dijous, 6 d’octubre de 2011

Et trobo tant a faltar!



Em fas falta. Ja no ho puc dissimular (ni vull) i si t’he de ser franc, tampoc en tinc ganes ni cap necessitat. Et necessito, perquè d’ençà que te’n vas anar de vacances no he parat d’enyorar-te, de pensar-te, de desitjar-te i just ara, que tenim concertada una cita prèvia, és quan menys te’m puc treure del cap. He anat a veure el mar, li he explicat tot el que em cou per dins, li he confessat que no puc parar de pensar amb tu, que no sé fins quan podré aguantar. No m’ha donat resposta, ni consell, però dins ell estant he notat alguna senyal teva (amb certa timidesa) que, de l’emoció que m’ha causat, per poc i m’esberlo el dit amb un dels meus propis hams! I és que aquests DUO van ben armats! ;-)

Saps que visc a molta distància teva, però t’estimo tant que he après a sentir la teva compareixença: et noto al front quan deixo de suar, et sento cada cop que trec la roba de l’assecadora, et pateixo cada cop que baixo del cotxe i em pessigues recordant-me que estàs arribant. Jo en dic el Senyal, la ciència en vol dir simplement electricitat estàtica... però tan se val! El més important és que et sento a la meva pell, a les meves carns i cap científic de merda pot qüestionar el que sento per tu, que és pur, simple i molt gran!

Últimament em conformo recordant com és la teva presència – la teva absència la pateixo de forma constant- i em transporta a grans moments, vius, intensos i exultants doncs, cada cop que he pogut suportar la teva aparició, he sortit victoriós i triomfant del mar. No sé encara quin rostre tens, ni sé la olor que desprens però, igual que aquesta s’accentua a la primavera, jo et necessito ara perquè m'aproximis el fred per poder-lo escalfar amb tota la meva passió, força i entrega.

No et veig quan sóc a mar, no obstant, cada cop que hi ets em castigues sense pietat. Em claves fuetejades, em mulles de dalt a baix,  m’incrustes la sal del mar a la cara, només tu saps fer xiular com ningú els meus fils trenats  -oferint-me belles i misterioses melodies enmig del mar- i els teus són els únic llavis que saben fer sonar les copes alçades a punt de brindar.   Per mi, petita, ets molt important; tant, que no penso anar a mar sense que m’hagis sacsejat a mi i a ell amb la força i brutalitat que només tu saps. Si et plau, vine ben aviat! Sé que no pots tardar, doncs així ho anuncien als quatre vents tot allò de què us he parlat: l’ambient s’asseca, he deixat de suar, la roba de l’assecadora m’enrampa i sento una pessigada forta cada cop que tanco la porta del cotxe al moment de baixar. Aquests són els petits missatges que m’estàs enviant, així que no pots tardar!

Vine amb força, si et plau! Asseca’m la boca, fueteja’m el rostre, fes-me plorar, esquerda’m les falanges dels dits, fes-me gotejar el nas, fes-me tant mal com saps... castiga’m llençant-me sorra i sal! Martiritza’m si vols; sabré aguantar. Tu has après a empènyer la Duna amb força contra les roques, però tenir dos fills m’ha ensenyat a tenir molta paciència, m’ha donat seny i la serenitat de saber esperar que passi el temporal.

Per fi et tinc aquí, estimada tramuntana, per fi ens faràs arribar el fred i l’estació que fa dies anuncia el trist i avorrit calendari penjat a la paret; finalment apartaràs del mar als qui el volen per anar a passeig i ens deixaràs pas a nosaltres, als qui de veritat estem esperant el mal temps per anar a pescar i fer de la nostra passió una gran festa, una exaltació a la teva virginitat, el plaer nostre més gratificant.


Arriba la tramuntana! La sacsejada que a tots ens fa tanta falta: als pescadors, als peixos i al mar.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Quin plaer "nano" quin plaer. Que vols que et digui Raül que no t'hagi dit fins ara. Se que esperes amb passió els comentaris que et puguem oferir, dues paraules im presionant. Per mi un dels millors capítols que ens has narrat fins ara. He tingut al mateix plaer que quan m'aixeco un dissabte a les sis per sortir a la mar, i intentar pescar. Ves pensant en reflexar tots aquest capítols en un llibre "nano" perque de ben segur que tens el èxit assegurat. Aixó si, si us plau, no deixis de deleitar-nos, quan et sembli, sense presses, perque quan arriba el plaer es més gran

Salut
Girgom

Dani ha dit...

Raül estàs fet un poeta !

Vinga company a veure si ens veiem un dia a mar, ua abraçada !

Anònim ha dit...

No t'amago que no sempre has estat sant de la meva devoció però si fas una cosa que m'agrada també t'ho vull dir i m'ha agradat..

Cap-roig

Raül Ortiz Tudela ha dit...

El plaer és meu Girgom, llegir els teus comentaris m'omplen d'orgull i satisfacció (com diaria aquell).

Per altra banda, us he de dir que m'he hagut de sentir de tot, m'han insultat, despreciat i jutjat sense ni tan sols conèixer la meva persona. I això no és just. De tots els insults i comentaris despreciables que he sentit de mi, em quedo amb el d'un company d'Olot que un dia li va dir a la meva cosina que jo era el "poeta-pescador", així que m'ha fet gràcia el teu comentari, Dani!

de personatges n'hi ha molts en fòrums, tertúlies, bars i botigues de pesca, i me n'he volgut enfotre una mica creant el personatge més fantasma de tots! Ho he aconseguit, he arribat lluny dins aquesta merda de món induït per pescar el peix més gros o fer rècord de vendes.

els números hi són, i ja vaig prometre a una revista rècord de vendes molt abans d'escriure el reportatge dels palometons.

Ja us ho he dit en diverses ocasions: per mi s'ha acabat el joc.

Cap Roig, espero que finalment ho comencis a entendre: el que escriu a primerapedra sóc jo. M'ha encantat la teva felicitació, espero donar-te la mà ben aviat. També et vull donar les gràcies personalment, perquè has estat dels pocs que han tingut la valentia de dir-me el que penses.

ens veurem més aviat del que et penses!

Dani ha dit...

I aquí la resposta d'un Alt-Empordanès.

Quan he començat a llegir el text, m'ha passat com altres vegades, i és que em pensava que parlaves d'alguna persona especial per a tu. Però no és fins al final que ens desvetlles el misteri. No parles de cap dona, ni de cap persona estimada a la qual enyores. Fas referència a la tramuntana; vent del nord amb una mala llet increíble però necessàri per a netejar l'ambient, per a poder veure les medes des del cap norfeu, per a tocar del bolet a qui encara no ho està, etc.
Sento dir-te, però, que un paio nascut a l'Empordà no passa de mig escrit que ja t'ha descobert, jajaja. Aquests símptomes tan evidents; ens enrampem, aquest soroll inconfusible, els cops secs que gasta, ens asseca les mans...

Tot un regal per a la gent de l'Empordà! Una vegada més: SÍ SENYOR!!!

Capi ha dit...

casualment, podriem dir, he arribat a llegir això, sense tenir res que veure ni amb tú, ni amb la pesca... ni tan sols soc d l`Empordà... t`haig de felicitar, no m`en puc estar, m`ha possat els pels de punta, els ulls se m`han humitejat... m`he emocionat i impressionat amb el teu escrit... l`he disfrutat molt... Enhorabona!!

Fish ha dit...

Que descripción tan alentadora, con que orgullo hablas piensas y sientes esa mar, que te ha robado el alma!

No pares y sigue deleitandonos con el dulce sabor de un buen relato. Con ese frío que llega despacio, y esa mar embravecida que me gustaría que me enseñaras algún día.

Salut y bona pesca company!!