Seré breu, que ara que la feina escasseja haig de treballar el doble per fer la poca que tinc i buscar-ne per més endavant.
Aquest cap de setmana per fí m’he estrenat amb el jig, i amb una peça poc habitual!!!
El dissabte s’aixecava tranquil i molt humit. El plan era embrutar-se les mans, seguint la tònica de l’estiu (això és, per qui no ho pilli, pescar amb sardina). A les 8:30 ja en teníem 2 al sac.
Semblava que la jornada prometia, però no varem passar d’aquí. No dic que no disfruti quan em pica un bonítol de 5 kilos ni que sigui amb sardina, però us seré sincera, aquest no era el meu objectiu. Porto tot l’estiu intentant fer-los picar amb el jig, però amb tant de grumeig aquest peix va tip i diu que hi corri jo darrera un tros de ferralla. Però jo, que de tossuda en sóc un rato llarg, amb la canya de la sardina parada, no vaig deixar de remenar el jig en tot el mati... sense obtenir cap resultat.
A l’endemà hi varem tornar. A diferència del dissabte, el dia era assolellat, tant que semblava que fóssim en ple estiu, i la mar en calma, tanta que fins i tot els peixos semblava que estiguessin dormint. Dúiem parades 3 canyes amb sardina, una per a cada tripulant, però és avorrit haver d’esperar la picada quan una no beu ni fuma i l’esmorzar ja me’l havia menjat, així que segueixo, tossuda, insistint amb el ferro, algun dia hauran de començar a picar. I aquest dia va arribar!!! Després de dues hores amb el ferro amunt i avall deixo caure de nou el jig, com tantes vegades havia fet abans. Només de tocar fons recullo dues voltes i... m’han picaaaaaat!!! Sí, sí, sembla que encara hi ha peix a mar!!! Al principi em va fer il·lusió el simple fet de notar una picada després de tant de temps haver-la estat buscant. Tant me feia el peix que pogués ser, segurament un sorell, vaig pensar, però de seguida me’n vaig adonar que es tractava de quelcom més “important” (i no vull desmerèixer el nostre amic sorell, que tant ens ajuda amb el colesterol). Aquell peix es resistia a ser capturat, i de quina manera!!! Poc a poc el vaig anar pujant, i quina sorpresa quan per fi el vaig tenir a dalt.
El primer que em va passar pel cap vareu ser tots vosaltres, us havia d’ensenyar aquell peix i explicar-vos com l’havia pescat, però gairebé a l’instant vaig pensar en els reis mags de l’orient, amb qui jo encara no hi he tingut tractes, però el meu soci sí, i ha començat una tasca que jo hauria de seguir. Amic Raül, m’hauràs de perdonar per fer aquest parèntesis després de la teva entrada anunciant els DUO, però un pagell així no el podia deixar passar.
Espero el pròxim fer-lo amb un esquer d’aquests japonesos, segons m’han dit, de lo millor que hi ha al mercat.
7 comentaris:
Tranquil·la nena, ja vam quedar que el primer és el blog i els nostres lectors, després ja vindran les promocions, les revistes i tot el que faci falta.
Dissabte ens veurem i tinc un regalito dels Reis d'Orient per tu, i no pateixis per fer-los propaganda, tu disfruta de la pesca i del fet de compartir-la amb tots nosaltres, que els anuncis ja els tinc gravats al cervell. (per cert, ara mateix havia entrat per fer la 2a entrega, pero ja m'espero!).
què més... doncs res, que m'ho has fet passar bé! Ah si!
ja podies haver pescat aquest pagell tant guapo quan els buscàvem per fer el reportatge de revista! hahahhaa
felicitats pel relat i pel peix!
Vaya bichos nano, esto promete...Y con chuches nuevas! JEJEJEJEJE
Quin susto, tios. Només començar a llegir i veig que en Raül pesca amb sardina???!! ara sí que veig que ha tocat fons! només em faltaria llegir que el paio es dedica a fer curricà! continuo llegint i ho entenc tot. És que al bloc hi ha novetat: ara també escriu la nena. Ah! ara s'entén tot. Raül, tio, quin sustu. Em pensava que estaves acabat.
hahahaha! La veritat és que estic acabat de debó, mira per on, avui és dimecres, hauria de ser a mar i encara sóc a la feina...
saps què? que me n'hi vaig!
Felicitats Anna, el tema dels ferros està molt cardat, els que normalment piquen amb ferros no en volen saber res, i el pagell que normalment no pica va i et visita, felicitats !!
Caramba quin pagellot més maco!
El més gran que he pescat feia mig pam.
Enhorabona Anna, la insistència té premi, però jo m'estic reservant per a que el premi sigui més gros, en forma de llobarro terrorífic!
Raül, a mi em conquistaràs amb els DUO el dia que enganxis un llobarro amb aquests esquers, jejeje. Tothom té les seves debilitats.
Dani Dani... no em temptis! a saps que ara no hi dedico temps als llops de mar, però a l'hivern et dedicaré el primer... pescat al costat teu!
Publica un comentari a l'entrada