dimarts, 25 de febrer de 2014

Alguna cosa està canviant, que ja tocava.



Sabia que, en un moment o altre, m’arribaria la notícia. El que no sospitava és que m’arribaria per whatsupp. Creia que era qüestió d’hores que m’arribés algun mail avisant-me d’algun privat al forumdepesca o que alguna notificació del facebook em posaria sobre la pista del “conte” que en Dani em va dedicar en un missatge privat. Celebro que l’hagi mostrat públicament, em dóna tranquil·litat saber que hi ha algú més, allà fora, que s’atreveix a fer quelcom diferent.

Feia molt temps que no entrava al blog, massa. L’Anna va ser qui em va animar a escriure el balanç de l’any, però ja li vaig advertir que no estava preparat per escriure res de bo sobre un any tant nefast. Vaig escriure el que pensava (cosa poc habitual en blogs i posts de pesca) i, cosa estranya, no he tornat a entrar. L’ Ego dels pescadors fa que no deixem de mirar dades, fa que ens centrem en la quantitat i no en la qualitat; això fa mal, i acabem devorats tots per la mediocritat. És per això que necessitava refredar el blog, allunyar els pescadors i intentar repescar simples lectors que vulguin llegir qualsevol cosa, passar bé l’estona i reflexionar.

Anna, acabo de veure que sí!, que algú hi ha, allà fora, que busca coses interessants.

Ho he vist de seguida: dues de les tres entrades més llegides del blog han canviat. M’he posat molt content, i he entrat a corre-cuita a les estadístiques, a comprovar si realment tenim gent que busca alguna cosa que no sigui peix.

“Et trobo tant a faltar!” arrasa.

Fa molt temps que no el llegeixo. No recordo si parlo de tu, de la tramuntana, de la meva filla, de la Duna o de la veïna, però segur que ha de ser alguna cosa femenina, i hi diu alguna cosa que fa remoure estómacs en una època fosca, trista i dura, que ens està tocant aguantar a tota una societat mancada de tota esperança i felicitat.

També he vist que, com tot a la vida, ens deixem arrossegar per modes. Primer van ser els fòrums, llavors els blogs i ara el facebook, però tot acaba abandonat. Els pescadors no tenen sentit del treball, van a lo fàcil. Som tant poca cosa que són capaços de fer fotos de portada amb simples doradelles i serrans, la gent es mor per fardar i sortir a la foto, molts s’omplen la boca que saben escriure, pescar i fotografiar, que són els millors en moltes coses i bla bla bla... però quan els dius “molt bé, noi, demostra-ho. Fes el que saps, gaudeix de les teves habilitats, treballa dur i publica amb professionals”. Tothom es caga. Ho saps perquè la primera pregunta que fan és quant paguen per publicar.  

En línies generals, hem substituït la il·lusió per l’esperança de ser patrocinats. El facebook carda pena, i acabarà mort com ho estan la majoria de forums i blogs.

Anna, entre tu i jo. He aconseguit tot el que volia en el món de la pesca, tot.

Hem de quedar una estona a la Duna i, mentre pesquem alguna cosa, idear algun nou projecte que ens ompli als dos.


M’avorreixo molt.