Picades!

Només de baixar del cotxe, una estranya sensació de pànic va recórrer el meu cos. Des de l’amarratge, a uns tres o quatre-cents metres del mar en línia recta (calculo a grosso-modo), se sentia com la fúria del mar ho esclafava tot! -Ai collons!- vaig pensar jo... a veure si ens haurem aixecat a les quatre i pico de la nit per res... anem primer de tot a fer una ullada a la bocana del port, que amb la brillantor de la lluna plena no sé jo si veuré les crestes o me les hauré d’empassar del tot! Si us he de ser franc, abans no vaig corroborar amb els meus propis ulls que no n’hi havia per tant, ja em veia pescant llops a la platja i renunciant a navegar... però no, ens ho vam agafar amb calma i als pocs minuts vam anar fent via pels canals.

Dissabte anava amb en Font. M’agrada anar amb ell, hi ha confiança i m’ensenya molt. Ell ha estat qui m’ha ensenyat a pescar amb peixos artificials –jo només ho feia amb ferros- qui m’ha ensenyat a agafar la canya de nou, a fer rodar el rodet amb calma, a fer les pauses que sorprenen als peixos i els cops de canell que els exciten a passar a l’acció. L’home que en prou feines beu aigua, que menja mentre ens desplacem per no perdre temps, per no deixar de banda cap racó, cap opció de picada. És un home amb una sang freda increïble, un paio que em transmet calma i saviesa, seguretat, confiança i la satisfacció d’haver fet sempre una bona pesca hi hagi peix, o no. Tinc la sort que ell ja té barca (el podeu veure en acció al nostre reportatge dels palometons) , i això us semblarà una tonteria potser... però significa molt. Quan ell fa de patró sap el que molesta dels altres i intenta no fer-ho quan va de grumet, és conscient de l’esforç i el sacrifici que fa el patró en dies com aquest -és a dir- sap que quedo mort barallant-me constantment amb les onades que aixeca el vent de llevant, ones destructives que ho esclafen tot, ones que no deixen que qui les controla perdi ni xic de concentració, ones que no et permeten parar mai el motor davant els rocs. És impressionant veure com un vaixell de 30m d’eslora desapareix una i altra vegada de la teva proa, et sents ridícul quan estàs just al vaivé de dues enormes ones que no trenquen dins el mar, però saps que al tocar terra ferma ho xafen tot. En certs moments arribes a passar por.

A falta de la meva tramuntana anyorada, millor és una petita llevantada.

Les picades amb un mar així no falten... veureu!

Començo de nou. Va molt bé que el teu company de pesca tingui barca perquè coneix els seus racons, i compartint-los amb els teus et fan (ens fan als dos) el doble de bons. Tenim exactament les mateixes canyes, pràcticament els mateixos carrets, però ell em doble el número d’esquers i sap fer moure a la perfecció tots els seus i els meus també, així que aprenc molt, malgrat diu que ara ja en sé... Veurem.

Primera parada: espets.

-No sé el per què, però cada cop que treballo aquesta zona, m’han picat espets. Si t’hi fixes només hi ha dues barques fent el curri, i van donant voltes a aquesta mateixa zona... serà per alguna cosa!

- Ja, de vegades s’aprèn a pescar sense fer res... simplement observant l’entorn i a la gent!

I pesquem. Res. Un quart, res. Vint-i-cinc minuts i res. Mitja hora i un que fa curri a 30m para la barca i agafa el salabre. Bé, pensem. Pesquem en silenci, observant qualsevol indici que la llum de l’alba ens permeti veure darrera l’esquer. Provem popers, passejants, flotants i afogats, ho provem tot fins que ho veiem clar: -Ep! Ja són aquí...- li dic comprovant que un únic espet segueix un dels meus esquers. El paro en sec, els veig a simple vista: a l’esquer i al peix a dos dits d’ell. Cop de canell, s’excita. Cop de maneta, i ve. Cop de puntera i es queda quiet. Vaaaaaa, pica! I no pica. Canvio d’esquer. A ell li passa exactament el mateix, només el segueix un sol espet, i així és molt difícil de fer-los sucumbir... altra cosa és quan en venen tres o més, i pel sol fet de la seva competència fan caure el primer. Talment com els homes en una discoteca... caiem com imbècils!

Continuem. Fa agafar molts nervis aquesta situació, espero que els sentis tu també. Ara en venen dos! I als dos minuts ja són tres.... No son massa grossos (rondant el quilo dos-cents) però ja m’estan bé després de dos dies de no pescar res. -No marxo d’aquí sense pujar-ne un a bord- pensava jo... i ja sé què s’ha de fer. Canvio d’esquer, el que té la forma i l’acció que a aquestes bèsties els agrada... que com ho sé? Passeu-vos centenars d’hores fent proves i també ho endevinareu! Llenço, aquest esquer va lluny, molt lluny de la barca, vull que el peix el vegi a ell i no a mi. “Xaf”! fa quan cau a l’aigua. Espero i començo a recollir molt lentament. Paro, res. Més, res; quiet... TOC!, clavo i res. Ja tenim un avís. Hi són i no els veig, ells a mi tampoc, però jo sé que hi són però ells només estan pendents de l’esquer, que està quiet. Cop de puntera, paro, cop de rodet, stop, TOC! altra cop, tiro tiro paro i FLASS! A tomar pel cul!, vine cabró! Hahahaha. La lluita dura poc, tampoc ens flipem ara...

Diuen que els espets només piquen de nit... amb DUO piquen de nit i de dia!

Ja sabem què hem de fer i tenim el que els agrada, així que pim, pam, toma lacasitos. Ens ho passem bé una estona fins que arriba la seguida de la jornada... Mira! Miraaa! Què és això!? Òstia, nano, aquest no és un espet... és el Cocodrilo Dundee! La mare que el va parir... va ser més puta que jo,  va girar cua dos cops i no es va deixar veure més! Algun dia el cardaré, tinc les coordenades del lloc i d’aquest sí que valdrà la pena explicar-vos -fil per randa- tot el que em faci sentir un cop pres. Us faré escoltar el fil del carret i la flexió de la canya! Hehehe,  us el dec.

Zona dos: Sards.

Estic cansat. Demà més.

Bona nit, que somiïs amb els angelets... jo continuaré veient ones de 3m, molta escuma i algun bon peix.