Quaderns d'estiu

U

Treure la Duna de l’aigua ha estat, sense cap mena de dubte, la decisió més encertada i intel·ligent que  he pres mai. Ara, no he de mirar el rellotge per res, ni passejar amunt i avall material de pesca com si fos un burro de càrrega.  M’estalvio totes les bronques de la dona, la gasolina, aixecar-me a hores intempestives, la pudor de peix... però, al mateix temps que la barca,  he aparcat en un llarg parèntesi el silenci, la tranquil·litat, les ànsies d’aventura, l’antídot a l’estrès  i la pau que hom sent perdut al mig del mar pescant somnis... Ben mirat, no estaria gens malament temptar la sort del divorci a canvi d’un xic d’esbargiment!

Ara mateix, lo únic que em fa patir, és que el nen no es quedi sense protecció solar al pito, que la nena no s’estampi contra les roques i es trenqui les dents, aprendre a respirar sense que es noti que amago el ventre, ajupir-me per no mostrar la putacoronilla i evitar, de totes- totes, que la gravetat faci de les seves amb les meves tetes de gelatina. Res més. Res?

-Ai perdoni... excuse me! Ehem... el nen, que és un bèstia... Sorry, no passarà més.

-Puta, Putaaa. A puta, papa, a puta!

-NOOO!, nen, macu... no es diu puta –intento fer-li entendre amb un to de veu natural i comprensible. -Es diu pilota, pilooota.

-Puta. A puta!- respon el nen monosil·làbicament.

-Que nooo... ai quina gràcia, el meu rinxol d’or! (va nanu, esforça’t que sembles tonto, que la de les tetes maques em mira, fes-me quedar bé per un cop a la vida!). P-I-L-O-T-A. Pilota. UNNNA PILOOOTA!

-UNNNA puta.

-Hòstia noi... mira que et costa... és que té dos anyets, angelet –li dic a la noia que fa amb la mà com si no hagués passat res. Però insisteixo.  - Ah, i demana perdó a la senyoreta. P-E-R-D-Ó i P-I-L-O-T-A. Vinga, Tetu, que pots fer-ho... – i el nanu, amb una cara d’angelet que t’hi cagues, li deixa anar a la tia que està  més bona de la platja:

- Perdó pel cop de pilota, puta.

- Hahahaha! Molt ben dit, germanet! Això et passa per mirar les tetes de les altres dones, papa! Només pots mirar la mama, i a mi, que sóc la teva novia – em diu la meva filla de cinc anys, cridant, des de l’altra punta de la cala.

La meva dona, i tota la platja, encara riuen. I jo, encara em vull fondre!

Vaja, fins i tot aquella noia tant guapa ha deixat de llegir i em mira perplexa, sense donar crèdit a allò que la meva nena ha dit. Sóc la riota de totes les mames de la platja i m’he convertit en el putxinel·li de tots els seus marits. No puc més, em sembla que aquest seria un bon moment per desaparèixer! Comencem bé la tarda...me’n vaig a l’aigua, a veure si veig algun peix i em distreu!

Està calenta, l’aigua, per ser mes de juny. Em fa pànic mullar-me les pilotes, com sempre passa, però molt pitjor és el ventre i la ronyonada. Per entrar a l’aigua, només hi ha dues coses que em fan ser decidit: una tia en pilotes esperant-me o unes ulleres per veure peixos sota l’aigua i, com que de les primeres mai n’he tingut, no em va quedar més remei que comprar-me unes ulleres i un tub. A veure si recordo tot el que havia après abans de tenir fills... quins temps, aquells! Qui t’ha vist i qui et veu, eh?!

A veure... ah, sí! No deixis d’escopir els vidres i refregar la saliva amb el dit com si mullessis un clítoris, o no veuràs tres en un burro quan la pantalla s’enteli. Ara el tub, respirar per la boca...

Mmmm... no sabia que els conills nedaven amb tanta gràcia, ni recordava uns pits tant ferms, llàstima que l’aigua freda no li fa miracles a la cara, a aquesta sirena. Ep! Mira! Una daurada! I una altra! No, no m’he trobat les bombolletes de l’anunci del Freixenet, sinó dues daurades que, desconfiades, neden sense treure’m l’ull del damunt. Es mouen a un pam del terra, dubtant si buscar menjar o controlar-me... Al menor gest brusc, s’esfumen segur!  I sards, mira! Tres sards de bona mida; el gros passa del mig quilo, aproximadament. Aquests són menys esquerps i el més petit s’apropa a mi, tant, que podria tocar-lo amb els dits!

Ja em trobo més bé; gairebé he oblidat la mala jugada del meu dimoni a la platja i, quan la tenebra del record se’m torna a fer present, veig un núvol de sorra a uns deu metres de mi. No falla: rogers! N’hi ha dos, de molt bona mida, que graten el sorral amb els seus bigotis buscant alguna cosa per fer l’aperitiu. I, de sobte, em sorprenen quatre peixarros passant per davant els meus nassos: no podien faltar les llisses a la meva escapadeta, nedant entre aigües com si fossin taurons de fireta. I així, ben distret, arribo a les boies que limiten la zona banyista, però que no em limiten a mi: no vull anar-me’n sense veure al rei de l’escuma. Vorejo els límits dels domingueros,  fixant-me com les cadenes que subjecten les boies esgarrapen el terra, atraient a  infinitat de peixos que busquen aliment: petits sards, saupes, doradelles,... tots barrejats, sense ser convidats al festí. Arribo a les pedres, i observo molt atentament. És un espectacle contemplar els peixos vius! I, finalment, apareix el rei.

Ràpid, majestuós (d’un quilo dos-cents grams li calculo) es mou amb una agilitat, sinuositat i elegància que et fa posar la pell de gallina. Notes com et cau la bava, malgrat quedi emmagatzemada dins un tub que comença a obstruir l’aire que respires. La salabror de l’aigua comença a irritar-te la gola i a entumir-te els pulmons de salnitre, però no pots parar de mirar aquella bellesa. Ara no és hora d’acovardir-se: ha arribat l’hora d’aguantar la mirada al rei. Et mira, et desafia, no para quiet. Sap mantenir la distància perquè ha vist caure molts amics davant seu; no hi ha pogut fer res, però n’ha après. Sap que vaig nu, que no porto fusell, però no se’n refia. Segurament, aquest llobarro arribarà a ser vell. Llavors sí, el desafiaré. Em mira per última vegada, com si m’agafés la matrícula, i desapareix. Ens tornarem a veure les cares, algun dia. Ara, no pot ser.

He perdut la noció del temps. Per uns moments m’he oblidat de tot, de tothom, ja no sé  on sóc, si hi ha algú que m’espera... Clar que sí! Nedo uns quants metres i, al tenir la platja altra cop a la vista, veig el trio de casa meva com desesperen buscant al seu pare entre la gent.

-Aquí! Sóc aquí! -els indico aixecant els braços.

-El papa! Allà! El papa! –criden, excitadíssims. Estan contents, salten i criden. Miro per últim cop els peixos que em ronden i els dic adéu, que em reclama l’altra vida. Són tres oblades que no s’espanten i em miren amb la confiança que tenen els peixos de segona categoria gastronòmica. Quan més m’apropo, més salten i criden, els nens. Sembla que faci una setmana que no em veuen!, i això em fa molt content. Nedo de pressa, tinc tot un univers per compartir amb ells.

-Què papa, has vist peixos?

-Ui, sí! Daurades, sards, oblades, rogers, llises,..mmm.. ah, sí! I un llobarro que t’hi cagues! – els explico amb una gestualitat un tant exagerada.

-Com et passes... que et penses que els teus fills són imbècils, o què?

-Tu em creus, Alba? Vols venir? Posa’t les ulleres, agafa el tub i prepara’t per entendre perquè el papa estima tant el mar i els peixos. Es viu una altra vida, allà dins!

I la noia del llibre va tornar a deixar de llegir. M’escoltava atentament.

-Papa, papa! Un tauró! Papa, papa, has vist això?! Mira: un banc!, però no un banc de diners o per seure, eh papa, un banc de peixos! Papa, papa...!

-Calma’t, preciosa, i no cridis cada cop que vegis un peix, o marxaran esporuguits. Agafa’m la mà i, quan vegis alguna cosa, la prems  ben fort i l’assenyales amb l’altra, d’acord? – i vam sobrevolar, durant un llarg minut, aquell banc de salpes que van fer les delícies de la meva filla, i les meves també.  

I així, amb la companyia de la meva nena, vaig passar la mitja hora més extraordinària que mai he viscut amb tants anys d’afició. Mentre ella obria els ulls com a plats i veia per primer cop totes aquelles meravelles que li contava moltes nits abans d’anar a dormir, no vaig poder reprimir la sensació de ser Peter Pann per un dia i ensenyar el meu petit món a la  Wendy, una Wendy  que encara no sap que és possible volar sense ser ruixat per la pols màgica de la Campanilla.  Llàstima que creixin! Quan siguem els dos grans i compartim els  problemes de la vida, la convidaré altra cop a veure els peixos amb mi. Si m’agafa de la mà i me la prem amb tanta força i intensitat sabré que, alguna cosa, haurem fet bé.

-Tinc fred, papa – em va dir l’Alba abraçant-me amb devoció. I allà sortia jo, rescatant en braços la meva nena tremolant de fred com si fos en David Hasselhoff, molt més baixet, bastant més calb, més grassonet i molt menys televisiu que ell però  molt feliç, content i satisfet amb mi mateix.

-Ja era hora... que m’has de posar crema a l’esquena amb massatge inclòs, amor meu – m’etziba la meva catx amb més aviat poc romanticisme.

I mentre el menda li posava la cremeta a la senyora, fent-li un massatge de tot a cent, comentava la jugada amb la nena i el nen ens mirava amb la boca oberta, vaig notar que em penjaven les tetes,  marcava tota la xixa i ensenyava la coroneta a la gent. Devia fer una fila horrible, però això només m’importava a mi perquè, de fet, és en moments com aquest -quan sents que la felicitat també engreixa- que aquests quilos de més et queden la mar de bé. 

La noia del llibre ja no llegia, jugava a prop nostre amb la seva filla, sense ulleres de sol i amb un bikini blanc a ratlles marines. Va ser un petit moment de no res, un instant que potser només a mi em va donar la sensació de ser intens, una fuetada de passió reprimida. Sentir els seus ulls verds clavats a la meva mirada va ser com tornar a respirar després d’una llarga apnea, com si de sobte una princesa em besés i em despertés d’un llarg encanteri, com si de sobte alguna cosa bona tornés a brotar dins meu.

Feia una calor terrible, però no vaig poder evitar sentir un calfred.