divendres, 17 de desembre de 2010

Pagells i pagres a la deriva

Des que vaig aconseguir pescar el meu primer peix a jigging, em vaig deixar portar per la passió d’una nova descoberta i d’unes noves sensacions; però hi ha una cosa que m’ha fet mirar enrere: aquesta ha estat, any i mig després, la pesca del pagell.

El pagell té per mi totes les virtuts que ha de tenir un bon peix per motivar-me a perseguir-lo i pescar-lo: és un peix de picada franca, de lluita espectacular des que es clava arran de terra fins a tocar el nostre casc i, a part de ser un bon adversari, llest i desconfiat, ens donarà una altra grata sorpresa a casa, ben cuinat. De maneres de pescar el pagell, o qualsevol altre peix, n’hi ha tantes com pescadors a mar. Aquí us conto la meva tècnica, ja que és senzilla i efectiva, i veureu que tornar a casa amb un grapat de pagells de bona mida no és tan complicat.

La teoria:
La pesca del pagell comença, sempre, a casa. No podem anar a mar sense haver preparat a consciència un bon baix, i altres de recanvi per si de cas. El material és important, i la seva elaboració ha de ser acurada, si no ens volem conformar amb quatre serrans. Amb el material a punt, i l’esca preparada (utilitzo només cuc americà), ens disposem a embarcar-nos i a provar sort. Jo sóc dels que creu que la sort l’hem de buscar, i per fer-ho, no hi ha altra manera que treballar de valent, tan a casa com a mar.

Els pagells els busco al golf de Roses, a l’alt Empordà. La seva pesca la practico a la deriva i amb la canya sempre a mà. Em dedico a buscar fons fangosos propis de la zona i pròxims a estructures rocoses o a naufragis de naus, entre 35m fins als 60-70m, segons les corrents i l’estat del mar. És molt important tenir la previsió del temps ben controlada, ja que si hi ha mar de fons, corrents, o una mica massa vent, haurem de plegar. És important que el mar estigui pla, que ens faci una bona deriva, lenta però constant; la resta ja només està a les nostres mans.

Amb els anys, i a cada picada, si marqueu la posició al GPS anireu completant un mapa realment extraordinari, ple de punts on un dia sí, i gairebé segur dia també, tindreu més calades. Al principi, heu de fer com hem fet tots: passar un munt d’hores a mar, i tornar a casa molts dies amb la cara ben llarga... Treball i constància és molt important per anar a pescar qualsevol peix a mar, però per la pesca del pagell es necessita, a més, tacte i sensibilitat.

La pràctica:
No va ser fins el primer encontre amb els companys, que em vaig plantejar que la tenia curta... i no els va faltar temps de riure’s de mi, un cop vam haver desplegat les canyes. Es veu que ara, en els temps de la modernitat, s’ha d’anar a mar amb canyes més llargues que la meva barca! Mare de déu, on anirem a parar... “que no vas pas bé, que no pescaràs res, a qui vols enganyar...”. Sabeu què mestres, menys xerrar, i comencem a pescar! I així em va venir al cap de fer la comparança: canya curta o canya llarga?

Per enganyar al pagell és molt important la presentació del menjar. S’ha de col·locar l’esca de la manera més natural possible, en aquest cas, enfilant el cuc amb l’agulla i amagant completament l’ham. No cal posar-lo sencer, a no ser que busquem els pagells més grans. El plom utilitzarem sempre el de menys gramatge que ens permetin les condicions de mar. Un de 80gr serà suficient a primera hora, però cap a migdia, amb l’entrada gairebé assegurada del garbí al golf de Roses, hi acabarem muntant un plom de 150 gr, fins que haurem de plegar.

Si una cosa trobo excitant del pagell és la seva picada. Deixarem anar el plom i esperarem que derivi una mica l’embarcació. No ens interessa pescar a la vertical del casc, com ho faríem en substrats rocosos, sinó que ens interessa que l’esca descansi al pla, o heu vist mai un cuc nedar? El plom anirà arrossegant pel terra i aixecarà pols i la curiositat del peix, que si s’acosta, serà per menjar. De tan en tan sentirem un “ttrr, tttrrr, trrrr” i les vibracions a la puntera de la canya. No us precipiteu al clavar, que seran serrans (poques vegades), besucs o altres visitants. Però de tan en tan notareu com el pagell fa “crak, crak, ccrraakk” i martelleja la puntera amb cops secs, com si piqués la porta, però heu de tenir paciència abans no el deixeu entrar... Són picades curtes, sobtades, claríssimes, inconfusibles. “Crak, crraak, craaakkk, nnnnnyyyeccc” ja ha picat! Llavors atenció amb els cops de cap, i deixeu el fre lliure si és un exemplar gran!

Pujar un pagell que supera els 400gr des de més de 50 m de profunditat és molt excitant. L’estimulació comença amb la picada, la clavada ja és palpitant, però sentir la seva lluita constant durant tota la pujada, fins i tot a l’hora de cobrar-lo és, simplement, apassionant. L’ansietat del moment es calma quan el cobrem amb el salabre, i totes les fortes emocions que hem viscut durant uns minuts, es calmen amb la fotografia i un bon somriure a la vostra cara. La foto servirà per explicar als altres de la millor manera com us heu sentit al clavar i pujar un pagell de bona mida, pel que fa a vosaltres mateixos, estigueu tranquils, que mai oblidareu el primer encontre d’un pagell picant a la puntera de la vostra canya.

La realitat:

El pagre és el peix que més confusions als pescadors, discussions als fòrums i tertúlies als bars ens ha donat. És un peix a vegades oblidat, per molts desconegut, per altres anhelat. No m’agraden els anàlisis anatòmics dels peixos, llegim per passar l’estona, no per haver-nos de marejar... així que us faré un anàlisi concret, pràctic i eficaç: jo definiria el pagre com el pagell més salvatge, o el déntol civilitzat. Quedeu-vos amb aquesta definició i endevinareu de seguida qui és qui a les fotos dels costats.

Una cosa és la teoria, l’altra la pràctica i una de molt diferent és la crua realitat... en el món de la pesca sabem que no tot és arribar a mar i triomfar. Parlant clar: una cosa és escriure paraules a la vora del foc i altra ben diferent és anar a mar i treure pagells fora de temporada... m’ha costat un ronyó!

Hem estat gratant els fons de Roses en ple mes d’agost i res, quatre pagells miserables. Hem estat ratllant amb els ploms els fons durant el mes de setembre i poca cosa ens ha donat, i a dos dies de tancar la redacció de la revista, desesperats, hem anat a una zona mixta de sorra i pedra i PATAM!: ens surten la tira de pagres! Hahahaha, per parar bojos! Així que, com que aquí prima la veritat, us explicaré de què va això de pescar pagres, ja que està molt relacionat amb tot el que us he explicat.


Per pescar pagres vam utilitzar les mateixes canyes, els mateixos baixos i els mateixos esquers, però al ser pagres els que picaven, vam recórrer al llagostí congelat, molt més econòmic que el cuc americà i igual d’efectiu amb el pagre, que no és tant llepafils com el pagell. (Per cert, mil gràcies a en Josep de www.liniapesca.com pels consells i els “americans” lliurats!) Els baixos de pesca no cal que siguin tant fins, perquè el pagre no és tant desconfiat com el pagell, i picarà d’una manera descarada, enganxant-se a l’ham a l’instant. És caure el plom a terra i PAM! si a fons hi ha el pagre, ja ha atacat. La picada és molt més franca, la lluita potser una mica més espectacular, incansable fins arribar a la barca i el gust a taula més exquisit pels més fins de paladar.

Hi ha però, dues diferències clau entre aquest dos peixos: el lloc on l’hem d’anar a buscar i les línies longitudinals vermelloses ben marcades que només presenta el pagre al ser cobrat. Més tard, i un cop traspassat, agafa una coloració rosada igual a la del pagell, fet que ens pot fer dubtar de quin tipus d’exemplar és. La teoria diu que el pagell l’hem de buscar al pla, en terres de grava on trobi menjar, mentre que el pagre el trobarem una mica més a prop dels rocs, just on acaba la sorra i comença el penya-segat. El pagell és més d’interior i el pagre es troba més aterrat, a no ser que tinguem fons mixtes de sorra i pedra, però al Golf de Roses no és el cas.

Com a punt final dir-vos que els dos peixos també poden ser pescats a jigging, però aquest reportatge el podem deixar per més endavant. El pagre, al ser més salvatge i voraç, entra bastant millor a qualsevol tipus d’artificial, mentre que el pagell l’haurem de treballar i ell, com que és un peix fi de mena, es farà pregar però no patiu, que al final caurà. Així va sortir el pagell més gran en un dia plujós i nefast: treballant amb la canya! I parlant de canyes...

Canya curta o canya llarga?
Pels aficionats com nosaltres no us càpiga dubte: prima la comoditat i maniobrabilitat de la canya curta, mentre que pels competidors segur que prefereixen el fet de tenir-la més llarga, induïts per la necessitat de ser els primers en alguna cosa. Durant les sortides amb els meus companys de fatigues, no hem notat resultats significatius, fins i tot utilitzant el mateix tipus de baix i els mateixos esquers. Quan a la mateixa barca, amb les mateixes condicions i les mateixes cerveses els resultats ofereixen empats, no em queda altra que concloure aquest apartat.

No importa la llargada de la canya, ni el preu, ni la marca. És important la puntera, que tingui sensibilitat, els baixos muntats, els esquers ben presentats i, sobretot, la vostra mà. Podeu sortir a mar tranquils amb la vostra canya, no és aquesta la que ens fa pescar, sinó la mà que la fa anar.

Busqueu la sort, i gaudireu d’aquests peixos des de la picada fins al plat.