Et trobo tant a faltar!

Em fas falta. Ja no ho puc dissimular (ni vull) i si t’he de ser franc, tampoc en tinc ganes ni cap necessitat. Et necessito, perquè d’ençà que te’n vas anar de vacances no he parat d’enyorar-te, de pensar-te, de desitjar-te i just ara, que tenim concertada una cita prèvia, és quan menys te’m puc treure del cap. He anat a veure el mar, li he explicat tot el que em cou per dins, li he confessat que no puc parar de pensar amb tu, que no sé fins quan podré aguantar. No m’ha donat resposta, ni consell, però dins ell estant he notat alguna senyal teva (amb certa timidesa) que, de l’emoció que m’ha causat, per poc i m’esberlo el dit amb un dels meus propis hams! I és que aquests DUO van ben armats! ;-)

Saps que visc a molta distància teva, però t’estimo tant que he après a sentir la teva compareixença: et noto al front quan deixo de suar, et sento cada cop que trec la roba de l’assecadora, et pateixo cada cop que baixo del cotxe i em pessigues recordant-me que estàs arribant. Jo en dic el Senyal, la ciència en vol dir simplement electricitat estàtica... però tan se val! El més important és que et sento a la meva pell, a les meves carns i cap científic de merda pot qüestionar el que sento per tu, que és pur, simple i molt gran!

Últimament em conformo recordant com és la teva presència – la teva absència la pateixo de forma constant- i em transporta a grans moments, vius, intensos i exultants doncs, cada cop que he pogut suportar la teva aparició, he sortit victoriós i triomfant del mar. No sé encara quin rostre tens, ni sé la olor que desprens però, igual que aquesta s’accentua a la primavera, jo et necessito ara perquè m'aproximis el fred per poder-lo escalfar amb tota la meva passió, força i entrega.

No et veig quan sóc a mar, no obstant, cada cop que hi ets em castigues sense pietat. Em claves fuetejades, em mulles de dalt a baix,  m’incrustes la sal del mar a la cara, només tu saps fer xiular com ningú els meus fils trenats  -oferint-me belles i misterioses melodies enmig del mar- i els teus són els únic llavis que saben fer sonar les copes alçades a punt de brindar.   Per mi, petita, ets molt important; tant, que no penso anar a mar sense que m’hagis sacsejat a mi i a ell amb la força i brutalitat que només tu saps. Si et plau, vine ben aviat! Sé que no pots tardar, doncs així ho anuncien als quatre vents tot allò de què us he parlat: l’ambient s’asseca, he deixat de suar, la roba de l’assecadora m’enrampa i sento una pessigada forta cada cop que tanco la porta del cotxe al moment de baixar. Aquests són els petits missatges que m’estàs enviant, així que no pots tardar!

Vine amb força, si et plau! Asseca’m la boca, fueteja’m el rostre, fes-me plorar, esquerda’m les falanges dels dits, fes-me gotejar el nas, fes-me tant mal com saps... castiga’m llençant-me sorra i sal! Martiritza’m si vols; sabré aguantar. Tu has après a empènyer la Duna amb força contra les roques, però tenir dos fills m’ha ensenyat a tenir molta paciència, m’ha donat seny i la serenitat de saber esperar que passi el temporal.

Per fi et tinc aquí, estimada tramuntana, per fi ens faràs arribar el fred i l’estació que fa dies anuncia el trist i avorrit calendari penjat a la paret; finalment apartaràs del mar als qui el volen per anar a passeig i ens deixaràs pas a nosaltres, als qui de veritat estem esperant el mal temps per anar a pescar i fer de la nostra passió una gran festa, una exaltació a la teva virginitat, el plaer nostre més gratificant.

Arriba la tramuntana! La sacsejada que a tots ens fa tanta falta: als pescadors, als peixos i al mar.