Són dos quarts de tres de la nit, la calefacció comença a fer efecte, se m’escalfen les mans i les idees em bullen com una aspirina en contacte amb l’aigua. Estic preparat. Tinc ganes d’escriure i per fi, després de molt de temps, tot ha tornat a la normalitat: els nens a l’escola i la dona a treballar, temporada baixa a la feina i molt temps per pescar, fer de papa, pensar i comunicar.
Ha estat un any complicat, me l’he passat pescant pels altres... i gairebé m’he oblidat del més important a mar: el gaudir, el “disfrutar”! Una cosa ha portat a l’altra i em trobo, de cop i volta, amb una pàgina web, un bolg, o com collons es digui això que m’aguanta en el ciberespai, un lloc inabastable per un inepte com jo que no sap ni com publicar lliurement el que li passa pel cap. Des del dia que vaig anar a Ikea a passar-les putes amb la dona que em corrou l’ansietat. Al cap de pocs dies vaig anar a pescar i tinc moltes coses interessants per explicar, hem passat el Nadal i cap d’any i no m’he ni torrat amb la falsa esperança de poder aixecar-me un xic d’hora per poder escriure un munt de coses. El cap em crema i tinc tremolor de mans, tinc la imperiosa necessitat d’expressar unes quantes coses pendents, però amb dues mainades és molt difícil trobar un forat. En parlarem, i molt d’aquestes coses, perquè a part de ser un pescador mediocre, sóc un papa molt afortunat, un papa com pots ser tu que em llegeixes o seràs d’aquí a uns anys (ves-te calçant...).
Aprofito l’avinentesa per fer un petit balanç del que ha estat el 2010, i valgui aquesta introducció per fer-vos veure que aquest no ha estat, ni de bon tros, un any normal. Hem tingut una segona criatura i això, els que sou papes, ja sabeu de què va. Tinc moltes històries per contar i no totes són de pesca, doncs a mi m’agrada escriure sobre la vida, que és molt més interessant que el simple fet de treure un peix de l’aigua. I parlant de peixos...
Una mica de pesca:
Tots diuen que els peixos s’han trastocat, que han vingut tard o que, simplement, ni han arribat. A mi em sembla que han vingut tots, potser no tan puntuals com altres anys, però n’he pescat una bona colla, de moltes espècies diferents i de totes les mides. El que m’ha cardat aquest any ha estat el fet d’haver d’anar a pescar per força, el fet d’anar a treballar. M’explico: aquest any he complert el meu somni de publicar un reportatge de pesca i, com és natural n’han vingut d’altres, així que m’he passat part de la temporada pescant peixos que no tocaven. Hem pescat llops de mar quan no entraven i sense tramuntana, hem pescat sorells amb el jefe i la noia de la portada, buscat pagells a ple mes d’agost i al final, després d’aplaçar un número el reportatge, va i a última hora ens surten pagres! El reportatge dels bonítols va ser a part, perquè ja en tenia fotos d’abans, però mireu si tinc mala llet, que hem hagut de pescar bonítols fora de temporada per fer la foto de portada, i el dia que porto un fotògraf professional en vaig pescar un, i de miracle!
Amb pressió es pot pescar, ho he comprovat. M’hi he acostumat tant que, els dies que sortia per passar-ho bé i prou em faltava alguna cosa, així que llençava a l’aire una possible llista de captures per tal de poder-me motivar, i aquestes no són maneres d’afrontar una jornada de pesca. Vaig arribar a perdre, fins i tot, les ganes de sortir a mar. Durant el 2010 he viscut una cosa ben trista: m’he convertit en tot allò que no volia, en una simple màquina de treure peix i de redactar... i això no m’agrada, així que m’he rebel·lat.
Una mica d’esperança:
Doncs res, que pel 2011 no demano captures, ni resoldre comptes pendents. Vaig acabar el 2010 de la millor manera possible: amb bona companyia, amb un mosquetó rebentat per un peix enorme i, sobretot, amb un somriure. M’ha quedat l’espina clavada del palometó, és veritat, però no m’hi penso obsessionar. Sé perfectament com s’han de treure, què s’ha de fer si el que vull és tenir-ne un a les meves mans, el que no ha quedat clar a molta gent, que són els que segurament riuen encara, és que jo surto a mar a pescar amb la tècnica que a mi m’agrada i, costi el que costi, és la única cosa que em fa trempar. El reportatge del palometó tira endavant, com en vindran molts d’altres. He après una cosa molt important aquest any, i és a comptar amb l’ajuda dels altres. Jo hi posaré la lletra, les fotos dels peixos, d’un cantó o altre, ja vindran.
Per part meva, la única cosa que demano al 2011 és tornar a sentir el que vaig perdre l’any passat, només desitjo recuperar la il·lusió, la humilitat i les ganes de tornar a mar.
I per acabar, vull donar les gràcies:
Seria injust parlar del passat i fer front al futur sense fer esment a dos persones molt importants per mi, dues persones que ni tan sols ens coneixíem fa quatre dies i ara els considero molt més que uns amics. A en Joan li vull agrair, una vegada més, el fet de crear el forumdepesca.com, indret sagrat per mi on em vaig donar a conèixer i on tantes vegades m’he deixat anar. Només en Joan, amb la seva mà esquerra, seria capaç d’aguantar tot el que li he fet passar. Gràcies germanet.
Si amb l’Anna hem vist una cosa ben clara és que el forumdepesca.com se m’ha fet petit per escriure. Necessito quelcom més que parlar de peixos, i per això vull agrair a l’Anna (aquest cop sí) que amb tanta paciència, encert i gust ha creat del no res aquest gran espai, Primera Pedra (tindrà a veure el títol amb la ment d’una arquitecta?), omplert de coses passades i buit de continguts nous, però que aniran arribant. Per mi “l’Anna del Atún” com li diuen per allà al litoral, s’ha guanyat el morbós títol de “la meva 2a dona” per donar publicitat al blog, però a partir d’ara ho deixarem amb l’emprenyador mot de “nena”, que tan els agrada a les dones independents i trempades com ella.
I parlant de nenes i de dones, no puc deixar de banda a la family, tampoc. Gràcies per ser tant valenta Teresa, per confiar tant en mi i deixar-me anar a mar amb una noia tant guapa (jo no t’hi deixaria anar mai), i per moltes altres coses que només tu saps.
Ara em deixo de tonteries, i em dedico a gaudir de les petites coses com sortir a mar, escriure, pescar.
Gràcies a tu també, estimat lector, no oblidis que per mi ets molt important. Ja no necessito fer cap llista de peixos, a partir d’ara seràs tu la meva inspiració, la meva motivació constant.
Moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada