Adéu, amor, adéu

Feia temps que m’ho ensumava, que m’ho veia venir. Aquella última setmana se’m va fer eterna: sabia el dia i l’hora de la desgràcia, el que no podia ni imaginar-me és com pot arribar un home a patir tant per dins. Durant molts dies, em va costar moltíssim dormir i en prou feines menjava. Tot el que m’empassava, per distreure la panxa i calmar el meu neguit, doncs mira... què vols que et digui... em costava un ou de pair. Els minuts semblava que no passaven. Si hagués pogut, m’hauria venut l’ànima per poder congelar el temps, però no va poder ser.  Si noi... finalment, va arribar el puto dissabte... i jo em volia morir.

Molts de vosaltres no podeu entendre el que us intento dir, ho comprenc. Fins i tot a mi m’està costant un colló expressar el que m’ha passat per dins. A veure... com us ho diria... Recordes el dia que et va deixar la xicota? T’han posat mai les banyes? Doncs així em sentia jo, aquells dies, però el més greu del cas és que jo sabia el lloc i l’hora de la seva cita. Dissabte a les 15:00h, aquesta era la cita del meu turment, el dia assenyalat en vermell que em creava tant neguit, l’hora que no em deixava dormir a les nits. El dissabte al migdia alguna cosa bona s’acabava per mi, qui sap si per sempre més. 

Una setmana després, encara hi penso constantment...

Per mi, els millors moments que hem compartit eren quan navegàvem sols, proa a vent, amb el motor empenyent amb tanta força i passió que semblàvem dos adolescents. M’agradava parar el motor una milla abans d’entrar a port,  restant els dos en silenci uns minuts: mirar-la atentament, fer-li alguna carícia, escoltar el seu somriure, un últim petonet. Ho solia fer una mica lluny de les mirades del demès, pel que poguessin dir... i llavors, quan li havia dit tot allò que ella esperava sentir, li fotia fort al gas i navegàvem dolçament ballant les ones com qui acaricia els rínxols de la seva filla.

Quan entràvem a port, semblàvem una parella més, però els dos sabem que lo nostre va molt més enllà d’un simple pacte de convivència: ens estimem amb bogeria, i per això se’m fa tant difícil acabar aquest text. Necessito donar-hi més voltes, tantes com hem fet junts a mar obert.

Quedaven 4 dies sencers i poques hores per arribar al nostre últim adéu. 

He intentat pensar només amb les coses bones que hem compartit però, de sobte, una descàrrega de ràbia i menyspreu m’electrocutava la ronyonada i l’estómac, desvetllant-me a mitja nit. Em venien en ment les nostres converses, els somriures, els nostres balls davant les albes i les nostres carícies enmig les garbinades, però el sol fet de pensar que tot allò ho podria compartir amb un altre... em feia embogir de ràbia, em moria d’enveja, de gelos. Així vaig anar passant els dies: amb la puta data gravada als  meus intestins, amb les papallones -que temps abans m’havien fet pessigolles a l’estómac- fotent-me cosses als collons contínuament, torturant-me, fent-me patir cruelment.

A altes hores de la matinada, quan el dia ja clarejava i repapiejava entre somnis mig inconscients, em quedava adormit i era llavors, just quan el meu cos descansava, quan venia el pitjor dels moments. El despertador sonava, i abans no hi havia posat el dit al damunt, l’inconscient ja em traïa i em mostrava -com una fuetada en carn viva- la seva imatge ballant amb un altre. Llavors m’encenia, i quan més m’encegava la ràbia, pitjor era el que m’ensenyava la meva perversa ment: els seus petons, les seves carícies, la seva llengua passejant damunt la pell d’un altre. 

Queden 3 dies, tres dies insuportables.

A hores d’ara, estimat lector, ja deus començar a entendre com em sento aquests dies, no? 

-Sí! Et fa mal la panxa, i el cor.

-El cor no et fa mal, només és una bomba hidràulica. Saps perfectament com em sento. Tots hem patit un desengany amorós. Cadascú de nosaltres ha tingut atacs de banyes, però això de saber el lloc i l’hora ho trobo grotesc, horrorós. Et sents com quan electrocuten en Rambo per treure-li informació cada cop que sona el despertador, entomes els cops de puny que et dóna la broca de cada segon com si fossis el puto Rocky Balboa davant l’Ivan Drago al quinzè assalt. Estàs abatut, t'arrossegues pel carrer com un estaquirot, però encara no ets mort. Saber el dia i l’hora que et cardaran el salt és com viure al corredor de la mort, però no és just, sentir això. Tu no has comès cap crim, simplement t’has enamorat i no ets correspost. A tots ens ha passat  això i -que jo sàpiga- mai ningú s’ha mort, malgrat a més d’un (com a mi) li ha anat de ben poc.

Dissabte a les 15:00h tenia una cita a la rampa d’Empuriabrava. L’estiu passat ja em vaig quedar sense Duna per la mateixa raó: poder pagar l’IVA de totes les factures que no em paguen i això, amics meus, és com si l’amor de la meva vida em posés les banyes i, a sobre, és el cornut qui paga el sopar dels dos.

 Sento molta ràbia!

A tots aquells a qui la crisi els afecta d’una manera o altra rebeu, de part meva, una forta abraçada. Ens veurem a la platja, fent castells de sorra, com un dominguero més. Ja em va bé desconectar d'articles i de pesca, comença a ser hora d'escriure coses que m'agradin a mi. 

Els nens comencen, com jo, els seus quaderns de vacances.

Us desitjo molta sort, pescadors, i un bon estiu.

Em tremolaven les mans.

Per un moment,

vaig pensar amb la nostra primera vegada,

amb tants cops com l’havia somiada,

amb tant com la vaig arribar a desitjar.

El que m’ha fet sentir ella,

no ho ha aconseguit mai cap altra,

i mira que n’han arribat a passar

per les meves mans...

No tinc cap dubte de què puc oferir-li,

l'he trobat molt a faltar, però 

a part de mirar-la i repassar-la una i altra vegada,

després de tant temps sense sentir el seu tacte,

vaig tenir certs dubtes de com l’havia de tractar.

L’havia estimat tant!

que em fa por no saber estar a l’alçada,

no saber-li tornar tota la passió que m’ha regalat.

Poques vegades

la vida ens dóna una segona oportunitat.

Espero saber aprofitar-la!

Ni la foto ni el poema estan ben treballats, però què voleu que us digui... les coses surten com surten, i per bones les dono si són naturals

Moltes gràcies, Carles. Entenc que, per tu, arreglar canyes és el mateix que per mi deixar-me anar davant el teclat. Poques persones aconsegueixen fer d’una afició un art, i tu n’ets una. Segurament ni ho recordaràs, però treballes amb la meva cosina i, un dia de fa un parell o tres anys, et vas referir a mi dient que jo era el poeta a qui li agradava pescar.

Per mi ets -i seràs sempre- el meu veí de les mans de plata, l’home que m’ha fet recuperar tot allò que donava per abandonat, qui m’ha donat esperança i il·lusions renovades, qui ha donat vida a totes les canyes que he maltractat.

No sabia com donar-te les gràcies. Ahir vaig escriure això d’una tirada sense pensar i, com que l’Anna sempre em diu que se’m pot llegir cantant,  he convertit les frases en versos i així lligo lo de la pesca, el poeta i l’art que tens entre mans. 

Sol davant el perill

 Hi ha dies que no tenim elecció. Els dies passen i et manen la pressa, sents com creix la pressió perquè saps que amb una sola captura –per bona que sigui la foto- no n’hi ha prou, per presentar un bon reportatge de pesca. Mires el pronòstic del temps i pinta molt malament pel finder, com gairebé sempre, últimament... Així que t’espaviles, fas un forat a l’agenda, portes a l’escola els nens i surts sol, amb les idees clares, el material que t’interessa i la càmera de fotografiar a tope de bateria.  Tinc ganes  de provar una cosa: fer-me fotografies jo sol.

Fa temps que estic buscant alguna cosa que em serveixi per subjectar la LUMIX a la Duna i em pugui fer fotos sense haver d’agafar-la amb una mà, que per fer-ho així, ja tinc el mòbil, no? Buscant, buscant... al final m’he comprat una cosa ben simple: una grapa que no val ni 10e... i funciona de meravella!

 Hi ha una foto que tinc al cap de fa temps. És una foto íntima, vull dir que la vull per mi: m’agradaria que, un valent o valenta, em fes una foto assegut a la punta de proa fent-me una panoràmica de la Duna, el material i l’estela que deixa el meu Evinrude anant a tota hòstia... però la foto em fa patir perquè no vull que ningú prengui mal per un caprici meu, així que avui mateix he intentat fer-me-la a mi mateix. Col·loco la pinça, poso l’automàtic i premo el botó: click!

No és la foto dels meus somnis... però algun dia la podré fer. Practicaré. Una altra foto que necessito pel repor és la d’un paio treballant amb la canya, allò que en diem en acció de pesca però, com que vaig jo solet, hauré de fer de model i de conillet d’índies. I vaig fent proves...

Ja m’he après els botons de memòria, doncs has de prémer una sèrie de botonets per obrir el menú i indicar-li que no vols que faci la foto en dos segons (perquè no tens temps de res), i la programes a deu, temps justet d’agafar la canya, el peix o el que et convingui, intentar fer cara de bon nen i somriure. Sembles gilipolles, però és divertit! A més, si heu sortit mai sols a mar, sabeu que és bastant avorrit.

El mar i el cel s’assemblen moltíssim al dia que vaig pescar el pagell, així que em serviran les fotos pel repor, donant crèdit al text. He de fer alguna foto dels esquers que m’interessa que hi surtin, de la canya, material divers... però en un dels punts em trobo amb una sorpresa: un amic que també ha sortit solet.
-“Ja ho podies haver dit! Hahaha Hauríem compartit despeses... que la gasolina no la regalen, precisament...”. Però clar, els que tenim fills petits hem de seguir uns horaris i unes regles generals a la vida que ens fan quedar malament amb tothom i ens costa moltíssim lligar horaris, així que no tenim més remei que sortir sols.

I vam començar a pescar a la mateixa zona, cadascú a la seva manera, amb els seus equips  però amb la mateixa tècnica de pesca: el jigging. “Nanu... que si tens la llet de pescar un pagell avisa, que et vinc a fer una foto!” però no va sortir el pagell. “Saps què? Necessito una fotografia i, si et sembla bé, em pots fer de model. No pateixis, no has de fer res... tu pesca, jo busco l’enquadrament”. I just quan va tenir la picada del dia, vaig col·locar la Duna buscant la millor perspectiva i CLICK: li vaig fer una foto que sortirà publicada al mes de febrer a Pesca a Bordo amb un muntatge excel·lent. 

I, amb la feina enllestida, què podia fer? Pescar una mica i treure algun peix!

 L’activitat aquell dia era nefasta. Marcava molt de peix, però no picava res. No tens ningú amb qui plorar les penes, ni riure, i t’acabes avorrint moltíssim fins que... Flasssh! la canya s’arqueja i... ep! Que ja saps què és això... ho recordes de l’últim dia! L’experiència no falla, i em faig la foto jo sol... quin fàstic! Amb les mans untades de moc i tinta i anar remenant els botonets a cegues. El calamar et patina, pateixes perquè no et foti una escorreguda de tinta, procures que es vegi el jig de DUO... i surt la foto que surt.

Així que, amb més calma, faig la foto que m’interessa a mi:

Hi ha una altra barca per la zona. Ha vist que tenia feina i s’han apropat a mi. No han pescat res, venen de fer sèpies i s’han mort de fàstic! Fa estona que pesquen on sóc, amb esca viva, però sense èxit. Això de la pesca no hi ha qui ho entengui... un dia et poses les botes i l’altre no hi tens res a fer, així que m’acomiado i torno a port a tota màquina, que el mar està planíssim i és un plaer navegar sol, amb el vent a la cara i sentint tota la cavalleria que t’empeny amb força cap al teu destí.

Governo dret, al mig, sense ningú al costat. Puc posar-me amb una posició còmode i, anant sol, la barca vola.  La sensació de llibertat és total, crec que són moments on em sento realment feliç. Deu ser com anar amb una moto de gran cilindrada, però sense casc ni carretera que et guiï. Em sento bé, vaig a 60km/h per sobre l’aigua, segur de mi mateix, malgrat el perill et manté en guàrdia, tens, excitadíssim. El timó em rossa l’entrecuix i noto que se’m posa dura. Penso coses dolentes i somric. Estar tantes hores sol, sense parlar amb ningú que em distregui... és un perill. 

No es pot escriure sense tenir una ment perversa i malaltissa. No serveix de res dominar la lletra si no tens idees, de la mateixa manera que és inútil  dominar la llengua si estàs sol i no la pots compartir-la.

Recordo, per uns moments, els vells temps a l’institut, sobretot l’any que vaig repetir curs... Tenia una profe que estava bona, boníssima, tenia les hormones un xic més alterades que ara i fèiem un concurs amb el company –un altre perla- de qui la deia més grossa, qui escrivia la marranada més autèntica, i perdia el primer de tenir-la trempada. Els anys passen i canvien les aficions: ara no llueixo aquelles melenes que em donaven un aspecte més macarra, abans, tampoc pescava... Però hi ha coses que no canvien i, com a tots els pescadors, hi ha una cosa que ens agrada molt més que treure peixos i que, a tot home, torna boig.

Us ho he dit mai que m’avorreix molt parlar de peixos?

Per cert, el concurs de posar-nos calents, sempre el guanyava jo. Vull saber si en queda alguna cosa d’aquell talent innat, o només era qüestió de sort.

Ara torno.

Estimats senyors Reis

Estimats senyors Reis,

us demano per aquest any coses senzilles, amenes, sinceres i honestes. Gestos simples, ferms, amables, carregats de força i il·lusió. Us demano, simplement, que ens doneu un moment feliç. Això és tot.

I els Reis ens han dut això:

I, certament, ens han dut un moment feliç de debó. 

Avui els meus nens m'han tornat a ensenyar un munt de coses, i la meva dona m'ha fet un regal que m'ha fet molta il·lusió: dos peixos artificials del Dacathlon.

-Ja sé que no són tant macus com els que t'envien des del Japó... 

-Són preciosos. Gràcies, de debó.

-No sabia com sorpendre't... he triat els més cars de tot. 

-No és el preu, tresor. El que m'emociona és que entenguis que la pesca no es mesura pel preu, sinó per la il·lusió.

Peixos, articles, reportatges, anuncis... Tot això forma part d'un altre món que ens arrosega i que, massa sovint, es transforma en una obligació. 

Avui fa un any, tot endreçant la casa després de tants dies de caos i desordre, se'm va ocòrrer un relat extraordinari mentre planxava una camisa nova que m'havia cagat el tió. 

Un any després tinc ganes d'escriure'l, simplement, perquè em fa il·lusió.

NADAL 2012

“Si la vida et dona 1000 raons per plorar, demostra-li que tens 1001 raons per somiar...”

Aquesta era la felicitació de Nadal que m’enviava, ara fa un any, una persona que ja no està entre nosaltres.

Tres Nadals són els que hem compartit, potser alguns fins i tot quatre (tenint en compte que vaig arribar una mica tard). En tot aquest temps moltes coses han canviat: uns heu estat pares, altres avis, a uns altres us han bonament “espatllat”, a alguns la vida us ha posat a prova, i a altres senzillament els la han arravatat... però si una cosa puc agrair avui i aquí, és que motius per somiar no me n’han faltat, i molts me’ls heu donat vosaltres.

Temps enrere somiàvem plegats, cada relat al fòrum de pesca era un somni, i com una família els evocàvem a un mateix sac.

Ara qui més qui menys té el seu coixí per somiar. Com és llei de vida, els fills s’independitzen i formen la seva pròpia família, però, com els turrons, tornen a casa per Nadal, per compartir aquests dies amb els que més estimen, si potser no ho han pogut fer durant l’any. Primera Pedra no oblida la casa on va començar a somiar, on van creure en ella, on es va anar fent gran, i és per això que aquest Nadal us vol felicitar amb un vídeo dedicat a tots vosaltres, perquè feu dels vostres somnis realitat i no espereu un demà per estrenar les vostres millors mudes, perquè qui sap si avui ja és demà?...

Bones festes!

Família, amics i companys, poseu els altaveus, va per vosaltres:

Estrenada!

Els nervis no van deixar-me escollir l’hora, només el lloc. Vaig calcular malament, més ben dit, no vaig reflexionar gens sobre el que havia de fer; més aviat, em vaig limitar a deixar-me endur per una excitació que no sentia des d’abans de l’estiu. Tres mesos i mig sense pescar et proporcionen infinitat de moments per l’anàlisi i per somiar amb el que t’agradaria fer. Ara era, simplement, el moment de fer-ho.

Tenia dues hores, a molt estirar tres, així que no podia estar per romanços i vaig escollir en funció del temps. Necessitava agafar el cotxe. Odio agafar el cotxe quan sóc a Cadaquès, malgrat sabia que el trànsit no seria cap problema a aquelles hores, ni l’aparcament. Havia bufat tramuntana durant tres dies seguits i precisament aquell matí, el primer dels meus tres dies de vacances, afluixava el vent. Hi havia d’haver mar de fons per força, i no hi ha millors condicions per un spinner com un bon mar de fons que generi molta escuma i poc vent que et permeti llançar no lluny (que no cal) sinó bé: amb precisió, control, seguretat i confiança. Amb el cor, el cap i amb l’estómac, així es pesca: pensant, sentint i gaudint.

Vaig muntar la canya i l’esquer al garatge, sota la llum del fluorescent. La mida de la canya és perfecta perquè em permet portar-la a la batalla en un cotxe petit, entenent com a cotxe petit un utilitari familiar corrent, i això és sorprenent per un autònom que està acostumat a rondar pel món amb una furgona de 5m: allà hi cap tot! Hi tenia muntat un petit vinil per dos motius, ja sé que us he dit que no pensava massa... però sempre, facis el que facis, s’ha de pensar un xic. Encara era negra nit, no podia anar saltant pels rocs del cap de creus, havia d’anar a prop del poble per la manca de temps, i havia d’estrenar la canya amb el pes mínim. Mica en mica, aniria pujant de pes. L’objectiu era fer temps en una petita raconada, on hi havia fet moltes passejades amb les ulleres i el tub, i sabia de primera mà que hi havia llobarros petits. Nit, mar en calma, poc vent, canya sensible i llobarrets... què hi posaríeu sinó un vinil? I quedi entre nosaltres... no m’agrada gens pescar amb vinils, gens, fins aquell moment de foscor absoluta i sentir als dits els seus moviments. Avantatges de pescar amb una canya sensible.

Ni puta idea d’on anava la gometa. Amb una canya nova vas completament perdut, no saps com llença, com clava, com actua, i no hi ha millor manera que clavar, al tercer tir, un bon peix. PICADA! Flas! Clavada reactiva i OOOH, enrocada que t’hi cagues. Ja seria massa somiar, fins i tot per mi, que em passo el dia fent-ho. Dues fuetejades i es desclava. Bé. Només em faltaria haver de refer el baix a plena nit... i l’enganxo tres tirs després. Grrr, definitivament, no m’agraden els vinils al roquer. Estiro fort, amb ràbia, amb mala llet. Mmmm, m’agrada aquesta canya... Tres fuetejades seques, la Xzoga respon amb nervi, és molt més potent del que em pensava, i això em dóna confiança, em fa esbossar un somriure malèfic. S’arqueja mostrant les dents, que en té moltes en forma d’anelles, unes anelles ben distribuïdes que transmeten sensibilitat a qui pesca i potència a la vara quan clava el peix. No em feu parlar de característiques tècniques que m’avorreix moltíssim, només us diré que sé que algun dia l’estimaré. Arranco el vinil, miro el cel que es trenca i decideixo anar a les escumes. En cinc minuts ja veuré on poso el peu, i canviaré d’esquer.

Hi ha espuma, però poca. El mar de fons és tímid i just pinta de blanc un petit perfil costaner. Pocs llobarros trobarem... així que desisteixo i canvio, a la llum del cotxe, el Tide minnow Slim de 20 cm per un coundown de 7 cm. Buscaré sards, que ja em va bé. No sé si piquen a aquestes hores, però a primeres llums algun cop n’he fet.  Deu tirs i res. Cinquanta i res. Tres-cents i s’acosta l’hora d’esmorzar amb els nens. A mitja sessió ja sé que no pescaré res: ho provo a l’escuma, a tocar les pedres, més endins, per sobre, per sota, amb flotants, amb coundowns, fins i tot amb vinils... i res, ni toc. Deixo de pensar amb els peixos i em centro amb la canya, a provar-la amb diferents esquers, recollides i llançaments. A mesura que augmento de pes noto com me’n demana més i em poso molt content perquè a mi m’agrada treballar amb pes, m’encanta llançar lluny des de la barca, em meravella fer serpentejar els passejants, cridar l’atenció amb el poppers, bombardejar amb jigs. Les sensacions són molt bones tenint en compte que no estic en el meu hàbitat preferit. I marxo cap a casa convençut que he fet una bona compra, que és una canya molt polivalent, que li trauré tot el suc quan pugi a la Duna i la pugui exprimir. Marxo convençut, també, que arribaré tard a casa. Hi ha una parada que vull fer. Tinc vint minuts. No necessito més.

Hauria de posar l’intermitent a l’esquerra quan arribo davant el camping de Cadaquès, a l’encreuament del cementiri. M’encanta fer un cop d’ull entre els xiprers i comprovar de quines vistes tant magnífiques gaudeixen els difunts. Baixo, aparco i pujo a una plataforma que serveix de port esportiu amb data de caducitat, espero. A mesura que avanço, les plataformes es posen en moviment, les cadenes que les subjecten grinyolen, i sento a la cara una mica de vent fresc. És el que més s’apropa a pescar en barca i em sento com si entrés al passadís de casa. Estic còmode, i agafo l’únic esquer que he reservat per aquest moment. No és un DUO, així podeu estar segurs que no menteixo amb tot el que us estic dient. Deixo la maleta al terra, vull sentir-me tant lliure com em sigui possible, tanco els ulls i moc conscientment la plataforma que respon sota els meus peus amb sinuosos moviments. Em col·loco en posició, flexiono les cames, arquejo el cos enrere, obro els ulls, giro el cap per clucar l’ullet al Gunfish i, per uns instants, veig  el motor Evinrude darrera meu, la butaca de popa, el reguitzell d’esquers... i somio que som a l’octubre i pesco sobre la Duna. Agafo aire i llanço a l’infinit, amb ràbia, amb fe.

El mar no acompanya: és una bassa d’oli, però em conformo amb fer ballar un esquer de superfície. M’entusiasma veure com la canya li transmet cada moviment del meu canell. Zig-zag-zig-zag. Parada. Ziga-zaga,ziga-zaga, perfecte. Tinc l’esquer a uns trenta metres, vaig fent parades però va venint. Sé que hi ha uns tres metres i mig de calat, hem de captar l’atenció del peix, excitar-lo a venir i donar-li temps. S’ha de tenir els nervis d’acer, però no tant com quan uses vinils. No m’agrada anar tant lent. A més, veure en tot moment el que pots arribar a fer damunt la superfície és absolutament adictiu.  L’estela que deixa darrera seu sembla dibuixada per un còmic gore, és com una d’aquelles vinyetes amables que precedeixen les escenes terribles, les que fan mal de veure, les que maten al peix. Pescar fa pupa.

Ziga- zaga, ziga-zaga-ziga. Xip-xap, xip-xap-xpip-xap-xip-xap. Calma total. Toc, toc i XAAAFFFF! PATACADA! Hòstia!, cagumtot, has vist nanu! Has vist això!!! Recullo fil amb el carret i flass! Clavada! Durant uns segon no sé si he somiat o alguna cosa ha sortit del no res i ha rebentat la superfície del mar... recullo més i arquejo la canya, que es blinca una tercera part. La puntera, arquejada, respon als precs del peix. Hi és! A uns vint metres de mi, noto com el fil estira cap a la dreta intentant buscar fons, però no pot. Pesco sempre em el fre dur perquè busco animals grossos que estirin fort, així que és evident que el que tinc estirant no pot ser  res més que un llobarrot d’una mica menys d’un quilo de pes. Ni salta, ni corre, ni estira fort, la lluita sembla la d’un peix bullit, però aquella picada em va quedar gravada a la retina, per sempre més.

Definitivament, muntaré l’Stella Sw 5000 a l’Xzoga, crec que, per les reaccions que té i les sensacions que m’ha transmès, s’ho mereix. A la barca aniré a totes, no sabeu la mala llet i l’estress que acumulo durant els mesos d’estiu....

Ja queda menys, compto els dies... Demà, en quedarà un menys.

             

  

Però tu pesques, nena?

Hi ha una noia que fa dies em fa ballar el cap, i per ella vull fer un canvi de rumb. Sentint-ho molt, seguidora de la mà pintada, he de fer les maletes i buscar-me un altre lloc per parlar d'embarassos, dels fills i totes les altres coses que no siguin de pesca. Contactaré amb tu privadament, per donar-te les gràcies i, si es dóna el cas, donar-te una nova adreça.

No em busqueu, vull parlar de moltes coses però ho faré anònimament, com l'spiderman o l'home-lletra, autèntics escriptors de mena però que recorren a un màscara per no destrossar-se la seva propia vida. Ara entenc perquè ho fan,  i així ho faré jo. No sé quan, ni on, però seguiré el camí de les muntanyes en una altra part.

Aquí seguirem el camí del mar i de la pesca.

Primera Pedra, ara sí, s'ha convertit només amb un blog de pesca. Us ho passareu bé...

Recordeu en Zipi i Zape, l'Astèrix i l'Obelix (jo sóc el gordo), en Mortadelo i en Filemon, en Batman i en Robin, en Tintín i en Milú?  Doncs a partir d'ara veureu en Raül i l'Anna (el burro sempre davant) i entendreu perquè sóm inseparables.

aquest és l'abans i el després que tant buscava... i estic segur que us encantarà!

Com una puta llimona

Volia escriure aquestes paraules just en el moment de prémer el botonet, però tinc molta feina i no ha pogut ser, així que altra cop he vist marxar el tren i en porto unes quantes vegades últimament. Ahir al vespre volia entrar aquí -a casa meva- i dir-vos que em sentia alliberat, content, feliç, però no va poder ser fins ara, perquè és tot just ara que em sento així.

He patit. Ho he passat malament. Us ho dic seriosament, poca conya. Si mal no recordo, fa una setmana que vaig arribar a casa amb la ment en blanc, vaig haver de cardar fora la putasogra per poder-me concentrar, vaig seure, vaig respirar i, com sempre faig (igual que ara) vaig vomitar. Sempre escric el que penso, el que sento, el que visc. Això agrada molt a uns i enfurisma molt a uns altres perquè no m’entenen, tot i que ja no em preocupa perquè algun dia ho sabran fer. Mica en mica m’anireu comprenent, perquè llegir les meves paraules a vegades pot semblar fàcil, però contenen moltes històries que s’escapen a molta gent. En fi, que no em vull posar transcendent...

Em sento bé. Cansat, fatigat, amb els ulls cremats i noto que encara em bull el cervell. He dormit poc últimament, de vegades sol o amb la meva nena. Ja no recordo la última vegada que vaig dormir tota la nit amb la Teresa, sols, i si us he de ser franc, ni recordo l’últim cop que hem fet l’amor. Diria que fa molts dies d’això, com a mínim des d’abans del dijous... just quan jo creia que havia trobat la inspiració per escriure el puto reportatge, just abans que comencés el meu gran mal de queixals: la puta edició. Jo sóc com en Martí, en Tola per molts: no sabem escriure curt! Ho intentem, però no ens en sortim. Hi ha persones que m’agradaria comunicar-m’hi via mòbil, com que les paraules costen peles... però ens agrada escriure coses, algunes de bones i d’altres no tan, però escriure és lo important, que sàpiguen que vas anar a escola,  fins i tot que tenim un parell de cartells on diuen que per alguna cosa vals... i una merda. Llavors arriba l’Anna, agafa tot el teu món i te’l fa trontollar.

Feia gairebé un any que hi donava voltes. Feia mesos que tenia les vostres fotos, dies que llegia els vostres consells al fòrumdepesca.com, però sóc així de pesat... m’agrada escriure, i escriure llarg. M’encanta donar voltes i més voltes a una cosa insignificant, és com fer l’amor a la meva dona, que per més voltes que hi donis, ets tu qui acaba disfrutant. Potser no és just, rotundament no. No és de justícia que l’avorriment d’uns comporti el meu benestar, però crec que no hi ha altra manera de fer-vos-ho entendre: escriure m’agrada, i igual que el sexe, ho faig per donar-me un gustasso que t’hi cagues, i si a sobre pots fer gaudir a la que tens al costat, dons per ella va! Ho sé. Sé que acabo de quedar fatal. Com al fòrum mil vegades... però veureu que no ho faig pensant amb el meu propi bé, sinó amb el bé general.

Ai... perdoneu.... la puta llimona! I a què collons ve això de la puta llimona... doncs el primer que em ve al cap és que em sento exprimit! Sí senyor/a, aquesta és la paraula: exprimit per l’Anna! Jo parlo, parlo parlo, escric, escric, escric però ha estat ella qui ha marcat la pauta, m’ha retallat més que el puto govern i ha fet que aquest sigui, sense cap mena de dubte, el millor reportatge de pesca que mai s’hagi escrit. Mmmmmmmmm, a veure, a veure... la llimonaaaaa... Amarga? Sí, com sóc al fòrum. Desengrassant? Doncs sí, va molt bé per treure taques... ens en posen tovalloletes després de fer les mariscades, les utilitzen els millors renta-vaixelles, ambientadors i perfums cars. La llimona combina amb tot, amb el peix, amb la carn, la posem als iogurts, als pastissos casolans, al te, a la puta Coca-Cola, als combinats... mmmmmm demà vaig a Cadaquès, em sembla que passo de portar la canya, però no em resisteixo a un bon mojito ben acompanyat.

Fa poc, una dona que treballa amb mi em va regalar una bossa plena de llimones, però plena, plena! I no us penseu que són unes llimones qualsevol, no. La dona és italiana, de l’illa aquella on hi ha un volcà dolent que tot sovint treu lava, i les llimones són del seu llimoner. Fins ara mateix no els havia donat tanta importància a les seves llimones, ni sabíem què n’havíem de fer... però ara -aquí entre nosaltres- amb una copa de cava a la mà i amb lo content que m’han fet, ho tinc ben clar: la llimona és el millor fruit que us poden donar. Potser teniu raó, és aspre, fa venir repelús, posa els pèls de punta però estareu amb mi d’acord que és també molt refrescant, agradable i reconfortant. La llimona tota soleta no val per gaire res (tampoc us vull enganyar) però ben acompanyada i sobretot amb una mica de bon humor, sucre i mala llet, no té rival.

Si és que una bona llimona ben exprimida ni déu sap què de si pot donar!

Doncs això companys, que us agraeixo la vostra ajuda i us deixo amb els comentaris del puto jefe, perquè qui millor que ell per expressar el que sento després de deixar-me exprimir per l’Anna O.S.: la millor bar-women que mai podria trobar.

Nena, tu i jo formem un molt bon combinat.

Amb el vostre permís (i amb el del puto-jefe), us deixo aquí les seves paraules sinceres i literals. Li he demanat permís, i si no me’l dóna, dons que el donin a ell també... Tot el treball que hem estat fent no ha estat per vosaltres, ha estat per mi.

Aquest és el motiu de tot plegat, lo únic que em recompensa: sentir-me estimat.

No tenc paraules, Raül i Anna, no tenc paraules, estic absolutament
emocionat i commocionat com dues persones, sense gairebé res a canvi
més que la feina ben feta, feu això per la meva revista. T'ho jur i no
és broma que m'està caiguent una llàgrima d'agraïment, d'admiració i
de no sé què més.

Te ben promet, en bon mallorquí, que només pel que heu fet ja ha

valgut la pena fer aquesta revista, perquè això és absolutament

colpidor, de cap a peus.

No tenc més que donar-vos l'enhorabona, d'estar en deute amb vosaltres

per sempre i de donar-vos les gràcies una i mil vegades, perquè això

no es pot descriure amb paraules.

 SENZILLAMENT BRUTAL.

Ara vos enviaré un altre correu, menys emotiu, amb quatre coses i

instruccions perquè es pugui maquetar correctament.

 Sou fantàstics

En aquests moment ja em tremolava la veu, no el podia trucar perquè ja l’havia advertit que no tenia bateria al móvil. I als dos minuts, just quan no sabia si posar-me a riure o deixar-me anar, m’arriba una altra bomba…

És que te promet que no el puc deixar de llegir, això és un abans i un

després. Això és absolutament una puta llegenda en el món de les putes

revistes de pesca, una autèntica barbaritat... un goig, una meravella

de la redacció, una meravella de la maquetació, una meravella de

muntatge, una meravella de sensacions, m'heu deixat gelat. Crec que

tanco i us venc les accions, perquè me n'he adonat que fins ara no he

fet res de bo.

I ha estat quan li he dit que això ho pensava publicar al nostre blog…

Bé, dit això, i un cop passada l'emoció, que no superada, aquí tens el

rosari de coses que necessito:

a) Un petit apunt, el titular del repor es pot millorar, a mi no

m'agrada, això del gran repte està més gastat que les rodes de la moto

d'un hippi.

b) Necessito el text definitiu en un word (si no pot ser, com sigui,

PERÒ EL TEXT DEFINITIU).

c) totes i cadascuna de les imatges per separat del text, i enviades

en un correu pq jo les pugui preparar.

I res més, tres milions de gràcies, quan surti la revista, pujo a Olot

pitant i vos convidaré a dinar del que vulgueu, i ja ens podrem donar

abraçades i el que vulgues........

Quina gran alegria m'heu donat Raül, quina gran alegria. M'és igual si

perdo tots els diners, si tanco o si se'n va tot a la merda. Això m'ho

posaré jo al meu calaix per sempre!!!!!!!!!!!!

I jo, el tontet que us posa dels nervis al fòrum, sento que ja em puc morir.

Gràcies a tu també Tomeu, m’has donat un moment feliç.

Quan somrius

    Pensareu que m’he tornat boig, i no us falta raó. Volia arribar a un punt important per tots, però abans he de donar un parell de tombs. De pescar no en tinc ni puta idea, tot el que us penseu que sóc és fruit de la vostra imaginació i dels meus relats; i de tractar les dones encara en sé menys, i em queda un món per aprendre abans no em mori d’amor, però ahir em va passar una cosa que, qui sap, igual em canvia la vida (sexual, vull dir), per sempre.

    Si hi ha un tema universal, una paraula que a tots ens agrada, aquesta és el sexe. Tots els homes ens queixem que en tenim poc, tots. I els casats i amainadats encara més, què us he d’explicar... és cert que el temps està car, que ens falten hores, que estem cansats, que no tenim diners per a fer regals, que ens falta imaginació per sorprendre la dona, etc, etc, etc. És tot molt complicat, de debò, però ahir em va passar una cosa que em va fer obrir els ulls, una cosa senzilla, curta, que no costa diners, i que tots podem aconseguir... si hi posem de la nostra part.

    Li dedico a en Nil, el meu fill:

    Rondaven les onze del matí quan vaig aparcar el cotxe en un carrer estret, procurant deixar-lo a l’ombra, ja que la dona havia de fer un encàrrec i ens quedaríem esperant al cotxe en Nil i jo, sols. És un carrer secundari, poc transitat però molt cèntric. La calor ja era insuportable, així que m’he assegut darrera, al costat del maxicossi, i amb totes les finestres i la porta del costat de la vorera ben obertes. Al CD sonava una cançó de nadal, sí, sí, de nadal. Els papes hem de repetir tant les cançons estúpides que, al final, ni ens adonem de la música que sentim. Aquell CD però, no és per mainada, és de música catalana cantada amb el cor. Quan ha sonat la tercera cançó, que és preciosa, no he pogut reprimir-me i he agafat el nen amb les meves mans, me l’he apropat a la cara i li he cantat tota la cançó. De cantar no en tinc ni idea, però al nano li ha agradat, i a mi també, i molt. La cançó diu així:

“Ara que la nit sa fet mes llarga
Ara que les fulles ballen dances al raco
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tan fort
Avui que no fa falta veuret ni tan sols parlar
per saber que estas al meu costat.

Es nadal al meu cor
quan somrius content de veurem
quan la nit es fa mes freda
quan t'abraçes el meu cos
I les llums de colors
m'iluminen nit i dia
les encens amb el somriure
quan em parles am el cor

Es el buit que deixes quan t'aixecas
Es el buit que es fa a casa quan no hi ha ningu
son petits detalls tot el que em qeda
Com queda al jersei un cabell llarg.

Vas dir que mai mes tornaries
El tems pacient ha anat passant
Qui havia de dir que avui estaries esperant
que ens trobessim junts al teu costat.

Es nadal al teu cor
quan somric content de veure't
Quan la nit es fa mes neta
quan m'abraço al teu cos
i les llums de colors
m'iluminen nit i dia
les encen el teu somriure
quan et parlo am el cor.”

cliqueu aqui per escoltar la cançó

    Vaig cantar aquesta cançó a la meva manera, sense saber-ne, però ho vaig fer amb el cor. Va ser un moment molt especial, i més ho va ser encara quan el meu nen em va correspondre amb una sonora rialla, la primera que fa des que és en aquest món. Se m’ha posat la pell de gallina, agafant-lo cara a cara i rient i cantant com un boig. Ens ho hem passat teta, era un moment feliç, especial, ple d’amor. Ha estat quan me n’he adonat que no estàvem sols.

    Des de l’altra vorera hi havia una dona que ens estava mirant fixament. Per l’expressió de la seva cara diria que feia estona que ens estava observant, i a jutjar de la distància on estava, segur que ens estava sentint. Per uns moments vaig apartar els ulls del meu nen, blaus, oberts i plens de joia, per dedicar-li una mirada igual de tendra i un somriure a aquella senyora anònima que ens estava mirant descaradament. Era una dona atractiva, d’uns quaranta anys, segur que havia de ser mama, i segur que el seu home també es queixa, igual que em queixo jo de la meva vida sexual. Aquella dona però, no estava mirant a la criatura, sinó al papa que el tenia agafat.

    No calia articular paraula, tampoc perdre gaire estona fantasmejant, ni fer-li regals cars a aquella dama. Si per ella fos, hagués vingut a seure a sobre meu, i m’hagués fet l’amor.

    Se n’ha adonat que per uns segons li he pogut llegir l’ànima a aquella noia, i he notat que segurament avui haurà tornat a casa amb les bragues una mica més molles de lo habitual, així que m’ha dedicat un somriure molt dolç, i se n’ha anat. Sobraven les paraules: ella estava a punt, i a mi m’ha fet trempar.

    Ha estat llavors quan he tornat a somriure, i tot cantant, li he dit a en Nil: “ nano, moltes gràcies! Ara ja sé com es fa”.

    Les dones necessiten captar la sensibilitat. Ens hem de deixar de cullonades i posar-nos sentimentals, de tan en tan, (que tampoc s’hi acostumin, eh). No cal tenir el ventre com una post de planxar, ni melena fins a mitja esquena, ni tampoc estar catxes, per follar. Ser sensible és el que les torna boges, i si sabeu tocar la tecla adequada, no n’hi ha cap que s’hi pugui negar.

Gelos

    Feia temps que m’ho veia venir. I mira que n’eren de pesats tots plegats: a la primavera, a la primavera... ja veuràs, ja... I si noi, ja ho he vist. Vam entrar a casa tots plegats i, com aquell qui no vol la cosa, aquell que li agafa la teta i jo mirant a terra... sense gosar queixar-me ni alçar la veu, perquè tothom em diu que també l’he d’estimar. Diuen que l’estimaré tant... tant que si pogués el mataria. Si més no el faria fora de casa. Si li dic alguna cosa no em contesta, si li ensenyo els meus jocs passa de mi, i si goso fer-li un petó o una abraçada em criden l’atenció i diuen que vagi en compte, que té un forat al cap. El meu papa també té un forat al cap (la puta coronilla), i no es queixa pas quan li pujo al damunt, li faig petons i l’abraço amb força.

    El papa està molt pendent de mi, no em deixa ni un moment, i no és tan pesat com l’altra gent. Tothom em diu que jo sóc la més guapa, que estic molt gran, que faig molta gràcia, que tinc uns ulls increïbles, un somriure que fa tremolar,... però tots els regals són per el cabró del meu germà. I a sobre me’ls fan obrir a mi, com si a mi m’encantés obrir els regals que no són meus. El papa mira de tractar-me igual que sempre, igual que abans; però de tan en tan l’agafa, se’l mira i somriu. Li vaig preguntar l’altre dia “per què l’agafes” i no va saber què contestar. Aviat li preguntaré “i quan se’n anirà de casa?”, i també es quedarà callat. Tan bé que escriu i tan malament que parla... Que l’agafi tot el dia la mama miro d’entendre-ho, perquè m’han explicat que li ha de donar de menjar, però el papa... per què l’ha d’agafar, el meu papa? Segur que encara no l’estima, perquè només fa dos dies que és a casa, i jo ja fa tres anys. Sempre em diu que sóc la cosa que estima més del món, però em pregunto si d’aquí a tres anyets, que passen molt ràpid, l’estimarà tant a ell... o més!

    El dia que sigui més gran, li explicaré al papa què significa això que està passant a casa. Ha de ser com si la mama portés el seu amant a casa. Que li fes carícies tot el dia, que li fes petons davant seu... que li oferís els seus atributs cada vegada que a ell li vingués en gana, i que a sobre se l’emportés a dormir al seu llit. Però papa, tu no pots dir res, perquè l’has d’estimar. Imagina’t, papa, que l’amant de la mama s’asseu al teu sofà, que beu les teves cerveses, que es posa els teus pijames i s’hi eixuga la tita, després d’acabar... Imagina’t, només per un instant, que l’amant de la mama comença a remenar les teves canyes, a perdre jigs, a trencar artificials...! Però has d’estar tranquil, papa, que per la mama sereu iguals... us estimarà als dos alhora. Papa, a partir d’ara el filldelagranputa de l’amant de la teva dona viurà a casa, per sempre, i a sobre has d’estar content.

    Nanos, o encara sóc massa petita o sou vosaltres qui no enteneu res...  

Llit elàstic

    Com passa el temps... ja fa dos mesos de les festes del Tura! Recordo que la nena va voler pujar als llits elàstics, per primera vegada. Vaig entrar per fer-li costat per filmar-la, perquè no molestés els companys del costat,... Vaig observar-la amb ull clínic, com fa qualsevol pare quan la seva petita experimenta una sensació nova. Al posar el peu dins aquell requadre negre tant estrany, es va espantar una mica: el terra s’enfonsava, no parava de moure’s!! L’Alba es va passar els primers tres minuts caminant per la vora ferma del llit provant, investigant i processant, una i altra vegada, aquella nova sensació mai viscuda fins llavors. "Salta, salta"- li deia jo mirant el rellotge, que no s’aturava. Però ella continuava caminant, com un pallasso mig borratxo, per aquell terra tant desconcertant...

    La sensació que hom pot tenir al posar per primer cop el peu a sobre una barca, pot ser la mateixa que vivim de petits al pujar, per primera vegada, en un llit elàstic un dia qualsevol de fires: de sobte el terra s’enfonsa, tot allò es mou! Si heu pujat mai a fer la migdiada en una amaca, segurament us costarà molt de dormir-hi... el cul s’esfondra, el cel es mou, allò no para mai quiet... estar en una barca parada, pescant al mig del mar, ens pot produir una sensació semblant. Hi ha qui s’hi acostuma, també qui necessita pastilles... però tothom ho pot fer.

    Els mariners comencem a sentir-nos molt millor quan veiem que la nostra barca romant allà, quieta i abrigada, esperant a que la sacsegem una miqueta... De vegades patim des de casa, lluny de la platja, i ens costa dormir quan anuncien temporals de tramuntana o de llevant. No és però, fins a posar el peu a proa i notar que el terra es submergeix, que ens sentim, de nou, a casa. Tots els motors emeten un "piiippp" estrident quan donem el contacte: ens avisa que tot està a punt. Cop de clau i BRUUUMMM! a la primera, com sempre. Estem tots una mica nerviosos abans de pujar a bord, de navegar per aquests mars de déu,... com ho estan els fumadors dins el cine, o els alcohòlics davant una cervesa calenta... sí,sí... vull dir que això de navegar enganxa fins el punt de crear addicció, amb la diferència que només és "contraproduent" per a la butxaca, pel demès, es guanya en salut!