dijous, 16 d’abril de 2020


III




El capità feia vint minuts que m’estava buscant. Havíem contactat per última vegada a dos quarts de sis de la matinada, via facebook, mitjançant un últim missatge privat. El taxista coneixia la zona, però no tenia gens clar on havia de concretar el destí d’arribada. No em feia cap gràcia que un desconegut em deixés tirat per aquells mons de déu, a plena nit i sense saber on anar. Ja havíem perdut deu minuts intentant esbrinar on m’havia de portar, tot i mostrar-li la ubicació exacta amb el google maps. Semblava que em volia estafar. Tot just feia tres hores que m’havia posat al llit de quatre grapes, la borratxera encara em durava i em vaig començar a impacientar.


-Dígame qué es lo que conoce y ya le digo al capitán que me espere allá -    vaig implorar-li mentre obria el Messenger.

-“Salimos del hotel. Me dice el taxista que me espere en la Palapa del Manatí. Corto comunicación, me quedo sin wifi e incomunicado. Vamos para allá. Calcule media hora”.

-“ok”


I cinquanta-cinc  minuts més tard, encara amb l’espant del pont al cos i la sorpresa d’anar descobrint animals fantàstics nedant als canals, es va parar una enorme pick-up a l’altra banda del pas preguntant-me si era jo.


-¡¿Raúl?! ¿Eres tú, verdad? ¡¿Qué pasó, güey?! ¡Ándale, vamonos yaaaa, que està todo a puntito!


No sabia si donar-li la mà, abraçar-lo, riure o plorar. La qüestió era que, després de tanta angoixa i temps irrecuperable, em sentia molt alleujat i content al pujar a bord de la seva furgoneta.  No vaig tenir massa temps d’explicar-li les meves peripècies nocturnes, perquè ja estàvem pràcticament davant el seu amarrador. Va conduir uns vint-i-cinc metres i va aparcar.  El taxista tenia raó: només calia anar a l’altra banda d’on m’havia deixat, però cap dels dos -el capità i jo- vam arribar a entendre mai perquè no m’havia deixat on havíem quedat. En Roberto portava una estona fent voltes per la urbanització buscant-me, però em va tranquil·litzar dient que era un lloc molt segur, ben vigilat i que tard o d’hora m’haurien trobat... ¡vivo o muerto, ha,ha,ha!



El capità era tal i com tantes vegades me l’havia imaginat. Tenia una imatge mental d’ell per les fotografies que havia anant veient al face, però sense gorra canviem molt els homes que ens quedem sense cabell. Per l’edat que té, em va sorprendre la seva vestimenta: xancletes rollo brasileres, banyador curt bastant estrident i samarreta de màniga llarga encara més llampant... com si fos un adolescent. La seva indumentària contrastava molt amb el seu xassís, és a dir, la seva imatge xocava de la mateixa manera que ho faria un tot terreny tunejat amb alerons, llantes i spoilers propis de la fórmula U.  Era un home alt, corpulent, gros, fort, de cap rodó amb poc pèl però abundant sota el nas en forma de bigoti fosc. El color de la seva pell justificava la demanda que feia als seus clients de portar gorra i màniga llarga a bord per protegir-nos del sol caribeny, i més per nosaltres, que venim volant directament de l’hivern.


La seva barca - no en recordo el nom- era, per dir-ho d’alguna manera, del mateix estil que ell. Grossa, ampla, austera -de fabricació gairebé casolana- robusta, pintada a mà i propulsada per un sol motor gros de quatre temps modern. Un contrast estilístic entre arcaic i modernista, com la seva tripulació. Em va presentar el mariner -que ja feia estona que ho tenia tot a punt- així que, de seguida, vam salpar.  Al ser tres, de lògica vaig pensar que, si érem tres pescant, tindríem el triple de possibilitats de treure alguna cosa interessant. Vaig seure a proa, amb actitud tímida i reservada, admirant el paisatge i respirant aquella intensa olor de mar i gaudint d’aquella sensació de llibertat que només sentim els navegants quan ens endinsem a mar. Feia un xic de fresca i l’Atlàntic estava com un plat. Recordo que em feia gràcia sentir com conversaven. En prou feines els podia entendre per la rapidesa en què ho feien, la distància i l’aire que s’enduia les paraules seguint l’estela del motor. El mariner va venir a tocar-me l’esquena per cridar-me l’atenció. Parlava tant fluixet i tant de pressa que gairebé no l’entenia... fins que va repetir el material dos cops, amb el braç estirat i senyalant amb el dit la meva motxilla.


Lo de tenir un mariner a bord em va semblar un luxe total. El capità timonejava, ell feia la resta de la feina i el client, simplement, gaudia del viatge. De sobte, la tarifa establerta ja no em va semblar tant cara. Deme carrete, bajo y material que le voy a montar su equipo... i en menys que canta un gall, aquell jove es va treure de la màniga un nus que feia més d’un pam de llarg. El va fer amb maquineta però, de tota manera, em va impressionar amb la calma i l’efectivitat que el va realitzar mentre navegàvem. El baix era de fluorocarbono, tal i com el capità m’havia ordenat feia temps per missatge. Considerava que el carret era important, la canya no tant... però el baix era vital: fluoro de qualitat i de 0,90mm, ni més ni menys. Col·locat el carret  a la canya i passada la corda de guitarra per les seves anelles, faltava rematar el baix amb rings i assits hooks de qualitat. Va separar els hams més grans i va analitzar amb ull clínic les anelles que portava, tot preguntant al capità: 


-Són demasiado chicas, no crees? Con esto no tiene ni para empezar...


Portava material capaç de suportar les tonyines de les nostres costes i li va semblar que eren de quincalla! En aquell moment em vaig començar a preocupar. Quan va obrir la bossa dels jigs se li van obrir els ulls com dues castanyoles. Ja m’havia fixat que a la seva canya portava penjat un jig antiquat i completament destrossat, i els meus eren tots nous de trinca. Com un nen embadalit davant el seu primer arbre de nadal, es va limitar a preguntar quin era de tots el més pesat i més gran. 


-Tres minutos y bajamos señuelos. Llegamos al primer punto sobre unos  160 metros de fondo. Vaya calentando el brazo, a ver si los peces están- va deixar anar el capi sense parpellejar.



Em va estranyar moltíssim la profunditat que va anunciar, doncs teníem la costa tant a prop que podia distingir perfectament els hotels i la gent menuda parant el sol a les piscines i platges paradisíaques. Vaig pensar que ho havia entès malament, i vaig anar a mirar la sonda: cent-seixanta-cinc metres! No havia pescat mai a més de 70m de fons, i amb el que pesava l’equip i l’esquer que penjava d’ell, tenia claríssim que les passaria més putes que Ben Hur a les galeres. El sol va aparèixer de sobte darrera aquells quatre núvols de cotó fluix, que de tant bonics i ben posats que eren, semblaven pintats a mà. Els meus somnis més humits es van començar a realitzar al notar que la camisa se m’arrapava a la pell, i vaig notar tres gotetes de suor que regalimaven fins trobar aixopluc entre  les   celles. La dona em va obligar a posar-me abundant crema protectora abans de marxar, però no vaig dubtar ni per un moment  a posar-me la gorra.   



Estava nerviós. Excitat, com un atleta amb la mirada clavada a la meta. Sentia una mena de  respecte, un nus a l’estómac. Tenia por. Havia arribat l’hora de la veritat, el moment somiat, però les il·lusions van esdevenir angoixes en un instant. No sabia si estava preparat pel repte, si sabria pescar.  Només podia sentir un lleu mareig a la boca de l’estómac, la suor -que ja lliscava galtes avall- i les cames tremolant. Vaig agafar l’equip amb les mans nues, mai he pescat amb guants si el fred no m’hi obliga. El dit índex subjectava el baix contra el mànec de la canya mentre amb la mà esquerra obria el pick up. A l’estirar el dit vaig donar llibertat a la corda de guitarra, que durant uns quants metres va brollar estrepitosa i estressada entre les anelles de la canya i, quan el nus va haver passat, vaig notar com el jig, de  dos-cents grams, descendia a l’abisme buidant la bobina d’una manera ràpida, fina i suau.


-Montas buena trenza. Se ve nueva y de muy buena calidad... – va dir en Roberto, que no es perdia detall.

- No sé la marca... ahora mismito no recuerdo ni como se llama mi mamá!  – vaig contestar, fent riure mariner i capità.

-No te preocupes por eso, ya. Cuando tu jig toque fondo, recoge unos treinta metros y lo vuelves a bajar. Voy a pescar contigo, y te voy a enseñar algunos movimientos. Comprueba tu drag, lo he apretado bastante.



L’esquer baixava molt ràpid, però va tardar bastant a arribar a baix. L’espera se’m va fer eterna. Vaig tancar el pick up, vaig recuperar dues voltes de maneta fent una breu pausa per comprovar el fre del carret. Estava tant dur que, estirant  amb tres dits, el carret ni es va immutar, així que vaig agafar el fil amb tota la mà i vaig fer una volta amb el trenat.  Vaig haver de fer tanta força per fer voltar una mica la bobina que notava com el fil em cremava la pell i intentava tallar- me la carn. Vaig mirar al capità amb la boca oberta i, sense esma per preguntar, ja em va donar ell la resposta.



-Así està bien. ¡No les puedes dar ni un metro, a esos cabrones! – va mastegar posant-se la gorra.



Obedient, resignat i callat, vaig començar a treballar. Em suaven les mans.


Cap comentari: