Espectacular!

El DUO TEAM torna a fer-ne de les seves. Pesca a Bordo ha fet una feina excel·lent!

Moltes gràcies!

Thank you, DUO!

 Et volia donar les gràcies, Martin, per confiar amb mi. Saps que pesco poc, que no mostro les captures que faig al meu blog, que  m’agrada més escriure poesia que reportatges o tècniques de pesca, que el meu estil no lliga massa amb el que demana un pescador. Veus que tinc pocs seguidors, que escric amb la meva llengua perquè és amb la que em sento més a gust, que el meu blog té poc ressò. Però t’has mantingut ferm, has cregut amb mi per sobre de tot i això sí em fa feliç, em fa sentir poderós, segur de mi mateix. Sentir la confiança d’una persona em dóna la força, l’energia, la màgia  i la tendresa que necessito per crear del no res tot un nou món.

L’any passat va ser dur (parlo també d’aquest), i em vaig prometre no comprar més esquers. Em vaig proposar, ja que havia tingut la sort que et fixessis amb nosaltres, que per cada DUO que m’enviessis del Japó, compraria un llibre per llegir. Gràcies Martin, perquè mai havia llegit tant! A cada esquer gratuït, (que saps que me’ls guanyo), calés invertits en novel·les de tot tipus. Estic satisfet amb aquest propòsit. Feia més de deu anys -des que vaig deixar els estudis- que no sospesava més que revistes de pesca assegut al water o estirat al llit.

On anava... Ah!, a l’agraïment. “Any nou, vida nova” diem per aquí, Martin: em proposo llegir tant o més que aquest any. De moment, seguint la promesa que et vaig fer l’any passat, em toca comprar (i llegir) dotze llibres més. Amén.

Aquest any però, amb tot el que hem anat parlant, desitjo una altra cosa: per cada model nou de DUO que m’enviïs, vull escriure un conte per vosaltres nou.

Martin, ja t’he explicat quina és la situació que viu el meu país, saps perquè és tant important per mi escriure en català. Entens perquè tinc tants pocs seguidors, tant poques lectures al blog, però també saps que em sé posar el mono de treball i que puc ser un bon professional, com a català que sóc.

Estimats companys de DUO: heu de saber que dotze esquers no compensen la feina que faig, les hores que inverteixo i que ningú sap, la paciència que tinc guardant fotos de captures, fent fotos de revista i posant-me la gorra que em vau concedir. Us diré però, que teniu un nanu treballant per vosaltres que es desviu per la seva feina amb passió, que m’escolta i em contesta els mails amb devoció, que em pregunta per la família, per la feina, que vol saber com em sento, que es preocupa per saber el que em cou per dins. Cuideu a en Martin perquè s’ha convertit en un amic per mi i jo, pels amics, dono tot el que tinc.

Entre nosaltres: hi havia una cosa que em tocava els collons. M’emprenya escriure en castellà perquè em suposa un esforç de traducció.  Em feia mandra escriure els relats de pesca o els contes de DUO que us havia promès per la vostra web. Vosaltres preferiu l’anglès, i tonto jo, us dic que puc fer-ho en castellà si voleu, doncs al món hi ha milions de possibles lectors, però quan en Martin em va dir que entenia perfectament el que sentia per la meva llengua i pel meu petit país (ell va viure el mateix a  la antiga Unió Soviètica), vaig sentir que entrava al paradís.

Tots sabeu que no hi ha res que em motivi més que escriure per revistes especialitzades, cert. Ara, però, hi ha una cosa que em motiva més encara: escriure per una web del Japó, amb seguidors de tot el món i fer-ho amb la meva pròpia llengua. Visc en català, parlo en català, penso amb català i sento amb català. Sóc català i em sento molt orgullós de ser-ho i, com a tal, sóc un bon professional i miro de fer una bona feina per quedar el màxim de bé amb tots els que confien amb les meves possibilitats, com en Martin de Duo, la Cristina de Pesca a Bordo, en Tomeu de Pesca d’Illes, en Manel de Subprof, en Jaume de Liniapesca, l’Antonio de Formulapesca, en Joan del Fòrumdepesca, l’Anna i tots vosaltres que doneu sentit a tot allò que fem, creiem i sentim. Així que, vagi per vosaltres, lectors: gràcies a tots!

Martin: dotze esquers enviats, cinc models nous. Això vol dir cinc contes de DUO. Al gener, ja en tindràs dos:  un en català a Pesca d’Illes que m’omple del tot i un en castellà a Pesca a Bordo per donar-vos més difusió, perquè els catalans sabem fer de tot  i pensem amb tots.

Fa tres setmanes que no vaig a pescar. Va ser un dia extraordinari, meravellós. Podia haver entrat al fòrum com feia abans, o al blog, i explicar-vos un relat dels que fan somiar. Us garanteixo, i tinc en Pep de testimoni, que MAI havia pescat tant i peixos tant variats i bons. Però ara sé callar i esperar, perquè quan els contes s’expliquen amb clama i a poc a poc, són molt més bons.

El tercer conte de DUO no sé com començarà, tampoc com es dirà, no tinc idea d’on es publicarà, ni quan, ni  la gent que m’hi voldrà acompanyar. Només sé com acabarà: amb una foto dedicada al meu amic Martin de DUO.

Gràcies!

  

Resposta evident...

Què fas si et trobes al mig del mar amb una dona que t'està provocant?

Fàcil. Li dius alguna cosa interessant, tires la canya i la cagues...  Insisteixes, no pots abandonar, la fas riure i, quan menys s'ho espera la sorprens,  poses una goma i... a disfrutar! 

I és que, quan surts a mar, no se sap mai què pot passar... Tinc un repor de revista al cap, l'OK donat, el text pensat però em falta completar l'article amb dues o tres fotografies i, com que tots els homes que venen a la Duna van al que van, la cita d'aquest dissabte estava cantada: necessitava a l'Anna perquè és la única persona que conec que gaudeix igual pescant que fotografiant. 

Ho tenia tot calculat. Vaig presentar-me una hora abans de la pactada davant de casa seva per poder sortir just a l'albada i poder fer una foto espectacular amb el sol ixent davant una pajarera de bonítols saltant. Seria la foto de portada. Més tard, amb el sol més alt, faríem les fotos del peix acabat de pescar en primeríssim pla, les fotos dels esquers i el material sense ombres i brillants. Algun paissatge, atac a superfície, en acció de pesca.... Ho tenia tot mil·limetrat però, sabeu què passa, quan ets a mar? Clar, que és ell qui mana i tu qui s'hi ha d'adaptar. 

Ja ho explico en castellà aquest mes a Pesca a Bordo: pesquem el que pesquem, ho hem de fer sempre amb el permís del mar, adaptant-nos a ell i sabent-lo escoltar i interpretar és la clau. Només així tenim una mínima oportunitat de triomfar, pescar el peix que anem a buscar i tonar a casa amb el cap ben alt. Les pretensions i les espectatives sempre són altes, però el reslutat final no tant: ni sol, ni albada, ni pajareres, ni saltades. Ni fotos amb els esquers brillants, ni amb captures acabades de pescar, ni amb acció de pesca,... res.  Per no fer, no vaig poder fer ni una foto a la sonda amb peix rondant... perquè no n'hi havia ni a dalt a superfície ni a baix a les profunditats. Una altra caca.

I em vaig escalfant.

Pensava amb en Font, el meu company, i maleïa la mala sort que em persegueix allà on vaig a pescar. Les condicions de mar eren excel·lents, just el que sempre estem anel·lant, i us asseguro que el trobava a faltar. Li vaig dir tres o quatre vegades a l'Anna (sense voler-la despreciar), que era el dia perfecte que sempre estem buscant per pescar: poc vent i mala mar. Nosaltres sóm emminentment pescadors d'spinning, i pescar a l'escuma és la pesca que més ens apasiona, la que sempre volem practicar i clar, quan li dius a una dona dues vegades que trobes a faltar al teu company, es pica, s'emprenya i l'orgull la fa delirar. 

- Doncs ara et pescaré un peix a l'escuma!

- Que no vas equipada... 

I clar, acaba fent tres perruques a la línia i s'acaba mig marejant fent nusos al mig de la mala mar.

- Tu busca bonítols a jig-cast i jo faré les escumes, que per això em vaig comprar l'Xzoga de 40gr...- I ella vinga a tocar els collons i a provocar.

- Que si vols pescar a l'escuma es pesca a l'escuma i ja està! 

- Tu prova el bonítol a jig-cast... que ja en saps... 

-Nen, que jo aprenc ràpid, saps?!- em deixa anar vermella i acalorada. 

-Nena, que m'estàs provocant... i se m'estan inflant les pilotes...

I llavors passa el que passa...

...que li dius alguna cosa una mica excitat...

...tires la canya i la cagues...  la fas riure... i insisteixes

...i quan tens els collons ben plens, poses una goma...

....trempes...

...disfrutes com un cabró...

...i li refregues més d'un quilo de sard!

Nena, no perdis temps desfent perruques. Pesca amb Xzoga.

Pesca a Bordo

Durant un temps havia arribat a pensar que hom havia de ser un fora de sèrie pescant  per sortir a les revistes  de pesca, que  havia de tenir els millors equips del mercat, viatjar tant lluny  com li permetés la seva hipoteca i havia de tenir una barca de, com a mínim, dos-cents cavalls de potència. Per sort, estava molt equivocat: 

per sortir a les revistes de pesca només em cal tenir bons companys. 

Us volia donar les gràcies a tots, de veritat. No he rebut mai un No per resposta quan us ho he demanat. M'heu enviat bons peixos i els millors dels somriures.  Les intencions i els desitjos sempre han estat els millors, i crec que sempre hem obtingut bons resultats gràcies a uns grans professionals que fan molt bé la seva feina. 

Però sempre m'ha quedat el dubte, sempre he estat un malpensat... fins que em van enviar la revista a casa i vaig veure que  ho havien publicat. Sincerament, no em pensava que em farien l'honor de publicar el que jo entenc com un petit escrit amb un gran missatge. 

Estic molt orgullós d'aquest "relat de pescador" i no per lo ben  escrit que està, doncs el vaig vomitar una nit de diumenge de dues a quatre de la matinada i el vaig enviar sense, ni tan sols, passar el corrector de faltes; tampoc hi apareixen les millors fotos, i fins i tot torno un bonítol a l'aigua per donar credibilitat al text, però amb la jaqueta d'un altre color... així que no cola, caracola. M'és exactament igual, ja no busco la perfecció, simplement la senzillesa i la honestedat. 

Per mi aquest seria el millors dels finals. No podria imaginar una fi tant digna com aquesta, posant sobre paper el nom del forumdepesca.com, amb un missatge clar per tots els pescadors, amb la companyia de l'Anna i imprimint el nom de les samarretes del meu amic Joan. Seria un bon final, però no em penso retirar, no encara. 

Tinc molts relats de pesca per contar, històries diferents i senzilles, on els peixos sempre seran els protagonistes, no els pescadors, els esquers, els carrets ni les canyes. 

Vols ser tu un dels seus personatges? Per mi no hi ha res més gran que gaudir de la vostra confiança. 

Pesca a Bordo m'ha publicat una història senzilla amb peixos discrets i m'ha fet molt feliç per haver-ho fet. Tinc ganes de donar-los les gràcies, i no conec millor manera que fer un relat de pesca senzill, ben fet, i amb el millor dels teus somriures. 

   

Pesca a Bordo

Acabo de rebre el pdf de la redactora en cap ara mateix. És molt important  per mi això i diu molt dels professionals que hi ha al darerra la nostra feina, doncs ens permet als autors fer correccions d’última hora i donar el nostre vist i plau definitiu.  Les sensacions que tinc són ben fresques i la resposta meva ha estat contundent: és un relat excel•lent, estic molt i molt content!

Sé que us vaig marejar fa uns dies amb l’entrada al blog d’un escrit sobre la revista; volia explicar-vos coses íntimes però, com que em va sorgir una nova idea i ara tinc temps per dur-les a terme, vaig esborrar l‘entrada fins a veure la nova entrega. I aquí em teniu, caçant dos ocells amb un sol tret.

Si us interessa, podeu buscar als quioscs la revista Pesca a Bordo, la única revista nacional de pesca que accepta de bon grat simples relats d’aficionats com jo. Els relats em permeten centrar-me en l’acció, amb les coses que m’interessen, fer volar la imaginació, posar nerviós al lector... O sigui, els relats em permeten gaudir al 1oo% com a escriptor, deixar de ser el protagonista de les fotografies i fer que sigueu vosaltres els reis de l’acció: gent normal com tu i com jo que ens agrada el mar, el vent i la pesca.

Resumint: teniu avui dia el relat de Serviolas a Pesca a Bordo amb les fotos de tres tius molt lletjos, peixos grossos i un escrit tret del que els protagonistes han compartit amb mi via telèfon. Moltes gràcies a l’Ivan i a en Jordi per confiar amb mi i esforçar-se tant a fer bones fotos, crec que hem fet un bon treball que ha quedat tot molt bé, però em faltava una cosa... el meu final feliç. Escriure per una revista costa molt, m’he d’esforçar moltíssim i he d’entendre que estic immers en un món que no és el meu, molt més romàntic, ingenu i innocent. Em queda molt per aprendre, em retallen i he d’escriure intel•ligentment, esquivant censures.

I res, dir-vos que si us ha agradat el de les servioles, no és res comparat amb el del mes que ve, d’aquest sí n’estic molt orgullós! No em busqueu a les fotografies, qui sap si és qualsevol de vosaltres qui surt a tota plana i a tot color. Llegiu la revista, no busqueu noms, deixeu-vos dur per l’escrit i al final de tot sabreu que aquell és el meu, simplement perquè és únic.

Un escriptor ha de saber renunciar als seus interessos personals, s’ha de menjar l’ego i ha de saber adaptar els seus somnis i desitjos a les necessitats d’un mercat i una editorial tant potent. El que no ha de fer mai un escriptor de pacotilla com jo és renunciar a la seva firma, a la seva manera de ser, a l’essència del que ell entén que és la pesca: un sentiment.

Estic molt content! En menys de vint-i-quatre hores tenia via mail totes les fotos que volia: les vostres. No he tingut cap NO per resposta, tots heu confiat amb mi i això em dóna molta, molta força i il•lusió per seguir endavant i aprendre moltes coses. El meu secret? Tenir dues dones al darrera: una de molt professional que vetlla per la revista i una de molt especial que procura sempre el millor per mi.

Un petó ben fort per totes dues!

Us agrada?

Bona nit canalla, ja torno a estar nerviós... tinc un projecte nou entre mans. Fa dies que hi dono voltes, que m'invento frases, situacions, recordo anècdotes i experiències... vaja, que m'estic cardant nerviós. Ja veieu a quines hores... a veure si acabo de penjar això abans de les quatre i dormo una estona!

Dues cosetes, us ensenyo el que tinc fet, ho he vomitat, no està treballat el text. Tinc dos conillets d'indies... hehehe, tinc dos valents que confien amb mi per endinsar-se en el magnífic món de les revistes. No faig broma, ho he deixat anar un parell de cops, però sembla que us faci mandra ser els protagonistes de les meves anades d'olla.

És en castellà perquè si m'ajudeu a fer-ho bé i hi dieu la vostra, sortirà per tot espanya. Si voleu, poseu-hi títol, que a mi sempre em fa mandra!

ah! i moltes gràcies! I perdoneu pel meu poc domini de l'idioma, és que fa quinze anys que ni el parlo!

hi vaig treballant a sobre, la resta serà secret professional...

Como una locomotora, igualito que un tren de mercancías de los de antes, de esos con motor diesel, de los que cargan con todo, que arrancan despacito pero nunca paran. Incansables, insaciables, incombustibles, intratables con varas flacas… así se muestran estas bestias, así se comporta la que es -para mi- la dama blanca.

Primera parada: a medias aguas.

Recuerdo (como iba a olvidarlo) mi primera vez. Me sorprendió a medias aguas, la buscaba con toda mi alma: las vi en mi pequeña pantalla, dejé profundizar el señuelo hasta donde calculaba que estaban, cerré el pick-up, le di al carrete con todas mis ganas cuando de repente -y sin previo aviso que me alertara- se me clavó el jig en mitad de la nada. Me quedé pasmado, alucinando con lo que estaba notando, era como si de repente hubiera enganchado en el fondo, aún y sabiendas que tenia la muestra a veinte metros del substrato! Será una red? Un palangre mal señalizado? Que va!, no tardé más que unos cinco segundos cuando “aquello” empezó a mostrar-se enojado…, y arranca el diesel sacando varios metros de trenzado. No podía hacer nada, simplemente me quedé observando como me cambiaba de colorines la trenza, anunciando que a treinta metros de mi se había parado. Hizo -cuándo quiso- una pausa, y fue cuando intenté por primera vez darle a la manivela para recuperar… Como pesaba!

Noté como la serviola cabezoneaba intentando arrancar de su labio aquél extraño aparejo que la apresaba. A cada tirón que daba me hundía la punta de la caña en el agua, intentaba levantarla pero la dos-setenta que llevaba en aquellos tiempos era demasiado larga. De carrete iba bien dotado pese a mi inexperiencia, más tuve que darle un par o tres de vueltas al freno para intentar vencer la fuerza y potencia de aquel digno adversario. No me lo quiso poner nada fácil... y cuando vio que tiraba de él se rebeló, se dio la vuelta y empezó de nuevo el tren de mercancías su ruta hasta la siguiente parada, veinte metros más allá, parando donde y cuando le daba la gana.

La cosa empezó a tener gracia, recuerdo que me reía a carcajadas y mi compañero – que era el primer dia que que acompañaba- se quedó sentado en proa con cara de susto, boquiabierto y petrificado, dándome ánimos. Estaba contento, me sentía tan feliz en esos momentos! Una picada así no la había tenido en mi vida, así que intenté calmar los nervios –que los tenia- y concentrarme en sacar de una vez por todas mi sueño para poder abrazarlo. Cinco metros más. Cabezazos, mi canya no salia del agua y me empezaba a doler la espalda, los codos y los antebrazos. Terminé sentado, con el mango entre las piernas, apoyándolo sobre el banco improvisando una silla de combate, tirando con todas mis fuerzas acompañando el vaivén de la vara con mi espalda y recuperando vuelta a vuelta lo que ganaba de batalla. Enganché al pez a unos 25 metros de fondo, más lo que me arrancó cuando quiso, calculo que se hallaba a unos sesenta metros de mi. Me dolía todo, el brazo se me agarrotaba, estaba sudando, la espalda se me hacía añicos y las muñecas pedían clemencia así que, cuando os preguntéis qué se siente al tener una buena serviola al otro extremo de la línea, hay dos únicas respuestas, amigos: mucha tensión y más dolor de lo que esperaba.

No podía más, el equipo era decente para sacar bonitos, dentones, lubinas y sargos, pero éstos nada tienen que ver con la potencia y la fuerza de una señora serviola cabreada, nada de nada. Así que cerré freno y empezé a darle más y más y más  caña hasta que nos vimos cara a cara, fuerza con fuerza y- como no- ganó la dama blanca. Derrotado y dolorido en cuerpo y alma comprobé, pasmado, como me había doblado el triple como si fueran anzuelos de alambre.

Aquel dia aprendí a sacar peces grandes.

Segunda parada: Serviola a spining.



Tercera parada: ...

au, dieu la vostra, que això només és un equema. Escurçaré la primera part x igualar-la amb les altres dues. Les meves fotos no hi sortiran, són de móbil... i volem qualitat.


la tercera part és secreta, i què collons... encara no la tinc feta! Ni la 2a... aquestes les veureu si passem la prova!


alguna suggerència? vaaaa, ara hi som a temps!


vaig a fer nones... no podia dormir...quins nervis!

Sr palometó

Anem acabant temporada i altre cop sense rastre del palometó... hauré d'esperar fins l'any que ve? Renunciar a pescar aquest peix haurà de ser la tònica altra vegada? Cal ser tant masell amb la tècnica de l'spining, sabent que és gairebé impossible fer-lo teu?

Mmmmmmmm. Doncs sí. A spining o res! hehehehe

No vull dir res de mides, pesos i característiques específiques d’aquest formidable adversari, per saber això ja tenim internet o els llibres de text. Em quedo amb tot allò que ell mateix m’ha transmès i així us ho vull fer saber:

Ho vaig veure claríssim des del nostre primer encontre: estava pescant sorells per fer fotos pel reportatge de Pesca d’Illes del mes de juliol de l’any passat quan, de sobte, em va sorprendre un gran palometó. Pujava el sorell des del fons molt a poc a poc quan vaig haver de mirar dues vegades el que hi venia darrera seu! Amb prou feines vaig poder afogar un crit d’emoció perquè vaig quedar acollonit! Vaig parar de recollir en sec, tenia el plom a la vista, veia perfectament el sorell pres per l’esquer i el gran pelàgic davant seu, quiet, només dos metres sota meu. El veia clarament: es va acostar al sorellet, se’l va mirar bé i s’hi va apropar encara més, tant que -pobre bestioleta- ni podia moure la cua del pànic que havia de sentir. El sorell era viu, quin motiu hi havia perquè no el mossegués? Ho tenia tant fàcil! El palometó va obrir la boca, estava a punt de fotre-li castanya quan, de sobte va dubtar, se’n va desdir i amb un cop de cua fulminant, va desaparèixer per sempre. Només li va faltar picar-me l’ullet i dedicar-me un somriure sorneguer. L’hauria escanyat allà mateix!

Aquell dia m’ho va deixar clar: el palometó no necessita raons ni motius per empassar-se qualsevol presa, però ho ha de veure clar ell, perquè sens dubte, és un animal molt intuïtiu i llest. Aquell dia em va vendre el número, però li vaig jurar que el perseguiria fins a mostrar-li a aquella bèstia qui dels dos és més intel•ligent. Si us he de ser franc, a dia d’avui encara en tinc els meus dubtes!

Perseguint aquest somni hem tret sobretot tallahams i espets (aquests al capvespre o de matinada) i posant esquers més finets hem tret de tot, des de llobarros a sorellets. Llavors, si som capaços de pescar llops de mar amb lo difícils que són... com pot ser que el palometó costi tant? Ni jo mateix ho sé. Potser pensareu que perdo oli, però qui conegui aquest animal estarà d’acord amb mi: són diferents a tots els demès. Els tallahams són fàcils i agressius, els llops són esquerps i discrets i les tonyines són molt sensibles i intel•ligents. El palometó té tots aquests atributs, però jo encara diria més... doncs si tenim en compte que el tallahams pot ser un simple carnisser i assassí, jo definiria al palometó com un psicòpata reincident, és a dir, al molt cabró li agrada jugar amb les seves víctimes, crec que gaudeix fent-les sofrir preses del pànic, que juga amb elles igual que farà amb vosaltres i ha fet amb mi. S’ho passa bé posant-nos dels nervis, fent saltar pels aires els vostres esquers, acompanyar-los fins a tocar la barca i girar cua sempre en el moment precís, just quan et confies que obre la boca i ja el tens. És per tot això que tenim tantes ganes d’enxampar-lo a spining: perquè realment és un repte difícil d’assolir.

El palometó, per la forma hidrodinàmica que té, desplaça molta aigua i té molta força, però si teniu el fre del carret ben equilibrat i us va mitjanament fi, teniu moltes possibilitats de vèncer-lo. És un nedador rapidíssim i molt potent, així que no està de més anar amb material de bona qualitat si no voleu tenir disgustos... que amb el que costa fer-lo picar, només falta veure saltar anelles i coixinets de la vostra maquinària! La picada d’aquest animal és bestial, seca, ferma. Si se sent clavat busca la seguretat amb bogeria, i un peix tant gros només se sent segur quan arriba a cert calat. Prepareu-vos doncs si el caceu des de la platja, perquè un bon exemplar us pot treure d’una arrancada més de 100m de fil! Això des de barca no és tant descarat perquè ja els busquem a certa profunditat, però si els pesqueu al curricà assegureu-vos de tenir les canyes ben lligades o se us les pot emportar! A un servidor un cop li van picar arrossegant una petita mostra per popa, i com que al curri un es relaxa i acaba posant la mà tonta, per poc i se m’emporta la canya i el carret gairebé nous! Ah, i sabeu com va acabar aquell petit encontre? Doncs enganxat al cul d’algun alemany que feia esquí aquàtic! O sigui que si no voleu agafar atacs de nervis innecessaris, intenteu pescar-los ben de matinada o a partir del migdia, quan la majoria de domingueros van a dinar. A primeres hores i al migdia és fàcil veure’ls el llom a superfície, reposant o prenent el sol com si fossin un turista més... només de pensar-hi, se’m posa la pell de gallina!

canvio imatge per mil paraules!

Plou. El mar ens veta la nostra entrada amb barca, fa un dia lleig que no convida a passejar amb la mainada, però sí a escriure, a fer somiar a la gent.

M’agrada publicar. M’encanta que un professional et digui que vals, m’il•lusiona dur a terme nous projectes, m’apassiona fer viure al lector sensacions i sentiments... i la pesca, amics meus, de tot això, també en té.

Us deixo això per llegir una estona. Us sonarà una mica, però tampoc és tan dolent.

Diuen que els llobarros només piquen a l’escuma, que els has de buscar quan surt el sol, que no val la pena buscar-los si no hi ha mala mar, si no fa vent fort... perdoneu que discrepi, però no hi estic d’acord. Veureu -amb un parell d’exemples- com l‘experiència adquirida en cadascuna de les jornades de pesca ens pot deparar, a la llarga, molta seguretat, fermesa i grates sorpreses. L‘experiència és un grau, i aquí us conto la meva, per si algú la pot trobar interessant o li pugui servir d’alguna cosa:

Aquell matí em vaig centrar amb el llobarro i prou: canya fina, una de sola, trenat del 0,10 i baix de fluro del 0,26, almenys uns quatre metres. Hi vaig enganxar un artificial petit -de cinc cm perquè era la mida de la sardina que rondava per allà- amb un emerilló petitó, que passés desapercebut. La velocitat continguda, uns 3 nusos diuen els experts. El curri no em va servir per res, però cal estar sempre atent a la sonda, doncs en una de les passades vaig detectar que hi havia una taca acorralada de peix i s’intuïen peixos grans que s’estaven posant les botes...

Arrossegava una imitació de sardina que deuria navegar a uns 3 m de la superfície. Valia la pena recórrer els 70 o 80m de línia que havia deixat, per veure si enganyava alguna d’aquelles feres afamades. La passada va ser en va, però no m’hi vaig conformar... no senyor, aquell matí no podia tornar a casa amb les mans buides! Vaig recollir a tota màquina i vaig canviar el peixet per un jig petit, de color blau, que brillava amb força. Vaig tirar des de la llunyania i patam! Picada al canto! La lluita va durar uns minuts, tampoc masses. Estava molt nerviós, expectant per veure què havia pescat. Els cops de cap eren evidents, aquell peix tenia força quan, de sobte, va emergir de les aigües allà, lluny de l’embarcació, un enorme peixarro extenuat, amb la boca oberta i unes aletes punxegudes que es desplegaven anunciant-me que, per fi, el llobarro havia picat!

Em va impressionar la seva boca oberta, molt gran. El jig era dins seu i no gosava posar-hi la mà.... estava massa excitat per fer-ho amb serenitat! A més, havia de cridar i saltar! Estava tant content que només podia cridar i fer l’ imbècil allà, sol, al mig del mar. Valia la pena celebrar aquell encontre, viure aquell moment irrepetible amb total llibertat. Trobava a faltar algú per fer-li una abraçada, per estirar-li els cabells, per compartir aquell moment ple de felicitat!... i per fer-me una foto, que ho vaig haver de fer jo solet. És molt dur pescar el peix de la teva vida i estar sol com un mussol...

Ja havia perdut massa temps, i alguna cosa em deia que els peixos continuaven allà sota, menjant. Al tercer tir vaig tornar a endevinar la seva posició i nyeeeec! Aquest cop però, la picada va ser tant brutal que vaig petar el baix del 0,26mm...

Aquell dia vaig aprendre que el curri és la millor opció quan s’ha de rastrejar quan no saps on ronda el peix, però un cop localitzat, la millor de les tècniques és, sens cap mena de dubte, el jig-cast. Des d’aquell dia que hi estic enganxat!

I tres anys més tard, si, si... tres anys, després de fer moltes i moltes porres i alguna alegria molt de tan en tan, ho vaig tornar a veure clar:

A la pesca hi ha dies bons, dies normals i dies dolents. A migdia vaig pensar que aquell era un dels dolents de veritat, si fos per mi faria hores que hauria plegat, però valgui el meu esforç per compensar les ganes del company. I vam continuar gratant. Ho vam gratar tot menys l’esquena, i res... tres o quatre serrans! Ja de tornada li vaig proposar un canvi d’esquer, ni que sigui per treure un peix diferent, i així ho vam fer. Hi havia un xic de mar de fons del nord, escuma a les roques, ni molta ni poca, ideal pel sard i poca pel llobarro, però amb la pesca mai se sap... Les primeres oblades no van tardar a fer acte de presència, i amb elles els somriures i les ganes de pescar més. Jo buscava sards a l’escuma, la deriva era bona, i mica en mica vam anar tocant escata i tornant el peix a l’aigua, ja que les oblades són dignes adversàries, però fluixotes a l’hora de cuinar.

Per uns moments vaig recordar que en aquella mateixa paret vaig perdre un gran peix una vegada, estava just davant la mateixa roca, la mateixa canya a les mans, el mateix carret, tot era igual que feia tres anys menys el baix de línia, un 0,37, i jo, molt més experimentat, guapo i llest. Vaig recordar la ràbia i la impotència que vaig sentir en aquells moments, i la conjura que em vaig fer amb la mala sang del moment: li vaig jurar a aquella bèstia que algun dia tornaria, i ara havia arribat el moment. Vaig tornar a canviar d’esquer, no era el mateix de feia tres anyets, però semblant, d’aquesta manera el meu company continuava acariciant la superfície de l’aigua i jo la penetraria fins uns metres més avall. Els de sobre per ell i els de sota per mi, sards i llobarros serien seus i déntols i pagres meus.... però no va ser així.... oblades i més oblades... fins que se’m va ocórrer girar el cap i mirar més enllà d’aquella enorme paret: hi havia només dos ocells, però vaig entendre el que em volien dir. “Canvia d’esquer, posa un jig”.

Ho vaig veure claríssim, sabia que hi havia peix, però no el peix que sempre surt a la sonda, sinó que hi havia una taca de peixet i n’hi havia de grans al costat d’ells, atacant segurament. Vaig parar el motor per no fer remor, i al fer la passada ho vaig recordar perfectament: la mateixa seqüència del tercer dia de vacances de feia tant de temps, i em vaig començar a posar nerviós. “Deixa caure el jig a sota, que estan menjant segur!”... però res, ni ell ni jo. La deriva ens desplaçava de nord a sud així que, des de popa, vaig fer un tir fins on creia que hi havia el nucli del desig. La paràbola, igual que fa tres anys, va ser perfecta, el jig va caure aquest cop de cul i es va començar a submergir. Comptar fins a deu és llarg i dur, però s’ha de fer, ni que sigui contenint la respiració i tancant els ulls. Ja només em quedava tancar el pick-up, clavar i esperar que algun peix l’hagués vist... i vaja si el van veure... Nyeeeeeccc! Vine cap aquí! Hahaha!

Reia però sabia que no era per fer broma, el peix pesava lo seu! Sabia segur que no era un bonítol però, no sé perquè, no el vaig saber descobrir fins a veure’l emergir a l’aigua, uns 30m darrera meu i veure una panxa blanca... “déntol, déntol!!! No... calla, que es gira... llobarro? llobarro... llobarrot!!!!” Ara només cal fer-lo venir... poca cosa..., arrossegar un llop amb la boca oberta, enorme, amb el jig a la vista i cagant-me en tot per no veure’l partir.... Em vaig posar en tensió, els pèls de punta, el ulls els tenia clavats a l’animal per vèncer totes les seves ànsies de fugir. A cada cop de maneta sentia que era més a prop meu, 94cm exactament, així que si estava a més de vint metres, ja podeu comptar les voltes i els nervis que tenia dins!

El llop es resistia, més pel seu propi pes que per la força que fa. Obria de bat a bat la boca, aixecava les aletes dorsals amb ràbia i fotia cops de cap. Per uns moments vaig sentir que el jig el descarnava, que el perdia per uns instants, el ferro li sortia de la boca, el veia i resava que no es desclavés... si us plau! Van sortir totes les verges i els sants, déu unes quantes vegades, i cada cop que més s’apropava, més mal de panxa tenia dels nervis i més em bullia la sang. Deu metres, 5,4,3,2 i al sac! HAHAHAHAHA! JA T’HE PESCAT!

No li resto mèrits al meu company, que amb gran serenitat va utilitzar el salabre i el va pujar a bord, i aquesta és molta responsabilitat. Ens vam fondre en una gran abraçada, i un altra, sense mariconades. Aquesta vegada sí, i no com el meu primer gran llop de mar, vaig tenir la recompensa de poder-ho compartir amb un bon company i fer una forta abraçada i això, al igual que el peix, per mi és molt important. A la pesca no hi ha res més bonic que veure a dos grans homes fer-se una forta i sincera abraçada.

Esperem que n’hi hagi moltes més!

Però tu pesques, nena?

Hi ha una noia que fa dies em fa ballar el cap, i per ella vull fer un canvi de rumb. Sentint-ho molt, seguidora de la mà pintada, he de fer les maletes i buscar-me un altre lloc per parlar d'embarassos, dels fills i totes les altres coses que no siguin de pesca. Contactaré amb tu privadament, per donar-te les gràcies i, si es dóna el cas, donar-te una nova adreça.

No em busqueu, vull parlar de moltes coses però ho faré anònimament, com l'spiderman o l'home-lletra, autèntics escriptors de mena però que recorren a un màscara per no destrossar-se la seva propia vida. Ara entenc perquè ho fan,  i així ho faré jo. No sé quan, ni on, però seguiré el camí de les muntanyes en una altra part.

Aquí seguirem el camí del mar i de la pesca.

Primera Pedra, ara sí, s'ha convertit només amb un blog de pesca. Us ho passareu bé...

Recordeu en Zipi i Zape, l'Astèrix i l'Obelix (jo sóc el gordo), en Mortadelo i en Filemon, en Batman i en Robin, en Tintín i en Milú?  Doncs a partir d'ara veureu en Raül i l'Anna (el burro sempre davant) i entendreu perquè sóm inseparables.

aquest és l'abans i el després que tant buscava... i estic segur que us encantarà!

Com una puta llimona

Volia escriure aquestes paraules just en el moment de prémer el botonet, però tinc molta feina i no ha pogut ser, així que altra cop he vist marxar el tren i en porto unes quantes vegades últimament. Ahir al vespre volia entrar aquí -a casa meva- i dir-vos que em sentia alliberat, content, feliç, però no va poder ser fins ara, perquè és tot just ara que em sento així.

He patit. Ho he passat malament. Us ho dic seriosament, poca conya. Si mal no recordo, fa una setmana que vaig arribar a casa amb la ment en blanc, vaig haver de cardar fora la putasogra per poder-me concentrar, vaig seure, vaig respirar i, com sempre faig (igual que ara) vaig vomitar. Sempre escric el que penso, el que sento, el que visc. Això agrada molt a uns i enfurisma molt a uns altres perquè no m’entenen, tot i que ja no em preocupa perquè algun dia ho sabran fer. Mica en mica m’anireu comprenent, perquè llegir les meves paraules a vegades pot semblar fàcil, però contenen moltes històries que s’escapen a molta gent. En fi, que no em vull posar transcendent...

Em sento bé. Cansat, fatigat, amb els ulls cremats i noto que encara em bull el cervell. He dormit poc últimament, de vegades sol o amb la meva nena. Ja no recordo la última vegada que vaig dormir tota la nit amb la Teresa, sols, i si us he de ser franc, ni recordo l’últim cop que hem fet l’amor. Diria que fa molts dies d’això, com a mínim des d’abans del dijous... just quan jo creia que havia trobat la inspiració per escriure el puto reportatge, just abans que comencés el meu gran mal de queixals: la puta edició. Jo sóc com en Martí, en Tola per molts: no sabem escriure curt! Ho intentem, però no ens en sortim. Hi ha persones que m’agradaria comunicar-m’hi via mòbil, com que les paraules costen peles... però ens agrada escriure coses, algunes de bones i d’altres no tan, però escriure és lo important, que sàpiguen que vas anar a escola,  fins i tot que tenim un parell de cartells on diuen que per alguna cosa vals... i una merda. Llavors arriba l’Anna, agafa tot el teu món i te’l fa trontollar.

Feia gairebé un any que hi donava voltes. Feia mesos que tenia les vostres fotos, dies que llegia els vostres consells al fòrumdepesca.com, però sóc així de pesat... m’agrada escriure, i escriure llarg. M’encanta donar voltes i més voltes a una cosa insignificant, és com fer l’amor a la meva dona, que per més voltes que hi donis, ets tu qui acaba disfrutant. Potser no és just, rotundament no. No és de justícia que l’avorriment d’uns comporti el meu benestar, però crec que no hi ha altra manera de fer-vos-ho entendre: escriure m’agrada, i igual que el sexe, ho faig per donar-me un gustasso que t’hi cagues, i si a sobre pots fer gaudir a la que tens al costat, dons per ella va! Ho sé. Sé que acabo de quedar fatal. Com al fòrum mil vegades... però veureu que no ho faig pensant amb el meu propi bé, sinó amb el bé general.

Ai... perdoneu.... la puta llimona! I a què collons ve això de la puta llimona... doncs el primer que em ve al cap és que em sento exprimit! Sí senyor/a, aquesta és la paraula: exprimit per l’Anna! Jo parlo, parlo parlo, escric, escric, escric però ha estat ella qui ha marcat la pauta, m’ha retallat més que el puto govern i ha fet que aquest sigui, sense cap mena de dubte, el millor reportatge de pesca que mai s’hagi escrit. Mmmmmmmmm, a veure, a veure... la llimonaaaaa... Amarga? Sí, com sóc al fòrum. Desengrassant? Doncs sí, va molt bé per treure taques... ens en posen tovalloletes després de fer les mariscades, les utilitzen els millors renta-vaixelles, ambientadors i perfums cars. La llimona combina amb tot, amb el peix, amb la carn, la posem als iogurts, als pastissos casolans, al te, a la puta Coca-Cola, als combinats... mmmmmm demà vaig a Cadaquès, em sembla que passo de portar la canya, però no em resisteixo a un bon mojito ben acompanyat.

Fa poc, una dona que treballa amb mi em va regalar una bossa plena de llimones, però plena, plena! I no us penseu que són unes llimones qualsevol, no. La dona és italiana, de l’illa aquella on hi ha un volcà dolent que tot sovint treu lava, i les llimones són del seu llimoner. Fins ara mateix no els havia donat tanta importància a les seves llimones, ni sabíem què n’havíem de fer... però ara -aquí entre nosaltres- amb una copa de cava a la mà i amb lo content que m’han fet, ho tinc ben clar: la llimona és el millor fruit que us poden donar. Potser teniu raó, és aspre, fa venir repelús, posa els pèls de punta però estareu amb mi d’acord que és també molt refrescant, agradable i reconfortant. La llimona tota soleta no val per gaire res (tampoc us vull enganyar) però ben acompanyada i sobretot amb una mica de bon humor, sucre i mala llet, no té rival.

Si és que una bona llimona ben exprimida ni déu sap què de si pot donar!

Doncs això companys, que us agraeixo la vostra ajuda i us deixo amb els comentaris del puto jefe, perquè qui millor que ell per expressar el que sento després de deixar-me exprimir per l’Anna O.S.: la millor bar-women que mai podria trobar.

Nena, tu i jo formem un molt bon combinat.

Amb el vostre permís (i amb el del puto-jefe), us deixo aquí les seves paraules sinceres i literals. Li he demanat permís, i si no me’l dóna, dons que el donin a ell també... Tot el treball que hem estat fent no ha estat per vosaltres, ha estat per mi.

Aquest és el motiu de tot plegat, lo únic que em recompensa: sentir-me estimat.

No tenc paraules, Raül i Anna, no tenc paraules, estic absolutament
emocionat i commocionat com dues persones, sense gairebé res a canvi
més que la feina ben feta, feu això per la meva revista. T'ho jur i no
és broma que m'està caiguent una llàgrima d'agraïment, d'admiració i
de no sé què més.

Te ben promet, en bon mallorquí, que només pel que heu fet ja ha

valgut la pena fer aquesta revista, perquè això és absolutament

colpidor, de cap a peus.

No tenc més que donar-vos l'enhorabona, d'estar en deute amb vosaltres

per sempre i de donar-vos les gràcies una i mil vegades, perquè això

no es pot descriure amb paraules.

 SENZILLAMENT BRUTAL.

Ara vos enviaré un altre correu, menys emotiu, amb quatre coses i

instruccions perquè es pugui maquetar correctament.

 Sou fantàstics

En aquests moment ja em tremolava la veu, no el podia trucar perquè ja l’havia advertit que no tenia bateria al móvil. I als dos minuts, just quan no sabia si posar-me a riure o deixar-me anar, m’arriba una altra bomba…

És que te promet que no el puc deixar de llegir, això és un abans i un

després. Això és absolutament una puta llegenda en el món de les putes

revistes de pesca, una autèntica barbaritat... un goig, una meravella

de la redacció, una meravella de la maquetació, una meravella de

muntatge, una meravella de sensacions, m'heu deixat gelat. Crec que

tanco i us venc les accions, perquè me n'he adonat que fins ara no he

fet res de bo.

I ha estat quan li he dit que això ho pensava publicar al nostre blog…

Bé, dit això, i un cop passada l'emoció, que no superada, aquí tens el

rosari de coses que necessito:

a) Un petit apunt, el titular del repor es pot millorar, a mi no

m'agrada, això del gran repte està més gastat que les rodes de la moto

d'un hippi.

b) Necessito el text definitiu en un word (si no pot ser, com sigui,

PERÒ EL TEXT DEFINITIU).

c) totes i cadascuna de les imatges per separat del text, i enviades

en un correu pq jo les pugui preparar.

I res més, tres milions de gràcies, quan surti la revista, pujo a Olot

pitant i vos convidaré a dinar del que vulgueu, i ja ens podrem donar

abraçades i el que vulgues........

Quina gran alegria m'heu donat Raül, quina gran alegria. M'és igual si

perdo tots els diners, si tanco o si se'n va tot a la merda. Això m'ho

posaré jo al meu calaix per sempre!!!!!!!!!!!!

I jo, el tontet que us posa dels nervis al fòrum, sento que ja em puc morir.

Gràcies a tu també Tomeu, m’has donat un moment feliç.

gràcies, gràcies, gràcies!

Disposo de poc temps últimament... malgrat em guardo les ganes intactes. Suposo que tinc massa coses al cap i massa feina carregant-me les espatlles: la mainada, l’spining, la feina, el jiging, els reportatges... Els canells, els dits de la mà, els colzes, l‘espatlla, l’esquena, les cames... menys la cigala em sembla que tot em fa mal! Però aquest dolor no és dels que m’espanta, sinó dels que m’encoratja i em dóna encara més ganes de treballar. Amén.

A la Teresa:

Moltes gràcies per cuidar tant bé de la mainada, no és fàcil ni agradable deixar-te sola tantes hores amb dues canalles... i mil gràcies també per no fer mala cara quan torno casa després d’una jornada maratoniana de 15 hores cardant canya. Estic molt content de ser al teu costat, d’estimar-te i de poder contemplar, astorats, com de ràpid passen els dies i com creixen els nostres àngels de la guarda. Prometo compensar-te, que he sortit dues vegades aquesta setmana... i ha anat tant i tant bé que et prometo tot allò pel que les dones casades i emmainadades perdeu el cul: un xic de tranquil·litat, algun bon massatge, endreçar un xic la casa –com està amb dos criatures de desordenada!-, cuinar, rentar roba i planxar, i tot el que faci falta! Fins i tot, amor de la meva vida, et prometo el Sant Grial de tota dona “caçada”: no implorar-te sexe en una bona temporada!

Al fòrumdepesca.com:

Per ser com és, per deixar que la gent comparteixi els seus somnis de mar, la seva passió, per donar solucions als dubtes d’uns i als neguits dels altres. Per deixar-me explotar, experimentar, enriquir, superar, fracassar, millorar, donar la cara i la meva opinió i, sobretot, per deixar-me ser com sóc. A en Joan només m’agradaria fer-li una abraçada, perquè més coses no ens les podem dir ja, ni sabria expressar-li el que sento per ell de cap altra manera més sana. Tu m’has ensenyat a madurar Joan, i espero que siguis al meu costat la pròxima vegada que caigui del penya-segat, perquè tan el teu cor com la teva mà els noto en els dos móns on m’ha tocat lluitar: el real i el virtual.

A Pesca d’Illes:

Per donar-me la meva primera gran oportunitat. No hi ha prous bons reportatges que ho puguin compensar. La revista que m’ha permès explicar un conte deliciós a la meva nena, que m’ha consentit fer parlar a un bonítol, la que m’ha donat carta blanca per fer i desenvolupar el repor que porto entre mans, per demanar-li a l’Anna que ampliés el seu reportatge perquè ella ho val. Pesca d'Illes també s'ho val, per ser com és, amb les seves virtuts i els seus defectes, però sempre amb autenticitat i, sobretot, en català.

A en Tomeu per recomanar-me anar al poblet perdut de l‘Orient a menjar el millor arròs brut del món, per estar pendent de mi via mòbil en tota la nostra visita a Mallorca, per venir a dormir a casa (al sofà), per escoltar-me i, sobretot, per fer el que et dóna la gana. La revista és teva, tu prens les decisions, nosaltres estem per ajudar i millorar, que per això et deixo per terra tot el que s’hi ha de deixar. Pesca d’Illes va molt ben encaminada, i ben aviat no tindré res més a criticar. A mi em tindràs sempre que ho necessitis, ja ho saps.

A l’Anna:

Poca cosa em queda per dir públicament ja. La meva nena es diu Alba, la meva dona Teresa, i la meva companya Anna. Tinc tres dones molt properes, amb unes comparteixo la meva vida real, però és amb tu amb qui comparteixo l’altra meva vida: la virtual. Tenim un manera molt semblant de pensar, però sobretot el que ens uneix indivisiblement és primerapedra, casa nostra, el nostre regne on tots els nostres projectes esdevenen realitat. Compartim talent, ganes de treballar, creativitat, bon gust, honestedat (encara que en mi no ho sembli), passió i la necessitat de veure els nostres esquemes mentals plasmats a la vida real, ja sigui amb plànols de cases, redaccions de contes, dibuixos, relats, reportatges o el que se’ns passi pel cap. Tu i jo no tenim límits, i junts no tenim rival. Som un equip i nosaltres només sabem jugar per guanyar.

No cal que busquem més concursos ni noves oportunitats: tu i jo Anna, coneixent-nos, ja hi hem guanyat.

A Pesca a Bordo:

Us volia agrair una feina neta i ben feta, simple i professional. Sou intel·ligents i penseu a lo gran: del meu primer relat de pesca escrit pensant amb els companys del fòrumdepesca (ara farà dos o tres anys) n’han sabut treure el suc i fer-ne un reportatge decent i ben presentat. No esperava més, la veritat, però sí un xic de tracte personal. Ja us vaig dir que lo únic que esperava era ser ben tractat, res més. I ben tractat vull dir com a persona, no com a una màquina de redactar relats. Amb un “hola, com estàs?” en faria prou. Demà tindreu el segon relat, tal i com vam quedar, però no espereu res més de mi, a no ser que em posi jo també en pla professional... Val a dir que tot i ser una revista que publica en castellà, he parlat sempre amb ells en català i els he passat els relats en la meva llengua. La traducció ha estat correcta, gairebé literal i molt adequada a l’estil Pesca a Bordo. Gràcies per tot Cristina, si els teus correus fossin la meitat de sensuals que la teva veu, faries el que voldries de mi (professionalment, clar).

Als companys i amics de pesca els vull agrair tot el que sé, que és tot el que m’heu ensenyat, però heu de saber que no em conformo amb saber tot el que he après, i que segurament tots haureu de tornar. Pesca, birres, riure i treballar, a la barca tot s’hi val. Queda anotat. Ah, i els que falten per passar!

Als companys del fòrumdepesca els vull agrair tot el que s’han implicat amb el projecte que porto entre mans. Fa un any que n’estic parlant, vam haver de post-posar el repor dels palometons perquè no vaig tenir collons de pescar-lo amb les meves pròpies mans. Ja m’ha arribat la última foto que esperava, la que fa tant temps tinc al cap. Ara ja tinc les dues portades, ja tinc tot el que havia desitjat, però el que m'omple de joia de veritat és la vostra confiança, per mi molt més important que pescar.

Estic nerviós, sóc conscient de l’enorme responsabilitat que entre tots m’heu regalat. No us puc fallar.

I a tu, encantat, a tu que portes cinc minuts llegint-me i desconnectant de la puta realitat. És per això que jo necessito aquesta via “d’escape”, per no rebentar. Ja només em queda parlar amb tu, estimat lector, company de viatge, amic o detestat. No et pensis que aquesta sigui una carta de comiat, NO. El problema que tinc és de temps, doncs he de dir tantes coses que he volgut aprofitar una sola publicació per dir-les totes: que estic molt content, molt enfeinat, molt agraït i, sobretot, molt il·lusionat. Pensa que per mi hi ha una sola cosa que em fa estar aquí enganxat en comptes d’estar ara mateix fent l’amor amb la meva dona o mirant els resultats d’unes eleccions patètiques municipals. M’agrada molt compartir una estoneta amb tu, i m’encanta que entris de tan en tan -ni que sigui d’amagat- per voler espiar pel petit forat que t’ofereix primerapedra, el nostre petit gra d’arena, el teu respir de la quotidianitat.

Moltes gràcies.

Les coses tal com eren...

Aquesta vegada, i com a usufructuaria d’aquest blog, no em limitaré a transcriure el reportatge de revista d’aquest més, sinó que m’agradaria exposar-vos-el tal i com va sortir del forn. Perquè, sense desmerèixer la feina de ningú, pugueu fer vosaltres mateixos la vostra pròpia valoració.

Diuen que sobre gustos no hi ha res escrit, però aquest no és un tema d’agradar o no agradar, sinó una qüestió de personalitat, i qui realment em coneix sap que jo no hauria fet mai un reportatge així, perquè com bé diu en Raül, portar el control de tot forma part de mi, però sempre des d’un segon pla, i no dic un tercer perquè sóc curta de vista, que de no ser així el fons de la sala ja m’aniria bé.

Amb això tampoc em vull justificar, però potser així entendreu que el meu pretenia ser un reportatge de pesca, i no el meu àlbum personal, que lògicament no el poso a l’abast de tothom.

Tampoc pretenc crear-me enemics, i això va per tu, Tomeu. Sé que tot el que feu és a fi de bé, i seguiré col.laborant amb vosaltres mentres em deixeu. Només que en vistes de com funcioneu potser hauria de deixar els meus reportatges més oberts. 

pag 1-2

pag 3-4

pag 5-6

pag 7-8

pag 9-10

Pagells i pagres a la deriva

Des que vaig aconseguir pescar el meu primer peix a jigging, em vaig deixar portar per la passió d’una nova descoberta i d’unes noves sensacions; però hi ha una cosa que m’ha fet mirar enrere: aquesta ha estat, any i mig després, la pesca del pagell.

El pagell té per mi totes les virtuts que ha de tenir un bon peix per motivar-me a perseguir-lo i pescar-lo: és un peix de picada franca, de lluita espectacular des que es clava arran de terra fins a tocar el nostre casc i, a part de ser un bon adversari, llest i desconfiat, ens donarà una altra grata sorpresa a casa, ben cuinat. De maneres de pescar el pagell, o qualsevol altre peix, n’hi ha tantes com pescadors a mar. Aquí us conto la meva tècnica, ja que és senzilla i efectiva, i veureu que tornar a casa amb un grapat de pagells de bona mida no és tan complicat.

La teoria:
La pesca del pagell comença, sempre, a casa. No podem anar a mar sense haver preparat a consciència un bon baix, i altres de recanvi per si de cas. El material és important, i la seva elaboració ha de ser acurada, si no ens volem conformar amb quatre serrans. Amb el material a punt, i l’esca preparada (utilitzo només cuc americà), ens disposem a embarcar-nos i a provar sort. Jo sóc dels que creu que la sort l’hem de buscar, i per fer-ho, no hi ha altra manera que treballar de valent, tan a casa com a mar.

Els pagells els busco al golf de Roses, a l’alt Empordà. La seva pesca la practico a la deriva i amb la canya sempre a mà. Em dedico a buscar fons fangosos propis de la zona i pròxims a estructures rocoses o a naufragis de naus, entre 35m fins als 60-70m, segons les corrents i l’estat del mar. És molt important tenir la previsió del temps ben controlada, ja que si hi ha mar de fons, corrents, o una mica massa vent, haurem de plegar. És important que el mar estigui pla, que ens faci una bona deriva, lenta però constant; la resta ja només està a les nostres mans.

Amb els anys, i a cada picada, si marqueu la posició al GPS anireu completant un mapa realment extraordinari, ple de punts on un dia sí, i gairebé segur dia també, tindreu més calades. Al principi, heu de fer com hem fet tots: passar un munt d’hores a mar, i tornar a casa molts dies amb la cara ben llarga... Treball i constància és molt important per anar a pescar qualsevol peix a mar, però per la pesca del pagell es necessita, a més, tacte i sensibilitat.

La pràctica:

No va ser fins el primer encontre amb els companys, que em vaig plantejar que la tenia curta... i no els va faltar temps de riure’s de mi, un cop vam haver desplegat les canyes. Es veu que ara, en els temps de la modernitat, s’ha d’anar a mar amb canyes més llargues que la meva barca! Mare de déu, on anirem a parar... “que no vas pas bé, que no pescaràs res, a qui vols enganyar...”. Sabeu què mestres, menys xerrar, i comencem a pescar! I així em va venir al cap de fer la comparança: canya curta o canya llarga?

Per enganyar al pagell és molt important la presentació del menjar. S’ha de col·locar l’esca de la manera més natural possible, en aquest cas, enfilant el cuc amb l’agulla i amagant completament l’ham. No cal posar-lo sencer, a no ser que busquem els pagells més grans. El plom utilitzarem sempre el de menys gramatge que ens permetin les condicions de mar. Un de 80gr serà suficient a primera hora, però cap a migdia, amb l’entrada gairebé assegurada del garbí al golf de Roses, hi acabarem muntant un plom de 150 gr, fins que haurem de plegar.

Si una cosa trobo excitant del pagell és la seva picada. Deixarem anar el plom i esperarem que derivi una mica l’embarcació. No ens interessa pescar a la vertical del casc, com ho faríem en substrats rocosos, sinó que ens interessa que l’esca descansi al pla, o heu vist mai un cuc nedar? El plom anirà arrossegant pel terra i aixecarà pols i la curiositat del peix, que si s’acosta, serà per menjar. De tan en tan sentirem un “ttrr, tttrrr, trrrr” i les vibracions a la puntera de la canya. No us precipiteu al clavar, que seran serrans (poques vegades), besucs o altres visitants. Però de tan en tan notareu com el pagell fa “crak, crak, ccrraakk” i martelleja la puntera amb cops secs, com si piqués la porta, però heu de tenir paciència abans no el deixeu entrar... Són picades curtes, sobtades, claríssimes, inconfusibles. “Crak, crraak, craaakkk, nnnnnyyyeccc” ja ha picat! Llavors atenció amb els cops de cap, i deixeu el fre lliure si és un exemplar gran!

Pujar un pagell que supera els 400gr des de més de 50 m de profunditat és molt excitant. L’estimulació comença amb la picada, la clavada ja és palpitant, però sentir la seva lluita constant durant tota la pujada, fins i tot a l’hora de cobrar-lo és, simplement, apassionant. L’ansietat del moment es calma quan el cobrem amb el salabre, i totes les fortes emocions que hem viscut durant uns minuts, es calmen amb la fotografia i un bon somriure a la vostra cara. La foto servirà per explicar als altres de la millor manera com us heu sentit al clavar i pujar un pagell de bona mida, pel que fa a vosaltres mateixos, estigueu tranquils, que mai oblidareu el primer encontre d’un pagell picant a la puntera de la vostra canya.

La realitat:
El pagre és el peix que més confusions als pescadors, discussions als fòrums i tertúlies als bars ens ha donat. És un peix a vegades oblidat, per molts desconegut, per altres anhelat. No m’agraden els anàlisis anatòmics dels peixos, llegim per passar l’estona, no per haver-nos de marejar... així que us faré un anàlisi concret, pràctic i eficaç: jo definiria el pagre com el pagell més salvatge, o el déntol civilitzat. Quedeu-vos amb aquesta definició i endevinareu de seguida qui és qui a les fotos dels costats.

Una cosa és la teoria, l’altra la pràctica i una de molt diferent és la crua realitat... en el món de la pesca sabem que no tot és arribar a mar i triomfar. Parlant clar: una cosa és escriure paraules a la vora del foc i altra ben diferent és anar a mar i treure pagells fora de temporada... m’ha costat un ronyó!

Hem estat gratant els fons de Roses en ple mes d’agost i res, quatre pagells miserables. Hem estat ratllant amb els ploms els fons durant el mes de setembre i poca cosa ens ha donat, i a dos dies de tancar la redacció de la revista, desesperats, hem anat a una zona mixta de sorra i pedra i PATAM!: ens surten la tira de pagres! Hahahaha, per parar bojos! Així que, com que aquí prima la veritat, us explicaré de què va això de pescar pagres, ja que està molt relacionat amb tot el que us he explicat.

Per pescar pagres vam utilitzar les mateixes canyes, els mateixos baixos i els mateixos esquers, però al ser pagres els que picaven, vam recórrer al llagostí congelat, molt més econòmic que el cuc americà i igual d’efectiu amb el pagre, que no és tant llepafils com el pagell. (Per cert, mil gràcies a en Josep de www.liniapesca.com pels consells i els “americans” lliurats!) Els baixos de pesca no cal que siguin tant fins, perquè el pagre no és tant desconfiat com el pagell, i picarà d’una manera descarada, enganxant-se a l’ham a l’instant. És caure el plom a terra i PAM! si a fons hi ha el pagre, ja ha atacat. La picada és molt més franca, la lluita potser una mica més espectacular, incansable fins arribar a la barca i el gust a taula més exquisit pels més fins de paladar.

Hi ha però, dues diferències clau entre aquest dos peixos: el lloc on l’hem d’anar a buscar i les línies longitudinals vermelloses ben marcades que només presenta el pagre al ser cobrat. Més tard, i un cop traspassat, agafa una coloració rosada igual a la del pagell, fet que ens pot fer dubtar de quin tipus d’exemplar és. La teoria diu que el pagell l’hem de buscar al pla, en terres de grava on trobi menjar, mentre que el pagre el trobarem una mica més a prop dels rocs, just on acaba la sorra i comença el penya-segat. El pagell és més d’interior i el pagre es troba més aterrat, a no ser que tinguem fons mixtes de sorra i pedra, però al Golf de Roses no és el cas.

Com a punt final dir-vos que els dos peixos també poden ser pescats a jigging, però aquest reportatge el podem deixar per més endavant. El pagre, al ser més salvatge i voraç, entra bastant millor a qualsevol tipus d’artificial, mentre que el pagell l’haurem de treballar i ell, com que és un peix fi de mena, es farà pregar però no patiu, que al final caurà. Així va sortir el pagell més gran en un dia plujós i nefast: treballant amb la canya! I parlant de canyes...

Canya curta o canya llarga?

Pels aficionats com nosaltres no us càpiga dubte: prima la comoditat i maniobrabilitat de la canya curta, mentre que pels competidors segur que prefereixen el fet de tenir-la més llarga, induïts per la necessitat de ser els primers en alguna cosa. Durant les sortides amb els meus companys de fatigues, no hem notat resultats significatius, fins i tot utilitzant el mateix tipus de baix i els mateixos esquers. Quan a la mateixa barca, amb les mateixes condicions i les mateixes cerveses els resultats ofereixen empats, no em queda altra que concloure aquest apartat.

No importa la llargada de la canya, ni el preu, ni la marca. És important la puntera, que tingui sensibilitat, els baixos muntats, els esquers ben presentats i, sobretot, la vostra mà. Podeu sortir a mar tranquils amb la vostra canya, no és aquesta la que ens fa pescar, sinó la mà que la fa anar.

Busqueu la sort, i gaudireu d’aquests peixos des de la picada fins al plat.