Adéu, amor, adéu

Feia temps que m’ho ensumava, que m’ho veia venir. Aquella última setmana se’m va fer eterna: sabia el dia i l’hora de la desgràcia, el que no podia ni imaginar-me és com pot arribar un home a patir tant per dins. Durant molts dies, em va costar moltíssim dormir i en prou feines menjava. Tot el que m’empassava, per distreure la panxa i calmar el meu neguit, doncs mira... què vols que et digui... em costava un ou de pair. Els minuts semblava que no passaven. Si hagués pogut, m’hauria venut l’ànima per poder congelar el temps, però no va poder ser.  Si noi... finalment, va arribar el puto dissabte... i jo em volia morir.

Molts de vosaltres no podeu entendre el que us intento dir, ho comprenc. Fins i tot a mi m’està costant un colló expressar el que m’ha passat per dins. A veure... com us ho diria... Recordes el dia que et va deixar la xicota? T’han posat mai les banyes? Doncs així em sentia jo, aquells dies, però el més greu del cas és que jo sabia el lloc i l’hora de la seva cita. Dissabte a les 15:00h, aquesta era la cita del meu turment, el dia assenyalat en vermell que em creava tant neguit, l’hora que no em deixava dormir a les nits. El dissabte al migdia alguna cosa bona s’acabava per mi, qui sap si per sempre més. 

Una setmana després, encara hi penso constantment...

Per mi, els millors moments que hem compartit eren quan navegàvem sols, proa a vent, amb el motor empenyent amb tanta força i passió que semblàvem dos adolescents. M’agradava parar el motor una milla abans d’entrar a port,  restant els dos en silenci uns minuts: mirar-la atentament, fer-li alguna carícia, escoltar el seu somriure, un últim petonet. Ho solia fer una mica lluny de les mirades del demès, pel que poguessin dir... i llavors, quan li havia dit tot allò que ella esperava sentir, li fotia fort al gas i navegàvem dolçament ballant les ones com qui acaricia els rínxols de la seva filla.

Quan entràvem a port, semblàvem una parella més, però els dos sabem que lo nostre va molt més enllà d’un simple pacte de convivència: ens estimem amb bogeria, i per això se’m fa tant difícil acabar aquest text. Necessito donar-hi més voltes, tantes com hem fet junts a mar obert.

Quedaven 4 dies sencers i poques hores per arribar al nostre últim adéu. 

He intentat pensar només amb les coses bones que hem compartit però, de sobte, una descàrrega de ràbia i menyspreu m’electrocutava la ronyonada i l’estómac, desvetllant-me a mitja nit. Em venien en ment les nostres converses, els somriures, els nostres balls davant les albes i les nostres carícies enmig les garbinades, però el sol fet de pensar que tot allò ho podria compartir amb un altre... em feia embogir de ràbia, em moria d’enveja, de gelos. Així vaig anar passant els dies: amb la puta data gravada als  meus intestins, amb les papallones -que temps abans m’havien fet pessigolles a l’estómac- fotent-me cosses als collons contínuament, torturant-me, fent-me patir cruelment.

A altes hores de la matinada, quan el dia ja clarejava i repapiejava entre somnis mig inconscients, em quedava adormit i era llavors, just quan el meu cos descansava, quan venia el pitjor dels moments. El despertador sonava, i abans no hi havia posat el dit al damunt, l’inconscient ja em traïa i em mostrava -com una fuetada en carn viva- la seva imatge ballant amb un altre. Llavors m’encenia, i quan més m’encegava la ràbia, pitjor era el que m’ensenyava la meva perversa ment: els seus petons, les seves carícies, la seva llengua passejant damunt la pell d’un altre. 

Queden 3 dies, tres dies insuportables.

A hores d’ara, estimat lector, ja deus començar a entendre com em sento aquests dies, no? 

-Sí! Et fa mal la panxa, i el cor.

-El cor no et fa mal, només és una bomba hidràulica. Saps perfectament com em sento. Tots hem patit un desengany amorós. Cadascú de nosaltres ha tingut atacs de banyes, però això de saber el lloc i l’hora ho trobo grotesc, horrorós. Et sents com quan electrocuten en Rambo per treure-li informació cada cop que sona el despertador, entomes els cops de puny que et dóna la broca de cada segon com si fossis el puto Rocky Balboa davant l’Ivan Drago al quinzè assalt. Estàs abatut, t'arrossegues pel carrer com un estaquirot, però encara no ets mort. Saber el dia i l’hora que et cardaran el salt és com viure al corredor de la mort, però no és just, sentir això. Tu no has comès cap crim, simplement t’has enamorat i no ets correspost. A tots ens ha passat  això i -que jo sàpiga- mai ningú s’ha mort, malgrat a més d’un (com a mi) li ha anat de ben poc.

Dissabte a les 15:00h tenia una cita a la rampa d’Empuriabrava. L’estiu passat ja em vaig quedar sense Duna per la mateixa raó: poder pagar l’IVA de totes les factures que no em paguen i això, amics meus, és com si l’amor de la meva vida em posés les banyes i, a sobre, és el cornut qui paga el sopar dels dos.

 Sento molta ràbia!

A tots aquells a qui la crisi els afecta d’una manera o altra rebeu, de part meva, una forta abraçada. Ens veurem a la platja, fent castells de sorra, com un dominguero més. Ja em va bé desconectar d'articles i de pesca, comença a ser hora d'escriure coses que m'agradin a mi. 

Els nens comencen, com jo, els seus quaderns de vacances.

Us desitjo molta sort, pescadors, i un bon estiu.