dilluns, 10 de novembre de 2014

Relats de pesca I



Confesso que he estat preocupat. Dues porres seguides fan baixar els fums a qualsevol que pretén estrenar una canya nova, malgrat ens consolem intentant convèncer-nos  que, Pescar, no és el simple fet de treure un peix. Però siguem realistes, no ens enganyem: no podem dir que estrenem una canya o un esquer fins que no arranquem del mar el nostre apreciat trofeu.

Del primer dia, en prou feines en recordo res, tret del tortell de crema i els dolors musculars post fuetades a tort i a dret. Ni tocs, cap seguida, sense indicis de presència de peix. Recordo que vaig començar muntant esquers petits per anar posant a prova la canya nova, però ràpidament em vaig adonar que la potència que amagava aquella vara no es corresponia a les característiques que duia inscrites.

De la segona porra, a part de la frustració i la ràbia de no saber enganyar un peix, en recordo ben poca cosa. De la il·lusió, l’esperança, el desig, la joia, la trempera que sentia les nits anteriors a les meves sortides de pesca, vaig passar a la impotència, desesperació, ofuscació i preocupació d’amarrar la Duna sense saber què havia estat fent malament. D’aquesta sortida, això sí, en queda una fotografia excel·lent: la del company alliberant un bon exemplar de tallahams. Es veu el peix sol, quiet, lliure, viu i les seves mans –encara gotejant aigua salada- que li diuen un últim adéu.

-El pròxim dia serè jo, qui te la farà a tu. Ja saps que la pesca et torna el que li dónes, i aquesta foto es mereix un altre gran moment.
-Esperem que així sigui, amic meu... ja no sé quin esquer posar-hi, ni si amb aquesta nova canya m’hi acabaré entenent.



 Continuava necessitant una canya nova. Una altra. Aquella m’havia impressionat per la seva rigidesa, potència, per un bon llançament i per una notable lleugeresa. M’havia decebut molt, això sí, en la precisió de tir. No em servia per tot allò que havia somiat fer amb ella, però de seguida vaig saber que li donaria un altre ús, i no precisament per pescar sèpies. Portava dues sortides provant tota mena d’esquers, escenaris diferents per esbrinar quines serien les meravelles que es reservava per a mi, com sempre, des de barca. Platges, desembocadures someres, penya-segats, aigües profundes. Superfície, mitges aigües, fons sorrencs i roquers. Petits i grans vinils, diminuts i enormes DUO, jigs, passejants i popers. Spinning, jigging, jig-cast, jerking, walking the dog... Ho havia provat tot, tot, menys la sensació de treure un peix. I anava encaminat a ser el tercer dia sense premi.

Cap barracuda en platges profundes, ni rastre de servioles en tot l’estiu, de palometons ni parlar-ne i, de tallahams, feia dies que no en sabíem res. El peix blau va passar de nosaltres, els sards i llobarros, també. Ja no sabia què fer, què provar, on anar ni quin esquer posar-hi. Em sentia trist, decebut, impotent, abatut. Portàvem tot el dia pescant, moltes hores buscant una picada, desenes d’esquers remullats i centenars –o milers- de tirs en va.

- Ens queda mitja hora, o tindrem problemes a casa.
- Els problemes, els tindrem igual... portem tot el dia fora, i ni rastre s’escata!
-Ja...hahaha. Faig la última parada. Escull l’esquer que et faci més ràbia, que serà la nostra última oportunitat. Una porra més no sé si la podré suportar...


El sol queia ja, esgotat de contemplar tants intents frustrats. L’escenari no era altre que la platja abans d’entrar a port, sobre un terra sorrenc d’uns 5 a 8m de sonda, sense vida a la pantalla. Vaig decidir que, perdut per perdut, més valia caure en la deshonra altra vegada amb el millor armament que duia al meu arsenal. Davant la meva última oportunitat, no importava lluitar amb un obús, un sub-fusell, una retallada o un punyal. El més important era, fos el que fos, que fos ben gran.

DUO Tide Minnow Slim 200; sí, el de 20cm per fer els meus últims llançaments. Possiblement, l’únic esquer que em faltava per provar amb la nova vara, i ara li havia arribat el moment. O tot o res. Ho apostava tot al 200.

Dels tres que tinc, vaig escollir el de color sardina no sé ben bé per què... segurament, per ser el primer i més fàcil de treure de la capseta transparent. Vaig mirar-lo, gairebé amb súplica i, si no fos per les ulleres fosques que sempre duc, hauríeu vist com vaig aclucar-li l’ull. Sense gota de vent, vaig enviar-lo tant lluny com vaig poder. La vara és molt rígida, però escup bé. La seva fortalesa, a pesar de ser només de 40gr de potència, és que té prou nervi com per moure a la perfecció grans esquers. A la llunyania no podia veure el DUO, que deuria navegar elèctricament a uns 70cm per sota la superfície, però podia copsar perfectament el seu moviment.

Dos tirs. Dos.

Mentre l’esquer volava com un míssil cap a un objectiu militar, la meva retina en prou feines va poder emmarcar l’escenari del gran combat. La línia trenada multicolor dibuixava la trajectòria del minnow com si fos una bala traçadora i, just abans de controlar on i quan cauria a l’aigua, vaig tenir temps de veure la gent com es banyava, passejava i gaudia del mar aliena als esdeveniments que tindrien la oportunitat d’observar. Ningú, tret de dos estrangers encantats, el meu soci i una rossa amb bikini treta de les SS per seduir i neutralitzar espies de veritat, va adonar-se de res. Nosaltres vam poder gaudir de l’estrena de la canya, l’alliberació d’un home desencantat per les tres porres seguides i un combat sense límit de rounds.

“O tot, o res”, vaig dir-me uns moments abans. O la victòria, o el més gran dels K.O. Després de gairebé tres porres seguides consumades, abans de tancar el pick up i agafar amb ràbia la maneta de combat,  vaig jurar-me amb veu alta:

-El dia que em piqui un peix, li cardaré una clavada tant brutal,  que li arrancaré els queixals.

El peix -que encara no veia i va posar l’ull a sobre del meu esquer- no tenia queixals. Aquella bèstia vestia la seva mandíbula amb infinitat d’ullals i, aquests, no els vaig poder arrancar.

El primer tir el vaig efectuar amb el cul un xic comprimit, expectant de com es comportaria la nova canya davant un esquer tant autèntic. La maquinària no era altra que l’Stella SW 5000, no apta per a qualsevol quincalla. Moure correctament un Slim de 20cm no és cosa de canalla, malgrat l’experiència de tocar els quaranta tampoc és garantia d’èxit... us ho asseguro. Primerament, observo el llançament. Distància, alçada, paràbola, vol i caiguda de l’esquer. Al ser un minnow, neda sota l’aigua i als primers metres no el veus,  així que –si cal- tanco els ulls per concentrar-me amb cada moviment que la vara em transmet. Quan sento les vibracions correctes de l’esquer paro en sec, faig una petita pausa per agafar aire i el fuetejo amb la mateixa ràbia que Django esqueixaria la carn de l’amo que esclavitza la seva estimada; ni més, ni menys.

Tres o quatre fuetades, no en van caldre més. Quan la frustració es converteix en ràbia és quan es supera el cansament, desapareixen els dolors i la raó substitueix a la fe. El sol s’amagava darrera les meves espatlles, aliant-se amb les meves poques esperances de poder encegar un peix i fer-lo caure als meus peus. Quan ho recordo, encara no entenc com no em van veure i van desistir d’atacar l’esquer. Ajuda divina, sort o fe? De tot això, res.

Les ulleres polaritzades ajuden a veure-hi un xic més clar, dins el regne marí. Et permeten escrutar i definir pocs metres de profunditat, més que suficients quan es tracta de pescar a spinning. El sol del capvespre projectava un llençol de foc damunt la superfície salina, i era impossible veure res de cara a l’Astre Rei. D’esquena, només hi vèiem clarament a la zona on la nostra pròpia ombra actuava de bomber, donant-nos una clara visió del que passava allà sota, pocs metres a estribor de la Duna. Suposo que per aquest motiu, va ser una estrena tant autèntica i memorable. Ho recordo com si fos ara mateix...

Sense previ avís, fou un espant a l’últim moment. Li quedaven pocs metres a recórrer a l’Slim de 20cm però, com si el meu carret actués de dinamo i les batzegades de la canya de turbina hidràulica, reflectia la llum del sol talment com si fos pròpia, il·luminant el seu camí i enlluernant el destí de tots els depredadors que gosessin interposar-se a la seva trajectòria. En un tres i no res, apareguts com quatre àngels caiguts del cel encegats per la curiositat d’aquell giny, van irrompre els verdaders protagonistes d’aquest relat de pesca. Sempre he mantingut que es presenten a escena com quatre torpedes que van encegats darrera un únic objectiu, i no s’aturen fins a l’impacte final amb la línia de flotació enemiga. Quina sort que van fixar l’objectiu al DUO, i no a la Duna!

Joves, descarats, imponents. Decidits, agressius, violents. Van ser dos o tres segons, però vaig veure claríssim que un d’ells prendria mal. Un jove inexpert en la lluita cos a cos no pot amb un veterà armat amb tres esmoladíssims ganivets, ni comptant amb desenes de punyals ni amb l’ajut de tres companys. Els quatre s’hi van llençar a sobre, però el més llest de tots va quedar-se uns cm enrere perquè en una fracció de segon em va veure -a través de la meva pròpia ombra- com des de la Duna comandava la batalla. Va ser llest, que no poruc, i es va fer enrere.

Dels altres tres, n’hauria penjat una medalla al mèrit en batalla a dos, per no abandonar al company fins penetrar a la trinxera enemiga, però un d’ells va quedar-se’n a les portes, i tampoc sortiria a la fotografia. La lluita final va ser entre dos, i eren dos soldats tant valents i precisos en l’art de d’esquarterar l’enemic que, per poc, i queden els dos presos al mateix esquer!

A uns set o vuit metres de la barca, a mig metre de profunditat i amb una visió clara i nítida de l’escena, no vaig tenir temps de cridar al company que dos dels tallahams competien entre ells per satisfer la seva set de sang. Un s’hi va llençar literalment al coll, i l’altre em sembla que va fallar a l’esquer, però va mossegar al seu company i tot. Immòbils i sorpresos per el tacte dur d’aquell apetitós berenar de tarda d’estiu, el perdedor va tornar a insistir en l’atac, intentant prendre-li el menjar de la mateixa boca del seu amic. En aquest moment va ser quan la línia va arribar a tensar-se amb decisió, arquejant la rígida puntera de la canya i clavant a l’instant les poteres al més depredador de tots.

-Ja el tinc! – vaig sorprendre a en Pep mentre la canya feia un bon Nyeeeec. –Aquí mateix! Mira, encara n’hi ha dos que es barallen per endur-se el premi! Llença l’esquer a veure si el pesques!


Vaig deixar anar un crit barrejat de ràbia i alegria concentrant-me, ara sí, amb les sensacions que l’equip nou em transmetia. El primer cop sec el va resistir la canya tota soleta, moment en el qual el peix es deuria perforar dos o tres nous peercings. Si no salten fora l’aigua al moment de l’atac, solen fer un cop sec seguit d’una fuga curta però molt enèrgica, aquests peixos tant agressius. Si no es desclaven en aquests primers moments, ja tenim més de mitja batalla guanyada, malgrat amb aquests adversaris mai podem cridar victòria fins a tornar a alliberar-los.

La fuga va recordar al carret la melodia del seu fre, que feia molt temps que no sentia. Sempre duc el fre bastant dur i mai el toco, sobretot pescant en platges, que no hi ha perill d’enrocar ni perdre l’esquer. Un cop parat, va ser hora de saber quin peu calça la vara, i la vaig arquejar mentre recollia els metres guanyats amb el carret. Eeeeep!, compte, que marxa.... No podia tenir pressa, després d’una sola clavada en tres dies de pesca, però m’acostava perillosament a la zona banyista, i la deriva m’hi portava lenta, però inevitablement. Calia treure la peça ràpid de l’aigua i maniobrar amb la barca, així que vaig posar-me les piles i vaig bombejar de valent.

-Hòstia!, merda! Em sembla que l’he perdut!... He notat un clack que no m’ha agradat gens... Com si se li hagués desclavat una de les poteres... Encara hi és! Pesa!

Tenia por de perdre’l, però també d’invaïr la zona banyista en ple estiu. Ara sí em mirava més gent, a punt de tocar les boies grogues i amb la canya arquejada lluitant amb alguna bèstia que es passejava per on nedaven ells. I vaig jugar-me-la. Havia de treure’l sí o sí, ràpidament, doncs en menys de dos minuts hauria traspassat la línia enemiga.

Ara sí que la nova canya mostrava la seva potència. Pesava molt aquell peix per tenir les dimensions que havia vist que tenia. No era molt gros, però la única potera que li quedava ben clavada estava a l’alçada de la seva primera aleta lateral, així que venia entravessat, oferint una resistència brutal. Ara sí que el veia, però ell continuava lluitant i mirava de buscar fons, guanyant-me uns metres de línia i posant-me la puntera de la canya en remull, sota mateix de la Duna. El peix estava a la mateixa distància de mi que la barca de les boies grogues, així que vaig haver de jugar-me-la, advertint al company que preparés el salabre, que la lluita arribava a la seva fi. Tenia el canell calent, començava a fer-me mal i tot, però no era hora d’afluixar el carret, sinó de tensar fort la línia i jugar-me-la tot per el tot. Ara sí, a part de la rossa de les SS, tenia mitja platja i dos socorristes amb el xiulet a la boca pendents de mi. Quina pressió...

-Estàs a punt!? Doncs apa... Que puja!

I en menys que el socorrista va omplir els pulmons per xiular fort i advertir-me davant la presència de tot el món, vam pujar, agafar, engegar la barca i sortir per fi de la zona banyista sense que ningú prengués mal. Vaig girar-me i saludar la socorrista alçant la mà i disculpant-me moments abans d’agafar el peixot i mostrant-li amb les dues mans. Va fer un somriure que de ben segur valia un bon sopar i una nit a l’hotel més car del passeig marítim, però aquest relat el deixarem per més endavant. Segur que la rossa de les SS també en formarà part...


- Veus?! Ja t’ho deia que el pròxim dia seria jo qui et faria la fotografia... Au, somriu, que ja era hora!
- La meva nena diu que no s’ha de dir Lluís, que queda la cara trista. Si vols quedar alegre a les fotos, has de dir:


Whiskyyyyyyyyyyyy!