Més picades!

Si no recordo malament, ens dirigíem a la zona dos, a buscar sards. Amb el mar de fons increïble que hi havia, era evident que als rocs hi hauria escumeta de la bona, encara que segurament n'hi hauria massa pels sards,  però seria ideal pel llobarro... Com que a aquest "pàjaro" ja m'el conec una mica -de vista, clar- i sé que és molt difícil de fer-lo picar, ja no m 'hi obsessiono; simplement gaudeixo del moment, pesco i -només si vol ell- ja picarà!

Personalment, feia dies que em rondava la mosca rera l'orella. He deixat de ser ambiciós al mar i el peix que busco de fa temps ja no són llobarros, dentos ni servioles, sinó simplement un sard. M'encanta pescar a l'escuma des de barca, tinc el doble de feina, la meitat de picades que el company però això m'és igual... No penso amb res més, no hi ha crisi, ni "bibis" a les 4 de la matinada, ni factures per cobrar: només escuma, il.lusió i ganes de pescar. Fa molt, però molt de temps que no pesco un sard des de barca, i ja em començava a preocupar de veritat. Com que s'ha de llençar el cimbell just a tocar la pedra i, de tant que l'apuro sovint l'acabo rebentant o enganxant, doncs acabes pescant amb artificials abandonats a la capsa, aquells que realment vols eliminar o no t'importa perdre'ls de vista.  Amb certesa que són bons esquers, però saps que n'hi ha un parell que són molt millors que aquells... però no goses posar-los per por de perdre 15 o 20 euros.. . que donen per pensar! A partir d'ara, si les condicions de mar i vent són favorables, deixo de ser rata: hi poso l'esquer car (que de passada, no ens enganyem, són els millors que hi ha).

Fa dies que els vaig dir als de DUO que m'enviessin més material, doncs amb quatre esquers tampoc es poden fer miracles... Em van contestar que tinguès paciència, i jo la tinc, però els vaig tornar contesta dient-los que OK, que jo m'espero el que faci falta, però els peixos no i passen de llarg... Tinc 4 DUO, un jig per l'Anna i tres d'especials per mi per pescar altres espècies que no són sards... així que no vaig tenir més remei que posar un altre bon esquer, i aquest cop de la competència més directa! I va anar bé.

Molts coneixeu els Brancs, unes roques que surten prop de Roses, direcció a la punta Falconera. Allà sol ser la primera parada, o la segona, o la cinquena! depenent de les condicions del dia i les ganes de voltar. Allà el mar estava ideal. La  deriva em permetia parar la barca a uns 15 metres de distància i fer uns tres o quatre llançaments sense haver de maniobrar. Llençàvem a tocar la pedra, intentant mantenir l'esquer el màxim de temps a tocar la pedra, que és on menja el sard. D'haver-hi algun llobarro rondant, ja l'atacaria de camí de tornada, just on l'escuma pot ajudar-lo a passar desapercebut o amagat.

Les dues primeres passades van ser en va, ni toc, ni seguides, ni -per no tenir- enrocades! I li dic, "me la jugo" i vaig llençar aquell cimbell de no sé quants euros a l'únic forat que no havia provat abans, el més difícil, clar! El tir va ser perfecte, va caure a dos dits de la roca, just en el moment que el mar li vomitava tota l'escuma que no es podia empassar. Cop de maneta i FLASS! Picada seca, dura, ràpida i, amb les ganes que tenia de sentir-la d'una vegada, li vaig dedicar una clavada fulgurant! Molts sabeu que el sard sovint s'escapa, que es deshama, que no arriva a ser cobrat... però aquell sí, s'havia empassat mig esquer, no tenia possibilitat de sortida, i menys quan el meu company el va encelebrar. Iuppiiii! El meu primer sard! 

La Falconera res, tota la paret que es dirigeix al que era el millor restaurant del món, res. Anem al Gat, allà n'hi hem fet alguna vegada, i he tingut seguides de llops de mar.. segur que ens estan esperant! Aquest cop sí que hi vaig posar un DUO, el surf de color taronja, que llença lluny i es deixa veure a les escumes... però allà no es podia pescar. Quin mar! Al Gat el llevant hi picava de ple, i a sobre de les enormes onades que arribaven, havíem d'aguantar les que tornaven rebotades de la paret... En aquests llocs es forma el que en diuen mar de nosequè: hi havia onades grosses per tot! Impossible mantenir-se dret, controlar la barca i fer llançaments. Quan la por s'apodera dels teus sentits, t'encongeix l'estòmac i sents que contra el mar no hi tens res a fer, millor seguir el camí i buscar un recer. No hi ha peix que valgui tan, i quan et ve de sobte els teus fills al pensament, et venen unes ganes boges de veure'ls i sentir-los als teus braços somrient.

A la punta de la  Figuera més o menys el mateix, i quan no pots tirar a buscar sards a les pedres, et dediques a buscar llobarros des de més lluny. Esquer gros, de 17 cm, flotant i taronja amb mala llet, el company un de 15 cm color natural i suspending, per treballar un xic més ensota que el meu. No és casualitat els esquers que posem, quan els canveim ens ho comentem, doncs pescant al mateix lloc és millor fer-ho donant als començals diversos menús de week-end. A hores d'ara deuríem portar dues hores ben bones pentinant pedres, no us penseu que és arribar i moldre això de pescar a l'espining, eh?! Dues hores i res. Bé, res no. Oblades, i forces! Quan un porta dues porres seguides i ja no sap què fer, se n'alegra molt de trobar les oblades, que almenys et tenen distret! Penseu que piquen amb tot... flotants, afogats, passejants, petits i grossos també! Jo mateix en vaig treure una amb un esquer de 17 cm! que era més gros que el peix! 

El que sí vam observar amb el pas del temps, és que ell tenia més picades d'oblades que jo quan buscàvem sards, perquè jo tenia tota l'estona el mateix esquer d'abans que tant bé m'havia funcionat i ell els anava canviant. No sé perquè, però amb aquell no em picaven les oblades (alguna), i sí un altre sard! "2 a 0 nano... a veure si t'espaviles!" I ja sabeu què passa quan l'alumne li passa la mà per la cara al mestre... que canvia de canya, de carret i d'esquer... i apa! en mitja hora 2 a 2! hahaha Empatats! Dieu-ne casualitat, o mala llet, o sort, o com volgueu. Jo en dic pescar, i si et sents feliç quan ho estàs fent, què importa si jo en tinc un o tu dos més? 

Les hores passen ràpid quan ho passes bé. Teníem feina, bones condicions de mar, sol, sense vent... molt important pescar amb escuma i sense vent, almenys així saps dirigir una mica més bé l'esquer, però potser sigui aquesta la raó -o no- que no ens entrés cap llobarro als esquers. I el vam buscar, i bé. Mireu, us ho explico perquè va ser molt curiós i divertit. I sí, crec que sí puc dir que em va picar un llobarro, molt a prop de Cadaquès:

Tiro, tanco pick-up, espero i recullo. A la pedra, res. Continuo recollint molt a poc a poc, travessant l'escuma amb cautela, concentrat i amb els nervis a flor de pell... I flas! vinga, una obladeta més... recullo amb persimònia, sense por de perdre el peix... quan de sobte, quan peix i esquer surten de l'escuma, apareix d'on no sé un llobarro que se'l mira! "òstia nano, mira, mira!!" La oblada tenia molta feina -pobreta-  presa de l'esquer i amb un llobarro que li estava dient no sè què... I vaig fer com si pesquès de nou... amb la oblada estirant el que podia (tampoc massa que era petita), vaig fer un cop de puntera i el llop que li ensenya les dents, cop de maneta per apartar-lo d'ell i NYAM! "que li carda òstia !" El llop que se'l menja i tira cap avall, avall i li cardo un cop de canya que flipes i nyoc!... es perd. Quina llastima? Què va, home... un espectacle en 3D! Acollonant, el millor del dia i amb diferència. Veure l'atac d'un peix a un peix que ja has pescat no té preu, ni mesura, és simplement un regal que t'ofereix la pesca, la nostra raó de ser.

I per acabar us explicaré què va passar al final de tot... que us vaig dir que havia somiat amb un bon peix... El meu company diu que va ser sort, jo no ho crec. De la mateixa manera he pescat bons peixos, sobretot llobarros, bonítols  i dèntols,  i no és qüestió de sort, sinó d'obervar i, sobretot, ser-hi. Per pescar, nois, s'hi ha de ser. Vam ser la única barca fent spining en tot el dia, no hi havia ningú més.. des de Falconera (a tocar Roses) fins passat Cadaquès no vam veure ningú més pescant, així que no és qüestió de sort Carles, és qüestió de tenir fe i dedicar-hi molt de temps. I va anar així: pescar és així de simple i complicat alhora, va anar igual que al mes de gener amb el meu cosí. Només eren dos ocells, jo vaig fer un molt bon llobarro de gener i en Carles va fer un bon dèntol d'octubre... cada cosa al seu temps! 

Cal que us ho torni a explicar? En faré un resum: portàvem unes 8 hores pescant, jo ja estava realment cansat, amb mal d'esquena, amb l'ull inflamat de la conjuntivitis que el petit de casa ens ha anat passant, amb el genoll cascat i les cames agarrotades de tant compensar el vaivè del mar, amb el braç i l'espatlla dreta fosa i el canell i colze esquerra per ingressar... M'agrada pescar, però em fot fer-ho sense parar... bevent aigua tot el dia, sense ni una puta cervesa, ni coca o  porqueries per picar... Només veient escuma i pedres, escuma i pedres tot el dia... i girant-me cada dos per tres per mirar si la onada del darrera entrarà per popa o m'engegarà la barca a rodar... I en un d'aquest girs, vam veure dos ocells arrancar del penya-segat. Ja sabeu què fan: es deixen caure i planegen amb la mirada clavada al mar. Alguna cosa veuen, però és profunda i no els val la pena capbussar-se... i ja saps que no val la pena fotra-li un passejant si el que busques està més avall... " Posa un jig, anem a veure què hi ha...". 

Jo ja el tenia muntat d'abans, però ell l'havia de canviar, i és quan li dic: "té, prova això... que té bona pinta" i al primer tir BOUM! Nyec, rrrrrrrrr, zum zum i  dento al sac! hahaha sort? Jo diria que no, comencem a saber pescar.

(consti en acta que els jigs de DUO van molt bé i són molt polivalents, però el disseny de gorres no és lo seu... així que em permeto la llicència de fer el ridícul  a favor seu una vegada, però mai més!)