Prèvia a l'home dels llops

Em sembla que a partir d’ara escriuré sempre des de casa, aprofitant la tranquil·litat de saber que estaré sol una bona estona, que els meus estan ben cuidats, notant que la calefacció m’escalfa les mans i no ho han de fer les butxaques com em passa a la feina,  i que només m’he de preocupar de mi, de beure si tinc set i de menjar quan tinc gana. És quan hom té totes les necessitats ben cobertes que  es pot concentrar, així que només em resta anar a buscar una bona cerveseta (sense alcohol per no escalfar-me massa), alguna coseta per enganyar l’estómac i restar tranquil, relaxat, perquè una de les altres necessitats que imperiosament he de saciar és la de dir les veritats i, per fer-ho, s’ha d’estar calmat.

Aquest capítol va de l’ansietat, i com ja sabeu a mi m’agrada moltíssim escriure missatges ocults, que molts ni entenen i comprenen, i alhora em fa guanyar tants crítics i  mals de cap. No hi ha mala fe amb els meus missatges, només dono elements per fer reflexionar. La història acaba bé, com sempre que qui les escriu ho fa perquè li agrada i les exposa al gran públic pel simple fet de fer-vos passar una estona ben grata. Si us plau, no hi busqueu res més enllà ni us hi sentiu identificats, no parlo de ningú en concret, sinó de tots plegats:

Si us he de ser franc, em feia pal convidar-lo altra vegada, i no per ell, que és bon xaval, sinó per tot el que comporta portar a algú que no té barca.  He passat prous nervis jo solet rere els reportatges de merda com per aguantar els nervis dels altres. M’explico: abans de parlar amb el company, de donar-li la mà, ni tant sols de veure-li la cara, ja sé que no anirem bé, que m’amargarà el dia perquè el mata l’ansietat d’anar a pescar. Quan arribo al lloc on hem quedat ja hi tenen el cotxe aparcat i engegat... -i què?- direu vosaltres, doncs home, o dona, això vol dir que fa estona que està esperant i no para el cotxe per mantenir la calefacció engegada, que segurament tindrà el mòbil a les mans amb l’esperança que li digui que m’he aixecat abans i marxarem més d’hora, i normalment ni apaga els llums no sé ben be perquè, si ni circula i molesta a la gent que ve de cara.

Quan això passa sé que el meu company ni ha dormit aquesta nit,  que està molt neguitós per anar a pescar (o treure peix) i sé que baixarem a tota llet per la carretera frenant, això si, cada cop que hi ha el radar que ens recorda que la velocitat mata. Quan tardo menys de ¾ d’hora a arribar a la barca, temps que tardo jo de mitjana, tinc més que clar que jo pescaré la meitat del que em correspon i que el meu company ni la meitat del que s’esperava... A la barca es mou nerviós, inquiet, expectant per trobar tot allò que des de terra ni tant sols somiava, es queda sempre a la punta de la barca, per poder ser el primer, per poder arribar a lloc abans que els altres... i llavors la caguem tots: quan veig que hi ha peix sempre s’avancen, llencen els esquers molt abans que ho faria jo, em fan frenar la barca i veiem com, impotents, els peixos marxen. A la barca hi ha un patró, i és el que mana, qui té l’experiència de saber el quan i el com, però això no els importa, perquè el que val és poder viure l’experiència d’aquell que es pensa que mana. I així no pesca ningú.  I per això els que tenim barca ens agrada tant sortir sols: per fer el que ens dóna la puta gana!

Val a dir que els afortunats que tenim barca aguantem tot això i molt més, i ho aguantem pel simple fet de veure i respectar la il·lusió que té la gent de treure un peix, i que fem tots els possibles perquè el  pesquin i s’ho passin bé però, a sobre, quan això no passa, només veus que insatisfacció i males cares. Jo mateix m’he trobat amb un paio que, al perdre un bon peix ha començat a donar cops a la meva barca,  altres que reneguen, que s’enfaden, en definitiva, que els obres casa teva i no estan mai contents. I això cansa, fa mal de veure i acabem pescant sols o amb gent que té barca, perquè moltes d’aquestes coses ens les estalviem. Reconec que no sempre passa això, no us enfadeu ni us sentiu avergonyits de llegir això, aquesta és la realitat del que passa, i no amb tots. Hi ha molta gent educada, per sort, i aquests mai es trobaran les portes tancades.

Canviem de banda, i anem al que us interessa als pescadors aficionats com jo: anem al puto peix. Us explico la crònica d’ahir, amb final feliç:

Abans de res vull que sàpigues Albert, i la resta també, que t’he utilitzat de conillet d’indies d’aquesta història perquè, amb franquesa, m’has sorprès molt gratament.  Va per tu, cosinet: l'home dels llops.