Nines de blat de moro

  Està tota estranya, la pubilla de cal Patró. No sé què li passa: d’ençà que l’han internada a l’escola de pago,  no sembla la mateixa. Ens mira a tots amb aires de grandesa, com son pare, que troba que a l’escola del poble no s’hi aprèn res de bo. Volen que estudiï lletra, que compti fortunes més enllà dels deu dits, que sàpiga on és França, Espanya i què duen de les Amèriques , els nostres colons. Pretenen que la meva amiga es faci gran de cop, que sigui algú important a les  nostres contrades, educada, refinada com sa mare... és a dir, idiota del tot.

Prou que li dic que està cada dia més rara, que a mi, el que m’agrada, és anar a empaitar rates, banyar-me a la bassa, observar com els núvols passen i amagar a la mare la pastilla de sabó. Ella viu en un altre món. No entén que les meves angoixes no van més enllà d' ajudar l’avi a portar l’hort, la iaia a conduir gallines, al pare a munyir vaques i a la mare donar-li disgustos i preocupacions, però això d’avui ja passa de mida. Li he de parar els peus, a aquesta creguda. Vaig a dir-li que no em busqui per jugar a nines! Què s’ha cregut aquesta bleda...a mi no se’m tracta com un ninot!!

I d’aquesta manera, caminant de pressa i encès com un pebrot, vaig anar a la masia dels senyors Voltors a dir-li a la creguda de la seva pubilla que me’n vaig al riu a pescar truites, que ningú em fa jugar a nines, que, que, que... i a princeses tampoc! Mare meva... aquesta nena està ben grillada, ja ho dic jo. Què hi fa, vestida com si hagués de fer altra cop la primera comunió?!

-Però es pot saber de què va, tot això? –li etzibo de bones a primeres.

-Tu calla, i vine – respon secament i altiva, dirigint-se al camp de blat de moro.

-Recordes quan érem petits i jugàvem a nines? –em pregunta arrancant una panotxa i mirant-me amb els ulls brillants, com qui admira un tresor. – A veure si m’atrapes! - i en menys que el gall de casa es ventila la primera gallina que passa, la pubilla va esfumar-se. Merda! Per què ho fa això? Sap que corre pels camps és una cosa sagrada, que només ho fan les rates i els porcs, que és molt perillós! Au, ja pots empaitar-la, que si el seu masover sospita de la presència de senglars als dominis del seu pare, ens acabaran matant als dos.

Era impossible veure més enllà de tres passes, amb el blat de moro madur aixecant-se  uns  dos metres d’alçada. Era com estar al bell mig d’una immensa gentada, però amb un silenci sepulcral que t’ofegava. El més sensat era estar-se quiet, escoltar la fressa que feia la donzella i intentar seguir la direcció dels seus somriures i passes maldestres. Anava camp a través obrint-me pas amb els braços descoberts, amb molt de compte de no tallar-me amb les fulles verdes del blat de moro, que semblen ganivets. És evident que la terratinent mai ha hagut de fer de pagès: sabria que, per moure’s dins els laberints de blat, s’ha d’anar sempre amb camisa de màniga llarga  i no amb vestidets, perquè les fulles causen uns talls finíssims que s’infecten irremediablement quan femem els horts o donem de menjar als porquets.  Aquesta mossa prendrà mal, i si son pare me’n fa responsable, és ben capaç de fer-me apallissar pels seus mossos! Està feta una pagesa de merda, aquesta nena... Quan l’enxampi, procuraré donar-li una bona lliçó!

Estava molt enrabiat, desorientat i confós. Tenia ganes de trobar-la per acabar amb aquella bogeria d’una vegada per totes. No vaig tardar massa a trobar-ne el rastre: només una idiota creuaria el camp a través aixafant-ho tot, així que, a poc a poc, vaig anar seguint aquell passadís de blats esquinçats i torts fins arribar al que semblava una petita clariana arrasada pels porcs.

Em vaig acollonir al veure-la al terra, despentinada i ben ensangrentada,  plena de talls a la cara, braços i cames.

-Verge Santa! – vaig exclamar mentre queia de genolls davant seu i la recollia en braços. –Ei! Digues alguna cosa! Reacciona! – cridava amb els ulls injectats de por.

- Ets un tonto... – em va dir amb veu dolça, obrint els ulls de cop i volta i rient com una boja – però m’agrades molt.

-Doncs a mi no m’agraden gens, els teus jocs!

-Shhh, silenci –murmura segellant els meus llavis amb el seu dit manipulador. –Recordes com pentinàvem les nines de blat de moro? –pregunta acariciant els filaments de la panotxa i mossegant-se el llavi inferior. – Doncs he descobert un altre joc. Jugues? Vaaa, sigues bon minyó. Vols jugar amb mi? Vingaaa... – anava repetint amb un encant que em tallava la respiració.

Ara sí que em volia fondre! No entenia res. Per primera vegada, en els tretze anys que feia que ens coneixíem, la Claudia em va fer por. Els ulls li lluïen tant que semblava que els tingués de vidre, clavats en els meus llavis carnosos i humitejant els seus com qui desitja una tempesta de mes d’agost.

- No marxis. Queda’t. Et mostraré aquest nou joc.

Estava preciosa, la senyoreta Clàudia, abandonada als meus braços enmig d’un camp que semblava conreat només pels dos. Havia convertit aquella hectàrea en la nostra cambra, la xafada dels porcs en un jaç fet amb molta traça i el blat que ens rodejava en un mur que franquejava el seu niu d’amor. Estava perdut; em vaig veure mort: el ninot amb qui pretenia jugar, era jo! Em mirava amb tendresa però amb un xic de ràbia, amb un odi carregat d’amor, com quan vols una cosa tan si com no. Deu ser la mirada que li etzibo quan em parla de la xocolata, la mirada que posaríem tots al sentir la olor d’aquella xocolata desfeta, com quan se’ns fa la boca aigua al sentir la seva escalfor. La Clàudia em mirava com si jo fos una tassa de xocolata calenta, que la toques, la tens a la mà però la ceràmica t’impedeix gaudir del seu tacte i sabor. Només pots mirar-la, olorar-la, desitjar-la amb passió. En ma vida he vist una onça de xocolata, però ara entenc què se sent quan la proves per primera vegada. No sé si estic preparat per experimentar un plaer tant carnós. Ara entenc de què ens parla el mossèn cada diumenge, què resa el Pare Nostre per lliurar-nos de la temptació i perquè un dels deu manaments parla de la luxuria, un dels set pecats capitals absent en el vocabulari d'un noiot com jo.

 Vols fugir però no pots, tanques els ulls però hi veus del tot, no vols tocar però et toca, no escoltes però sents la seva respiració, deixes de respirar però t’ofega la seva olor. No pots, però en vols.     

Tremolava com una fulla de tardor. No sabia què fer -ni dir- així que em vaig limitar a mirar-la amb una barreja de por i escarni mentre sentia els seus dits acariciant-me la  cara, el clatell, el pit i els braços. La pell em va quedar com la d’una gallina desplomada, em vaig sentir nu, indefens, atemorit al veure com amb l’altra mà s’acariciava els pits. Els mugrons li van quedar ferms, com la gossa quan cadella i amamanta la seva camada. Em pregunto si en farà sortir llet, ella també, però no les muny com faig jo amb les vaques, ni les palpa per saber si van altes. Simplement les acaricia, les prem, en gaudeix. No sabia que els pits d’una femella donaven plaer. Em mira, sospira, gemega. Es posa un dit a la boca, el xupa, el llepa, me l’ofereix. Quin fàstic! Somriu, es diverteix. Es posa la mà al mig de les cuixes i prem fort per sobre el vestidet. L’arremanga suaument i es busca les bragues, que són ben molles d’un suc que no sé d’on prové. Mai havia imaginat una cosa així, mai havia pensat que la mateixa persona pogués canviar tant en tants breus moments, com quan hom s’enfada, s’enrabia i perd els papers. Aquesta nena ha perdut el seny!

Quin quadre. Si algú ens descobrís, son pare em faria arrancar la pell. Ajaguts, amb la pubilla de l’home més influent de la comarca  als meus braços, paralitzat per l’acolloniment i ella a la seva... amb vestidet de nena adinerada, amb petits talls per tot arreu, tocant-se les metes, el cul, amb la mirada perduda, gemegant de plaer... i jo sense saber què fer!

-Recordes com fèiem vestidets a les nines? – em deixa anar mentre abaixa la pela de la panotxa  delicadament. – Primer les pentinàvem –continua, acariciant els seus filaments- i llavors les pelàvem a mida, confeccionant els vestidets més adients. Aquesta vegada li deixarem un vestidet més aviat llarguet... així tindrem una referència de on posarem el límit permès.

-Ho sento, però no entenc res...- vaig dir encongint les espatlles.

-Tu calla, tontet, i aprèn. Primer, el que hem de fer, és arrancar-li la cabellera, veus? Llavors humitejar-la tant com puguem... –diu la mossa posant-se la panotxa al fons de la boca, ensalivant-la i passant-li la llengua com qui es menja un caramel.

Em vaig quedar badant, amb la boca més d’un pam oberta i garratibat només d’entreveure on s’anava a ficar la nina de blat de moro, aquella berra. Me’n feia creus! Encara la veig... tocant-se els pits i ficant-se la panotxa just fins a tocar el límit del vestidet... i amb la grana entera! Llavors, entre crit i gemec, s’anava refregant amb un dit allà mateix com qui grata una olla per jugar a botxes, mentre anava fent entrar i sortir la panotxa amb cara d’estar posseïda per algun ésser malvat de l’infern.

-Que no jugues?!

-A què?!, si es pot saber...

-Al que tu vulguis, idiota... Ara mateix, sóc tota teva. Pots fer-me el que et vingui en gust i gana, que cremo tota per dins.

-Mare de Déu! Lucifer!

-Digues-me com vulguis, però no et quedis aquí palplantat, que sembles un espantaocells! Vine, passa-me-la per les tetes,    fica-me-la allà on vulguis: a la boca, pel cul... però ai de tu que m’empastifis els cabells o me la posis a la figa, o t’arrenco els ous aquí  mateix!

- Que et passi el què per on?! Què vols que  et fiqui a la boca? I pel cul! Verge Santa... però què collons t’ensenyen a ciutat, criatura de déu?! Però, què tens?! Això és bruixeria, ara ho veig!  Estàs ben boja!

-Boja jo? Seràs imbècil! El boig és el meu pare, que no para de repetir-me que em penja si no arribo verge al meu casament!

I vaig marxar,  deixant-la allà tirada amb la seva panotxa, morta de ganes que li fes a saber què, clamant al cel i jurant-me a mi mateix que mai, mai, voldria convertir-me en un d’aquells capritxosos terratinents. En aquells moments preferia ser pobre i íntegre, miserable però honest amb mi mateix.

-Càgum déu... si fos ara... qui t’arreplegués! –anava repetint dos anys després, amb els pantalons abaixats i una gallina entre les mans, penetrant-la fins no poder més.