L'últim gran llop

"...sort que en tenim del teu blog. Fa ens passin tots els mals" 

No tinc els remeis per tots els mals, però després de molt temps, un company del facebook m'ha donat l'empemta i l'energia suficients per desenterrar la destral. No deixeu de lluitar mai!

Va per tu, company. Desitjo que gaudeixis de la lectura. Fins ben aviat. ;-)

L’últim gran llop

Les fuetades eren enèrgiques. Es notava que feia dies -masses- que no havíem sortit a pescar, cap dels dos. Ell acaba de ser papa i acumules moltes tensions, per més que tothom s'entesti a dir que tot és meravellós. En tinc dos, a mi no m'enganyen, amb això. I jo m'he passat dos mesos sense Duna, aquest cop per culpa d'averies i mals entesos amb les nàutiques. Fa molta ràbia saber on, com, quan i amb què pescar grans servioles a spinning, quedar-te sense barca i perdre els dos millors mesos per pescar-les! Per això confio amb en Carles i li deixo tots els meus DUO: perquè vagi fent fotos per tenir contents als japos. Per ells és un gran negoci, per nosaltres un simple joc.

Aquell matí no ens podíem acostar massa a la Muga, perquè les onades trencaven als 3 o 4 m de sonda i era perillós. Sobre els 6m, al company li agrada molt fer servir popers per cridar l'atenció, jo prefereixo els minnows perquè, a l'hora de la veritat, són molt més efectius que els esquers de superfície. Ell posa l'espectacle i l'emoció de veure la picada fallada, jo l'eficiència de no fallar la única picada del dia. De vegades jugo una estona amb algun passejant, també, sobretot quan veus que no hi ha activitat (com gairebé sempre), però quan sentim algun toc, veiem alguna ombra perseguir l'esquer, algun esquitx o simplement perquè sí, sempre acabem posant grans minnows que acaben embarcant la peça del dia. Nosaltres no busquem peixos petits, ho apostem tot a una sola carta, i la guanyadora no sempre està ens mans del destí: la sort cal buscar-la, estar atent i preparat per no cagar-la en el moment precís.

Estava clar que perdíem el temps, malgrat l'escuma de les onades trencava lluny de l'abast dels spinners costers. Aquest fet ens obligava a derivar  una i altra vegada per esbrinar si sota l’escuma s'hi amagava algun llop oportunista, disposat a atacar algun dels nostres esquers. Ja s'havia fet de dia, però la boira ens desorientava i ens confonia. Tot era blanc, només teníem dues referències que ens servien: sentir l'esclat de les ones a la platja i intuir la claror del sol mar endins. Clar que, si no voleu posar-vos romàntics podem, simplement, guiar-nos mirant la pantalla del GPS. Així de senzill.

La platja ens ha donat moltes alegries, aquest estiu. Bé, més que la platja, ens les han donat els centenars de milers de tirs que hi hem estat fent. Un palometó força guapo, molts espets, pocs tallahams, la sorpresa d’un parell de llobarros molt macos i les potents servioles: això sí que fa trempar a un pescador d’espinning! Portàvem uns tres quarts d’hora fent derives davant la desembocadura de la Muga i el neguit i la processó anava per dins.

-Acabem de fer l’hora i marxem. No podem perdre el temps a la platja amb aquest mar de fons.

-Tu manes.

-No, aquí decidim els dos.

El meu company és molt pesat amb la pesca a la platja, sempre té l’esperança de pescar un gran palometó, però sabia que jo tenia raó: són comptats els dies que tenim mar de fons de llevant, i aquelles condicions de mar i vent en calma és el que estem sempre esperant. La pesca a l’escuma és la que més ens agrada als dos, així que no hi ha lloc a discussions. Calia estar atents mar endins per les desitjades “pajareres”, que fa anys que no veiem per enlloc. Em feia il·lusió pescar un bonítol amb minnow per fotografiar-lo i fer-lo sortir al reportatge del proper mes. Havia preparat els equips de pesca amb aquest propòsit però, a la pesca, mai vas prou ben guarnit, ja ho sabeu. 

 Així doncs, amb precaució per l’espessa boira... Gas a la burra direcció als penya-segats del Cap de Creus!

L’escenari estava preciós, les condicions immillorables, però de material anàvem coixos els dos. El pla estava clar: palometó a l’alba i bonítols la resta del dia... així que jo vaig prescindir de la canya ligth i ell dels vinils amb l’ham muntat a la cua. Greus errors.

El sol escalfava i la boira es desfeia per moments. Amb l’esperança de divisar ocells voletejant prop de l’aigua, forçàvem la vista escrutant fins l’horitzó, però les ones esclataven a la roca cridant-nos amb devoció. L’escuma era intensa, l’esclat de les ones poderós, les ganes d’escrutar-les enormes, així que no va caldre dir res: les nostres mirades ho deien tot. Poques coses m’agraden més que estar pendent de les ones, les derives i els vaivens mentre intento afinar al màxim cada tir buscant la picada d’algun peixot: sards a peu de roca, oblades i llops oportunistes emparats per la confusió de les escumes. El perill i la por de veure enormes ones que s’alcen davant teu t’activen els sentits i les emocions, intuir on s’amaga el peix, aguantar l’equilibri mentre controles el timó amb el genoll, realitzar un tir perfecte, tancar el pick-up i sentir alguna bestiola que t’estira fort és la nostra festa de l’escuma, la raó de la nostra existència quan som a bord de la Duna, l’acte que culmina tots els desitjos i frustracions del pescador, un orgasme de sensacions.

-Ajuda’m!, que aquest sard és de debò!- etzibo amb la por de perdre la primera captura del dia.

-Amb aquest no cal inserir hams a la cua... – contesta en Carles observant com l’ham del cap plomat li travessa el llavi superior.

-Un a zero... a veure si t’espaviles! – dic amb to burleta i conscient que aquelles paraules me les empassaré amb ham i tot.

-Picada! Merda... perduda! Avui em sabrà greu no dur els vinils amb l’ham a la cua...

-Tant greu com a mi no haver dut la Xzoga! Deixem-nos de laments, que avui toca treballar de debò.

Vam estar gratant moltes, moltes pedres sense ni toc. Semblava mentida que no hi hagués vida en un entorn tant preciós. La foto del bonítol em rondava pel cap insistentment. Mentre observava de reüll la meva estimada lesath, que m’implorava que la maltractés una estona i la fes patir de valent, vaig proposar de deixar respirar la zona i dirigir-nos directament a Sa Rata, l’últim vestigi del Cap de Creus, amb l’esperança d’haver-nos de parar atrets per una munió de bonítols assedegats de sardineta de la mida dels nostres jigs.

Navegant a través de les enormes ones de llevant, vaig poder prémer gas a fons sense témer de ser escopit com un pinyol d’oliva, així que, dret al timó, vaig dir al company que estigués pendent de les aus i els peixos, que jo ja tenia prou feina amb les ones. Són moments que m’omplen, que m’injecten adrenalina i llibertat per les venes i tots els porus de la meva pell. M’encanta tastar la salabror de la llagrimeta que em cau pel rostre, respirar amb dificultats el vent que m’esclafa la cara, sentir la potència dels cavalls que t’impulsen per damunt les ones, sentint-te com un Mad Max pilotant sol enmig d’un desert per descobrir.

De pajareres, ni una. Cap esquitx. La sonda ben avorrida, i l’escuma continuava imnotitzar-nos com el cant de sirenes al poderós Ulisses. Costa molt pescar res a la Massa d’Oros, però l’escuma intensa, la fe i la confiança en un mateix van fer que em sortís un tir perfecte. Compto tres i nyeeeeec! Alguna força descomunal sacseja la puntera de la meva canya com si fos de xiclet! Clavo enèrgicament, dono dues voltes al pom de combat amb la il·lusió d’un nen petit però me n’adono, immediatament, que alguna cosa no va bé. Em quedaré per sempre amb el dubte de què era, i per una bona estona amb cara de tonto, però què hi farem! La pesca és així... Crec que ja en tinc prou de vinils, amb un bon minnow l’hauria posat en sec. Trec la capsa dels DUO, s’han acabat les mitges tintes, ja no vull un bonítol per el reportatge de desembre, vull l’últim gran llop del Cap de Creus.

-Recordes on vaig fer el meu primer llobarro? Anem. Les condicions són perfectes. Ja saps què has de fer.

Costava molt mantenir la Duna estable. Per moments sentia que ens posàvem a la gola del llop, l’adrenalina es disparava i una gota de suor freda em va posar la pell de gallina. Un error de càlcul i acabaríem estampats com una calcomania de Tom y Jerry. Amb una mà al timó i l’altra al gas dominava la situació, però amb prou feines tenia temps d’agafar la canya i realitzar un tir en condicions.

-Aquesta corrent que fa és preciosa –deia en Carles sense deixar d’observar el seu passejant ni un segon.

- Si, però les ones trenquen massa a prop. No pesco còmode i aquí ens hi juguem alguna cosa més que la portada d’un reportatge d’excepció. Aniré a l’altra banda, així la deriva ens permetrà pescar als dos.

No calia pescar a l’escuma, només endevinar en quin d’aquells escalons ens esperava el llop. Al tercer tir amb el Reallis Pensil, alguna cosa que brillava es va decidir a mossegar aquell passejant sense contemplacions. L’agressivitat de la oblada va fer que em divertís una mica, obrís la càmera per fer-li una foto pel facebook i m’acabés convencent que, amb aquell panorama de pel·lícula i oblades rondant pel lloc, algun llobarro enorme estaria esperant el nostre DUO.

Sense temps d’agafar la canya, vaig haver d’afanyar-me a agafar el salabret.

-Mira, mira, miraaaa!  Picada! És un llobarro! I enorme! Corre, no t’encantis, que fot cops de cap i porta l’esquer per fora! 

I no vaig tenir temps de res més. Amb el salabre als dits, els ulls i la boca ben oberts i el cor bategant-me a cent, no podia apartar la mirada dels remolins que provocava el llop amb els seus cops de cap per intentar alliberar-se d’allò que l’oprimia. Amb el fre tancat i la canya al límit, vaig entendre que el Carles no li perdonaria ni un metre, ni un segon intent d’alliberar-se del seu destí: sortir imprès a les meves mans per sempre.

-Estàs a punt?

-Tu manes, la barca està bé. Estic pendent de tu en tot moment.

-Doncs anem per feina, que aquest té ganes de tornar a l’escletxa d’on ha sortit! Te l’apropo... posa la malla per sota... així... molt bé! Ja el tenim!

I entre abraçades i crits, vaig fer-li unes quantes fotografies per ell.

-Aquest te’l robo. No saps la il·lusió que m’ha fet portar-te a la casa del llop i que l’hagis fet!

-Tenia claríssim que el pròxim llobarro que féssim a la Duna seria per tu. És teu.

-Moltes gràcies! Poca gent ho faria... la meva nena fliparà, t’ho asseguro.

-Només he tingut la sort que m’hagi mossegat a mi, però el que has fet amb la barca, això sí que no ho fa ningú. El mèrit és més teu que meu, segur.

- Va, deixem-nos de xerrameca. Agafa la càmera, unes pel face i unes per mi.

-Digues Luís.  

- LLooooooooooooooooooooooop!

     

Quaderns d'estiu

U

Treure la Duna de l’aigua ha estat, sense cap mena de dubte, la decisió més encertada i intel·ligent que  he pres mai. Ara, no he de mirar el rellotge per res, ni passejar amunt i avall material de pesca com si fos un burro de càrrega.  M’estalvio totes les bronques de la dona, la gasolina, aixecar-me a hores intempestives, la pudor de peix... però, al mateix temps que la barca,  he aparcat en un llarg parèntesi el silenci, la tranquil·litat, les ànsies d’aventura, l’antídot a l’estrès  i la pau que hom sent perdut al mig del mar pescant somnis... Ben mirat, no estaria gens malament temptar la sort del divorci a canvi d’un xic d’esbargiment!

Ara mateix, lo únic que em fa patir, és que el nen no es quedi sense protecció solar al pito, que la nena no s’estampi contra les roques i es trenqui les dents, aprendre a respirar sense que es noti que amago el ventre, ajupir-me per no mostrar la putacoronilla i evitar, de totes- totes, que la gravetat faci de les seves amb les meves tetes de gelatina. Res més. Res?

-Ai perdoni... excuse me! Ehem... el nen, que és un bèstia... Sorry, no passarà més.

-Puta, Putaaa. A puta, papa, a puta!

-NOOO!, nen, macu... no es diu puta –intento fer-li entendre amb un to de veu natural i comprensible. -Es diu pilota, pilooota.

-Puta. A puta!- respon el nen monosil·làbicament.

-Que nooo... ai quina gràcia, el meu rinxol d’or! (va nanu, esforça’t que sembles tonto, que la de les tetes maques em mira, fes-me quedar bé per un cop a la vida!). P-I-L-O-T-A. Pilota. UNNNA PILOOOTA!

-UNNNA puta.

-Hòstia noi... mira que et costa... és que té dos anyets, angelet –li dic a la noia que fa amb la mà com si no hagués passat res. Però insisteixo.  - Ah, i demana perdó a la senyoreta. P-E-R-D-Ó i P-I-L-O-T-A. Vinga, Tetu, que pots fer-ho... – i el nanu, amb una cara d’angelet que t’hi cagues, li deixa anar a la tia que està  més bona de la platja:

- Perdó pel cop de pilota, puta.

- Hahahaha! Molt ben dit, germanet! Això et passa per mirar les tetes de les altres dones, papa! Només pots mirar la mama, i a mi, que sóc la teva novia – em diu la meva filla de cinc anys, cridant, des de l’altra punta de la cala.

La meva dona, i tota la platja, encara riuen. I jo, encara em vull fondre!

Vaja, fins i tot aquella noia tant guapa ha deixat de llegir i em mira perplexa, sense donar crèdit a allò que la meva nena ha dit. Sóc la riota de totes les mames de la platja i m’he convertit en el putxinel·li de tots els seus marits. No puc més, em sembla que aquest seria un bon moment per desaparèixer! Comencem bé la tarda...me’n vaig a l’aigua, a veure si veig algun peix i em distreu!

Està calenta, l’aigua, per ser mes de juny. Em fa pànic mullar-me les pilotes, com sempre passa, però molt pitjor és el ventre i la ronyonada. Per entrar a l’aigua, només hi ha dues coses que em fan ser decidit: una tia en pilotes esperant-me o unes ulleres per veure peixos sota l’aigua i, com que de les primeres mai n’he tingut, no em va quedar més remei que comprar-me unes ulleres i un tub. A veure si recordo tot el que havia après abans de tenir fills... quins temps, aquells! Qui t’ha vist i qui et veu, eh?!

A veure... ah, sí! No deixis d’escopir els vidres i refregar la saliva amb el dit com si mullessis un clítoris, o no veuràs tres en un burro quan la pantalla s’enteli. Ara el tub, respirar per la boca...

Mmmm... no sabia que els conills nedaven amb tanta gràcia, ni recordava uns pits tant ferms, llàstima que l’aigua freda no li fa miracles a la cara, a aquesta sirena. Ep! Mira! Una daurada! I una altra! No, no m’he trobat les bombolletes de l’anunci del Freixenet, sinó dues daurades que, desconfiades, neden sense treure’m l’ull del damunt. Es mouen a un pam del terra, dubtant si buscar menjar o controlar-me... Al menor gest brusc, s’esfumen segur!  I sards, mira! Tres sards de bona mida; el gros passa del mig quilo, aproximadament. Aquests són menys esquerps i el més petit s’apropa a mi, tant, que podria tocar-lo amb els dits!

Ja em trobo més bé; gairebé he oblidat la mala jugada del meu dimoni a la platja i, quan la tenebra del record se’m torna a fer present, veig un núvol de sorra a uns deu metres de mi. No falla: rogers! N’hi ha dos, de molt bona mida, que graten el sorral amb els seus bigotis buscant alguna cosa per fer l’aperitiu. I, de sobte, em sorprenen quatre peixarros passant per davant els meus nassos: no podien faltar les llisses a la meva escapadeta, nedant entre aigües com si fossin taurons de fireta. I així, ben distret, arribo a les boies que limiten la zona banyista, però que no em limiten a mi: no vull anar-me’n sense veure al rei de l’escuma. Vorejo els límits dels domingueros,  fixant-me com les cadenes que subjecten les boies esgarrapen el terra, atraient a  infinitat de peixos que busquen aliment: petits sards, saupes, doradelles,... tots barrejats, sense ser convidats al festí. Arribo a les pedres, i observo molt atentament. És un espectacle contemplar els peixos vius! I, finalment, apareix el rei.

Ràpid, majestuós (d’un quilo dos-cents grams li calculo) es mou amb una agilitat, sinuositat i elegància que et fa posar la pell de gallina. Notes com et cau la bava, malgrat quedi emmagatzemada dins un tub que comença a obstruir l’aire que respires. La salabror de l’aigua comença a irritar-te la gola i a entumir-te els pulmons de salnitre, però no pots parar de mirar aquella bellesa. Ara no és hora d’acovardir-se: ha arribat l’hora d’aguantar la mirada al rei. Et mira, et desafia, no para quiet. Sap mantenir la distància perquè ha vist caure molts amics davant seu; no hi ha pogut fer res, però n’ha après. Sap que vaig nu, que no porto fusell, però no se’n refia. Segurament, aquest llobarro arribarà a ser vell. Llavors sí, el desafiaré. Em mira per última vegada, com si m’agafés la matrícula, i desapareix. Ens tornarem a veure les cares, algun dia. Ara, no pot ser.

He perdut la noció del temps. Per uns moments m’he oblidat de tot, de tothom, ja no sé  on sóc, si hi ha algú que m’espera... Clar que sí! Nedo uns quants metres i, al tenir la platja altra cop a la vista, veig el trio de casa meva com desesperen buscant al seu pare entre la gent.

-Aquí! Sóc aquí! -els indico aixecant els braços.

-El papa! Allà! El papa! –criden, excitadíssims. Estan contents, salten i criden. Miro per últim cop els peixos que em ronden i els dic adéu, que em reclama l’altra vida. Són tres oblades que no s’espanten i em miren amb la confiança que tenen els peixos de segona categoria gastronòmica. Quan més m’apropo, més salten i criden, els nens. Sembla que faci una setmana que no em veuen!, i això em fa molt content. Nedo de pressa, tinc tot un univers per compartir amb ells.

-Què papa, has vist peixos?

-Ui, sí! Daurades, sards, oblades, rogers, llises,..mmm.. ah, sí! I un llobarro que t’hi cagues! – els explico amb una gestualitat un tant exagerada.

-Com et passes... que et penses que els teus fills són imbècils, o què?

-Tu em creus, Alba? Vols venir? Posa’t les ulleres, agafa el tub i prepara’t per entendre perquè el papa estima tant el mar i els peixos. Es viu una altra vida, allà dins!

I la noia del llibre va tornar a deixar de llegir. M’escoltava atentament.

-Papa, papa! Un tauró! Papa, papa, has vist això?! Mira: un banc!, però no un banc de diners o per seure, eh papa, un banc de peixos! Papa, papa...!

-Calma’t, preciosa, i no cridis cada cop que vegis un peix, o marxaran esporuguits. Agafa’m la mà i, quan vegis alguna cosa, la prems  ben fort i l’assenyales amb l’altra, d’acord? – i vam sobrevolar, durant un llarg minut, aquell banc de salpes que van fer les delícies de la meva filla, i les meves també.  

I així, amb la companyia de la meva nena, vaig passar la mitja hora més extraordinària que mai he viscut amb tants anys d’afició. Mentre ella obria els ulls com a plats i veia per primer cop totes aquelles meravelles que li contava moltes nits abans d’anar a dormir, no vaig poder reprimir la sensació de ser Peter Pann per un dia i ensenyar el meu petit món a la  Wendy, una Wendy  que encara no sap que és possible volar sense ser ruixat per la pols màgica de la Campanilla.  Llàstima que creixin! Quan siguem els dos grans i compartim els  problemes de la vida, la convidaré altra cop a veure els peixos amb mi. Si m’agafa de la mà i me la prem amb tanta força i intensitat sabré que, alguna cosa, haurem fet bé.

-Tinc fred, papa – em va dir l’Alba abraçant-me amb devoció. I allà sortia jo, rescatant en braços la meva nena tremolant de fred com si fos en David Hasselhoff, molt més baixet, bastant més calb, més grassonet i molt menys televisiu que ell però  molt feliç, content i satisfet amb mi mateix.

-Ja era hora... que m’has de posar crema a l’esquena amb massatge inclòs, amor meu – m’etziba la meva catx amb més aviat poc romanticisme.

I mentre el menda li posava la cremeta a la senyora, fent-li un massatge de tot a cent, comentava la jugada amb la nena i el nen ens mirava amb la boca oberta, vaig notar que em penjaven les tetes,  marcava tota la xixa i ensenyava la coroneta a la gent. Devia fer una fila horrible, però això només m’importava a mi perquè, de fet, és en moments com aquest -quan sents que la felicitat també engreixa- que aquests quilos de més et queden la mar de bé. 

La noia del llibre ja no llegia, jugava a prop nostre amb la seva filla, sense ulleres de sol i amb un bikini blanc a ratlles marines. Va ser un petit moment de no res, un instant que potser només a mi em va donar la sensació de ser intens, una fuetada de passió reprimida. Sentir els seus ulls verds clavats a la meva mirada va ser com tornar a respirar després d’una llarga apnea, com si de sobte una princesa em besés i em despertés d’un llarg encanteri, com si de sobte alguna cosa bona tornés a brotar dins meu.

Feia una calor terrible, però no vaig poder evitar sentir un calfred.

Per un final digne...

Hauria estat el dia perfecte per qualsevol pare que no fos pescador, la jornada marcada al calendari amb rotulador, el dia que la teva dona se sent orgullosa de tenir-te com a acompanyant de la seva vida i els teus fills com a patró, pirata d’aigua dolça, pilot d’aviació o, per deixar-ho més simple, el seu heroi. Fer bona cara i divertir-los una estona tampoc costa massa esforç, a no ser que tinguis el cap en un altre lloc. Passejada familiar amb barca pels canals d’Empuriabrava, dinar davant la platja, cafetó observant els avions és, de bones a primeres,  un privilegi que es dóna a l’any un, màxim, dos cops. Aquest privilegi però, quan el mar és ple de tonyines, a un pescador li pot semblar un horror.

Premia l’accelerador de manera decidida, apurant la tercera marxa abans de frenar a cada revolt. Seguir l’horari infantil et dóna certes avantatges, i una és que pots conduir mentre els altres dinen, a no ser que els francesos també estiguin de pont. Els nervis i l’estrès d’aguantar tot el dia la família s’estaven encenent darrera aquella autocaravana que no ens deixava més opció que respirar fons, esperar pacientment per començar a fer camí de baixada i veure el mar que a l’estiu ens banya. Feia mesos que no veia es Cucurucuc, la illa Messina, la punta d’es Caials des d’aquella perspectiva. Vaig deixar endur-me per l’enyorança de velles batalles lliurades amb canya i vaig aprofitar aquells petits moments d’intimitat per omplir els pulmons d’esperança i il·lusions renovades, però aquella imatge dins el mar em va desbocar l’adrenalina una altra vegada .

-          Veus aquelles taques més fosques dins el mar?

-          Les que toquen gairebé terra, entre es Cucurucuc i es Caials?

-          Sí. Són les tonyines menjant.

-          Estan molt a prop, no?! I els ocells? Que no es veuen?

-          Estem massa lluny per veure les aus, però n’hi ha –li explicava mentre baixàvem lentament per la collada divisant Cadaquès sota un sol primaveral. – Diria que estan a tir de canya... i jo sense material!

I dues-centes corbes més tard parava davant de casa, per descarregar la poca roba que necessitaríem fins l’endemà.

-Vaig a aparcar. Aprofito la companyia per anar a veure les meves amigues, a veure si em concedeixen un vals.

Deu minuts més tard estava davant el mar, aquest cop sí, veient els ocells que no veia la meva parella des d’allà d’alt, i dues immenses taques de peix removent-me l’estómac per no anar preparat. Amb la lesath de 3m i l’Stella muntat amb el trenat del 0’17 segur que hi arribaria i, només canviant el baix per un del 50, tindria una mínima possibilitat. Vaig intentar treure’m del cap aquella idea absurda fent un parell de fotografies amb el mòbil per distreure’m, però aquella temeritat em va obrir la gana.

No s'aprecia bé a la foto, però en 2n pla hi ha dues taques a l'aigua: les tunes menjant.

De bon grat m’hauria deixat anar però, darrera de tot pescador apassionat, hi ha un pare responsable que excusa la seva manca de virilitat cada vegada que observa pel mirall retrovisor el seu petitó badant la son de mitja tarda, així que no em va quedar altra que quedar-me dins el cotxe somiant i escrivint mentalment aquest relat.

Com voleu que deixi una coseta així soleta al cotxe?? Podeu veure, just darerra seu, com treu el cap la Xzoga. Una temeritat? Qui sap....

Les possibilitat de victòria eren escasses, inexistents si has lluitat mai amb un d’aquests animals i saps a què t’has d’enfrontar. Al maleter hi havia la Xzoga muntada per escapar-me l’endemà de matinada, esquers a punta pala, però amb aquella canya i un baix del 30 seria una utopia baixar del cotxe i temptar la sort del principiant en aquesta modalitat de pesca tant radical. Les possibilitats que en Nil es despertés eren poques, a jutjar de la cara que feia i la poca estona que portava dormint la migdiada. Total, només es tractava de baixar del cotxe, arribar en dos minuts a la punta dels Caials, llençar, clavar, sentir la força de la tonyina marxant, petar en tres segons i tornar en dos minuts de tornada, tres tenint en compte que les cames em tremolarien de l’espant. Ben mirat, ningú ho sabria que hauria deixat 7 minuts de no res al nen al cotxe tancat. Què faig?!

La temptació de veure les tonyines menjant a tir de canya des de la costa era tant gran que em vaig sentir com la Meryl Streep al costat de l’avorrit del seu home, parats al semàfor i veient de reüll al seductor d’en Clint Easwood esperant-la a l’altre costat. No calia dir res, només havia d’obrir la porta i deixar-se endur per un amor tant apassionant que la faria levitar per la resta de la seva vida però, al ser mare de dos infants, va deixar que la realitat desmuntés, una per una, cada fitxa del dòmino que formava el seu propi castell encantat. La Meryl es va quedar sense l’amor de la seva vida i jo sense protagonitzar el meu propi relat, convençuts però que la nostra decisió era la correcta, malgrat els dos som conscients de la oportunitat única a la vida que hem deixat escapar. Ai, Meryl... que complicat és ser pares... i que fàcil és continuar somiant.

Aquella nit em va costar conciliar el son. Cada vegada que em despertaven els nens  -qualsevol dels dos- em costava horrors tornar-me a relaxar. Em feien mal els braços, l’esquena i les cervicals. Recordo el nen dormint al cotxe profundament, les tonyines menjant a tir de canya, la passió recorrent el meu cos via intravenosa i el dilema més difícil al que m’he vist avocat. La raó es va deixar vèncer i li vaig dir a la Meryl que es quedés al cotxe amb el meu nen uns instants, que jo sí volia viure el que ella havia deixat escapar. Amb la mirada clavada al mar, vaig obrir el maleter, vaig escollir l’esquer més adient, vaig muntar la canya amb un ull controlant el meu hereu i, amb un gest hàbil, em vaig posar la jaqueta prima vermella que em marca un tiparro espectacular i així, com qui no vol la cosa, vaig anar saltant pels rocs com si fos l’Spiderman fins arribar amb tres salts a la punta dels Caials, i com si llencés una tela d’aranya amb un cop de braç, vaig apuntar a la taca blava que s’estenia al meu davant. La Xzoga va deixar-se l’ànima en el llançament, com si sabés que aquell seria l’últim que compartiria amb mi. El trenat finíssim va llençar el DUO tant lluny que el sol caient de la tarda el va fer lluir com si fos un cometa roent, i el carret va agafar aire sabent que ara cauria al damunt seu tota la responsabilitat del combat.

L’hòstia que em va cardar la canya va ser espectacular! Imagineu-vos una canya d’acció màxima de 40gr agredida per una tonyina que multiplicava per deu mil la seva potència, sort que vaig deixar el fre del twinpower molt obert o s’hauria desintegrat a les meves mans. Em vaig quedar mirant la bobina del carret per controlar com es buidava, calculava que en qüestió de quatre segons la bèstia m’ho arrancaria tot però l’atzar, la sort o el desig que allò durés una mica més que un orgasme, es van aliar i van fer que es parés just quan començava a veure el nus final del tambor. Sense tocar el fre, vaig començar a recollir línia a tota màquina, arquejant la canya d’una manera tant brutal que sentia com cruixia la seva ànima, recuperant tanta reserva de fil com pogués per intentar aguantar la propera carrera que em fes la tonyina un cop es notés presa. La canya em transmetia tot el que la línia em comunicava: els cops de cap de la presa, els tocs de les seves companyes que, alienes a tot, continuaven menjant al seu costat, i la sensació de velocitat que anava agafant la meva parella de ball, amb la diferència que aquest cop jo estava ancorat a la punta d’un penya-segat. Sort de la jaqueta d’Spiderman, perquè un pas en fals seria definitiu per mi i una putada pel nen que al cotxe dormia, esperant el seu papa estimat.

Portava uns 230m de trenat, restant els metres que he tallat cada cop que l’he empalmat a un nou baix. Calculo que la tonyina rondava els 170m enllà. La meva absència del cotxe  s’allargaria una mica més dels escassos 7 minuts que inicialment havia calculat, així que me la vaig jugar pensant amb la meva criatura i vaig tancar el fre a la meitat. La potència i la suavitat de Xzoga em serviria per amortiguar la fúria de la tuna, i la progressió del carret salvaria la vida de la línia, encara que no la del meu braç. Calculo que després de mitja hora d’intens combat, el meu fill es començaria a despertar.

Me l’imagino respirant l’aire fresc del cap de Creus que li entrava per les finestres un xic obertes. Amb una mica de sort, el primer que veuria a l’obrir els ulls seria el seu papa enfilat damunt la roca més alta, davant del mar amb la canya més fina que té lluitant amb una tonyina descomunal. El meu fill m’ajudaria a superar aquella bogeria, faria de director de cine d’una altra pel·lícula anomenada “l’Impossible” protagonitzada per el seu ídol, l’Spiderman encarnat amb la pell del seu propi papa, el mateix nanu a qui li ensenyava a portar la Duna pels canals, qui li donava el dinar mirant els Sky-surf al mar i qui li explicava que amb el seu avi portàvem els paracaigudistes fins el cel a saltar.

Molts pescadors no estem preparats per protagonitzar “l’Impossible”, de la mateixa manera que molts pares pequen de poca responsabilitat. Podeu creure el que us doni la gana d’aquest relat, però jo sé amb quins ulls va mirar-me el meu fill l’endemà, al despertar tots quatre al mateix llit i veure la meva Xzoga partida en quatre parts.

El meu fill es pensa que la va portar l’Spiderman.  

     

El Show de... 2

Me’n feia creus, cada vegada que recordava els hams doblats. La gent ens mirava des del moll del port estorats, estàvem envoltats de barques que ens fotografiaven i ens animaven a continuar amb l’espectacle fins el final. Ho teníem tot guanyat, els dos adversaris estaven rebentats, al límit de les seves forces. Aquella lluita em quedarà per sempre gravada i, per si de cas l’Alzheimer m’afecta la memòria d’aquí a uns anys, he procurat posar dues d’aquelles fotografies en diferents reportatges de revistes de pesca especialitzades. Les instantànies van ser espectaculars.  

Ho recordo com si fos ara. Encara ric, veient el meu company estirat a la barca, exhaust, i caminant pel port arrossegant-se, rendit a l’adversitat. Va caminar fins el cotxe i, de tornada, va haver de parar dues vegades per recolzar-se a la paret, vermell com un tomàquet i ben suat.  Vaig riure amb ganes, però el meu amic feia pena, la veritat. Semblava malalt, marejat, derrotat per un peix enorme que va lluitar fins l’últim alè per la seva llibertat. Se la va ben guanyar.

D’aquell dia en recordo força coses. Vaig riure com un animal, però la lliçó més important la va aprendre el meu company: “t’havia d’haver deixat la canya” anava repetint una i altra vegada, assegut a terra mirant de recuperar forces a glopades d’aigua. “T’havia d’haver deixat la canya, entre els dos l’haguéssim cansat i, per egoista, ens hem quedat amb un pam de nas”. En Carles tenia raó: si m’hagués deixat una estona la canya, li hauria continuat cansant aquella enorme tonyina mentre ell es recuperava una mica de l’esforç, però l’ego del pescador creix tant que deixa de pensar amb els altres fins el punt d’auto perjudicar-se.  El meu amic va aprendre que compartir una captura és millor que compartir el sabor de la derrota, i jo vaig aprendre a respectar i a admirar la tonyina roja com el que és: un animal amb molta més força i resistència que un home de 90 kg en plena forma.  Això és per replantejar-se algunes coses, com el fet de no enfrontar-s’hi sol, però l’ego del pescador massa sovint nega la raó de l’home, i l’home és l’únic idiota capaç de sortir a mar i enfrontar-se a les seves pròpies pors.

  Tres dies més tard estava enmig del mar, sol, esperant la meva oportunitat.

Era un preciós dia de novembre, amb una visibilitat extraordinària. El mar restava en silenci, negat d’una calma estranya que feia presagiar que alguna cosa grossa havia de passar. La temperatura era molt agradable, el sol m’escalfava la cara, mentre m’observava des del punt més alt. Els dos estàvem radiants i jo més preparat que mai. Estava tens, concentrat, nerviós, mentalitzat. Tots els encontres que havia tingut amb les tonyines havien tingut un resultat desastrós, de l’experiència se n’aprenen moltes coses, així que no em podia permetre més errors. Havia arribat el moment de posar-me a prova, de vèncer les meves pors, i no conec millor manera de superar-se a un mateix, de creuar els propis límits, que fer-ho sol.

 Havia quedat meravellat de la nostra lesath però, honestament, no és una canya per treballar peixos tant grossos i potents, i no ho dic perquè no pugui treure’ls, sinó perquè et destrossa de l’esforç que has de fer. Aquella tonyina marxava lluny perquè no hi havia calat davant el port, i sé que quan tenen fondo, s’acaben posant a la vertical de la barca i no pots pujar-les, a no ser que portis una canya molt potent. Per això va ser una lluita titànica, perquè ell la feia venir una i altra vegada i ella tornava a marxar lluny, fent xiular el carret repetidament. A mar obert no es comporten així, aquests peixos... espero que l’experiència que tinc amb els bonítols em serveixi per controlar el tempo de la lluita i, sobretot, els meus nervis. Porto dos canyes específiques per aquest peix: la lesath amb l’Stella 5000 SW per si surten petites, la Saltiga Dorado i l’Stella 8000 per tota la resta. Els esquers són dos DUO: el surf de 15cm a la lesath que llença millor, i el Saira a la Dorado, un míssil de 17,5cm amb la forma de l’Slim però armat amb 50gr de plom. No he sabut mai com utilitzar-lo, fins i tot, vaig escriure a en Martin dient-li que trobava que els hams eren massa exagerats per un esquer tant prim, però no va ser fins llegir la seva resposta que vaig entendre el seu objectiu: “aquest esquer està dissenyat específicament per els grans monstres marins. El vam idear per la pesca extrema i un dels nostres clients més entusiastes d’aquest model són els de l’Arabia Saudí”.

Que no se’n parli més, doncs!

Les esperes es fan més llargues, quan el premi és un somni per complir. Mai havia sortit a mar a buscar-les, tots els nostres encontres havien estat fortuïts, i tots havien acabat malament: el mosquetó rebentat el dia amb l’Anna, el trenat partit el dia d’en Martí, les poteres obertes la última vegada,... però dels errors se n’aprèn, i de les aus també. El mar semblava un desert, tot era calma, al cel no hi circulava ni un ocell. No sabia on anar, ni què fer. Normalment, em passo el dia rascant pedres, ja sigui a les escumes o a un màxim de trenta metres de fons, on sempre tens alguna cosa a fer. La sonda marcava 70m de fondària i em sentia perdut, al mig de tanta aigua. El terra era pla i llis, sense cap senyal d’activitat per animar-me.  La única cosa que em feia mantenir l’esperança, era parlar amb una dotzena de cormorans que jeien damunt de l’aigua. “Què, esperant, també?”- els preguntava segur d’estar ben situat, doncs observar la natura ens pot donar la clau del que estem buscant.

Quan les aus van boges, mal senyal. Quan les aus esperen a la costa, pot ser que alguna cosa surti, però ni elles saben on serà, però quan esperen a l’aigua en un punt determinat, vol dir que –tard o d’hora, a no gaire distància d’allà- alguna sorpresa ens pot alegrar el dia. La visibilitat era tant bona que qualsevol atac o esquitx a superfície l’hauria detectat a l’instant a uns tres km a la rodona, o dues milles i mitja pels navegants més puritans. No vaig veure res en molta estona, em mantenia a la deriva, bastant a prop dels meus aliats, amb el motor parat i una mica desanimat, fins que vaig sentir un “cuac-cuac” o un “pio pio” o potser va ser “espavila, gilipolles, que estan saltant just on no estàs mirant!” i em vaig posar dret d’un salt.

 No perdis la calma. A mar obert tenen totes les de guanyar. Si encens el motor, estàs perdut: desapareixeran.

Era un petit grup de tonyines no massa actives. Quan trenquen la superfície de l’aigua però van nedant a un ritme constant, és molt difícil fer-les picar. Les tonyines són obsessives: no pararan de perseguir aquell petit banc fins el seu extermini, no veuen res més, però hi senten. Si engegues el motor  intentant perseguir-les, has begut oli. Estar-se el màxim de quiet és la millor opció però, si no s’acosten i no ens queda més remei, podem apropar-nos-hi al ralentí, parant màquines abans de fer el llançament. Així ho vaig fer: em vaig estar quiet tanta estona com el meu cor va poder. Les anava observant com anaven donant voltes a la meva barca, a uns cent metres a la rodona, esquinçant l’aigua mostrant la seva aleta negra i fent lluir el seu llom platejat abans de tornar-se a submergir. No les hi tinc la mida presa, però semblaven més petites que la de la lluita amb en Carles, així que em vaig sentir bastant alleugerit, pensant amb  les poques ganes que tinc de patir. Atenció, que s’acosten. Les veieu? Les sentiu? Venen cap aquí!

Agafo la lesath, que el Surf és més realista i neda molt bé. O no, agafo la Dorado, perquè cada segon que passa les veig més grosses... No, que el Saira s’enfonsa i aquestes mengen a superfície... Vols dir? Què faig?! I tu,  què faries?! Ja ho sé... em diries “calla, imbécil! Calla d’una puta vegada i tira la que sigui!!” Agafo la primera que trobo i tiro. El cor em batega a cent, estic molt tens, el cos em queda rígid però suficientment actiu com per tancar el pick up i fer voltar la maneta. Intento recollir el DUO davant els seus morros, a velocitat alta i constant, com si fos jo el peix i m’estiguessin perseguint una dotzena de tonyines: imagineu-vos el pànic que han de sentir! Però res. Hi torno, aquest cop he de creuar l’esquer pel davant de la seva trajectòria, doncs ja les tinc paral·leles a mi. Necessito un bon tir: distància, precisió, rapidesa. Llanço.... Si! Ha caigut just davant seu! Recullo lentament, així... que el vegin bé.  Aguanto l’esquer als seus morros, flotant, fotent-li dos cops de canell gairebé amb els ulls tancats perquè tinc una por que em cago a sobre, però res! Hòstia, si l’han tocat! L’han vist per força, com pot ser?  Marxen, i no sé si tindré cap més oportunitat així que, emprenyat, llenço la lesath a terra,  agafo el bazoca, desprenc el torpede de l’anella, apunto, obro el pick up, arquejo el cos enrere i Flash!: el trenat groc de 50lb surt disparat com una bala traçadora apuntant directament al bulto de tonyines que ja han passat de llarg.

Diana!

Em sento com el capità Ahab arponejant amb ràbia  la seva Moby-Dick. La por es transforma en ràbia, el neguit amb una força extraordinària, les normes en caos i l’adrenalina en una droga que només es desprèn de la xeringa quan és una tonyina la que està estirant.  Clavada!

Notes com la puntera de la canya fa un estrany. No saps si és una picada o una llambregada, de cop i volta, queda flexionada per una força brutal, i abans no has tingut temps de reaccionar i clavar, veus com el carret dóna més voltes que una baldufa a una velocitat desconcertant. No facis res! No toquis el fre!! Hauries de limitar-te a mirar, escoltar, gaudir del moment... però no pots, perquè pateixes enormes dosis d’estrès. Veus com la bobina es va buidant per moments, t’acolloneixes S’ha polit mitja reserva de fil en menys de deu segons, si continua pedalant tant fort, no em quedarà altra que encendre motor i seguir-la, però just quan intento palpar la clau del contacte amb una mà aguantant la canya amb l’altra, els nervis, la postura, o la poca agilitat que té el meu cos en aquells moments de tanta tensió, fan que arrenqui el clip de seguretat, i així és impossible posa en marxa el motor. Merda! La meva primera tonyina, vaig sol i, a sobre, sense ajuda del motor. Au, espavila, toca’t els ous.... i aguanta, sobretot això: aguanta, minyó!

La primera arrancada d’aquella bèstia s’havia polit més de mitja bobina de trenat, no gosava tocar el fre per por de petar els nusos o la línia, però aquella munió de tonyines no em semblaven tant grans com per no deixar-me cap oportunitat d’assolir el cim més alt que pots escalar pescant. S’ha parat! Ara és la meva.... i sense tocar el fre, vaig començar a bombejar la canya i a recollir fil com un desesperat. La sensació va ser d’arrossegar un pescador ofegat, només sentia un pes molt gran, però un pes mort, rendit, sense ganes de lluitar. Quina merda... vaig pensar, si això fos un bonítol, ara tornaria a tiraaaaaar! I just en aquell moment, la tonyina, que es va veure presa per primera vegada, es va emprenyar de veritat, dedicant-me una munyida de canya que encara em tremolen les mans. Vaig notar com em faltava l’aire. Durant aquells deu segons que va durar aquella tremenda arrancada, em va venir al cap la pel·lícula de Top Gun, quan el guapo d’en Maverick quedava incrustat al seient de l’F-15 cada vegada que s’enlairava  del portaavions. L’adrenalina circula pel teu cos a glopades, donant-te la sensació de ser un ésser indestructible, invulnerable,  injectant de manera precisa la valentia, la ràbia i la determinació que necessites per vèncer la por.

Aquesta vegada va de debò, ara em toca  a mi posar les meves condicions damunt la taula. Faig quatre manxades plenes de ràbia, a cada cop de canya, una volta de carret guanyada. Tinc els ulls injectats d’odi, i com que es tracta de demostrar qui mana, tanco el fre una mica, amb precaució per si té ganes de desafiar-me altra vegada. Ara sóc jo qui mana,  torna a marxar uns metres, però pocs. La deixo fer, que es cansi i, just quan torno a agafar aire per estirar-la amb força... Oooooh... l’he perdut!? Com pot ser?! Cagum tot!! Recullo tant de pressa com puc el fil, que ha quedat inert i sense transmetre’m l’energia de la tonyina, amb la decepció apoderant-se del meu rostre quan -de cop i volta- noto que encara estira. Hi és! No l’he perduda! Ja ho fan els bonítols, això de venir nedant en la teva direcció... sembla que els perds perquè deixes de sentir la seva força, però hi són. No tinc ni idea de la distància que ens separa, calculo que uns cent metres, com a molt. Tinc la bobina del carret força plena, i això em regala confiança i petits moments de calma, tenint en compte la situació. Mica en mica, la vaig arrossegant fins a col·locar-se just a sota la barca. Ara ve quan el maten... quan saps si l’equip que portes dóna la talla, quan l’has de pujar a pols. Aquí no valen les discussions, ni les mariconades: si em deixo prendre el pèl, això pot semblar una tortura així que tanco força el fre, respiro fons i munyo amunt tant fort com puc. Noto com la tonyina reacciona, com intenta –presa del pànic- buscar fons, però no pot. Em sento tant segur de vèncer-la, tant poderós, que no se m’acut res més que agafar la càmera per immortalitzar en una foto el que sento en aquell moment. Amb una mà aguanto la tonyina, amb l’altra fotografio la flexió de la canya, per tenir-ne un record. Deixo la càmera en compte, i em disposo a acabar la lluita d’una vegada per totes.

Vull ser el vencedor.

Com en Son Goku abans de fer un Kame-Hame, concentro tota l’energia amb devoció, agafo aire,  deixo anar un crit rollo Rambo fent a miques els seus adversaris –no importa raça, creences ni color- i em quedo sol, al bell mig del mar, pujant la meva tonyina com qui prem el botó de l’ascensor. Tot el meu cos és de formigó (en aparença, gelatina), al coll se’m marquen les venes del rancor,  al rostre, la il·lusió de veure el peix com puja i brilla, a la mandíbula la tensió que reclama l’escena que tot home somia. Amb molt menys esforç que m’esperava, apareix, als meus peus, la meva tonyina.

Una de les coses que més m’atabala, és el moment de pujar-la a bord. Un mal pas i el teu somni se t’esmuny de les mans. Tot (i mai millor dit) està a les teves mans, res pot fallar, i no falles, convertint-te en l’heroi que sempre has somiat. En el meu cas, el destí m’ho va posar bastant més fàcil... Anava sol, acompanyat únicament dels meus nervis quan, de sobte, m’apareix la cua de la tonyina acompanyant les enormes poteres del Saira clavades al llom de la bèstia. Com si fos l’únic cony lliure d’una immensa orgia de jippys, em llenço de caps a la cua i, agafant-la primer amb una mà i llavors amb l’altra llençant la canya, arrenco la tonyina del mar, pujant-la a bord i fent-la meva.

En aquell moment em sento com si em follés la Campanilla, com si me la mamés la Sirenita, com el dia que la ginecòloga ens va posa en braços la nostra filla: no saps on ets, no saps què sents, no recordes d’on vens i deixa d’importar-te qui ets però saps -ets conscient- que aquell moment canviarà, per sempre, la teva vida. 

La primera vegada que vaig tenir un fill als braços, em vaig sentir sol al món i molt impotent. “I ara, què he de fer?!” -em vaig repetir una i mil  vegades, mentalment. Lo dels fills és una altra història, però amb la tonyina vaig reaccionar com si m’hagués trobat amb un accident provocat per mi mateix: et sents culpable del mal que està fent, però dónes  tot el que portes dins per tal que tot surti bé, sense haver-se de penedir de res. Li trec l’ham del llom, l’acaricio, li vento una fotografia per recordar-la sempre més i l’agafo en braços,  per tornar-la a l’aigua immediatament. Pesa lo seu, però no tinc ni idea dels quilos que deu fer. No vull torturar-la més, tan m’és el que pesa. Sé que és petita, pel que pot arribar a ser, que no serà la tonyina de la meva vida, però és la primera i, de totes elles, serà la que a la meva memòria perduri més temps.

Pujo a la plataforma de proa, la recolzo a la barana de protecció d’estribor i penso que, abans de deixar-la marxar a mar obert, en vull l’últim record. Encara té força, dues reaccions espasmòdiques em fan patir per no perdre-la, i és quan decideixo agafar-la per la cua fort amb la mà esquerra i amb la dreta fer la última instantània de la nostra efímera (però intensa) relació platònica.

Quan la veig penetrar l’aigua, com agafa força i neda cap a les seves amistats, dubto de què m’ha donat més plaer: si capturar-la o donar-li la llibertat.  

En moments de tanta tensió, només un sisè sentit et dóna la clarividència

 de voler fer una foto pel record.

La meva primera tonyina...

dos anys després encara em sento orgullós d'aquest gest

si la felicitat explota, aparteu-vos! 

deu minuts més tard, vaig tornar a ser mortal, rascant pedres, 

pescant peixos petits i sent, senzillament, un pescador feliç.

El Show de... i fi.

La por, que havia sentit tantes vegades al veure-les al davant, es va transformar en ràbia, el respecte en un desig incontrolable, la desgana, en fam. Tenia muntat encara el Press Bait, un jig amb una carcassa holografiada i amb esperit de metall, de la mida, aspecte i semblança de tot aquell bé de déu que s’estaven empassant. El meu company hi va muntar l’antítesi: el Surf de quinze centímetres i flotant, d’aquesta manera, actuant a la inversa, obtenim pistes del que vol menjar cada espècie al moment, i sense haver de preguntar-los res. Ja és una rutina que fem sense pensar doncs, a la pesca, a tots ens arriba aquell moment en el qual un ja no pensa, sinó que actua.

Vaig fuetejar l’aire amb tanta ràbia que l’esquer es va passar de llarg. Recollia amb calma (malgrat em tremolaven les cames) intentant donar vida a un cos sense ànima. Notava sotracs a la línia, com si fossin picades, però sabia que encara no havia arribat el moment de la veritat. Recordava la cara de pànic del meu amic al tenir aquella picada tant bèstia, i res tenia a veure amb el que la línia em transmetia. Ben aviat vaig sentir el mateix que ell havia viscut. La descàrrega va arribar sense avís, com un llamp: potent, freda, elèctrica, brutal, però massa ràpida. En qüestió de tres segons es va aturar, en sec, i la línia va quedar literalment morta, surant  damunt les aigües. El company, que té més vista que un rat- penat, se’n va adonar de seguida del meu error, i el va evitar. El seu esquer queia a les vores de l’empait, i vaig sentir com mastegava les següents paraules:


-Aquesta vegada no te’n cardaràs pas...- i en menys que canta un gall, va tenir la oportunitat que, hores abans, havia deixat escapar.


Només la mala sort o els que es dedicaven a fer el curricà,  ho podien espatllar. N’hi havia un altre que semblava el Cid amb l’espasa a la mà, brandant el fusell de gomes contra els moros d’una espanya que s’ha deixat estimar, i ara corre a fer retallades i a tapar forats. L’armadura de ferro l’havia canviat per una de neoprè i, el cavall, tot i ser de color blanc com en les novel·les de cavalleria de l’època, era amb cabina i dos motors de gasolina. Mare meva, nosaltres les intentàvem lluitar amb espasa i des de la distància, però aquella ombra negra es ficava a l’aigua desitjant-les enforquillar. S’ha d’estar ben sonat, i s’ha de ser curt per utilitzar una tècnica de pesca que es dedica a travessar animals quan hi ha una norma ben clara que, a les tonyines, no se  les pot matar. I jo em sentia culpable...

La tonyina va voler marxar cap enfora, i això el va salvar de petar la línia trenada contra les altres. La carrera va tornar a ser llarga però, aquesta vegada, portava el carret gran i, finalment, va parar. Va arquejar  la canya amb tanta ràbia que de seguida va començar a recuperar distància. No es podia badar amb tres barques rondant, i menys amb un fent curricà i l’altre corrent esperitat per intentar llançar-se a l’aigua tan a prop d’elles com per afusellar-les. Tenia por, i em feia molta ràbia, que el que el destí i la sort ens havia regalat ho espatllés l’ambició i l’egoisme de l’home. I la tonyina va tornar a marxar uns quants metres més enllà. La punta de la canya apuntava ben bé al mig de les dues barques, si cap es movia més del que era necessari, travessarien i s’endurien el nostre somni de poder capturar una tonyina amb les forces de les nostres mans.

A la tercera carrera de l’animal, va ajustar el fre per no deixar-la corre  més, doncs amb aquells dos passarells rondant-nos, teníem clar que teníem els segons comptats. Aquesta vegada la pressió de la línia va ser brutal, es va recolzar la canya a l’entrecuix (suposo que un xic cap al costat) i va començar a estirar com si d’aquell fil en depengués la seva pròpia vida. Cada cop que deixava anar l’aire, el cos se li corbava endavant i recollia línia. Llavors, sense oblidar-se de respirar, omplia els seus pulmons d’energia i la transmetia a vara de la canya, que es tensava tant com el dia que l’Ulises va muntar el seu arc per demostrar la seva identitat. La tonyina no es vencia i estirava amb molta força, traient encara línia del carret, molt més ple del que l’havia deixat a la primera escomesa.

Tenia totes les altres tres canyes estirades a terra perquè no volia que res li fes nosa. Jo estava pendent d’ell i de tot el hi havia dins i fora la barca. Si calia, l’ajudaria a recollir línia amb el motor, però vaig preferir que fos ell qui m’ho demanés, si creia que ho necessitava. Feia senyals a les altres embarcacions que desistissin, que ens deixessin fer, però no van deixar d’anar a la seva fins que  totes les altres tonyines van desaparèixer i van emergir a centenars de metres. A spinning, també n’haurien pescat ells, amb la barca parada i deixant que la natura seguís el seu camí.

Els minuts finals van ser per recordar. Vaig empassar saliva al veure l’ombra de l’animal a pocs metres de la barca. Aviat s’apropava la meva feina –més perillosa i no menys important- de pujar el peixot a bord amb les meves mans per no fer-li cap mal. No les tenia totes, fins i tot, vaig començar a desitjar un mal final quan la vaig veure gairebé tota ella fora de l’aigua, amb el Duo entravessat a la boca enorme i un ull gos,  blanc  i amb un nina enfosquida que li dibuixava el pànic a la mirada. Amb una altra demostració de força bruta, es va tornar a enfonsar. En Carles l’havia aconseguit acostar després d’uns quants estira i arronsa, però cap dels dos estava disposat a deixar de lluitar fins el final. Va tancar encara més el fre, al·legant que se li esgotava la força i li feia molt mal el braç.

-Doncs afluixa i reposa, home –vaig deixar anar.

-El problema és que ella també reposarà... i això no es pot allargar gaire més – em va contestar, esbufegant.

Va ser quan me’l vaig mirar. Tenia la gorra ben molla de suor, la cara vermella de l’esforç i la boca i els ulls s’esqueixaven de dolor cada cop que bombejava amb totes les seves forces. Vaig quedar impressionat de la canya, la mateixa que tinc jo, doncs –la veritat- no em pensava que fos capaç de tenir tanta reserva de potència. Li faltava un bon tros de mànec per fer la lluita més còmode, però em semblava impossible que aguantés aquella tensió, que seria molt més intensa a mesura que el combat, estava clar, estigués a punt d’acabar (per una part o per l’altra) amb un K.O. Era una lluita preciosa, de tu a tu, amb equip lleuger, sense contemplacions. I va escanyar més el fre, fins que amb la seva pròpia mà no va poder treure’n gens de fil, però més de trenta quilos de tonyina encara podien, amb el Saltiga tan a prop seu.

Vaig aprofitar aquells moments per fer una bona foto. El peix era tan a prop i hi havia tants pocs metres de fons, que la lesath no esclatava de miracle. De tu a tu, amb el fre tancat al límit i aguantant el que s’estava convertint en un malson, va passar el que intuíem: el peix no podia marxar lluny però va començar a donar voltes a l’embarcació. De tan en tan, es deixava veure tota, i jo tremolava mentre em posava els guants per a l’ocasió. En Carles va començar a donar voltes per la barca, amb la punta de la canya allargada per esquivar el motor. Jo el seguia per no fer-li nosa, i va ser quan em vaig adonar que les canyes molestaven, allà al terra. Ell va saltar amb cura de no trepitjar-les i jo les vaig voler agafar per posar-les dretes, cada una  al seu  canyer corresponent. Els guants no m’hi ajudaven, estaven mig embolicades i vaig mirar  d’agafar-les d’una en una. Estava concentrat intentant deslligar la maneta de l’Stella  quan vaig notar les passes d’en Carles altra vegada, darrera meu.

-Ho sento, he de passar. La tonyina ja no marxa... però no para de donar voltes!

Així que, sense temps de pensar, vaig arreplegar les tres canyes i les vaig alçar.

-Passa, passa... tu ets la prioritat, ara. Tu manes- vaig dir mentre observava com, amb tota la mala bava del món, un dels esquers d’una de les canyes es desempallegava de l’anella on estava quiet i tensat i va començar a donar voltes a les tres canyes, embolicant-les encara més i fent inútil la meva intenció de col·locar-les per separat. De cop i volta ens vam veure, els tres –tonyina, Carles i jo- fent voltes i més voltes a la barca creant una situació ridícula i irònica a la vegada, i vam començar a riure, els dos.

- Hòstia santa, nanu... amb les canyes enlaire semblo un andalús enmig d’una processó...       

- Ja veus! Sembles el nen de la veïna, el dia de Rams i amb la Palma! Hahaha..

 Rèiem els dos, ens partíem el cul i ell el braç de dolor, mentre la tonyina ens marejava donant voltes i més voltes dins el casc de la barca, donant lloc a un dels capítols més ridículs viscuts a la Duna i recordant-me aquella sèrie anglesa que emetien a l’hora del te.

-Res home, res... Ni processons, ni Palmes, ni bogeries... Saps amb què ens hem convertit, tu, jo i la nostra tonyina?

En el Show de Benny Hill!

  

El Show de...

El meu company encara s’en feia creus, de la picada perduda. Vam estar una bona estona discutint què podia haver provocat aquell remolí de fúria, i no ens va quedar més remei d’acceptar la hipòtesi que una gran tonyina se li havia empassat el jig a dos pams de terra i havia seguit el seu camí. Va ser imparable. Hem posat a prova els nostres equips i mai s’havien vist compromesos d’aquella manera tan violenta i sobtada. Es va jurar no fer mai més jigging amb un equip tan lleuger, però vaig fer-lo entrar en raonament al dir-li que estàvem buscant aranyes, no moles de cinquanta quilos amb la sang calenta. És més, amb l’equip que portava en aquells moments, l’únic peix capaç de fer-lo semblar de paper  era una tonyina, i de les grosses. No podia ser res més.

Superat l’ensurt i vomitada la ràbia, vam decidir anar fent camí. Sense escuma a les pedres  i sense esma al pit, vam coincidir en què aquelles tres o quatre aranyes serien les úniques captures del dia. Sembla mentida el que està succeint:  des que es protegeixen les tonyines que no es pesca res més. Sembla que tot el peix estigui aterrit o, el que em temo, extingit. Portem mesos de mala estrogança, darrera les tonyines. Els bonítols no han donat la cara, els bisos i les melves s’han evaporat d’un dia per l’altre, els déntols i els pagres han decidit no picar ni a les canyes dels qui els tempten des de terra amb peix viu, els llobarros s’han fos dels penya-segats i de les desembocadures dels rius, els sards no sé on paren, no donen la cara ni les oblades, així que no ens quedava altra que pescar peixos verinosos -que no vol ningú- per defugir de la monarquia inquisitiva de les senyores tonyines, imposada via decret per senyors que vesteixen amb corbata i mai han tingut una canya de pescar als dits.

-I si fem sorells? -va suggerir abans d’enfilar rumb a port. Teníem temps. Calculant les dues hores que necessitàvem per arribar a casa, ens en quedava una (màxim dues) de marge per treure’ns el neguit de no haver pescat gairebé  res en tot el dia. Vam lliscar per damunt les ones rumb a la platja amb els ulls clavats a l’infinit, intentant copsar algun ocellot que ens indiqués on rondava el nostre humil objectiu. Vam armar les canyes de 3m amb fils prims, i hi vam muntar un parell de Duo petits.

Els bancs de peixet es movien nerviosos fugint dels depredadors més grossos que ells. Els veiem a simple vista. La sonda és un trasto inútil quan sures a  cinc metres   sobre la sorra, i  la vista és la única referència fiable que tens doncs, la intuïció i l’experiència, res tenen a fer quan els peixos corren més de pressa que els esquers. Semblàvem idiotes -francament- igual que els ocells. Portàvem més de mitja hora corrents i perdent el temps darrera uns sorells atemorits per no sabíem ben bé què.

-T’imagines que ja hagin entrat els primers tallahams? -li vaig dir mentre muntava un Tide Minnow Slim del disset i mig. 

-Crec que seria el peix que ara mateix necessito per desfogar-me una mica: fàcil, potent i agressiu-. Però no hi van ser, i em vaig començar a posar de mala llet.

-Va, anem, que quedarem malament amb les dones per pescar, anant bé, un parell de sorells. No val la pena que per això ens quedem un mes al dic sec, no creus?-.I, resignat, vaig virar rumb cap al nostre destí.

No podia ser d’altra manera. No hi ha guió prou cruel ni guionista tan malparit com per escriure una cosa així i que sembli mentida. Tocaven les sis, el sol ja ens havia dit adéu però ens quedava una bona estona de llum del dia, veia perfectament el verd i el vermell d’entrada a port que s’encenia, i Déu va decidir posar-nos a prova una vegada més. Dic que va ser Déu i ho poso en majúscules perquè només ell pot ser tan recargolat i mesquí. Davant nostre van aparèixer del no res les senyores tonyines, agressives, violentes i atractives com mai les havia vist. Vaig parar el motor i continuaven menjant davant nostre, com si res, espetegant i agredint-se entre elles per satisfer el seu apetit infinit. Em vaig posar les mans al cap i crec que se'm va obrir la boca, ni que fos per dir un “i ara què fem?” al meu amic disposat sempre a acatar les ordres del patró; un patró que, aquest cop sí, estava  disposat a conduir-lo fins les entranyes de l’infern.

–El que tu diguis, ja ho saps- em va dir.

Vaig a dinar, tinc gana. Continuaré aquí mateix, estem a mig capítol. Tinc la última frase clara, tota la resta, improvitzaré.

Escriure em fa feliç!

No és cap acudit

Sabeu què té a veure l’home-aranya i el Show de... amb el món de la pesca? Doncs res, home... no pateixis, si és que no estàs realment ben sonat! Anem a provar-ho: a veure què sortirà...

Per primera vegada del que portem d’any,  ho vaig veure una mica clar. Per fi hi havia neu a les muntanyes, el fred es feia notar a les mans mentre navegàvem i el sol lluitava ja, des de ben aviat, per fer-se un forat enmig de la boira de matinada. Els ocells anaven de bòlid, ara cap aquí i ara cap allà, picotejant l’aigua amb un cert desencís que denotava que feia dies que anaven farts. No vam tardar massa a adonar-nos que  estàvem rodejats.

La sonda pitava com embogida. Ja m’havia fallat el dia abans perquè, amb el fort temporal de tramuntana, la popa de la barca havia anat fregant amb el pal de l’amarratge i havia malmès els cables de la màquina que ens diu on es situa el calat. Va quedar la pantalla encesa de cop i volta d’un color vermell opac que, juntament amb l’estridència de l’alarma que emetia, només volia dir una cosa per un inexpert en l'art d'interpretar taques de sang: “o toquem a terra, o la sonda s’ha espatllat”.  Això és el que pensem tots, els primers dies que això ens passa, però ara ja no és el cas. El banc de sardineta era tan enorme que, fins i tot, el color de l’aigua del mar havia quedat de color negra, com si haguéssim robat el tap d’un pou i el petroli comencés a brollar incontrolat.

Aquesta és una situació que al principi et desespera, però que amb el temps, i l’experiència, acabes controlant. Et sents bastant inútil, impotent, desgraciat. Saber que a sota el casc hi tens a milions de peixos i no encertar a pescar-ne cap, pot fer tornar boig a més d’un, si no es para a pensar amb el cap. Francament, ja s’ha de ser imbècil, o curt de mires, si cap depredador decideix mossegar un tros  de plàstic o de plom enmig d’un banc de sardina, no?  No cal perdre el temps, ni esforços, ni nervis. Són moments que cal estar atents i observar. Tenir el grup de sardina agrupat és bon senyal, segurament indica que algun depredador els està rondant, i amb tant poc calat que hi havia per allà (tot just sortíem de la bocana del port) podríem trobar sorells, bisos o, qui sap, algun bonítol ben fàcil d’enganyar. Teníem els ulls clavats a l’aigua, observant amb la canya a la mà, amb el pick-up obert i a punt de llençar l’esquer.

No vam tardar ni dos minuts a tirar, primer ell amb un petit jig i llavors jo, amb un minnow de 4cm. Res. Vam tombar el cap i vam tornar a llençar. La superfície de l’aigua quedava subtilment remoguda. Va ser un avís tan poc significant que tan sols un ocell i el meu company se’n van adonar. Un petit grup de sardineta s’havia separat de la mola gran, l’ocellot els picotejava des de dalt i no desapareixien perquè, alguna cosa, els estava massacrant des de baix. La situació era massa delicada com per usar un ferro o un plom desgastat; la situació requeria un bon esquer, petit, realista i amb una natació capaç d’enganyar a un peix a plena llum del dia i en tan sols un pam d’aigua: un DUO, vaja. No entrarem en models, pesos ni llargàries per no fer malbé el relat, però amb tres metres de recollida en vam tenir prou per tenir, els dos, una bona picada. Sorells! Els primers de la temporada! Hòstia tu, fins i tot fan gràcia de fotografiar... Fins que la gràcia es va, literalment, esfumar tan ràpid com havia arribat. Mira-les, les putes tonyines altra vegada, i aquest cop a menys de 15m de calat. Marxem, no vull ser mal-educat i em desfaria en insults altra vegada. I no ens va quedar altra que anar a pescar sards a l’escuma, com tantes altres vegades que les tonyines ens han rondat sabent que, al no ser temporada, no en pescaríem cap, de sard. Lo únic que em reconforta de pescar sards és el fet d’estar de cara a la paret, sense opcions de ser temptat per la gran dama.

Dos hores i res. Tres hores i cap peix. Tres hores i mitja veient-les saltar al darrera nostre i anar aguantant estoics, concentrats per ficar el vinil en aquell forat o el Duo en aquella punta, per res.  Sense escuma, no van picar ni les oblades. Canvi de pla: anem a buscar aranyes.

El pla de la sorra donava a la sonda l’aspecte d’encefalograma, marcant la línia recta de la mort de les nostres esperances. Anar a temptar aranyes no formava part dels nostres plans, però com que les Tunes no es poden ni mirar i es foten tot el que hi ha dins el mar, doncs no ens queda altra que buscar peixos enterrats amb els jigs de quaranta a seixanta grams. La primera picada no es va fer esperar. Ja en tinc una! va cridar el company.  Menys mal, vaig pensar mentre em recorria un calfred per l’esquena de l’angunia que em fan.  Era maca, i li’n va picar una altra a la propera passada. I una altra. Quan anàvem tres a cap, vaig canviar de jig, impotent al veure que el meu era el mateix, però de menys gramatge. Ara els dos en portàvem un de seixanta grams, ideal pels trenta-i-pico metres que havien de baixar. Trenta segons i, cruc cruc, picada al canto!

El meu company és com un alemany: no para mai. Estava realment concentrat, i jo, mentre baixava el jig al fons,  començava a dubtar si obrir una altra cervesa o pixar la que m’havia fotut abans quan, sense solta ni volta, em diu Ei, ei... eiiiii! I la canya li va quedar corbada de cop i el carret va començar a vomitar fil sense parar. Engega la barca que això no ho paro! va deixar anar, impressionat de la força d’allò que li havia picat. Mentre el fil no deixava de sortir amb molta força, vaig engegar el motor i vaig començar a accelerar tan ràpid i suau com manaven les circumstàncies. M’està buidant el carret!  Corre, corre, que no el paro! 


Cagum tot, això no és una aranya... he pescat l’Spiderman! Hahahahaha.!

Li havíeu d’haver vist la cara. Vam riure de l’acudit, però no era cap broma, allò. Portem bon material, francament, el millor; i li va buidar 200m de trenat en menys de 20 segons. Vaig accelerar la barca per recuperar distància, ell recollia tan de pressa com va poder però ens va vèncer el peix. Es va veure obligat a tancar el fre per no perdre els 50euros que val el fil, i mai sabrem què va provocar aquella extraordinària picada. L’Spiderman ja us dic jo que no, però les tonyines anaven saltant a la superfície de l’aigua a tan sols uns centenars de metres de distància. Recordo haver-les maleït a totes elles, i a tots els que imposen les seves normes i ens vigilen amb avions.   

Demà el Show de...