diumenge, 17 de novembre de 2013

L'últim gran llop


"...sort que en tenim del teu blog. Fa ens passin tots els mals" 

No tinc els remeis per tots els mals, però després de molt temps, un company del facebook m'ha donat l'empemta i l'energia suficients per desenterrar la destral. No deixeu de lluitar mai!

Va per tu, company. Desitjo que gaudeixis de la lectura. Fins ben aviat. ;-)


L’últim gran llop


Les fuetades eren enèrgiques. Es notava que feia dies -masses- que no havíem sortit a pescar, cap dels dos. Ell acaba de ser papa i acumules moltes tensions, per més que tothom s'entesti a dir que tot és meravellós. En tinc dos, a mi no m'enganyen, amb això. I jo m'he passat dos mesos sense Duna, aquest cop per culpa d'averies i mals entesos amb les nàutiques. Fa molta ràbia saber on, com, quan i amb què pescar grans servioles a spinning, quedar-te sense barca i perdre els dos millors mesos per pescar-les! Per això confio amb en Carles i li deixo tots els meus DUO: perquè vagi fent fotos per tenir contents als japos. Per ells és un gran negoci, per nosaltres un simple joc.

Aquell matí no ens podíem acostar massa a la Muga, perquè les onades trencaven als 3 o 4 m de sonda i era perillós. Sobre els 6m, al company li agrada molt fer servir popers per cridar l'atenció, jo prefereixo els minnows perquè, a l'hora de la veritat, són molt més efectius que els esquers de superfície. Ell posa l'espectacle i l'emoció de veure la picada fallada, jo l'eficiència de no fallar la única picada del dia. De vegades jugo una estona amb algun passejant, també, sobretot quan veus que no hi ha activitat (com gairebé sempre), però quan sentim algun toc, veiem alguna ombra perseguir l'esquer, algun esquitx o simplement perquè sí, sempre acabem posant grans minnows que acaben embarcant la peça del dia. Nosaltres no busquem peixos petits, ho apostem tot a una sola carta, i la guanyadora no sempre està ens mans del destí: la sort cal buscar-la, estar atent i preparat per no cagar-la en el moment precís.

Estava clar que perdíem el temps, malgrat l'escuma de les onades trencava lluny de l'abast dels spinners costers. Aquest fet ens obligava a derivar  una i altra vegada per esbrinar si sota l’escuma s'hi amagava algun llop oportunista, disposat a atacar algun dels nostres esquers. Ja s'havia fet de dia, però la boira ens desorientava i ens confonia. Tot era blanc, només teníem dues referències que ens servien: sentir l'esclat de les ones a la platja i intuir la claror del sol mar endins. Clar que, si no voleu posar-vos romàntics podem, simplement, guiar-nos mirant la pantalla del GPS. Així de senzill.

La platja ens ha donat moltes alegries, aquest estiu. Bé, més que la platja, ens les han donat els centenars de milers de tirs que hi hem estat fent. Un palometó força guapo, molts espets, pocs tallahams, la sorpresa d’un parell de llobarros molt macos i les potents servioles: això sí que fa trempar a un pescador d’espinning! Portàvem uns tres quarts d’hora fent derives davant la desembocadura de la Muga i el neguit i la processó anava per dins.
-Acabem de fer l’hora i marxem. No podem perdre el temps a la platja amb aquest mar de fons.
-Tu manes.
-No, aquí decidim els dos.

El meu company és molt pesat amb la pesca a la platja, sempre té l’esperança de pescar un gran palometó, però sabia que jo tenia raó: són comptats els dies que tenim mar de fons de llevant, i aquelles condicions de mar i vent en calma és el que estem sempre esperant. La pesca a l’escuma és la que més ens agrada als dos, així que no hi ha lloc a discussions. Calia estar atents mar endins per les desitjades “pajareres”, que fa anys que no veiem per enlloc. Em feia il·lusió pescar un bonítol amb minnow per fotografiar-lo i fer-lo sortir al reportatge del proper mes. Havia preparat els equips de pesca amb aquest propòsit però, a la pesca, mai vas prou ben guarnit, ja ho sabeu. 

 Així doncs, amb precaució per l’espessa boira... Gas a la burra direcció als penya-segats del Cap de Creus!

L’escenari estava preciós, les condicions immillorables, però de material anàvem coixos els dos. El pla estava clar: palometó a l’alba i bonítols la resta del dia... així que jo vaig prescindir de la canya ligth i ell dels vinils amb l’ham muntat a la cua. Greus errors.

El sol escalfava i la boira es desfeia per moments. Amb l’esperança de divisar ocells voletejant prop de l’aigua, forçàvem la vista escrutant fins l’horitzó, però les ones esclataven a la roca cridant-nos amb devoció. L’escuma era intensa, l’esclat de les ones poderós, les ganes d’escrutar-les enormes, així que no va caldre dir res: les nostres mirades ho deien tot. Poques coses m’agraden més que estar pendent de les ones, les derives i els vaivens mentre intento afinar al màxim cada tir buscant la picada d’algun peixot: sards a peu de roca, oblades i llops oportunistes emparats per la confusió de les escumes. El perill i la por de veure enormes ones que s’alcen davant teu t’activen els sentits i les emocions, intuir on s’amaga el peix, aguantar l’equilibri mentre controles el timó amb el genoll, realitzar un tir perfecte, tancar el pick-up i sentir alguna bestiola que t’estira fort és la nostra festa de l’escuma, la raó de la nostra existència quan som a bord de la Duna, l’acte que culmina tots els desitjos i frustracions del pescador, un orgasme de sensacions.

-Ajuda’m!, que aquest sard és de debò!- etzibo amb la por de perdre la primera captura del dia.
-Amb aquest no cal inserir hams a la cua... – contesta en Carles observant com l’ham del cap plomat li travessa el llavi superior.
-Un a zero... a veure si t’espaviles! – dic amb to burleta i conscient que aquelles paraules me les empassaré amb ham i tot.
-Picada! Merda... perduda! Avui em sabrà greu no dur els vinils amb l’ham a la cua...
-Tant greu com a mi no haver dut la Xzoga! Deixem-nos de laments, que avui toca treballar de debò.

Vam estar gratant moltes, moltes pedres sense ni toc. Semblava mentida que no hi hagués vida en un entorn tant preciós. La foto del bonítol em rondava pel cap insistentment. Mentre observava de reüll la meva estimada lesath, que m’implorava que la maltractés una estona i la fes patir de valent, vaig proposar de deixar respirar la zona i dirigir-nos directament a Sa Rata, l’últim vestigi del Cap de Creus, amb l’esperança d’haver-nos de parar atrets per una munió de bonítols assedegats de sardineta de la mida dels nostres jigs.

Navegant a través de les enormes ones de llevant, vaig poder prémer gas a fons sense témer de ser escopit com un pinyol d’oliva, així que, dret al timó, vaig dir al company que estigués pendent de les aus i els peixos, que jo ja tenia prou feina amb les ones. Són moments que m’omplen, que m’injecten adrenalina i llibertat per les venes i tots els porus de la meva pell. M’encanta tastar la salabror de la llagrimeta que em cau pel rostre, respirar amb dificultats el vent que m’esclafa la cara, sentir la potència dels cavalls que t’impulsen per damunt les ones, sentint-te com un Mad Max pilotant sol enmig d’un desert per descobrir.

De pajareres, ni una. Cap esquitx. La sonda ben avorrida, i l’escuma continuava imnotitzar-nos com el cant de sirenes al poderós Ulisses. Costa molt pescar res a la Massa d’Oros, però l’escuma intensa, la fe i la confiança en un mateix van fer que em sortís un tir perfecte. Compto tres i nyeeeeec! Alguna força descomunal sacseja la puntera de la meva canya com si fos de xiclet! Clavo enèrgicament, dono dues voltes al pom de combat amb la il·lusió d’un nen petit però me n’adono, immediatament, que alguna cosa no va bé. Em quedaré per sempre amb el dubte de què era, i per una bona estona amb cara de tonto, però què hi farem! La pesca és així... Crec que ja en tinc prou de vinils, amb un bon minnow l’hauria posat en sec. Trec la capsa dels DUO, s’han acabat les mitges tintes, ja no vull un bonítol per el reportatge de desembre, vull l’últim gran llop del Cap de Creus.

-Recordes on vaig fer el meu primer llobarro? Anem. Les condicions són perfectes. Ja saps què has de fer.




Costava molt mantenir la Duna estable. Per moments sentia que ens posàvem a la gola del llop, l’adrenalina es disparava i una gota de suor freda em va posar la pell de gallina. Un error de càlcul i acabaríem estampats com una calcomania de Tom y Jerry. Amb una mà al timó i l’altra al gas dominava la situació, però amb prou feines tenia temps d’agafar la canya i realitzar un tir en condicions.

-Aquesta corrent que fa és preciosa –deia en Carles sense deixar d’observar el seu passejant ni un segon.
- Si, però les ones trenquen massa a prop. No pesco còmode i aquí ens hi juguem alguna cosa més que la portada d’un reportatge d’excepció. Aniré a l’altra banda, així la deriva ens permetrà pescar als dos.





No calia pescar a l’escuma, només endevinar en quin d’aquells escalons ens esperava el llop. Al tercer tir amb el Reallis Pensil, alguna cosa que brillava es va decidir a mossegar aquell passejant sense contemplacions. L’agressivitat de la oblada va fer que em divertís una mica, obrís la càmera per fer-li una foto pel facebook i m’acabés convencent que, amb aquell panorama de pel·lícula i oblades rondant pel lloc, algun llobarro enorme estaria esperant el nostre DUO.


Sense temps d’agafar la canya, vaig haver d’afanyar-me a agafar el salabret.

-Mira, mira, miraaaa!  Picada! És un llobarro! I enorme! Corre, no t’encantis, que fot cops de cap i porta l’esquer per fora! 

I no vaig tenir temps de res més. Amb el salabre als dits, els ulls i la boca ben oberts i el cor bategant-me a cent, no podia apartar la mirada dels remolins que provocava el llop amb els seus cops de cap per intentar alliberar-se d’allò que l’oprimia. Amb el fre tancat i la canya al límit, vaig entendre que el Carles no li perdonaria ni un metre, ni un segon intent d’alliberar-se del seu destí: sortir imprès a les meves mans per sempre.

-Estàs a punt?
-Tu manes, la barca està bé. Estic pendent de tu en tot moment.
-Doncs anem per feina, que aquest té ganes de tornar a l’escletxa d’on ha sortit! Te l’apropo... posa la malla per sota... així... molt bé! Ja el tenim!

I entre abraçades i crits, vaig fer-li unes quantes fotografies per ell.

-Aquest te’l robo. No saps la il·lusió que m’ha fet portar-te a la casa del llop i que l’hagis fet!
-Tenia claríssim que el pròxim llobarro que féssim a la Duna seria per tu. És teu.
-Moltes gràcies! Poca gent ho faria... la meva nena fliparà, t’ho asseguro.
-Només he tingut la sort que m’hagi mossegat a mi, però el que has fet amb la barca, això sí que no ho fa ningú. El mèrit és més teu que meu, segur.
- Va, deixem-nos de xerrameca. Agafa la càmera, unes pel face i unes per mi.
-Digues Luís.  

- LLooooooooooooooooooooooop!

     





4 comentaris:

jacint codina ha dit...

Felicitats Raül, he pogut sentir, sense haber pescat mai un llobarro a spinning, segon a segon, com si fós allà a sobre la duna amb vosaltres la sensació d'una bestiola així. Algún dia, mentre jo ho torni a intentar, recordaré les teves paraules, que son les que ens donen confiança als demés per no desistir en l'intent i estic segur que no se m'escaparà! Gràcies de nou company!

Nicola Zingarelli ha dit...

Muy buenas Raul, lo intento leer en Catalán y me entero de la mitad, pongo el traductor en Español y ya no me entero de na'... Peor por lo poco que he podido cuadrar es muy bonito ;-)

Raül Ortiz Tudela ha dit...

Lo es, NIcola, lo es.

Hacía tiempo que no tenía ganas de soltarme con algún relato de pesca... ya sabes, dejé de luchar contra los molinos y Quijote se convirtió en Sancho Panza: servir a las revistas sin preguntar porqué.

Me convertí en todo aquello que odiaba, me prostituí por unos cuantos señuelos gratis. Queda poco, creo. Ya sabes como andan las editoriales...
ahora que he aprendido a ser un buen profesional, vuelvo a tener la esperanza de que pronto podré hacer lo que me llena en realidad:

hacer cosas bonitas, hablen o no, de peces.


Nicola Zingarelli ha dit...

Querido Quijote, los que se prostituyen lo hacen por dinero, pero unos cuantos señuelos no justificarían el esfuerzo de ir en contra de tus proprios principios. Se prostituye quien vende su alma o su cuerpo, o los dos, a alguien al que no quiere, ni le gusta, ni respeta.

Tu escribes porque te gusta, escribes sobre Duo porque te gustan los señuelos y porque seguramente te apasiona la marca y te llevas bien con ellos. Les echas un cable y ellos a ti, un trueque no tiene porque ser considerado prostitución ni mucho menos.

Escribir sobre lo que te gusta y sobre algo que pueda llegar también a gustar e interesar a los demás pueden convivir perfectamente, siempre que lo hagas de corazón :-) Una abraçada