II
Era negra nit quan vaig arribar.
En prou feines veia vint metres més enllà, degut a la poca llum artificial que
hi ha en tot el país en general. En deu minuts vaig veure passar dos cotxes. El silenci era sepulcral. El taxista em va
dir que, si creuava a l’altra banda, trobaria el que havia vingut a buscar. Davant
meu intuïa un laberint de ponts i canals, però no veia el camí d’anada, ni el de
tornada.
Vaig decidir esperar-me a peu de
carrer pregant que la claror del dia m’il·luminés el camí, o que el capità
passés per davant, buscant el client que encara no li havia pagat la jornada. Eren molts diners. Segur que em buscava. No em va
estranyar gens que les excursions familiars i les sortides de pesca s’haguessin
de pagar trinco-trinco, sense acceptar cap mena de transferència bancària però,
la veritat, és que és una gran putada. Indigna, perquè has de viatjar amb molts diners a les butxaques, perquè ni se’t passa
pel cap de posar efectiu dins les maletes que has d’embarcar (i molt menys les que factures) que mai saps
on poden anar a parar. Indigna, i
acolloneix, perquè et sents perdut en un país estranger, violent, amb mala
fama, incomunicat i amb uns sis-cents dòlars a la butxaca, dineral que, per
cert, la gran majoria de delinqüents acceptarien de bon grat per fer-me
desaparèixer per sempre més.
Sentia una fressa darrera meu que
m’inquietava. Cada cop que em girava veia el mateix: un carreró fosc que
s‘estrenyia, una barana... i res més: la negror més absoluta. La remor de fons es repetia cada vegada més
sovint i de forma més intensa. Hi havia alguna cosa que es movia, allà al
darrera, però no tenia cap ganes de comprovar el què. No se sentia res més.
Foscor i silenci. Cada cop em sentia més
petit i indefens. D’escoltar un ofec de veu, algun crit d’ajuda o algun gemec,
hauria tret forces per apropar-me i auxiliar a algú que em necessités, però...
i si era una trampa? I si hi havia quatre delinqüents perpetrant una emboscada?
I si el taxista estava compinxat amb ells? Per què m’havia deixat
precisament en aquell lloc concret? Per què volia que travessés jo sol aquell
laberint a les fosques? Sabia que havia quedat amb el capità Roberto, allà
tothom el coneix i tothom sap perfectament que cobra molta pasta i en efectiu.
Jo anava sol. Per primer cop en molts mesos el taxista, que portava sempre
grups de pescadors... per fi havia trobat aquell “espanyolito” amb la
cartera plena que esdevenia la víctima perfecta.
Estava preocupat. Perdut i
incomunicat. I sentia una i altra vegada aquella remor que no em deixava de
turmentar. Hi havia alguna cosa grossa que es movia dins l’aigua, i es
començava a despertar. Fos el que fos, m’havia fet caure a las seva trampa,
doncs ja diuen que la curiositat mata al gat, al peix, a la rata... o a
l’espanyolito que passava per allà. Vaig caminar cap a la foscor en direcció al reixat com si
fos una guilla, que s’apropa al galliner i no vol fer sidral. En prou feines
gosava respirar. Vaig anar avançant pel carreró amb sigil, només em faltava
refregar l’esquena per una de les parets com fan els espies a les pel·lícules
d’acció, i vaig arribar -per fi- i mai més ben dit, a la gola del llop. No veia
res. Vaig tancar els ulls per acostumar la vista, encara més, a la foscor més
absoluta. L’aigua va tornar a moure’s, augmentant el volum de la fressa que
sentia de lluny, i no podia donar crèdit al que estava veient. Ja m’imaginava
que al tròpic hi ha peixos grossos a tocar de costa, però mai m’hagués imaginat
que, entre canals i al mig de les cases, hi haguessin bèsties com
aquelles!
No podia veure ni endevinar de
quin animal es tractava, però havia de ser gros. Enorme diria jo. Es movia
sigil·losament i cada cop que removia l’aigua, era el moment que em donava una
mínima visió d’on es trobava. En prou feines podia veure res. Només podia imaginar-me una mena de canals
artificials entre cases però, tret de dos o tres llums estava tot apagat, com
l’esperança d’arribar a l’hora pactada. Ja feia divuit minuts tard, i començava
a clarejar.
Els iots es començaven a intuir
amarrats al pantalà. N’hi havia d’impressionants. A uns 100m hi havia una mena
de pont que feia de passarel·la per travessar a l’altra banda. Segurament era
on el taxista m’havia indicat que havia de passar per trobar el meu destí, però
fins a mitja hora més tard no ho vaig saber veure, la veritat. Estava tant
pendent de les històries que la meva dona s’havia imaginat, que vaig preferir
esperar al carrer per si passava un cotxe de seguretat o un altre taxista per
preguntar. Així que, determinat, vaig decidir travessar. Els iots eren
imponents: Opens americanes de
set, vuit i nou metres amb dos o tres
motors fora-borda, impressionants barques de pesca encabinades amb dos (i fins
i tot tres) pisos d’alçada destinades -molt probablement- a la recerca de grans
exemplars de Marlin a ultramar.
Clarejava. Em començava a situar
i a caminar més relaxat, bocabadat del lloc on em trobava. Cases d’unes tres
plantes, totes elles enjardinades,
impecables, increïbles... i al bell mig de la passarel·la, just a sota d’on en
aquells moments passava, la bèstia va
sortir a respirar! Em va espantar l’enorme silueta que vaig veure just al
davant! Per poc se m’escapa un crit d’esglai
i, amb el cor accelerat encara i la respiració alterada, vaig obrir els ulls de
bat a bat.
Enmig dels iots i les cases de
nines, hi havia dofins, tortugues gegants i lleons marins nedant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada