxis. Queda’t. Et mostraré aquest nou joc.

Estava preciosa, la senyoreta Clàudia, abandonada als meus braços enmig d’un camp que semblava conreat només pels dos. Havia convertit aquella hectàrea en la nostra cambra, la xafada dels porcs en un jaç fet amb molta traça i el blat que ens rodejava en un mur que franquejava el seu niu d’amor. Estava perdut; em vaig veure mort: el ninot amb qui pretenia jugar, era jo! Em mirava amb tendresa però amb un xic de ràbia, amb un odi carregat d’amor, com quan vols una cosa tan si com no. Deu ser la mirada que li etzibo quan em parla de la xocolata, la mirada que posaríem tots al sentir la olor d’aquella xocolata desfeta, com quan se’ns fa la boca aigua al sentir la seva escalfor. La Clàudia em mirava com si jo fos una tassa de xocolata calenta, que la toques, la tens a la mà però la ceràmica t’impedeix gaudir del seu tacte i sabor. Només pots mirar-la, olorar-la, desitjar-la amb passió. En ma vida he vist una onça de xocolata, però ara entenc què se sent quan la proves per primera vegada. No sé si estic preparat per experimentar un plaer tant carnós. Ara entenc de què ens parla el mossèn cada diumenge, què resa el Pare Nostre per lliurar-nos de la temptació i perquè un dels deu manaments parla de la luxuria, un dels set pecats capitals absent en el vocabulari d'un noiot com jo.

 Vols fugir però no pots, tanques els ulls però hi veus del tot, no vols tocar però et toca, no escoltes però sents la seva respiració, deixes de respirar però t’ofega la seva olor. No pots, però en vols.     

Tremolava com una fulla de tardor. No sabia què fer -ni dir- així que em vaig limitar a mirar-la amb una barreja de por i escarni mentre sentia els seus dits acariciant-me la  cara, el clatell, el pit i els braços. La pell em va quedar com la d’una gallina desplomada, em vaig sentir nu, indefens, atemorit al veure com amb l’altra mà s’acariciava els pits. Els mugrons li van quedar ferms, com la gossa quan cadella i amamanta la seva camada. Em pregunto si en farà sortir llet, ella també, però no les muny com faig jo amb les vaques, ni les palpa per saber si van altes. Simplement les acaricia, les prem, en gaudeix. No sabia que els pits d’una femella donaven plaer. Em mira, sospira, gemega. Es posa un dit a la boca, el xupa, el llepa, me l’ofereix. Quin fàstic! Somriu, es diverteix. Es posa la mà al mig de les cuixes i prem fort per sobre el vestidet. L’arremanga suaument i es busca les bragues, que són ben molles d’un suc que no sé d’on prové. Mai havia imaginat una cosa així, mai havia pensat que la mateixa persona pogués canviar tant en tants breus moments, com quan hom s’enfada, s’enrabia i perd els papers. Aquesta nena ha perdut el seny!

Quin quadre. Si algú ens descobrís, son pare em faria arrancar la pell. Ajaguts, amb la pubilla de l’home més influent de la comarca  als meus braços, paralitzat per l’acolloniment i ella a la seva... amb vestidet de nena adinerada, amb petits talls per tot arreu, tocant-se les metes, el cul, amb la mirada perduda, gemegant de plaer... i jo sense saber què fer!

-Recordes com fèiem vestidets a les nines? – em deixa anar mentre abaixa la pela de la panotxa  delicadament. – Primer les pentinàvem –continua, acariciant els seus filaments- i llavors les pelàvem a mida, confeccionant els vestidets més adients. Aquesta vegada li deixarem un vestidet més aviat llarguet... així tindrem una referència de on posarem el límit permès.

-Ho sento, però no entenc res...- vaig dir encongint les espatlles.

-Tu calla, tontet, i aprèn. Primer, el que hem de fer, és arrancar-li la cabellera, veus? Llavors humitejar-la tant com puguem... –diu la mossa posant-se la panotxa al fons de la boca, ensalivant-la i passant-li la llengua com qui es menja un caramel.

Em vaig quedar badant, amb la boca més d’un pam oberta i garratibat només d’entreveure on s’anava a ficar la nina de blat de moro, aquella berra. Me’n feia creus! Encara la veig... tocant-se els pits i ficant-se la panotxa just fins a tocar el límit del vestidet... i amb la grana entera! Llavors, entre crit i gemec, s’anava refregant amb un dit allà mateix com qui grata una olla per jugar a botxes, mentre anava fent entrar i sortir la panotxa amb cara d’estar posseïda per algun ésser malvat de l’infern.

-Que no jugues?!

-A què?!, si es pot saber...

-Al que tu vulguis, idiota... Ara mateix, sóc tota teva. Pots fer-me el que et vingui en gust i gana, que cremo tota per dins.

-Mare de Déu! Lucifer!

-Digues-me com vulguis, però no et quedis aquí palplantat, que sembles un espantaocells! Vine, passa-me-la per les tetes,    fica-me-la allà on vulguis: a la boca, pel cul... però ai de tu que m’empastifis els cabells o me la posis a la figa, o t’arrenco els ous aquí  mateix!

- Que et passi el què per on?! Què vols que  et fiqui a la boca? I pel cul! Verge Santa... però què collons t’ensenyen a ciutat, criatura de déu?! Però, què tens?! Això és bruixeria, ara ho veig!  Estàs ben boja!

-Boja jo? Seràs imbècil! El boig és el meu pare, que no para de repetir-me que em penja si no arribo verge al meu casament!

I vaig marxar,  deixant-la allà tirada amb la seva panotxa, morta de ganes que li fes a saber què, clamant al cel i jurant-me a mi mateix que mai, mai, voldria convertir-me en un d’aquells capritxosos terratinents. En aquells moments preferia ser pobre i íntegre, miserable però honest amb mi mateix.

-Càgum déu... si fos ara... qui t’arreplegués! –anava repetint dos anys després, amb els pantalons abaixats i una gallina entre les mans, penetrant-la fins no poder més.

Whatsupps de paper

Aula de química, 1993. Els whatsupps eren fets de paper i els passàvem a mà, rudimentàriament, això sí: escrivíem els missatges amb totes les paraules senceres i molt poques faltes d’ortografia, per ser adolescents. Mai aprovaríem la química, no era del nostre interès.

 - Has vist com se li marquen les calces?!- m’escriu en Perla en una punta de la seva llibreta.

- No... què va! Quan tu li has vist la ratlla als pantalons jo ja li he tret els sostenidors, innocent!- li vaig replicar, amb llapis, a la meva.

- Vas fooort! Vols jugar amb foc?! Vigila nanu, que cremo!

I ens fotíem a riure. No calia escriure les nostres reaccions posant emoticons perquè, simplement, les vèiem. Tenies el teu interlocutor tant a prop que li podies olorar l’aixella, sobretot els dies que sortíem de gimnàs, on rondàvem les mosses de la classe com un parell de voltors. Si en aquella època haguessin existit els tangues i les malles ajustades del decathlon, senzillament, ens hauríem mort.

- T’imagines petar-li el culet a aquesta mala puta?

- Vols ser una mica més fi, idiota? No m’estranya que t’hagis de matar a palles, nanu. A qui vols seduir, parlant així? Va, curra’t-ho una mica!

- Molt bé, poeta... a veure què et sembla això: Vas amb moto amb la profe al darrera, aixeques la roda i se t’arrapa fort. A la tercera corba amb genoll a terra t’agafa el paquet i et descorda la cremallera... – escriu  la nota amb cara de posar-se malalt i tot.

- Però tu ets idiota, no?! Com vols seduir aquesta bellesa anant amb moto i fotent-li cops de cap amb el casc! Joder tiu, no m’estranya que no ens mengem ni un  rosco, eh... Don Juan?!

- Ja ho sé! Ja ho tinc! Anem amb Ferrari, el d’en Magnum. Som a Hawai: el mar, el sol... Vaig tant ràpid que es posa calenta, em passa la mà per la cuixa, me la xupa mentre anem a la mansió i li peto el cul a l’habitació. Ei!: sió, ció! He fet un poema!

- Mmmm, vas bé, cirerer! Ja et veig... amb un bigoti de pèl moixí, la pobra mestra estrangulada amb el cinturó de seguretat, en TC black power rondant l’escena amb l’helicòpter... i en Higgings petant-te el cul a la mansió del sr Màsters!

- En Higgings és el sr Màsters! I tu què? Ja m’has xafat la meva història d’amor! Aviam, espavilat... a veure si em fas trempar. T’hi hauràs de lluir, que avui ja porto dos manoles.

- Només dos? Ahir me’n vaig cardar tres.

- Jo cinc!- vam esclatar a riure i, evidentment, ens van fer crits.

-A veure, vosaltres dos. O pareu o us envio immediatament al despatx del director.

I, en silenci, vaig començar a escriure.

- Anem amb barca: sense casc, sense cinturó, amb el sol i el vent a la cara.

- Si home, sí... posats a inventar, digues que vas a pescar peixos, perquè a aquesta pava no la pescaràs mai!

-Barca, pesca y sexe, a qui li pot agradar una cosa així? Ja s’ha de ser pringat, ja. Mmmm.. ho podem provar.

Així que vaig començar a escriure bestieses a la llibreta, en silenci, per no aixecar la veda de les visites al despatx del boss, mentre el Perla anava llegint de reüll.

 - Ei, per cert: digues el nom d’un peix, que no en tinc ni puta idea.

- Una carpa? Truita??

-De mar, idiota! I gros.

- Un tauró.

-Vols dir que n’hi ha, de taurons? Mires massa la Tele...

- Una tonyina, o un peix espasa!

-Bé, bé, bé, bé... Barca, sol, pesca, tonyina i la profe de química. Els quatre grans elements i la protagonista.

-Polvo o mamada?

-Doncs no ho sé... ja veurem.

-Tot, home.. total, no la podràs tocar mai...

I va ser, al llegir aquelles últimes paraules, quan ho vaig veure clar: mai la podria tocar.

Imagina’t que vas en barca sense cap direcció concreta. No has de portar casc, no hi ha carretera, ni cotxes, cap senyal ni semàfor que et faci torbar. La barca és petita i ràpida (com la teva moto però més silenciosa, clar). No t’has de menjar el fum del trànsit ni posar l’intermitent quan vulguis girar. Fa fred, però el sol de migdia t’escalfa la cara i les mans. Mires al teu costat i veus la professora de química amb aquell mig somriure que ens posa tant. Els cabells se li mouen exactament igual que en la teva fantasia del Ferrari, però no l’has de portar lligada amb el cinturó de seguretat, només es respira llibertat.

Us mireu tímidament, no goses dir res. De fet, no pots dir res perquè estàs petrificat. Només tens ulls per ella, esteu tan a prop un de l’altre que perds el mar de vista i una onada petita desestabilitza la barca i us foteu un cop de cap innocent, natural, gens forçat. Esclateu a riure, redueixes la marxa i us quedeu mirant fixament. Es fa el silenci. Observes al detall el seu llavi humit, tremolós, expectant. Saps que és el moment ideal per besar-la, però no ho fas.

Et crema la panxa, estàs tremolant. No saps què et passa, tens la dona dels teus somnis al costat, esteu sols al mig del mar, l’has tocat i t’has enrampat. Notes com tota l’energia que duus tant temps acumulada s’ha alliberat en un sol instant i comences a entendre l’origen dels planetes perquè vius un BIG BANG en les teves pròpies carns, comprens que la química no pot explicar-se, s’ha d’experimentar. Sents els àtoms, fins i tot els protons, neutrons i els electrons que el formen com s’exciten i et fan pessigolles als collons. No trempes perquè estàs massa nerviós, però sents la química que hi ha entre els dos per tot el teu cos: et suen les mans, et tremola el pols, les papallones et foten cosses a la panxa i sents com se t’enrampen els ous. És com si posessis la llengua a la pista de l’Excalestric, però en comptes de sentir aquell pessigolleig a la llengua, el sens als pebrots. Saps que t’estàs tornant perillós, que la lluna plena farà aflorar en qualsevol moment l’home llop, que el Dr Jekyll s’està convertint en Mr Hyde, que la Massa està rebentant els pantalons de la trempera que t’està incomodant, però ets massa poca cosa per tanta dona, i sents que la por s’està apoderant dels teus instints animals, que la força bruta que t’empeny a sodomitzar la professora que et cateja i t’està putejant es transforma en simples carícies de color rosa i que totes les paraules malsonants que li has dedicat fins el dia d’avui es  tornen dolces, agradables, pomposes. Sembles un idiota. Canvies el rugir del motor per la brisa del mar, el punck per balades que fan plorar, la força per sensibilitat, la ràbia per amor i el sexe per amistat. És, en aquell precís instant, quan veus que estàs desarmat, que no pots lluitar contra el que sents i entens que, finalment, estàs bojament enamorat.   

Has de reaccionar! Necessites fer alguna cosa, tens la dona perfecta al teu costat, desitjosa de carn i a tu lo únic que et preocupa en aquest instant són els pèls de la cigala que se t’estan estirant. Fa mal. Et mous de manera incòmode i ella et pregunta, amb veu pausada i dolça, si et passa res. No saps què contestar, estàs tremolant i, amb un gest obligat per les circumstàncies, et poses dret, li fots gas a fons al motor de la barca i sortiu volant a mar obert, sense saber on vas ni quina és aquella força tant tremenda que et paralitza i no et deixa actuar com ho faria un home de veritat. Deu ser que encara som massa nens, potser no estem preparats per viure els somnis d’un parell d’adolescents inexperts en l’art d’estimar.

Fixes la vista a proa amb el gas avall, passant de la profe,  fent-te l’interessant. Intentes no pensar-hi, voldries concentrar-te en pilotar aquella nau, però la química continua fent de les seves, no pots evitar pensar que la teva polla està a escassos vuitanta centímetres de la seva boqueta, i notes com la punteta del teu amor propi està suquejant. Donaries el que fos per descordar-te i alliberar la bèstia per deixar-la respirar, però optes per donar gas avall, agafar el timó amb força i marxar tant de pressa com puguis d’allà. Els ous et comencen a fer mal, saps que si no t’alliberes d’aquella pressió constant, acabaràs rebentant. Estàs dret, ella encara seu, al teu costat. Us toqueu les cames i, conscientment, utilitzes el vaivé de les onades per acariciar la seva cama amb la teva, tocar-li la cuixa amb la part externa del teu genoll dret mentre la teva cigala fuig amunt mirant a l’esquerra per intentant fugir d’aquella situació tan perversa. La trempera que tens és infinita i es fa notar. La veu, s'hi fixa.

Et pregunta si estàs còmode navegant dret. Només pots  moure el cap afirmativament perquè ja no et queda ni veu, i et comenta que li dóna la sensació que no hi caps, que l’empenys amb el genoll com si la volguessis fer fora. No!,no... perdona... jo... el que volia... el que pretenia... Et veu tant acollonit que ha de dissimular, però es posa a riure. S’ho està passant bé i això et relaxa una mica, però ho estàs passant molt malament, fas el ridícul. Ella és més gran que tu, et dóna mil voltes, sap el que ha de fer, així que no obris la boca, estigues calladet, no li toquis un pèl i comença a empollar la taula periòdica dels elements químics, que tenim examen la setmana que ve.

Ho veus, home? Si et portes bé, ella et compensa i, amb un gest semblant al d’una gata en zel, s’asseu al darrera teu. Obres una mica les cames i ella posa la seva just al mig de les teves. Et gires, la mires i somrius. Si ella no diu res, no la caguis tu ara... fixa la vista al davant, carda-li gas a la burra i deixa’t seduir...

El vent és fred i passa molt de pressa per la teva cara però, tot i tenir-la al darrera, pots olorar-la, sentir-la entrelligada cama sí, cama també. Fa olor de net, sense estridències, sense perfums que emmascarin l’essència dels teus desitjos més interns. Tanca les seves cames amb força i t’empresona, et fa seva. Amb el seu dit índex comença a resseguir la costura exterior dels teus texans preferits, aquells que et marquen un bon culet. Només de sentir el seu dit a la teva cama saps que t’has convertit en el seu pres, que estàs perdut i que, per primera vegada en la teva miserable existència, et sents l’home més feliç del planeta, l’elegit, l’únic. Tanques els ulls un moment i notes la seva mà esquerra com juga amb el teu bessó ferm. L’acaricia, puja cap amunt per l’interior de la cuixa fins tocar la frontera que marca la galta del teu cul. Para. Baixa, i puja de nou, resseguint amb força el contorn de la galta esquerra amb un sol dit. S’hi ha fixat bé: sap que desvies cap a l’esquerra, i contorneja la teva cintura amb els dits i els fa lliscar sensualment fins arribar al paquet. Se’t talla la respiració i ella l’oprimeix amb tot el palmell de la mà, escrutant tot el perfil del teu joguet amb els seus dits experts.

Deixa’t fer, no facis res.

Continues amb les mans fermes al timó, la palanca del gas està encastada al panell de control, portes al límit els cavalls desbocats del motor, et falta aire, respires fons. No pots evitar abaixar la vista per observar-li les mans. Voldries ajudar-la a descordar la tira de botons que t’empresonen, t’arrancaries de cop els pantalons però et diverteix i, sobretot, t’excita veure com ho fa ella. Posa la mà directament dins els calçotets i t’agafa els dos ous. Té la mà freda, el contrast de temperatures és tant bèstia que no pots reprimir un espasme i un petit gemec que sembla un crit de nen. Perdona, et diu, dec tenir la mà freda... la treu del paquet i te la posa a l’esquena. Mmmm. Abaixes el ritme del gas perquè sents que perds el control, tanques els ulls i sents la seva mà com et recorre el dors, posant-te la pell de gallina, excitant-te els mugrons. Notes que la seva mà adquireix la temperatura del teu cos, però aquelles carícies expertes et mantenen la pell de gallina i els mugrons durs com els teus ous. Abaixa la mà passant els dits per l’estómac, per la panxona, marca un parell de cercles pel melic i hi fica un dels seus dits. No s’hi entreté massa, obre la mà i recorre els quatre dits avall, com si llaurés suaument un camp ple de blat, i aprecies a la teva pell la importància de les quatre barres, el que significa estampar un símbol per a l’eternitat. Sens dubte, aquells quatre dits assenyalen el camí a la llibertat.

Juga amb la teva sensibilitat. Li agrada. En sap. Finalment, abaixa un xic els calçotets i agafes aire, veus el teu membre com suqueja, està ben vermell després d’aguantar tanta pressió durant tanta estona. L’acaricia, abaixa un xic més la pell i et passa un dit per la mullena, donant voltes a la punta del teu màstil. Redueixes velocitat perquè perds els sentits. Navegues en silenci, a ulls clucs, assaborint el que t’està oferint. Busca els ous, que els tens ficats endins, espera uns segons que el tel es regeneri i prem el conducte espermàtic amb el dit polze fins la punta de la teva cigala, fent aparèixer una altra glopada de líquid transparent. I torna a jugar sensualment, agafant la teva polla amb la mà, pelant-te-la a poc a poquet, i fregant  el dit polze per la punteta fent cercles fins deixar-la seca. Es posa el dit a la boca i l’unta amb saliva generosa, buscant altre cop la teva sensibilitat extrema on ja no hi queden sentiments.  No vull que t’encetis, et diu, podria tenir problemes greus... Jo sí que tinc un problema greu... no aguanto més... li dius posant punt mort, parant el motor, girant-te de perfil i mostrant-li tot el teu dolor. Li mires la cara de vici que posa observant la teva cigala, memoritzes aquella imatge per totes les palles que et faràs fins el dia que et moris. Et gires i li mostres obertament tot el seu esplendor i, sense deixar de mirar-te la cigala, deixa anar un se m’està fent la boca aigua, que t’acaba de matar del tot.

L’agafa amb una mà, hi apropa els llavis, obre la boca i se la fica tota, fins el fons. Els ulls se’t giren, perds el món de vista, sents que les cames et tremolen i perds el control. Caus enrere i recolzes el teu cul al timó. Mires el que tantes vegades havies imaginat, ho vius, no t’ho creus. És meravellós. Li apartes amb un dit la cortina de cabells per veure-li la cara, la boca, les mans prenent amb força el teu pollot. Vols mirar-me? Et pregunta mentre es lliga els cabells en una cua mal feta, ideal per a la ocasió. Mira’m. No facis res. Et llepa els ous, els busca amb la llengua, els xucla mentre te la pela suaument amb la mà esquerra. Passa la llengua pel costat de la polla, una i altra vegada, i se la fica a la boca altra cop. T’agafa el cul amb les dues mans, una a cada galta, el poses dur i el prem fort. Agafa aire, tanca els ulls i se l’empassa tota. Sembla que no en tingui prou, encasta la seva cara al teu pubis i fa força amb les seves mans sobre el teu cul per arribar fins el fons. T’ha dit que no facis res, que no la toquis, però no pots aguantar més, i agafant-li el cap amb les dues mans, te li folles la boca fins buidar-te dins seu.

Et sents morir viu.

Obres els ulls i observes un fil de llet que li regalima per la comissura del llavi. Està assaborint el teu plaer, xuclant la resta de l’home que hi havia als seus braços feia un moment. El nen torna a poc a poquet, aixeca la vista i veu, a escassos tres-cents metres, un atac bestial de tonyines a superfície. És el somni de tot pescador, ella ho sap, vol el teu plaer i et demana un moment, que te l’escuro bé.

I ja et veig, Perla, tremolant de gust i lluitant amb una tonyina que et xuclarà la poca energia que et queda. La profe de química et mira, s’acosta i merda... m’ha vist.

- Vols fer el favor d’explicar-nos a tots perquè escrius tant, en una classe de química? – em pregunta agafant-me la llibreta i deixant-me en evidència davant en Perla i tota la classe.

No vaig poder dir res. Mentre els companys feien exercicis que acabarien a casa per deures i jo suava dels nervis com un porc per San Martí, la mestra de química, asseguda a la seva taula,  llegia tot el que havia escrit. Em volia morir. Desitjava, amb totes les meves forces, que se m’empassés la terra, que un llamp em fulminés cada moment que, tota seriosa, aixecava els ulls de la meva llibreta i em clavava la seva mirada fixament.

Es va aixecar de la seva cadira i, sense dir res, em va deixar la llibreta oberta sobre el meu pupitre.  A l’hora del pati et vull veure al meu despatx va anotar en llapis, just al final del meu relat. Estava sentenciat. Dues hores més tard, que se’m van fer eternes, mort de vergonya i assegut a soles, davant seu, només podia mirar el terra.

- Suposo que et queda clar que la química no l’aprovaràs en els tres cursos que et queden o fins que, déu no vulgui, em facin fora d’aquest centre. És evident que tu ets més de lletres i jo de ciències, que la raó impera en el meu univers i tu dónes ales a la imaginació i saps imprimir màgia en qualsevol situació que se’t presenta. Suposo que ara ets massa jove, massa fantasiós, però comences a tenir una edat per començar a posar els peus a terra. Madura, si et plau – m’anava alliçonant amb veu severa.- Obre els ulls. Analitzem la situació: la barca, el Ferarri, Hawai... d’on has tret això de pescar tonyines?, la mansió, totes aquestes coses, qui sap, s’aconsegueixen estudiant molt i no ets precisament l’exemple a segui per ningú, en aquest aspecte. Pot ser que et toqui la loteria, tens una possibilitat entre deu mil milions... així que, jo de tu, cremaria ara mateix aquest paper, davant meu, i em demanaria perdó per tota la resta que has escrit.

Paralitzat pel pànic que sentia, vaig accedir a tot el que em manava la mestra de química sense pensar-m’ho ni un moment i em vaig dedicar a esmicolar aquells quatre fulls davant seu, mentre ella, més alleugida, anava  dirigint-se a la porta molt lentament  regalant-me l’últim consell del dia:

- Reacciona, nen. Ni barca, ni Ferrari, ni tonyines, ni apartament. La vida és així, vés acostumant-hi. Mai aconseguiràs el que desitges, almenys tot allò que no depengui de mi.

 -No em toquis. No facis ni diguis res i, sobretot, que res no surti d’aquí – va advertir-me mentre posava la clau al pany.

 -De la meva boca, vull dir.

Però tu pesques, nena?

Hi ha una noia que fa dies em fa ballar el cap, i per ella vull fer un canvi de rumb. Sentint-ho molt, seguidora de la mà pintada, he de fer les maletes i buscar-me un altre lloc per parlar d'embarassos, dels fills i totes les altres coses que no siguin de pesca. Contactaré amb tu privadament, per donar-te les gràcies i, si es dóna el cas, donar-te una nova adreça.

No em busqueu, vull parlar de moltes coses però ho faré anònimament, com l'spiderman o l'home-lletra, autèntics escriptors de mena però que recorren a un màscara per no destrossar-se la seva propia vida. Ara entenc perquè ho fan,  i així ho faré jo. No sé quan, ni on, però seguiré el camí de les muntanyes en una altra part.

Aquí seguirem el camí del mar i de la pesca.

Primera Pedra, ara sí, s'ha convertit només amb un blog de pesca. Us ho passareu bé...

Recordeu en Zipi i Zape, l'Astèrix i l'Obelix (jo sóc el gordo), en Mortadelo i en Filemon, en Batman i en Robin, en Tintín i en Milú?  Doncs a partir d'ara veureu en Raül i l'Anna (el burro sempre davant) i entendreu perquè sóm inseparables.

aquest és l'abans i el després que tant buscava... i estic segur que us encantarà!

Com una regadera!

- Passi, passi..., posi's còmode. Vosté dirà.

- No doctor no, faltaria més! Parli vosté primer, que em sembla que per la cara que fa, ja tinc la solució a tots els seus problemes!

Mmmmm (escriu, calla i observa)

-Doncs si vol li presento al meu amic DiEGO... ell sí que parla molt!
- Encantat de saludar-lo...

(escriu molt i molt, amb alguna goteta de suor que li penja del front i rascant-se l'orella)

...... i parla en DiEGO.... tota la hora.


- No és res, home.. -mira de tanquilitza-lo- això es cura amb unes bones "vacacions!"
- Vacances, doctor? Però si sóc autònom!!!
- Doncs haurem de medicar amb píndoles...
- Quantes, doctor?
- Res... cada dos per tres.
-I diu que això és degut a l'estrés??? Doncs no passa res... miri, sap? Tinc la senyora Crisi ben instal·lada a casa, segur que em deixa pendre un respir que m'anirà la mar de bé!
- Com diu? Que la seva senyora es diu Crisi?
- Que la coneix? Sap què li dic doctor? Que la setmana que ve li presentaré, veurà que bé ens ho passem els tres, la meva Crisi, el meu DiEGO i jo mateix! Reservem hora, doncs?
- I amb urgència!
- Doncs que sigui per tres!

càgum l'ou...

Estic una mica acollonit, diem que neguitós per no parlar tant de collons... és que m'ha sortit un gra als ous! Al principi creia que era una berruga nova i tampoc li vaig fer massa cas, però resulta que en menys de quinze dies me n'ha sortit una altra, i una atra al costat, i clar, això ja no ho veig tant normal. Una de les avantagtes de tenir la doctora a casa és que tens la visita concertada a l'instant, però al ser la lesió a les parts baixes, què voleu que us digui... ni a la meva propia dona li fa massa il·lusió ajupir-se al meu davant, ni que sigui per mirar!

El primer dia de la berrugueta tampoc en va fer cas, doncs en tinc una de fa molts anys un pam més a la dreta i una altra a l'esquena, així que ho vam deixar estar, com si jo fos un pacient qualsevol que s'ha anat a visitar al CAP.  Però clar, al aparèixer nous eruptes, un al costat de l'altre, si la doctora fa la visita a casa i és al seu home a qui està examinant, comencen les preguntes rares...

- I què dius que vas pescar, dimecres?

-Doncs res, ja ho saps.

- I amb qui dius que vas anar?

-Ep, para el carro! On vols anar a parar?

- Ja paro, ja... però qua sàpigues que aquestes cosetes misterioses semblen víriques i altament contagioses... i això només es veu amb nois que van de putes, que tenen el fetge a les últimes o que tenen el SIDA, així que tu mateix... ja diràs...

- Mare de dèu santa! T'ho juro que he anat a pescar, i que el màneg l'he tingut sempre ben guardat!

-Hahaha, feia broma, idiota. Vés a buscar aquesta pomada i en deu dies marxarà. De tota manera demanaré hora al dermatòleg per assegurar.

I ja han passat dos o tres dies...

-Què dius, amor meu?

-Que si t'has posat la pomada...

-Pomada? Quina pomada?-li he contestat fent-me el despistat.

- La dels granets a on ja saps...

-Doncs no, no me l'he posat... que no em vares dir que si no funcionava em faries un tractament oral?

-Oral?!! Tros de soca! Oral, oral... seràs imbècil!!! Tractament VIA ORAL, amb pastilles, burro! 

- collons... i jo que em  pensava que, per fi, havies insinuat de rememorar vells temps amb el sexe oral...

-Doncs pensa que si la pomadeta no fa efecte, ni el tractament via oral tampoc, haurem de recòrrer a la via anal amb supositoris XXL, passar per les injeccions de penicilina i qui sap, potser al final no quedarà més remei que amputar... queda clar! 

- Claríssim, senyora i doctora, claríssim!!!

La "peli" del plus

Feia temps que no em sentia d’aquesta manera. Havia oblidat per complert el morbo que sentia de matinada mirant la peli del divendres, pelant-me-la entre ratlles, mirant de no confondre el cul de la tia amb el de l’actor de torn. Recordo que, fins i tot, li donava un xic de volum a l’assumpte, i com si fos una conversa de vespes torrades, intentava entendre que aquells eren gemecs i paraules marranes. Era jove però no anava més calent que ara... no obstant, les coses han evolucionat una mica... tant, que ara ja sóc pare!

Quan era jove no donava crèdit a aquelles absurdes paraules: “de gran te la pelaràs més que ara!”... “i una merda!!” els contestava jo, pensant que la passió i el sexe només minvaria a casa dels altres. Deu ser cosa de l’edat, del fet de tenir fills petits, de deixar els petits detalls de banda, de mil i una excusa que interposem els pares abans no tenim satisfeta a la canalla, però la frase maleïda és certa: me la pelo més ara que abans... quina putada!

Els petitons de casa ja solen fer-ho, lo de despertar-nos unes quantes vegades, així que, quan he vist que eren les dues de la matinada, se m’ha encès la bombeta del cap i, al mateix temps, el cap de la cigala. Mireu com canvia el conte, que ara ja no l’he de mirar codificada, però què voleu que us digui... tampoc m’he sentit del tot còmode amb la dona i el petitó dormint rendits al mateix llit on volia fer marranades, així que, perquè amagar-me... m’ha costat una mica tenir-la trempada! Quan la cosa ja començava a quedar humitejada, va i se li ocorre a la nena de cridar al papa... “et quedes una mica amb mi?” “clar que sí, petitona, dorm, dorm...” (que el papa té feina!) I res, que he acabat baixant al menjador cansat de tants “escalfus interruptus” que porto en els últim quatre anys... exacte, l’edat de la meva nena.

Tornant a la peli: se m’ha fet eterna una sola escena! Ara, acostumat a tenir el poder a les mans via internet, més que donar-me gust, he agafat nervis abans no ha canviat de postura o li ha cardat la gran mamada... i esperant, esperant, un pot arribar al llit amb la polla encetada! Així que he anat per feina i he acabat mirant la pel·lícula del divendres a la tele i amb el portàtil encès (mai més ben dit) entre cames. Tenir el poder és ja la única cosa que ens fa sentir homes a casa, ja sigui amb el comandament a distància, o dirigint l’escena pornogràfica amb la punteta del dit i buscant simplement allò que ens agrada. Que l’aguanti un altre el diàleg!

Una altra cosa, una petita reflexió abans de tornar al llit i fer allò que a elles tan els agrada: (les putes abraçades!): o m’estic cardant vell o això de ser papa realment ens fa canviar tot el panorama. Estic donant vida a totes aquelles frases maleïdes que odiava tant quan era jove, corroborant tots els tòpics i posant en pràctica les xerrameques que pensava que a la meva vida passarien de llarg, però quan la nostra existència queda reduïda a donar satisfacció als altres, no ens queda altra que posar el cap sota l’ala, amagar-nos a mitjanit amb una bona tira de paper de vàter a sobre la panxa, i donar gràcies a les nostres dones per fer-nos papes... Això sí que “casca”!

Una de botigues

Agafar l’autopista més enllà de la sortida sud de Girona no és en mi habitual, avui alguna cosa rara portem de cap... Anem la dona, en Nil i jo direcció a Barna, allà on sempre fa mandra d’anar. Avui, però, és diferent: no anem a IKea, lloc indesitjable on hem de passar tots els penitents i desgraciats. Em fa gràcia, més aviat pena, comprovar any rere any com aquella tropa de dròpols van a la Meca, a donar voltes i més voltes a una pedra que per mi no té cap significat. Mirant-ho fredament però, això és el que fem tots els homes casats: no ens vestim de blanc, tampoc ho fem “obligats”, però tots acabem donant voltes com a idiotes buscant un sofà barat que tampoc tenim collons de fer cabre al cotxe. Així que tal para qual!

Estic relaxat perquè avui anem a prop de la putacapital amb la dona i no vol anar a Ikea. Estic molt content perquè on anem no hi anem els desesperats a buscar la vaixella a preu de xinos, ni mobles que no sabem muntar, i on anem encara tinc la lleugera esperança de trobar una puta botigueta on venguin alguna cosa de pesca o, si més no, roba per navegar. Tinc aquells nervis dins la panxa, els mateixos de quan s’acosten les rebaixes després de Nadal... i no només per gastar peles!, i és que on anem, segur que hi ha bon bestiar!

Em va impressionar arribar a la primera. Els de poble sempre tenim aquella puta por de no arribar mai.... i vaig fer la ruta més curta, la que m’estalvia més autopista... però la que m’he de tragar trenta pobles sense variant. Mai més!, tornant ja ho vam fer per Girona, que arribàvem apurats a buscar la nena al cole! (abans vaig tenir deu minuts per parar a una botiga de pesca... però res d’interessant). Al tema, que ja hem arribat!:

Passejar per un poble artificial té unes quantes coses bones: la gent és educada, està tot net i ben endreçat, gairebé totes les ties estan bones, fins i tot les nostres!, i és llavors quan te n’adones que on estàs no és del tot real. Et munten un món fictici, irreal, ple de grans oportunitats, o això és el que intenten fer-te creure... pur màrqueting, pur consumisme, capitalisme en pur estat!, el lloc ideal per passejar pijes, per treure la mainada, per tenir contenta la dona i, perquè no, treure al meu fantasma a passejar.

M’encanta tenir les coses ordenades, no les tinc mai, però m’encanta trobar ordre on vaig. Allà tot està ordenat per marques, així que t’estalvien molta feina: si una marca no t’agrada, no entres i en paus! El handicap que tenim els papes és que hem de fer les compres gairebé per separat, mentre un es dedica a estar pendent del cotxet, cada vegada més carregat de merdes i bosses, l’altre es dedica a gaudir d’uns minuts de tranquil·litat. El primer torn va ser per mi, i vaig entrar a la primera botiga que vaig trobar:

- Bon dia, hola, què tal, ...

A tot arreu eren súper amables, les noies guapes, els nois joves i sense panxa, molt educats, atents, amables,.. vaja, la majoria afeminats, però tan se val, mentre estiguin per tu i no et toquin amb les grapes...

Per elles sí que em deixaria grapejar... cagumdèu, quantes ties bones en tans pocs metres quadrats! Joves, simpàtiques, provocatives, sensuals. M’encanta entrar a una botiga i que et diguin “hola” i et deixin estar. Llavors, si tens algun dubte, que ho deixin tot per venir-te a ajudar. Així passava a totes les botiguetes que entrava, mirava, remenava i ningú em feia cas. Les compres ideals, sense estrès ni mals de cap. Això fins que vam canviar de torn, nanos... ara era a mi a qui tocava passejar el cabró de l’hereu de casa, ara era jo qui em convertia en el segon plat però, ben mirat, em va encantar aprofitar-me, per primera vegada, de ser el pare del nen més guapo que hi havia allà.

I jo que li dic a la dona que vagi a una botiga que feien ofertes de texans per dones, aquells que marquen cul i figa, aquells que no podem deixar de mirar... els típics texans que els queda bé a totes les nenes, les que ens fan bavejar, pensar mil marranades però que ens emprenya que les pensin els altres, quan és a la teva dona a qui estan repassant. “Sí, si.. tu mira, però sóc jo qui se la folla” (un cop al mes! jajaja) acabem pensant els homes casats. En canvi “aquesta me la follaria trenta cops cada dia menys un dia al mes, que és el dia que em toca follar la dona!” és el que pensem continuament al veure tot aquell aviram... cagumlaputa, que se m’apreta la faixa només de tornar-hi a pensar...

La qüestió és que vaig entrar altre cop a la mateixa botiga al cap d’uns minuts, per repassar el material i comprovar si a la dona la tractaran de tia bona o directament de puta amb aquells texans... i entro a la mateixa botiga que feia una mitja hora, on tothom m’havia ignorat, i de cop i volta totes les ties em diuen:

-Hola monada!

- Bon dia reietó...

-“Has vist que guapo!!!”

- OOOHHH! Quina passada... i com et dius preciositat?

-E,e,e,,em... fffffff...fantasma. Què cullons! M’he de dir fantasma! Que sóm cagats els papes casats! Entrem sols i ningú ens fa puto cas... entres amb el nano i ets el centre d’atracció de totes les dones que hi ha! Nanos, nanos... això s’ha d’aprofitar! Hahahaha i la dona emprovant-se coses al costat! “necessites més talles, reina?”.

Tres ties. Joves, guapes, pentinades, arreglades, vestides amb texans (per la marca clar) i amb un somriure d’orella a orella... I jo bavejant. “I quan té?, i com es diu? Es porta bé?”.. i bla bla bla.. i jo contestant amb veu de gilipolles, fent veure que contestava pel nen... “però tu calla, feto subnormal! “ deurien pensar... i va ser quan vaig optar per callar, i pensar....

Vaig deixar la botiga de nenes, i li vaig dir a la dona: “aquí, aquí vull entrar”. Em va mirar amb cara rara... però el que volia era trobar dones de veritat, dones de la meva edat, dones atractives, potser mames, mullers d’homes calents com jo, però que se’ls volen follar tots menys el que tenen a casa. Aquestes m’interessaven!

Recordo que la dona estava mirant coses per allà, una dependenta per ella i les altres tres per nosaltres dos, parlant. Anar amb cotxet és guapo, sabeu per què? Doncs perquè normalment les dones s’ajupen a l’alçada del nen, gairebé de genolls, mostrant-me a mi tota la prominència dels seus pits i just a l’alçada de la seva boca a la meva polla, cada vegada més apunt d’esclatar d’emoció. En una botiga hi vam estar una estona, la noia no s’aixecava de davant meu... parlava amb el nen però alçava la mirada buscant les meves respostes, i vaja si les hi vaig donar...

Era una noia normal, tampoc calia que fos molt guapa, doncs el morbo que sentia era tan bestial que tan me cardava. Ben pentinada, maquillada súper natural, sense estridències, a gust amb la marca que representava... vestida amb pantalons de ratlla i camisa escotada, molt escotada... i m’ho ensenyava tot. Ella ho sabia, m’ho deia amb la mirada, i amb el somriure m’ho va corroborar...

-mira que és guapo...

-ja veus, com la mare! Jajaja- deia per no fer més el ridícul.

-no... què va... alguna cosa teva tindrà...

-(la polla segur que no!, mare meva....)

I la dona allà al costat...

- i com es diu?

- -N,N,N;nnnnNIL!, Nil com aquell riu tant llarg (com la meva polla, nena!)

- Que guapo... quan té?

- QQQ; que quant? Home...ara mateix uns 16 o 17...

- Mesos? –em va preguntar extranyada.

- (No, no, centímetres! cagumdèu nena, te l’estic apunt d’endinyar!)

- I com està?

- Que com està... ben molla, nena, ben molla!

I la dona que es volia provar unes coses... i jo que li dic que se n’emporti d’altres!

- així nena, tindrem temps per estar el nen, tu, jo i la meva polla a punt d’explotar...

I ja està. Podria passar-me la nit escrivint marranades, però no sé si hi ha menors d’edat... però penseu que el que em va passar pel cap no sé si ho publicarien al mismíssim Play Boy! Jajajajaja

I sabeu com acaba la història? Segur que ho sabeu tots els casats...

Doncs calent com la moto d’un hippy vaig arribar a casa, vaig fer el sopar, vaig banyar els nens, fer el biberons, explicar contes, dormir la canalla, endreçar-ho tot i posar-me a punt per follar. Abans però, hem d’aguantar el “desfile” de les compres de les dones i dir-les-hi lo bones que estan, lo bé que han comprat, els diners que s’han estalviat, lo molt que les xiularan, lo calents que encara ens posen després de tants anys...

Els homes som capaços de tot per cardar un polvo a casa... fins i tot dir mil mentides per minut! Jajajaja... i quan les tenim contentes, satisfetes, felices ens egegen a pastar fang:




-OOOOHHHHOOOUUUMMM. Estic tant cansada! Vinga carinyo, vaig a dormir, no vinguis tard al llit, que necessito un massatge als peus.

- i jo a la polla! No t’he jode... a pendre pel cul! Me’n vaig a veure el fòrum, a veure si algú ha fet algun bonítol... que almenys ells em riuen les gràcies.


I així estem, companys, en dissabte a la nit, i enganxats al puto ordenador!

Salut i força a la mà, per poder-nos-la pelar!

Per fi li he pogut cardar ma

Per fi li he pogut cardar mà. Feia mesos que esperava una oportunitat com aquesta, i avui vaja si l’hem ben aprofitat... la nena ha volgut dinar amb la meva mare, i el petit el tenim tot el dia dormint al cotxet... ben controlat. La sogra i els cunyats dinaven fora, així que teníem, per fi, tota la mansió a les nostres mans. Els gossos, les gallines, el poni, la burra, tots, fins i tot els peixos de l’obi, s’han aliat amb nosaltres i no ens han molestat...

He començat estirant-la delicadament, com s’hi s’hagués de trencar... i és que tan de temps sense remenar-la em feia patir una miqueta, així que, delicadament, l’he començat a untar. Volia que la seva pell, tensa i oblidada, es comencés a donar. L’he ben lubrificada de dalt a baix i d’esquerra a dreta, sense pressa, però també sense parar. M’hi he entretingut una bona estona, posant més atenció a les parts més delicades... perquè realment està castigada, i es nota només amb el tacte de les mans. Mica en mica les carícies i els massatges han anat fent l’efecte desitjat, i he pogut posar-m’hi com a mi m’agrada... de valent.

Hem hagut de canviar bastant de posició. Primer me l’he mirat de cara, llavors de costat i, finalment hem acabat amb la seva esquena al meu davant. Llavors m’he posat com una moto, perquè aquell aparell que feia tan de temps que no funcionava ha començat a vibrar, i a vibrar... cada cop amb més intensitat... i jo cada vegada cardant-li més i més fort... fins que em sembla que ja he acabat, almenys per avui, que estic baldat.

L'habitació 405

    Pujàvem per l’ascensor de vidre cap a la quarta planta. La mirada còmplice del recepcionista, un xicot jove i força simpàtic, ens feia presagiar que la nostra no seria, ni molt menys, la millor habitació de l’hotel. Li vam donar la tarja del travel plan, gairebé acomplexats, per no voler gastar una pasta per passar una nit a Barcelona. L’oferta era bona i l’hotel en qüestió estava molt ben situat, tant pel curs que anava a fer la dona, com per a mi, que volia anar al port a tafanejar.

    Ens va costar molt d’obrir la porta amb la tarja, i rient vam comentar que a les golfes ens havien enviat! La sorpresa però, va ser molt grata: el terra de marbre, la fusta de pi blanc, el llit de matrimoni i un complert bany. No podíem demanar més per aquell preu al centre de Barna... Ara que amb aquelles vistes... per la porta del balconet es veia una mena d’escala estranya i mur, molt de mur.

    -Ostres, vine, corre!- va exclamar la dona. La sorpresa va ser meva al pujar aquells quatre ridículs graons: teníem la terrassa cantonera de l’àtic de l’hotel... i a un preu de riure! Era una terrassa d’uns 50 metres quadrats, al davant de la qual podíem divisar l’estàtua de Colom, el funicular del port, el museu de Catalunya, la Barceloneta, les torres Mapfre... i per l’altra cantonada podia veure la torre Agbar (o com es digui la cigala aquella), la catedral de sta Maria de Mar, el Tibidabo i la torre de Collserola. Tot un espectacle. Ens vam sentir com en Richard Gere i la Julia Roberts en aquella famosa escena de la terrassa al centre de Manhatan. Fantàstic, excitant, digne de Hollywood.

    Vaig començar la setmana de mala manera: pescant i anant al saló Nàutic... Aquell dissabte tenia els nervis a flor de pell, doncs encara havia d’estrenar molt de material de pesca i em donava la sensació de perdre el temps a la capital, tant lluny de la meva barca. Veure’n de noves m’agradava però no m’omplia, almenys no tant com les nenes que les presentaven... Portava molts dies nerviós, pels bonítols que havia deixat de pescar, i molt calent per les bonites que havia vist allà. Recordo especialment una pell-roja salvatge, maquillada amb molt de gust, que em va demanar les meves dades personals per llençar-les dins una urna inútil, pels agnòstics navegants com jo. En aquelles dades hi constava el número del meu mòbil i, com un idiota, em vaig quedar esperançat que em truqués algun dia, si en tenia necessitat. Tinc gravat a la ment el somriure d’aquella rossa espectacular i els mugrons de la morena que al girar-se em va mostrar el cul més perfecte i apretat de tota la costa central. En fi, que entre canyes i dones, el dimarts ja estava malalt...

    Aquell vespre tampoc va ser diferent. Des de les estrangeres de la Rambla fins a les més xaves de la ciutat... n’hi havia moltes que estaven bones... i més encara quan hom va necessitat! El novembre a Barcelona trobo que és una època estanya, el temps calent que fa aquests dies hi acompanya i trobes dones vestides de totes les temporades, no com a Olot, que ja van totes tapades amb els polars... Minis amb botes camperes, shorts excitants, escots d’altres galàxies, jaquetes de pell cordades fins a dalt,... tot s’hi val! A mi totes em posen calent... i més sabent que no són meves, ni mai ho seran. Ahir em va agradar fins i tot la cambrera que ens va servir el sopar que, educada i amable, em va fregar la cuixa al caure-li una cullera i tacar-me, sense voler molestar. “Frega’m el ous!” pensava jo, amb la polla a punt d’esclatar! Sopava amb al dona, ja sabeu que està prenyada... ja tinc la feina feta i s’hi agafen tant fort que no recorden que tenen a un home, dormint al costat. Com a bon garrotxí, us diré que de vegades em sento com un sismògraf: al mínim moviment se m’aixeca el pal!

    Pujàvem altre cop amb l’ascensor de vidre, aquesta vegada de nit, i jo amb els ous ben apretats. Els llums de la ciutat il·luminaven la terrassa, la vista era fantàstica, espectacular. Vaig sortir a prendre l’aire i, sense voler, vaig començar a imaginar...

    Pujava les quatre escales la pell- roja, com sempre perfectament maquillada, caminant cap a mi amb la mirada clavada, amb un vestit negre cenyit, ben escotat. La seva pell blanca quedava dissimulada amb la lluna, pràcticament nova, que amagava les imperfeccions de la ciutat. No es veien les antenes, ni els cables d’electricitat,... semblava una ciutat nova, a punt de fondre’s davant de tantes ganes de fer l’animal. Es va apropar a mi descalça, com si volgués la seva presència dissimular... volia estar a la meva terrassa, amb ningú més que amb mi... mentre la meva dona estava al llit estudiant! Portava una copa de cava ben fresca en una mà i, a l’altra, la butlleta premiada... fins als més tontos ens pot tocar! El premi era la barca dels nostres somnis!

    Gairebé no em vaig ni immutar. Vaig agafar la butlleta, fent les dues pinces amb les mans, vaig mirar a aquella noieta fixament als ulls, amb rostre seriós i, amb el mateix gest de generositat que mostrava el seu prominent escot, vaig estripar la butlleta guanyadora davant els seus morros. Tenia uns llavis rosats, carnosos, humits i delicats. La noia, sorpresa i amb una expressió de perplexitat, va dibuixar un somriure gairebé forçat..., aquella senyoreta era prou intel·ligent com per entendre els meus instints més carnals: el meu premi era allà, dreta, mullant el tanga que li estava a punt d'arrencar. Amb lo calent que jo anava, acabaria aviat... La molt catxonda em va interpretar a la perfecció: va llençar la butlleta guanyadora, va somriure obertament i es va agenollar davant meu, gairebé implorant.

[...]

    La festa acabaria dins seu.