diumenge, 5 de gener de 2014

Estimats Reis Mags



Fa deu minuts que estic assegut davant el full en blanc. Onze. He seguit el procediment habitual, tot està en silenci i el sol comença a despuntar, però no hi ha manera: no sé per on abordar l’any (ni el passat ni el que acabem d’encetar). Abans, tot era molt més fàcil, amè, quotidià. Sabia que molta gent l’esperava, el meu discurset de l’any. Semblava el rei d’espanya, però jo tenia força més gràcia, il·lusió i ganes d’agradar però, rei meu... tot ha canviat tant!

De vegades (no, sempre), semblem idiotes. Ens pensem que després de devorar una dotzena de raïms i d’escopir els grans com si fóssim una metralleta, tot començarà a canviar. Deixarem de fumar, ens aprimarem, deixarem l’alcohol, recuperarem el sexe, trobarem feina, pescarem tot allò que no gosem ni somiar... Desenganyeu-vos. Tot això només s’aconsegueix amb una simple paraula que la podeu aplicar tot l’any: La Força de Voluntat. Ja ho deia fa anys, quan algun il·luminat va implantar pels seus collons la ESO, que això de deixar de fer exàmens de recuperació i de passar de curs amb 7 assignatures pendents passaria factura, en un futur proper. I mira per on, anys més tard, quan està clar que el que manca a la gent és, precisament, Força de Voluntat va, i al senyor Wert se li passa pels collons d’espanyolitzar als catalans per via rectal. No anem bé i, enlloc de mirar què fem malament, apuntem amb el dit el més lluny possible d’on ens trobem.  

Sabeu qui es salva d’aquesta cacera de bruixes? No, jo no penso amagar el cap sota l’ala, i tu tampoc te’n salves de ser cremat a la foguera de les vanitats. Sabeu què passa? Que no ens veiem les cares quan sortim a passejar, no parem atenció a les nostres actituds, als gestos, a...[...]

No em surten les paraules. M’he quedat horroritzat. Durant un parell de minuts, que és molt temps per pensar una simple paraula, m’he vist a mi mateix amb la mirada perduda, amb els ulls envidriats, els colzes recolzats a la taula i les dues mans tapant-me la boca, com si el meu subconscient no em deixés expressar la paraula clau. Serà tristesa? Desencís? Por? Ràbia? ...? Crec que no, diria que el mot és tant dur i fort que no hi ha boca que la sàpiga articular ni teclat que gosi imprimir-la damunt un paper en blanc. És una paraula molt lletja, i n’estic segur que tampoc la diràs en veu alta, però la saps.

Il·lusió, esperança, fantasia, alegria, transparència, humilitat. El meu fill es desperta. El sento cantar. He dormit preocupat per ell. Ahir vam anar a tirar la carta als Reis Mags. Va ser horrible! Dues hores i mitja de cua, els nens morts de son, set i donem gràcies que ahir no feia fred... Resumint, que a cinc persones de poder fotografiar-nos amb el Patge Reial, a deu minutets de no res, pobre criatura va quedar rendit estirat al cotxet, abraçant la seva Carta als Reis d’Orient. La nena, de sis anys i més valenta que ell, va aguantar estoicament, però li veia als ulls la son, la set i el patiment. Eren dos quarts d’onze de la nit. Em mirava el meu petit preguntant-me què li diria a l’endemà al matí, quan s’atabalés per no haver donat la carta als Reis... Pobre de mi... jo patint per ell tota la nit... i fa deu minuts que canta amb la seva mama al llit. Hi ha molts nens que no tenen aquesta sort! No m’agrada quan la gent em qüestiona que dormim amb els nens... Estaria molt bé que, enlloc de donar lliçons i llegir llibres de mètodes per fer anar a dormir els nens solets, fessin alguna visita en cases d’Acollida i veiessin que hi ha nens, com els meus i com els seus, que dormen sols totes i cadascuna de les seves nits. No tots els nens es salven de les paraules lletges d’aquesta crisi. Ai, merda. No volia utilitzar-la per tenir-la avorrida, aquesta paraula, però crec que és de les poques que, ara sí, tothom entén; fins i tot els nens.

Ara, el meu fill, demana la pupa. És la única cosa que el neguiteja: no saber on és la pupa. A ell, donar la carta als Reis no crec que li importi massa, sap viure sense joguines noves, porta roba i sabates usades de tot déu, s’entreté cantant cançons i quan arribes a casa se li il·luminen els ulls perquè tu sí que ets el seu rei, el seu déu. Ahir, tres Patges, el Carboner i la noia que fa els caramels dels Reis, li van demanar la pupa, la seva pupa. Pobre nen, els ulls se li van injectar de pànic davant aquelles mans obertes exigint la pupa que xumava esporuguit. Davant la insistència de la Dona dels Caramels, en Nil va tenir dubtes, li va allargar la pupa amb el seu bracet i, al veure darrera seu un piló de caramels, li va dir que no amb el cap i la va desafiar xumant davant seu. Seguidament, veient que potser n’havia fet un gra massa, la dona va oferir uns quants caramels amb un gran somriure. El meu fill no els va voler, li va dir “tots els caramels pels altres nens, jo només vull la meva pupa”. Vaig asseure’l al cotxet rient i, tot dirigint-nos a la llarga cua del Patge, vaig pensar amb el color de les dents de la Dona dels Caramels: abans d’exigir la pupa a la mainada, que deixi de fumar ella i potser, només així, entendrà que no podem exigir coses als demés si no som els primers en esforçar-nos de valent.

Aquest any, el 2013, ha estat tant dolent que -mira per on- la mala sort continua passejant amb mi de bracet. Fa dos anys que no estreno res. Pesco amb tres canyes reparades, em xirriquen tots els carrets i menys mal que (fent molta feina) em guanyo uns quants esquers. Els pantalons d’anar a pescar ja no paren res: ni el vent ni la pluja i treballo dotze hores diàries dret amb unes bones bambes, cert, però podeu endevinar el color dels mitjons que porto a través dels seus forats. El que no sabreu si no us ho dic, és que la sola està enganxada amb Loctite, hihihihi. Jo també tinc una llarga llista de Reis, i un munt de coses que aquest any SíSí m’agrada complir, però a casa ens vam quedar sense equip de música i fa temps que només ballem amb el so de la TV. Ens agrada molt ballar plegats! Fem discoteca abans d’anar a sopar, al matí,... qualsevol moment és bo per saltar i tenir una excusa per riure i abraçar els nens. Són estones que em fan sentir molt bé, són íntimes, ric moltíssim i no he d’estar pendent de si em veuen la coronilla o em salten les tetes al pòdium, així que vaig decidir que, enlloc de comprar-me uns pantalons i unes bambes noves per mi, cagaria pel Tió un equip de música per gaudir en família. Que content que n’estic! També he decidit continuar pescant amb canyes partides i carrets que fan fressa al recollir, i portar una Tablet d’aquestes per compartir, amb la mala sort que ha arribat defectuosa i no la tindré fins passat Reis!

I ja veig la meva nena, que comença a ser massa llesta, que em recriminarà una despesa en plena Crisi: “papa, sembles burro! No li podies haver demanat la Tablet als Reis i estalviar-te els diners?!”. Hauré de recórrer a l’excusa de les Rebaixes de gener.... Que sí, que el meu problema es soluciona comprant l’aparell avui mateix en una altra botiga, però el noi acaba de començar, és autònom i les passa putes per arribar a fi de mes.  És més fàcil tenir paciència amb la gent quan passes pel mateix, no creus?

I què més us explico d’un any que ha estat una puta merda? Això em passa per moure’m en un ambient que fa pudor de peix... que tot ha de planejar, ni que sigui amb ala-delta, per damunt de la pesca. De la pesca del 2013, No en recordo res. La mala sort m’ha fet companyia gairebé sempre en forma d’averies, canyes partides i hams oberts. He sortit menys de la meitat, he pescat una quarta part, he gaudit poquíssim dels peixos, però he tingut la sort de poder agafar en braços un bon palometó i un llobarrot que feia por pescats, evidentment, pel meu company de barca. Que trist: no recordo cap peix del 2013 pescat per mi.  

També hi ha hagut alguna cosa positiva. Recordo que em vaig posar molt nerviós quan em va convidar a pescar un company del fòrumdepesca. La gent es pensa que, per sortir en revistes de pesca, ja ho tenim tot: viatges, pescar molt, un sou, material gratis,... i un ou, res de tot això. Em van convidar a pescar en un pantà a dues hores de casa meva i em va semblar que em convidaven a la fi del món! Vaig estar dos nits sense dormir, i ell tenia la sensació que el que m’oferia era poc per mi. Sabeu? No vaig pescar res, novament... però d’aquell dia en recordo una cosa molt maca: la seva cara al contestar el telèfon. Li havien ofert una feina, yupiiiii! Vam haver de marxar corrents per firmar el contracte aquella mateixa tarda... sense pescar res, però content pel meu amic.

Em va agradar molt rebre un privat al forumdepesca. Era en Paisano desitjar-me un bon Nadal i millor any nou. M’encanta rebre whatsups d’en Zsac incitant-me a fer un esmorzar a alta mar, les bromes d’en Becader, els petons de l’Anna i la Cristina. Trobo molt a faltar les converses d’en Martí, que va venir un dia a veure’m i va comprovar la intensitat de les abraçades de la nena que acollim. De vegades, quan l’angoixa m’altera els nervis, tanco els ulls i penso que estic a la Duna compartint una jornada de pesca amb qualsevol de vosaltres. Recordo les vostres cares al treure un peix, les vostres rialles, alguna mirada, encara sento les vostres mans encaixant les meves amb el peix encara al salabre, m’agrada quan hi ha confiança i ens fem una abraçada, compartir una ampolla de cava, un pa amb tomàquet, veure els peixos a la sonda i engegar-los a tomar vent perquè ens agrada gaudir d’aquell moment. M’agrada compartir jornades de pesca amb gent que sap que els peixos són el de menys, perquè de peixos no n’hi ha a la vida i, en definitiva, és aquesta la que compartim i ens ha tocat viure.

L’angoixa i l’estrès no em deixen ser feliç, però he viscut uns quants moments feliços, aquest 2013 maleït. No ens agrada parlar d’ídols, perquè sabem que només existeixen al cine o pujats damunt un escenari envoltats de gent, però tots els tenim. Quan vaig començar en el món de la pesca, jo també tenia els meus. Anys després, un em va trucar i vam parlar molta estona per telèfon, em deixa fotos per fer reportatges i no em demana res a canvi, cosa rara en un món tant competitiu. L’altre, va posar el nostre blog a la llista dels seus preferits i sé que fa esforços per llegir-me en català, i això significa molt per mi. M’encanta sorprendre gent senzilla i amable publicant fotos d’ells a les revistes.

Un altre moment feliç va ser tornar a sentir. Feia molt temps que no sentia la imperiosa necessitat d’escriure per mi. Un company pretenia organitzar un curs d’escriptura que, al final, no es va fer per falta de quòrum però a mi em va picar l’esperit. Sé que hi ha alguna cosa més que peixos, allà fora, però també sóc conscient que ara no és el millor moment per tenir l’esperit lliure perquè vivim cohibits. No he perdut mai les idees estranyes, les trames maquiavèl·liques, les ganes d’escriure ni les ànsies de compartir, però el 2013 ha estat un any dur per molta gent, i també per mi. He perdut la il·lusió, la trempera, la gràcia, l’entusiasme. M’he encomanat de la por, la ràbia, la frustració i l’angoixa que vivim en aquesta merda de país. Estic fent tot el possible per posar-hi remei, i volia donar la gràcies a aquell concurs que no es va arribar a fer, per recordar-me que, tard o d’hora, trobaré el meu camí. La professora va fer-se enrere pel simple fet de només ser tres. Deuria pensar que era una pèrdua de temps... Quina llàstima, perquè m’hauria conegut a mi. Tinc moltes ganes d’aprendre, aquesta és la primerapedra, la primera del meu camí.

Bé, ja acabo. M’ha agradat molt que entressis al blog repetidament buscant el meu balanç de l’any. M’has donat l’empenta per posar-m’hi. No volia fer res, ni al blog, ni al forumdepesca, ni al facebook; enlloc. Uns esperen peixos, altres que parli d’amor, uns que els faci riure, d’altres que els posi la pell de gallina... però no m’hi veig en cor.

Arriben els Reis. Després de dos anys de tenir cada cap de setmana una nena acollida a casa nostra, avui no podrà venir. Té quatre regals esperant-la a casa, els nostres somriures i un plat a taula, les nostres abraçades i el llit calent. Estem estrets, tots cinc junts en un mateix llit, però ja m’aixeco jo a mitja nit. Sovint em quedo mirant-la com dorm profundament. En dos anys i mig no s’ha despertat ni una nit, ni s’ha fet mai pipi, vaja, un model de nena, d’aquelles de manual que s’adormen i no emprenyen a ningú. Em sap greu que avui no vingui. M’ha costat set mesos que em fes un petó, un any que volgués dormir amb mi, hem compartit aniversaris, Nadals, Caga Tions i una nit de Reis. M’he posat molt content quan ens han comunicat que avui anirà a esperar els Reis amb el seu pare, que té permís i diuen que últimament es porta força bé.



Estimats Reis Mags,

A casa estem bé. Aquesta tarda, si us hi fixeu, veureu un pare amb tres nens. Segurament fuma, però no té diners per regalar-los res. Veureu que la nena petita encara us mira com si fóssiu els seus angelets, però la vida que li ha tocat viure fa que dubti de vosaltres i de la bondat de la gent.

Sé que tornarà a casa molt aviat, perquè hi ha coses que mai canvien... Nosaltres hi serem, l’ajudarem en tot el que ens sigui possible, només us demanem que feu alguna cosa pels seus germans i per molts altres nens que viuen perduts en cases d’acollida. No cal que els porteu regals, tan sols un xic d’esperança i il·lusió per la vida.

Poseu-hi vosaltres la màgia, nosaltres us ajudarem amb allò que ha perdut la nostra societat: 

La  Força de Voluntat.