Qui sap el que té, sap el que pesca

Hi ha un moment que el considero molt especial, íntim, fins i tot pot arribar a ser sensual si es llegeix amb sensibleria. Em passa massa poc sovint últimament, perquè vaig de cul i no li puc dedicar el temps que es mereix... Aquest migdia he tingut poca estona, però li he volgut regalar tota la meva atenció perquè sé que només així tindré la seguretat i la fermesa que només ella em dóna, que em respondrà quan més la necessiti, que no defallirà i no em deixarà tirat ni amb la mel als llavis mai més.

Normalment la munto sempre abans de fer-li les carícies que es mereix. La penetro amb suavitat però alhora amb fermesa, comprovant sempre que les anelles s’alineïn formant un túnel infinit i recte. Apunto al cel i comprovo que estan igual que el primer dia: enteres, suaus, d’aparença feble però irrompibles, imponents a la infinitat de refregades i cremades que li han causat les línies trenades tant austeres, aspres i de tant mal caràcter. Llavors me la miro tota ella, esvelta, altiva, impassible al pas del temps i a tot allò que li espera: milers de llançaments, centenars de captures, desenes d’enrocades que la posaran a cent... Ha de suportar el pes dels esquers, dels jigs, dels vinils, ha d’esmorteir els peixos que pretenen fugir, les enganxades, les fuetejades constants de cada tir. Ha de saber gestionar les victòries i les decepcions a cabassades, suportar les inclemències del temps, la sal implacable però, sobretot, ha d’estar preparada per suportar-me a mi i a la meva mala llet.... i és llavors quan l’acaricio amb tendresa amb els dits perquè s’ho mereix, perquè només ella sap donar-me allò que li demano i em respon sempre amb un somriure agraït.

Sé que el dia anterior ha estat bo perquè així ho testimonien les diminutes escates que hi ha incrustades al seu mànec, conferint-li així un gran caràcter. No les netejo mai, aviat seran substituïdes per unes altres... I la oloro. Hi ha peixos que deixen empremta, que deixen rastre fins i tot després d’unes setmanes d’haver-los vençut dins el seu propi medi . La solo sostenir uns moments repassant-la de dalt a baix amb la mirada clavada i és llavors quan intento copsar l’energia i la potència que sé que té guardada. La deixo muntada sobre la taula, amb tacte, i em concentro amb el fil.

Solo tancar els ulls i ressegueixo tot el baix fent la pinça amb els dos dits. Concentrat, llisco les meves empremtes lentament per detectar qualsevol anomalia o refregada que el debiliti i em pugui fer perdre un gran peix. El solo canviar sempre, sobretot ara que no estic per orgues i busco el peix de la meva vida... com sempre fem els somiatruites! És llavors -just quan humitejo el nou nus per fer-lo corre suaument- quan noto el gust de la pesca: sento la salabror del mar a la meva boca, toco les escates diminutes incrustades a la canya i noto de nou el peix. En aquest precís moment sol ser quan obro la capseta dels jigs i sento la olor encapsada dels bonítols de la última campanya... i ja ho tinc: tacte, gust, olor i sentiment. Això és la pesca, això és el que hom pot sentir quan prepara la seva canya, el seu equip.

Un cop tinc el baix empalmat, el tallo a la meva conveniència -normalment just quan queda a punt d’entrar al carret- Click!, i hi lligo l’emerilló amb giratori, amb un nus que no sé com es diu però és molt simple de fer, fiable i auster. Desmunto la canya en dos, n’ajunto les dues parts i les lligo amb una goma expressa per a tal fi. Enganxo el mosquetó a una pota de les anelles (mai a dins la ceràmica) i llavors em disposo a sentir la potència del fre del meu millor carret. Es nota que és fi però un fora de sèrie: només cal fer girar la seva bobina per tensar el fil i ni se sent un “crec” ni un “cric”, sinó un “click que sembla un clack”, no sé ben bé com escriure’l però és –senzillament- el soroll de la potència, l’onomatopeia dels meus somnis realitzats.

Estimat Dani, tens raó amb un dels teus comentaris: ja no em queden excuses. He acabat la temporada alta, els nens van a l’escola, tinc la millor canya, el millor carret i m’envien des del Japó els millors esquers del mercat i, de postres, els peixos sembla que comencen a voler ser enxampats.

S’han acabat les mariconades. Com va demanar en obert un bon dia el meu amic David al forumdepesca.com:

“necessito cròniques Raül”...

I jo!