Em tremolaven les mans.

Per un moment,

vaig pensar amb la nostra primera vegada,

amb tants cops com l’havia somiada,

amb tant com la vaig arribar a desitjar.

El que m’ha fet sentir ella,

no ho ha aconseguit mai cap altra,

i mira que n’han arribat a passar

per les meves mans...

No tinc cap dubte de què puc oferir-li,

l'he trobat molt a faltar, però 

a part de mirar-la i repassar-la una i altra vegada,

després de tant temps sense sentir el seu tacte,

vaig tenir certs dubtes de com l’havia de tractar.

L’havia estimat tant!

que em fa por no saber estar a l’alçada,

no saber-li tornar tota la passió que m’ha regalat.

Poques vegades

la vida ens dóna una segona oportunitat.

Espero saber aprofitar-la!

Ni la foto ni el poema estan ben treballats, però què voleu que us digui... les coses surten com surten, i per bones les dono si són naturals

Moltes gràcies, Carles. Entenc que, per tu, arreglar canyes és el mateix que per mi deixar-me anar davant el teclat. Poques persones aconsegueixen fer d’una afició un art, i tu n’ets una. Segurament ni ho recordaràs, però treballes amb la meva cosina i, un dia de fa un parell o tres anys, et vas referir a mi dient que jo era el poeta a qui li agradava pescar.

Per mi ets -i seràs sempre- el meu veí de les mans de plata, l’home que m’ha fet recuperar tot allò que donava per abandonat, qui m’ha donat esperança i il·lusions renovades, qui ha donat vida a totes les canyes que he maltractat.

No sabia com donar-te les gràcies. Ahir vaig escriure això d’una tirada sense pensar i, com que l’Anna sempre em diu que se’m pot llegir cantant,  he convertit les frases en versos i així lligo lo de la pesca, el poeta i l’art que tens entre mans.