dijous, 2 d’abril del 2020


II



Era negra nit quan vaig arribar. En prou feines veia vint metres més enllà, degut a la poca llum artificial que hi ha en tot el país en general. En deu minuts vaig veure passar dos cotxes.  El silenci era sepulcral. El taxista em va dir que, si creuava a l’altra banda, trobaria el que havia vingut a buscar. Davant meu intuïa un laberint de ponts i canals, però no veia el camí d’anada, ni el de tornada.


Vaig decidir esperar-me a peu de carrer pregant que la claror del dia m’il·luminés el camí, o que el capità passés per davant, buscant el client que encara no li havia pagat la jornada. Eren  molts diners. Segur que em buscava. No em va estranyar gens que les excursions familiars i les sortides de pesca s’haguessin de pagar trinco-trinco, sense acceptar cap mena de transferència bancària però, la veritat, és que és una gran putada.  Indigna, perquè has de viatjar amb molts diners a les butxaques, perquè ni se’t passa pel cap de posar efectiu dins les maletes que has d’embarcar  (i molt menys les que factures) que mai saps on poden anar a parar.  Indigna, i acolloneix, perquè et sents perdut en un país estranger, violent, amb mala fama, incomunicat i amb uns sis-cents dòlars a la butxaca, dineral que, per cert, la gran majoria de delinqüents acceptarien de bon grat per fer-me desaparèixer per sempre més.


Sentia una fressa darrera meu que m’inquietava. Cada cop que em girava veia el mateix: un carreró fosc que s‘estrenyia, una barana... i res més: la negror més absoluta.   La remor de fons es repetia cada vegada més sovint i de forma més intensa. Hi havia alguna cosa que es movia, allà al darrera, però no tenia cap ganes de comprovar el què. No se sentia res més. Foscor i silenci.  Cada cop em sentia més petit i indefens. D’escoltar un ofec de veu, algun crit d’ajuda o algun gemec, hauria tret forces per apropar-me i auxiliar a algú que em necessités, però... i si era una trampa? I si hi havia quatre delinqüents perpetrant una emboscada? I si el taxista estava compinxat amb ells? Per què m’havia deixat precisament en aquell lloc concret? Per què volia que travessés jo sol aquell laberint a les fosques? Sabia que havia quedat amb el capità Roberto, allà tothom el coneix i tothom sap perfectament que cobra molta pasta i en efectiu. Jo anava sol. Per primer cop en molts mesos el taxista, que portava sempre grups de pescadors... per fi havia trobat aquell “espanyolito” amb la cartera plena que esdevenia la víctima perfecta.


Estava preocupat. Perdut i incomunicat. I sentia una i altra vegada aquella remor que no em deixava de turmentar. Hi havia alguna cosa grossa que es movia dins l’aigua, i es començava a despertar. Fos el que fos, m’havia fet caure a las seva trampa, doncs ja diuen que la curiositat mata al gat, al peix, a la rata... o a l’espanyolito que passava per allà. Vaig caminar  cap a la foscor en direcció al reixat com si fos una guilla, que s’apropa al galliner i no vol fer sidral. En prou feines gosava respirar. Vaig anar avançant pel carreró amb sigil, només em faltava refregar l’esquena per una de les parets com fan els espies a les pel·lícules d’acció, i vaig arribar -per fi- i mai més ben dit, a la gola del llop. No veia res. Vaig tancar els ulls per acostumar la vista, encara més, a la foscor més absoluta. L’aigua va tornar a moure’s, augmentant el volum de la fressa que sentia de lluny, i no podia donar crèdit al que estava veient. Ja m’imaginava que al tròpic hi ha peixos grossos a tocar de costa, però mai m’hagués imaginat que, entre canals i al mig de les cases, hi haguessin bèsties com aquelles!
       

No podia veure ni endevinar de quin animal es tractava, però havia de ser gros. Enorme diria jo. Es movia sigil·losament i cada cop que removia l’aigua, era el moment que em donava una mínima visió d’on es trobava. En prou feines podia veure res.  Només podia imaginar-me una mena de canals artificials entre cases però, tret de dos o tres llums estava tot apagat, com l’esperança d’arribar a l’hora pactada. Ja feia divuit minuts tard, i començava a clarejar.


Els iots es començaven a intuir amarrats al pantalà. N’hi havia d’impressionants. A uns 100m hi havia una mena de pont que feia de passarel·la per travessar a l’altra banda. Segurament era on el taxista m’havia indicat que havia de passar per trobar el meu destí, però fins a mitja hora més tard no ho vaig saber veure, la veritat. Estava tant pendent de les històries que la meva dona s’havia imaginat, que vaig preferir esperar al carrer per si passava un cotxe de seguretat o un altre taxista per preguntar. Així que, determinat, vaig decidir travessar. Els iots eren imponents:   Opens americanes de set, vuit i nou metres amb  dos o tres motors fora-borda, impressionants barques de pesca encabinades amb dos (i fins i tot tres) pisos d’alçada destinades -molt probablement- a la recerca de grans exemplars de Marlin a ultramar. 


Clarejava. Em començava a situar i a caminar més relaxat, bocabadat del lloc on em trobava. Cases d’unes tres plantes, totes elles  enjardinades, impecables, increïbles... i al bell mig de la passarel·la, just a sota d’on en aquells moments passava, la bèstia  va sortir a respirar! Em va espantar l’enorme silueta que vaig veure just al davant!  Per poc se m’escapa un crit d’esglai i, amb el cor accelerat encara i la respiració alterada, vaig obrir els ulls de bat a bat.



Enmig dels iots i les cases de nines, hi havia dofins, tortugues gegants i lleons marins nedant!