dijous, 20 de gener de 2011

L'home dels llops

Val a dir que donar “al callo” durant tot un dia de pesca sense haver dormit és més que difícil, esgotador diria jo. Ell no va dormir dels nervis i jo perquè tinc dos fills, ell no va dormir la nit abans i jo no dormo mai... (la mare que els va parir...) Per primera vegada vaig arribar abans de l’hora establerta, les sis del matí, i vaig comprovar molt sorprès que el meu cosí no estès al carrer esperant, dret a fora del cotxe com li correspon a un sac de nervis. Va arribar puntual, contradient les meves sospites, i vaig quedar parat que baixant amb un cotxe tant potent ni passéssim de 110km/h. Vam parlar de força coses, cosa estranya quan ve algun company nou que només parla de treure peix... 

“I què vols pescar, Albert?” li vaig preguntar per  saber les possibilitats que tindríem d’èxit. “Home, venint a fer un volt amb barca ja flipo bastant, però si ho demanes, em faria moltíssima il·lusió de treure un bonítol”. A mi em va encantar aquella resposta, i em vaig jurar per dins meu que si hi havia un bonítol en tota la costa, aquell havia de ser seu. Em va recordar a en Sergi, un home que venia per mi i no pel peix, i em vaig treure la son de les orelles per donar-li una gran satisfacció, que no va poder ser.

A la pesca hi ha dies bons, dies normals i dies dolents. A migdia vaig pensar que aquell era un dels dolents de veritat, si fos per mi faria hores que hauria plegat, però valgui el meu esforç per compensar les ganes del company. I vam continuar gratant. El Gat, la Punta de la Figuera, el cap Norfeu, Cadaquès, el cap de Creus, l’antic club Mediterraneé,... ho vam gratar tot menys l’esquena, i res... tres o quatre serrans! Ja de tornada li vaig proposar un canvi d’esquer, ni que sigui per treure un peix diferent, i així ho vam fer. Hi havia un xic de mar de fons del nord, escuma a les roques, ni molta ni poca, ideal pel sard i poca pel llobarro, però amb la pesca mai se sap... Les primeres oblades no van tardar a fer acte de presència, i amb elles els somriures i les ganes de pescar més.  Jo buscava sards a l’escuma, la deriva era bona, i mica en mica vam anar tocant escata i tornant el peix a l’aigua, ja que les oblades són dignes adversàries, però fluixotes per fer de cuiner.

Per uns moments vaig recordar que en aquella mateixa paret vaig perdre un gran peix feia temps, estava just davant la mateixa roca, la mateixa canya a les mans, el mateix carret, tot era igual que feia tres anys enrera, menys el baix de línia, un 0,37, i jo, molt més experimentat, guapo i llest. Vaig recordar la ràbia i la impotència que vaig sentir en aquells moments, i la conjura que em vaig fer amb la mala sang del moment: li vaig jurar a aquella bèstia que algun dia tornaria, i ara havia arribat el moment.     Vaig tornar a canviar d’esquer, no era el mateix de feia tres anyets, però semblant, d’aquesta manera el meu company continuava acariciant la superfície de l’aigua  i jo la penetraria fins uns metres més avall. Els de sobre per ell i els de sota per mi, sards i llobarros serien seus i déntols i pagres meus.... però no va ser així.... oblades i més oblades... fins que se’m va ocórrer girar el cap i mirar més enllà d’aquella enorme paret: hi havia només dos ocells, però vaig entendre el que m'estaven dient. “Albert, canvia d’esquer, posa un jig”.

Ho vaig veure claríssim, sabia que hi havia peix, però no el peix que sempre surt a la sonda, sinó que hi havia peix menjant i atacant a tort i a dret. Vaig parar el motor per no fer remor, i al fer la passada ho vaig recordar perfectament: la mateixa foto del tercer dia de vacances del 2009, i em vaig començar a posar nerviós. “Deixa caure el jig a sota, que estan menjant segur!”... però res, ni ell ni jo. La deriva ens desplaçava de nord a sud,    d’amunt cap avall, així que, des de popa, vaig fer un tir fins on creia que hi havia el nucli del desig. La paràbola, igual que fa tres anys, va ser perfecta, el jig va caure aquest cop de cul i es va començar a submergir. Comptar fins a deu és llarg i dur, però s’ha de fer, ni que sigui contenint la respiració i tancant els ulls. Ja només em quedava tancar el pick-up, clavar i esperar que algun peix l’hagués vist... i vaja si el van veure... Nyeeeeeccc! Vine cap aquí! Hahaha!

  Reia però sabia que no era per fer broma, el cabró pesava lo seu! Sabia segur que no era un bonítol però, no sé perquè, no el vaig saber descobrir fins a veure’l emergir a l’aigua, uns 30m darrera meu i veure una panxa blanca... “déntol, déntol!!! No... calla, que es gira... collons! llobarro, llobarro! Mecagum dèu... llobarrot!!!!” Ostia santa, ara només cal fer-lo venir... poca cosa..., arrossegar un llop amb la boca oberta, enorme, amb el jig a la vista i cagant-me en tot per no veure’l partir.... Em vaig posar en tensió, els pèls de punta, el ulls els tenia clavats a l’animal per vèncer totes les seves ànsies de fugir. A cada cop de maneta sentia que era més a prop meu, 94cm exactament, així que si estava a més de vint metres, ja podeu comptar les voltes i els nervis que tenia dins! 

El llop es resistia, més pel seu propi pes que per la força que fa. Obria de bat a bat la boca, aixecava les aletes dorsals amb ràbia i fotia cops de cap. Per uns moments vaig sentir que el jig el  descarnava, que el perdia per uns instants, el ferro li sortia de la boca, el veia i resava que no es desclavés... si us plau! Van sortir totes les verges i els sants, déu unes quantes vegades, i cada cop que més s’apropava, més mal de panxa tenia dels nervis i més em bullia la sang. Deu metres, 5,4,3,2 i al sac! HAHAHAHAHA! JA T’HE CARDAT! 

No li resto mèrits al meu cosí, que amb gran serenitat  va utilitzar el salabre i el va pujar a bord, i aquesta és molta responsabilitat. Ens vam fondre en una gran abraçada, i un altra, sense mariconades. Aquesta vegada sí, i no com el meu primer gran llop de mar, vaig tenir la recompensa de poder-lo compartir amb un bon company i fer una forta abraçada i això, al igual que el peix, per mi és molt important.

Cada cop que pesco un llobarro penso amb lo putes que les vam passar per fer el meu primer reportatge Llops de mar, penso que posar la lletra a qualsevol reportatge és un gran mèrit, però meritós i espectacular és sentir les emocions i les sensacions de treure un bon llobarro del mar.



Li dedico aquest relat al meu cosí Albert i el títol l’he posat en honor seu. L’home dels llops ets tu, cosinet, perquè les dues vegades que has vingut a pescar amb mi n’hem fet d’aquests, i molt grossos!      Un altre detall de campió, que m’ha demostrat que ets molt més madur i educat que els nois de la teva edat: no es va voler fer cap foto amb el peix "perquè no està bé posar amb els peixos dels altres".  Està molt bé i t’ho respecto Albert, però com a patró t’he de dir que el peix que es pesca a la Duna és mèrit dels dos. Un fa l’altre,  i tu també vas viure fortes emocions. Pescar des de barca és molt diferent que fer-ho als rocs: el que hi ha a la barca és de tots.  


Em va encantar l’abraçada, espontània, natural i molt necessària. Moltes gràcies, em feia falta... em vas contagiar  molta energia i il·lusió.


13 comentaris:

Anònim ha dit...

L'home dels Llops...Brutal,autentic,ha semblat que mi trobava jo treient el llobarrot.
Aquet relat es d'aquells,que fins i tot sento el soroll de l'aigua.Molt bo.

Pep Becader.

Gabi ha dit...

Hola Raül.
Estàs fen algo que t'agrada i ens agrada, tú escriure i nosaltres llegir.
La pesca és un mon interessant i dificil d'entendre, però el que sàp de que va s'emplena de vivencies i histories que resten a la memoria per sempre més
Gràcies Raül.
Gabi

Raül Ortiz Tudela ha dit...

Gràcies Pep! Em dóna assossec i molta placidesa comprovar que un company de fòrum encara em té en bona consideració. Entenc, per altra banda, que molts altres no (com ho insinua unes quantes valoracions de "molt dolent"), però aquest fet només em motiva a treballar més i fer-ho molt més bé. Gràcies companys!

Raül Ortiz Tudela ha dit...

Hola Gabi, m'omple d'orgull que precisament tu, qui em va ajudar tant amb el reportatge dels LLops de mar, em tinguis amb tanta estima personal. Jo també et trobo a faltar, mestre. Ens veiem a mar!

Anònim ha dit...

Enhorabona per la captura. Segur que et quedarà grabada en la memòria per sempre. La qualitat del relat insuperable, del millor que he llegit en pesca.

AOM ha dit...

Acabo de llegir el teu repor del blog i m'ha emocionat. Encara recordo les sensacions que vam viure!! De fet, va ser ahir mateix però sembla que hagi passat una setmana després del dia que he tingut avui...bufff però bueno, merci per dedicar-me'l.

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt el teu blog Primera Pedra, sobretot (jo que també sóc un lletraferit) per la qualitat dels textes. Transmets sensibilitat i amor per la Natura i transmetre per internet mitjantçant una freda pantalla d'ordinador és molt difícil i d'aquí la meva sincera felicitació i admiració. Rep una cordial salutació

Anònim ha dit...

Genial!!!! Ara si que has trobat el lloc ideal per poder fer sortir tot el que portes dins. Moltes felicitats pel llobarrot, tot i que no és el dèntol que buscavem darrera dels bonítols, pero és una molt bona peça. Ànims.

Raül Ortiz Tudela ha dit...

Moltes gràcies "anònim", hehehe. És cert que he perdut ganxo amb els bonítols últimament, però tu saps el per què: buscàvem altres coses! Arriba un dia que pots seleccionar les captures que pretens, costa molt fer-ho amb el peix... però amb les persones encara més! Aviat en parlaré...

Anònim ha dit...

No m'hi entenc amb els blogs. Cal escriure aquí? com ho faig per dir si ho trobo molt bo, bo, normal o dolent??

Bé Raül, celebro aquesta bèstia tant com si l'hagués treta jo mateix. La qüestió és estar a mar escampant la boira i les cabòries i a poder ser, amb les canyes a la mà. És important saber llegir el mar i saber on i què llençar-hi. Us va sortir la oportunitat i vau saber llegir-la i vau ser a temps d'arribar-hi. Si només amb la picada sovint ja és gratificant, arribar a tocar-lo... espero que el disfrutessiu molt entorn d'una taula, amb els qui millor es pot compartir aquesta captura. No hi pot haver major recompensa.

Martí.

Raül Ortiz Tudela ha dit...

Tens prou raó Martí, saps que pensem molt igual amb tot això de la pesca, sobretot que un bon dia de pesca no s'acaba fins a compartir el que hem tingut la sort de pescar amb les persones qui més estimes.

La cua l'he fet al forn amb patatetes, ceba i un xic de bacó i els lloms filetejats per a fer a la planxa. No hi ha res que em faci més il·lusió que sentir la meva nena dir: "MMMMMMH! papa, que boníssim el teu peix!!!"

Anònim ha dit...

Hola Raül, el relat molt bo noo..., “ boníssim ”.
M’has fet passar una estona molt divertida.
No hi ha rés tant gratificant com arribar a casa i poder ensenyar als petits/es un peixarro com aquest. Ja saps que moltes vegades només neden.
Salut, família i bones captures.

Raül Ortiz Tudela ha dit...

tens prou raó anònim, i gr`cies pels afalags, a mi també m'agrada moltíssim escriure el que em rota.
recordo també a un company que té algun problema com (tinc jo)amb tota la gent xafardera, i quan li demananen "què fan els peixos?" contesta: "doncs això, neden!" hahaha. TEns prou raó: qui vulgui peix que es mulli el cul!