Emergències vitals

  

Feia temps –segurament massa- que no jeia al cotxe a altes hores de la matinada tan ben acompanyat. Moltes coses havien canviat, d’ençà de la última rebolcada intentant evitar el fre de mà: la meva edat, el cotxe, el color de la manta,  l’acompanyant. Tot era nou per mi, i per ella, clar. Tres anys junts i aquella situació no l’havíem compartit mai, ni la sensació de sentir-nos tant sols i abandonats, malgrat ser al cor de la ciutat.

Normalment, escollíem llocs molt més amagats, amb la meva parella. Indrets on, a vegades, ens costava entrar amb el cotxe de la seva mare. Sortir-ne, també costava, però val a dir que maniobrava molt més relaxat,  sense aquella pressió als pantalons que s'anava purgant cada cop que intentava desembragar. Sovint, quan més urgència tenies, més amagatalls trobaves ocupats i apa!, tocava canviar l’espai on grapejar-nos, prometre’ns amor etern, i tornar-nos a refregar. Vam estar molts anys tontejant amb la meva parella, abans no vam arribar a tocar pèl ni humitat. Pobra nena. Deu estar patint, ara, compartint la mateixa angoixa que m’oprimeix el pit, les mateixes ganes de tornar a casa i oblidar-nos de tot aquest embolic.

M’agrada anar de víctima -ho reconec- però ja no hi sé estar, estirat al cantó del volant. Almenys, amb la furgoneta de la sogra, ens podíem estirar, abraçar-nos, adormir-nos fins que el sol ens fes despertar. Estàvem ben enamorats,  encara l’estimo. Sí, l’estimo amb bogeria, malgrat no sigui ella, la que ara dorm al meu costat. Ens anem fent grans i les coses canvien. La vida ens depara sorpreses que no podem deixar passar, temptacions que no sabem com avortar, emergències que no sabem com afrontar i, en totes aquestes situacions que ens desborden, ens hi solem llançar de cap, sense pensar, activant el nostre instint de supervivència, aferrant-nos al nostre egoisme més profà , justificant les nostres desventures repetint-nos -una i altra vegada- que aquestes són les úniques coses que ens endurem al més enllà. Les persones som així de simples: justifiquem lo injustificable, perdonem lo imperdonable perquè sabem –i volem- estimar i ser estimats.

No puc evitar pensar que, amb la dona, no hem estrenat el cotxe familiar. Observo el seient del darrera i confirmo mentalment que és impossible fer-hi res  amb les dues cadiretes i, al davant igualment, si em costa fer-hi un cop de cap. Ara, la que dorm, és la meva acompanyant. Està preciosa, l’estimo tant! Li acaricio els cabells, pentinant-la, com li agrada a la meva dona. Penso amb ella, amb tantes i tantes nits que s’ha adormit als meus braços, pentinant-la de la mateixa manera. Veus com tanca els ulls, com esbossa un somriure cada cop que els meus dits li aparten una i altra vegada els cabells de la cara, pentinant-la com si fos la nina de la seva infància. Sempre em diu que se sent tant segura i protegida, tant desitjada i estimada que ara me’n faig creus de no poder haver fet res per evitar estar als braços d’una altra.

Fa quatre dies només l’estimava a ella, ara reparteixo el meu cor en quatre. Ens adormíem despullats al cotxe, i ara porto posat el pijama.  Parlàvem tant que ens faltava l’aire, i ara és al petitó a qui li fa falta. Fa una anys observàvem els llums de la ciutat des de la llunyania, i cada cop que un s'encenia o s'apagava, ens fèiem promeses de maduresa inacabada, ara és el rètol lluminós d’URGÈNCIES el que il·lumina la cara d’àngel de l’Alba, qui pentino ara. No he vist una cosa tant preciosa, no he estimat tant com estimo ara, mai m’han fet tant mal les llàgrimes dels altres.

-Es morirà, en Nil, papa?

-Vine aqui. Abraça’m. No pateixis per res, Alba, la mama sabrà cuidar-lo. Dorm una miqueta. Quan et despertis, tornarem a ser a casa.