Sol davant el perill

 Hi ha dies que no tenim elecció. Els dies passen i et manen la pressa, sents com creix la pressió perquè saps que amb una sola captura –per bona que sigui la foto- no n’hi ha prou, per presentar un bon reportatge de pesca. Mires el pronòstic del temps i pinta molt malament pel finder, com gairebé sempre, últimament... Així que t’espaviles, fas un forat a l’agenda, portes a l’escola els nens i surts sol, amb les idees clares, el material que t’interessa i la càmera de fotografiar a tope de bateria.  Tinc ganes  de provar una cosa: fer-me fotografies jo sol.

Fa temps que estic buscant alguna cosa que em serveixi per subjectar la LUMIX a la Duna i em pugui fer fotos sense haver d’agafar-la amb una mà, que per fer-ho així, ja tinc el mòbil, no? Buscant, buscant... al final m’he comprat una cosa ben simple: una grapa que no val ni 10e... i funciona de meravella!

 Hi ha una foto que tinc al cap de fa temps. És una foto íntima, vull dir que la vull per mi: m’agradaria que, un valent o valenta, em fes una foto assegut a la punta de proa fent-me una panoràmica de la Duna, el material i l’estela que deixa el meu Evinrude anant a tota hòstia... però la foto em fa patir perquè no vull que ningú prengui mal per un caprici meu, així que avui mateix he intentat fer-me-la a mi mateix. Col·loco la pinça, poso l’automàtic i premo el botó: click!

No és la foto dels meus somnis... però algun dia la podré fer. Practicaré. Una altra foto que necessito pel repor és la d’un paio treballant amb la canya, allò que en diem en acció de pesca però, com que vaig jo solet, hauré de fer de model i de conillet d’índies. I vaig fent proves...

Ja m’he après els botons de memòria, doncs has de prémer una sèrie de botonets per obrir el menú i indicar-li que no vols que faci la foto en dos segons (perquè no tens temps de res), i la programes a deu, temps justet d’agafar la canya, el peix o el que et convingui, intentar fer cara de bon nen i somriure. Sembles gilipolles, però és divertit! A més, si heu sortit mai sols a mar, sabeu que és bastant avorrit.

El mar i el cel s’assemblen moltíssim al dia que vaig pescar el pagell, així que em serviran les fotos pel repor, donant crèdit al text. He de fer alguna foto dels esquers que m’interessa que hi surtin, de la canya, material divers... però en un dels punts em trobo amb una sorpresa: un amic que també ha sortit solet.
-“Ja ho podies haver dit! Hahaha Hauríem compartit despeses... que la gasolina no la regalen, precisament...”. Però clar, els que tenim fills petits hem de seguir uns horaris i unes regles generals a la vida que ens fan quedar malament amb tothom i ens costa moltíssim lligar horaris, així que no tenim més remei que sortir sols.

I vam començar a pescar a la mateixa zona, cadascú a la seva manera, amb els seus equips  però amb la mateixa tècnica de pesca: el jigging. “Nanu... que si tens la llet de pescar un pagell avisa, que et vinc a fer una foto!” però no va sortir el pagell. “Saps què? Necessito una fotografia i, si et sembla bé, em pots fer de model. No pateixis, no has de fer res... tu pesca, jo busco l’enquadrament”. I just quan va tenir la picada del dia, vaig col·locar la Duna buscant la millor perspectiva i CLICK: li vaig fer una foto que sortirà publicada al mes de febrer a Pesca a Bordo amb un muntatge excel·lent. 

I, amb la feina enllestida, què podia fer? Pescar una mica i treure algun peix!

 L’activitat aquell dia era nefasta. Marcava molt de peix, però no picava res. No tens ningú amb qui plorar les penes, ni riure, i t’acabes avorrint moltíssim fins que... Flasssh! la canya s’arqueja i... ep! Que ja saps què és això... ho recordes de l’últim dia! L’experiència no falla, i em faig la foto jo sol... quin fàstic! Amb les mans untades de moc i tinta i anar remenant els botonets a cegues. El calamar et patina, pateixes perquè no et foti una escorreguda de tinta, procures que es vegi el jig de DUO... i surt la foto que surt.

Així que, amb més calma, faig la foto que m’interessa a mi:

Hi ha una altra barca per la zona. Ha vist que tenia feina i s’han apropat a mi. No han pescat res, venen de fer sèpies i s’han mort de fàstic! Fa estona que pesquen on sóc, amb esca viva, però sense èxit. Això de la pesca no hi ha qui ho entengui... un dia et poses les botes i l’altre no hi tens res a fer, així que m’acomiado i torno a port a tota màquina, que el mar està planíssim i és un plaer navegar sol, amb el vent a la cara i sentint tota la cavalleria que t’empeny amb força cap al teu destí.

Governo dret, al mig, sense ningú al costat. Puc posar-me amb una posició còmode i, anant sol, la barca vola.  La sensació de llibertat és total, crec que són moments on em sento realment feliç. Deu ser com anar amb una moto de gran cilindrada, però sense casc ni carretera que et guiï. Em sento bé, vaig a 60km/h per sobre l’aigua, segur de mi mateix, malgrat el perill et manté en guàrdia, tens, excitadíssim. El timó em rossa l’entrecuix i noto que se’m posa dura. Penso coses dolentes i somric. Estar tantes hores sol, sense parlar amb ningú que em distregui... és un perill. 

No es pot escriure sense tenir una ment perversa i malaltissa. No serveix de res dominar la lletra si no tens idees, de la mateixa manera que és inútil  dominar la llengua si estàs sol i no la pots compartir-la.

Recordo, per uns moments, els vells temps a l’institut, sobretot l’any que vaig repetir curs... Tenia una profe que estava bona, boníssima, tenia les hormones un xic més alterades que ara i fèiem un concurs amb el company –un altre perla- de qui la deia més grossa, qui escrivia la marranada més autèntica, i perdia el primer de tenir-la trempada. Els anys passen i canvien les aficions: ara no llueixo aquelles melenes que em donaven un aspecte més macarra, abans, tampoc pescava... Però hi ha coses que no canvien i, com a tots els pescadors, hi ha una cosa que ens agrada molt més que treure peixos i que, a tot home, torna boig.

Us ho he dit mai que m’avorreix molt parlar de peixos?

Per cert, el concurs de posar-nos calents, sempre el guanyava jo. Vull saber si en queda alguna cosa d’aquell talent innat, o només era qüestió de sort.

Ara torno.