El Show de... 2

Me’n feia creus, cada vegada que recordava els hams doblats. La gent ens mirava des del moll del port estorats, estàvem envoltats de barques que ens fotografiaven i ens animaven a continuar amb l’espectacle fins el final. Ho teníem tot guanyat, els dos adversaris estaven rebentats, al límit de les seves forces. Aquella lluita em quedarà per sempre gravada i, per si de cas l’Alzheimer m’afecta la memòria d’aquí a uns anys, he procurat posar dues d’aquelles fotografies en diferents reportatges de revistes de pesca especialitzades. Les instantànies van ser espectaculars.  

Ho recordo com si fos ara. Encara ric, veient el meu company estirat a la barca, exhaust, i caminant pel port arrossegant-se, rendit a l’adversitat. Va caminar fins el cotxe i, de tornada, va haver de parar dues vegades per recolzar-se a la paret, vermell com un tomàquet i ben suat.  Vaig riure amb ganes, però el meu amic feia pena, la veritat. Semblava malalt, marejat, derrotat per un peix enorme que va lluitar fins l’últim alè per la seva llibertat. Se la va ben guanyar.

D’aquell dia en recordo força coses. Vaig riure com un animal, però la lliçó més important la va aprendre el meu company: “t’havia d’haver deixat la canya” anava repetint una i altra vegada, assegut a terra mirant de recuperar forces a glopades d’aigua. “T’havia d’haver deixat la canya, entre els dos l’haguéssim cansat i, per egoista, ens hem quedat amb un pam de nas”. En Carles tenia raó: si m’hagués deixat una estona la canya, li hauria continuat cansant aquella enorme tonyina mentre ell es recuperava una mica de l’esforç, però l’ego del pescador creix tant que deixa de pensar amb els altres fins el punt d’auto perjudicar-se.  El meu amic va aprendre que compartir una captura és millor que compartir el sabor de la derrota, i jo vaig aprendre a respectar i a admirar la tonyina roja com el que és: un animal amb molta més força i resistència que un home de 90 kg en plena forma.  Això és per replantejar-se algunes coses, com el fet de no enfrontar-s’hi sol, però l’ego del pescador massa sovint nega la raó de l’home, i l’home és l’únic idiota capaç de sortir a mar i enfrontar-se a les seves pròpies pors.

  Tres dies més tard estava enmig del mar, sol, esperant la meva oportunitat.

Era un preciós dia de novembre, amb una visibilitat extraordinària. El mar restava en silenci, negat d’una calma estranya que feia presagiar que alguna cosa grossa havia de passar. La temperatura era molt agradable, el sol m’escalfava la cara, mentre m’observava des del punt més alt. Els dos estàvem radiants i jo més preparat que mai. Estava tens, concentrat, nerviós, mentalitzat. Tots els encontres que havia tingut amb les tonyines havien tingut un resultat desastrós, de l’experiència se n’aprenen moltes coses, així que no em podia permetre més errors. Havia arribat el moment de posar-me a prova, de vèncer les meves pors, i no conec millor manera de superar-se a un mateix, de creuar els propis límits, que fer-ho sol.

 Havia quedat meravellat de la nostra lesath però, honestament, no és una canya per treballar peixos tant grossos i potents, i no ho dic perquè no pugui treure’ls, sinó perquè et destrossa de l’esforç que has de fer. Aquella tonyina marxava lluny perquè no hi havia calat davant el port, i sé que quan tenen fondo, s’acaben posant a la vertical de la barca i no pots pujar-les, a no ser que portis una canya molt potent. Per això va ser una lluita titànica, perquè ell la feia venir una i altra vegada i ella tornava a marxar lluny, fent xiular el carret repetidament. A mar obert no es comporten així, aquests peixos... espero que l’experiència que tinc amb els bonítols em serveixi per controlar el tempo de la lluita i, sobretot, els meus nervis. Porto dos canyes específiques per aquest peix: la lesath amb l’Stella 5000 SW per si surten petites, la Saltiga Dorado i l’Stella 8000 per tota la resta. Els esquers són dos DUO: el surf de 15cm a la lesath que llença millor, i el Saira a la Dorado, un míssil de 17,5cm amb la forma de l’Slim però armat amb 50gr de plom. No he sabut mai com utilitzar-lo, fins i tot, vaig escriure a en Martin dient-li que trobava que els hams eren massa exagerats per un esquer tant prim, però no va ser fins llegir la seva resposta que vaig entendre el seu objectiu: “aquest esquer està dissenyat específicament per els grans monstres marins. El vam idear per la pesca extrema i un dels nostres clients més entusiastes d’aquest model són els de l’Arabia Saudí”.

Que no se’n parli més, doncs!

Les esperes es fan més llargues, quan el premi és un somni per complir. Mai havia sortit a mar a buscar-les, tots els nostres encontres havien estat fortuïts, i tots havien acabat malament: el mosquetó rebentat el dia amb l’Anna, el trenat partit el dia d’en Martí, les poteres obertes la última vegada,... però dels errors se n’aprèn, i de les aus també. El mar semblava un desert, tot era calma, al cel no hi circulava ni un ocell. No sabia on anar, ni què fer. Normalment, em passo el dia rascant pedres, ja sigui a les escumes o a un màxim de trenta metres de fons, on sempre tens alguna cosa a fer. La sonda marcava 70m de fondària i em sentia perdut, al mig de tanta aigua. El terra era pla i llis, sense cap senyal d’activitat per animar-me.  La única cosa que em feia mantenir l’esperança, era parlar amb una dotzena de cormorans que jeien damunt de l’aigua. “Què, esperant, també?”- els preguntava segur d’estar ben situat, doncs observar la natura ens pot donar la clau del que estem buscant.

Quan les aus van boges, mal senyal. Quan les aus esperen a la costa, pot ser que alguna cosa surti, però ni elles saben on serà, però quan esperen a l’aigua en un punt determinat, vol dir que –tard o d’hora, a no gaire distància d’allà- alguna sorpresa ens pot alegrar el dia. La visibilitat era tant bona que qualsevol atac o esquitx a superfície l’hauria detectat a l’instant a uns tres km a la rodona, o dues milles i mitja pels navegants més puritans. No vaig veure res en molta estona, em mantenia a la deriva, bastant a prop dels meus aliats, amb el motor parat i una mica desanimat, fins que vaig sentir un “cuac-cuac” o un “pio pio” o potser va ser “espavila, gilipolles, que estan saltant just on no estàs mirant!” i em vaig posar dret d’un salt.

 No perdis la calma. A mar obert tenen totes les de guanyar. Si encens el motor, estàs perdut: desapareixeran.

Era un petit grup de tonyines no massa actives. Quan trenquen la superfície de l’aigua però van nedant a un ritme constant, és molt difícil fer-les picar. Les tonyines són obsessives: no pararan de perseguir aquell petit banc fins el seu extermini, no veuen res més, però hi senten. Si engegues el motor  intentant perseguir-les, has begut oli. Estar-se el màxim de quiet és la millor opció però, si no s’acosten i no ens queda més remei, podem apropar-nos-hi al ralentí, parant màquines abans de fer el llançament. Així ho vaig fer: em vaig estar quiet tanta estona com el meu cor va poder. Les anava observant com anaven donant voltes a la meva barca, a uns cent metres a la rodona, esquinçant l’aigua mostrant la seva aleta negra i fent lluir el seu llom platejat abans de tornar-se a submergir. No les hi tinc la mida presa, però semblaven més petites que la de la lluita amb en Carles, així que em vaig sentir bastant alleugerit, pensant amb  les poques ganes que tinc de patir. Atenció, que s’acosten. Les veieu? Les sentiu? Venen cap aquí!

Agafo la lesath, que el Surf és més realista i neda molt bé. O no, agafo la Dorado, perquè cada segon que passa les veig més grosses... No, que el Saira s’enfonsa i aquestes mengen a superfície... Vols dir? Què faig?! I tu,  què faries?! Ja ho sé... em diries “calla, imbécil! Calla d’una puta vegada i tira la que sigui!!” Agafo la primera que trobo i tiro. El cor em batega a cent, estic molt tens, el cos em queda rígid però suficientment actiu com per tancar el pick up i fer voltar la maneta. Intento recollir el DUO davant els seus morros, a velocitat alta i constant, com si fos jo el peix i m’estiguessin perseguint una dotzena de tonyines: imagineu-vos el pànic que han de sentir! Però res. Hi torno, aquest cop he de creuar l’esquer pel davant de la seva trajectòria, doncs ja les tinc paral·leles a mi. Necessito un bon tir: distància, precisió, rapidesa. Llanço.... Si! Ha caigut just davant seu! Recullo lentament, així... que el vegin bé.  Aguanto l’esquer als seus morros, flotant, fotent-li dos cops de canell gairebé amb els ulls tancats perquè tinc una por que em cago a sobre, però res! Hòstia, si l’han tocat! L’han vist per força, com pot ser?  Marxen, i no sé si tindré cap més oportunitat així que, emprenyat, llenço la lesath a terra,  agafo el bazoca, desprenc el torpede de l’anella, apunto, obro el pick up, arquejo el cos enrere i Flash!: el trenat groc de 50lb surt disparat com una bala traçadora apuntant directament al bulto de tonyines que ja han passat de llarg.

Diana!

Em sento com el capità Ahab arponejant amb ràbia  la seva Moby-Dick. La por es transforma en ràbia, el neguit amb una força extraordinària, les normes en caos i l’adrenalina en una droga que només es desprèn de la xeringa quan és una tonyina la que està estirant.  Clavada!

Notes com la puntera de la canya fa un estrany. No saps si és una picada o una llambregada, de cop i volta, queda flexionada per una força brutal, i abans no has tingut temps de reaccionar i clavar, veus com el carret dóna més voltes que una baldufa a una velocitat desconcertant. No facis res! No toquis el fre!! Hauries de limitar-te a mirar, escoltar, gaudir del moment... però no pots, perquè pateixes enormes dosis d’estrès. Veus com la bobina es va buidant per moments, t’acolloneixes S’ha polit mitja reserva de fil en menys de deu segons, si continua pedalant tant fort, no em quedarà altra que encendre motor i seguir-la, però just quan intento palpar la clau del contacte amb una mà aguantant la canya amb l’altra, els nervis, la postura, o la poca agilitat que té el meu cos en aquells moments de tanta tensió, fan que arrenqui el clip de seguretat, i així és impossible posa en marxa el motor. Merda! La meva primera tonyina, vaig sol i, a sobre, sense ajuda del motor. Au, espavila, toca’t els ous.... i aguanta, sobretot això: aguanta, minyó!

La primera arrancada d’aquella bèstia s’havia polit més de mitja bobina de trenat, no gosava tocar el fre per por de petar els nusos o la línia, però aquella munió de tonyines no em semblaven tant grans com per no deixar-me cap oportunitat d’assolir el cim més alt que pots escalar pescant. S’ha parat! Ara és la meva.... i sense tocar el fre, vaig començar a bombejar la canya i a recollir fil com un desesperat. La sensació va ser d’arrossegar un pescador ofegat, només sentia un pes molt gran, però un pes mort, rendit, sense ganes de lluitar. Quina merda... vaig pensar, si això fos un bonítol, ara tornaria a tiraaaaaar! I just en aquell moment, la tonyina, que es va veure presa per primera vegada, es va emprenyar de veritat, dedicant-me una munyida de canya que encara em tremolen les mans. Vaig notar com em faltava l’aire. Durant aquells deu segons que va durar aquella tremenda arrancada, em va venir al cap la pel·lícula de Top Gun, quan el guapo d’en Maverick quedava incrustat al seient de l’F-15 cada vegada que s’enlairava  del portaavions. L’adrenalina circula pel teu cos a glopades, donant-te la sensació de ser un ésser indestructible, invulnerable,  injectant de manera precisa la valentia, la ràbia i la determinació que necessites per vèncer la por.

Aquesta vegada va de debò, ara em toca  a mi posar les meves condicions damunt la taula. Faig quatre manxades plenes de ràbia, a cada cop de canya, una volta de carret guanyada. Tinc els ulls injectats d’odi, i com que es tracta de demostrar qui mana, tanco el fre una mica, amb precaució per si té ganes de desafiar-me altra vegada. Ara sóc jo qui mana,  torna a marxar uns metres, però pocs. La deixo fer, que es cansi i, just quan torno a agafar aire per estirar-la amb força... Oooooh... l’he perdut!? Com pot ser?! Cagum tot!! Recullo tant de pressa com puc el fil, que ha quedat inert i sense transmetre’m l’energia de la tonyina, amb la decepció apoderant-se del meu rostre quan -de cop i volta- noto que encara estira. Hi és! No l’he perduda! Ja ho fan els bonítols, això de venir nedant en la teva direcció... sembla que els perds perquè deixes de sentir la seva força, però hi són. No tinc ni idea de la distància que ens separa, calculo que uns cent metres, com a molt. Tinc la bobina del carret força plena, i això em regala confiança i petits moments de calma, tenint en compte la situació. Mica en mica, la vaig arrossegant fins a col·locar-se just a sota la barca. Ara ve quan el maten... quan saps si l’equip que portes dóna la talla, quan l’has de pujar a pols. Aquí no valen les discussions, ni les mariconades: si em deixo prendre el pèl, això pot semblar una tortura així que tanco força el fre, respiro fons i munyo amunt tant fort com puc. Noto com la tonyina reacciona, com intenta –presa del pànic- buscar fons, però no pot. Em sento tant segur de vèncer-la, tant poderós, que no se m’acut res més que agafar la càmera per immortalitzar en una foto el que sento en aquell moment. Amb una mà aguanto la tonyina, amb l’altra fotografio la flexió de la canya, per tenir-ne un record. Deixo la càmera en compte, i em disposo a acabar la lluita d’una vegada per totes.

Vull ser el vencedor.

Com en Son Goku abans de fer un Kame-Hame, concentro tota l’energia amb devoció, agafo aire,  deixo anar un crit rollo Rambo fent a miques els seus adversaris –no importa raça, creences ni color- i em quedo sol, al bell mig del mar, pujant la meva tonyina com qui prem el botó de l’ascensor. Tot el meu cos és de formigó (en aparença, gelatina), al coll se’m marquen les venes del rancor,  al rostre, la il·lusió de veure el peix com puja i brilla, a la mandíbula la tensió que reclama l’escena que tot home somia. Amb molt menys esforç que m’esperava, apareix, als meus peus, la meva tonyina.

Una de les coses que més m’atabala, és el moment de pujar-la a bord. Un mal pas i el teu somni se t’esmuny de les mans. Tot (i mai millor dit) està a les teves mans, res pot fallar, i no falles, convertint-te en l’heroi que sempre has somiat. En el meu cas, el destí m’ho va posar bastant més fàcil... Anava sol, acompanyat únicament dels meus nervis quan, de sobte, m’apareix la cua de la tonyina acompanyant les enormes poteres del Saira clavades al llom de la bèstia. Com si fos l’únic cony lliure d’una immensa orgia de jippys, em llenço de caps a la cua i, agafant-la primer amb una mà i llavors amb l’altra llençant la canya, arrenco la tonyina del mar, pujant-la a bord i fent-la meva.

En aquell moment em sento com si em follés la Campanilla, com si me la mamés la Sirenita, com el dia que la ginecòloga ens va posa en braços la nostra filla: no saps on ets, no saps què sents, no recordes d’on vens i deixa d’importar-te qui ets però saps -ets conscient- que aquell moment canviarà, per sempre, la teva vida. 

La primera vegada que vaig tenir un fill als braços, em vaig sentir sol al món i molt impotent. “I ara, què he de fer?!” -em vaig repetir una i mil  vegades, mentalment. Lo dels fills és una altra història, però amb la tonyina vaig reaccionar com si m’hagués trobat amb un accident provocat per mi mateix: et sents culpable del mal que està fent, però dónes  tot el que portes dins per tal que tot surti bé, sense haver-se de penedir de res. Li trec l’ham del llom, l’acaricio, li vento una fotografia per recordar-la sempre més i l’agafo en braços,  per tornar-la a l’aigua immediatament. Pesa lo seu, però no tinc ni idea dels quilos que deu fer. No vull torturar-la més, tan m’és el que pesa. Sé que és petita, pel que pot arribar a ser, que no serà la tonyina de la meva vida, però és la primera i, de totes elles, serà la que a la meva memòria perduri més temps.

Pujo a la plataforma de proa, la recolzo a la barana de protecció d’estribor i penso que, abans de deixar-la marxar a mar obert, en vull l’últim record. Encara té força, dues reaccions espasmòdiques em fan patir per no perdre-la, i és quan decideixo agafar-la per la cua fort amb la mà esquerra i amb la dreta fer la última instantània de la nostra efímera (però intensa) relació platònica.

Quan la veig penetrar l’aigua, com agafa força i neda cap a les seves amistats, dubto de què m’ha donat més plaer: si capturar-la o donar-li la llibertat.  

En moments de tanta tensió, només un sisè sentit et dóna la clarividència

 de voler fer una foto pel record.

La meva primera tonyina...

dos anys després encara em sento orgullós d'aquest gest

si la felicitat explota, aparteu-vos! 

deu minuts més tard, vaig tornar a ser mortal, rascant pedres, 

pescant peixos petits i sent, senzillament, un pescador feliç.