dimecres, 28 de setembre de 2011

Qui sap el que té, sap el que pesca



Hi ha un moment que el considero molt especial, íntim, fins i tot pot arribar a ser sensual si es llegeix amb sensibleria. Em passa massa poc sovint últimament, perquè vaig de cul i no li puc dedicar el temps que es mereix... Aquest migdia he tingut poca estona, però li he volgut regalar tota la meva atenció perquè sé que només així tindré la seguretat i la fermesa que només ella em dóna, que em respondrà quan més la necessiti, que no defallirà i no em deixarà tirat ni amb la mel als llavis mai més.


Normalment la munto sempre abans de fer-li les carícies que es mereix. La penetro amb suavitat però alhora amb fermesa, comprovant sempre que les anelles s’alineïn formant un túnel infinit i recte. Apunto al cel i comprovo que estan igual que el primer dia: enteres, suaus, d’aparença feble però irrompibles, imponents a la infinitat de refregades i cremades que li han causat les línies trenades tant austeres, aspres i de tant mal caràcter. Llavors me la miro tota ella, esvelta, altiva, impassible al pas del temps i a tot allò que li espera: milers de llançaments, centenars de captures, desenes d’enrocades que la posaran a cent... Ha de suportar el pes dels esquers, dels jigs, dels vinils, ha d’esmorteir els peixos que pretenen fugir, les enganxades, les fuetejades constants de cada tir. Ha de saber gestionar les victòries i les decepcions a cabassades, suportar les inclemències del temps, la sal implacable però, sobretot, ha d’estar preparada per suportar-me a mi i a la meva mala llet.... i és llavors quan l’acaricio amb tendresa amb els dits perquè s’ho mereix, perquè només ella sap donar-me allò que li demano i em respon sempre amb un somriure agraït.


Sé que el dia anterior ha estat bo perquè així ho testimonien les diminutes escates que hi ha incrustades al seu mànec, conferint-li així un gran caràcter. No les netejo mai, aviat seran substituïdes per unes altres... I la oloro. Hi ha peixos que deixen empremta, que deixen rastre fins i tot després d’unes setmanes d’haver-los vençut dins el seu propi medi . La solo sostenir uns moments repassant-la de dalt a baix amb la mirada clavada i és llavors quan intento copsar l’energia i la potència que sé que té guardada. La deixo muntada sobre la taula, amb tacte, i em concentro amb el fil.


Solo tancar els ulls i ressegueixo tot el baix fent la pinça amb els dos dits. Concentrat, llisco les meves empremtes lentament per detectar qualsevol anomalia o refregada que el debiliti i em pugui fer perdre un gran peix. El solo canviar sempre, sobretot ara que no estic per orgues i busco el peix de la meva vida... com sempre fem els somiatruites! És llavors -just quan humitejo el nou nus per fer-lo corre suaument- quan noto el gust de la pesca: sento la salabror del mar a la meva boca, toco les escates diminutes incrustades a la canya i noto de nou el peix. En aquest precís moment sol ser quan obro la capseta dels jigs i sento la olor encapsada dels bonítols de la última campanya... i ja ho tinc: tacte, gust, olor i sentiment. Això és la pesca, això és el que hom pot sentir quan prepara la seva canya, el seu equip.


Un cop tinc el baix empalmat, el tallo a la meva conveniència -normalment just quan queda a punt d’entrar al carret- Click!, i hi lligo l’emerilló amb giratori, amb un nus que no sé com es diu però és molt simple de fer, fiable i auster. Desmunto la canya en dos, n’ajunto les dues parts i les lligo amb una goma expressa per a tal fi. Enganxo el mosquetó a una pota de les anelles (mai a dins la ceràmica) i llavors em disposo a sentir la potència del fre del meu millor carret. Es nota que és fi però un fora de sèrie: només cal fer girar la seva bobina per tensar el fil i ni se sent un “crec” ni un “cric”, sinó un “click que sembla un clack”, no sé ben bé com escriure’l però és –senzillament- el soroll de la potència, l’onomatopeia dels meus somnis realitzats.


Estimat Dani, tens raó amb un dels teus comentaris: ja no em queden excuses. He acabat la temporada alta, els nens van a l’escola, tinc la millor canya, el millor carret i m’envien des del Japó els millors esquers del mercat i, de postres, els peixos sembla que comencen a voler ser enxampats.


S’han acabat les mariconades. Com va demanar en obert un bon dia el meu amic David al forumdepesca.com:


“necessito cròniques Raül”...



I jo!


6 comentaris:

Anna O. S. ha dit...

Certament, feia temps que no llegia res semblant, i al final, amb mal de panxa inclòs.

Fish ha dit...

Ostras Nano!

Yo no hubiera descrito mejor esa sensación, antes de cualquier salida, cualquier combate...Esos momentos íntimos, entre tu "material" y tú...Esos sueños que posiblemente se lleguen a cumplir, aunque ya sabemos como funciona esto de la pesca...

En fin, una levantada de ánimo brutal! Pues vigila, que esos sueños se cumplen y las escatas en el mango serán otra muesca más, para tu deleite.

Esperando ese día mágico...

Raül Ortiz Tudela ha dit...

a hores d'ara ja hauríeu de saber que per mi la pesca és molt més que el simple fet de treure un peix.

amb escrits com aquest sento que la feina que faig sí que val la pena. La resta ja n'hi ha molts pel món que ho saben fer.

L'Anna, en Fish, en Dani, en Martí... i molts més ho saben això, perquè ho senten.

la pesca -amics- forma part dels nostres sentiments.

Martí Tola craving for fun ha dit...

Raül, Dani, Anna... sabeu què?? doncs que fa mooolt que no ensumo el salnitre i sabeu què més?? doncs que tinc per endavant uns tres o quatre mesos de moooolt poca feina i encara em queden 13 dies de vacances per gastar... hi, hi, hi...!!! i no puc treure el caiac de casa, o sigui que serà a peu o amb barca i a muerte!! Ens veiem a mar, pelatrecos!!

Dani ha dit...

Porto 4 dies amb una faringitis de cavall i a més la passa de la panxa.
Estic fotut, i no he pogut anar a pescar.
En un moment en què la febre em deixa ser jo per poca estona, veig que hi ha novetats al primerapedra.
I vet aquí el medicament que em faltava, aquell que el metge no em va receptar: llegir un text com aquest!
Durant el temps de lectura d'aquest escrit no hi ha hagut mal de cap, ni mal de panxa, ni tos...
Un cop més, gràcies tio.
Quan escrius no fan falta fotos. És més, sobren. M'he imaginat les escates incrustades, junt amb el tacte del fil i fins i tot he fet el meu nus d'estacar l'artificial.
Felicitats crack! Segueix així.

Raül Ortiz Tudela ha dit...

Gràcies Dani, aquesta és la mena de recompensa que busco quan escric: un lector agraït.

Tu saps que tinc estil, t'agrada el que et dono -com a força altra gent- i és així com a mi m'agrada expressar-me, simplement d'una manera íntima, diferent i molt personal. Aquest estil m'ha dut a investigar durant molt temps, m'ha obligat a prendre doloroses decisions i a emprendre llargs viatges. Aquest estil m'ha obligat a renunciar a un munt de coses, a despertar-me dels petits somnis, a renunciar a la glòria que et dóna el fet de publicar perquè, quan publico en revistes,ho faig pensant amb l'editorial que et paga o el lector que es gasta els calès. Tinc cosetes per fer, projectes oberts, revistes interessades i promocions per fer. Us ho vaig dir a mig estiu crec: he arribat on havia somiat de petit, però el preu em resulta massa car. Només vull ser jo mateix, el que escriu mariconades, l'únic que és papaç de parlar de la pesca amb sentiment i sense ensenyar ni "fer" sang.

Em sembla que no serveixo per sortir a les revistes, ni en fòrums ni per publicitar material de pesca. Bé, sí que serveixo, de fet, en sé un munt... però no és això el que em fa feliç.

a mi lo únic que em fa somriure són els vostres comentaris, amics.

no deixo el món de la pesca perquè encara tinc moltes coses per dir. Quan només hi hagi peix plegaré, tinc moltes més coses interessants per fer.

petonets