DUO TEAM II

Feia dies que em tocaven els ous amb les servioles. Al nord en sortien de grosses però poques, al sud moltes, però petitones. El dimecres vaig quedar amb el meu cosí per anar a pescar. Ha après moltes coses (és l’home dels llops, poca broma!) però vam pecar d’ambiciosos i ens vam menjar els mocs rascant pedres al nord sense detectar ni una taca de peix. Conec dos o tres zones bones però, quan no hi són, no hi ha res a fer.

Dos dies després tornava a sortir. Al nord era una loteria (o tot o res) al sud estrany seria tornar amb les mans buides, així que vaig planificar la sortida amb les idees claríssimes. El dia abans, el whatsupp treia fum:

-Porta una canya fina i una de més dura, munta carrets petits, trenats fins i baixos del quaranta. No caldrà més, crec... Ah! El carret de la canya dura, sobretot, que sigui ràpid. No em vinguis amb mariconades, a la Duna.

- I res més?

- Clar, home: porta pomada de la bona! I no et deixis els teus DUO, que necessito fer una foto de revista.

-Millor que aprofitis per fer fotos, que molt de DUO TEAM però portem dues porres seguides...

- No pateixis pels peixos, Pep, demà les condicions de mar i vent són molt bones, si hi ha peix, pillarem fort.

-Oh, si n’hi ha...!

- N’hi haurà. De buscar-lo me n’encarrego jo. Vine ben preparat.

I hores més tard, amb les primeres llums del dia, ens dirigíem a tota castanya rumb a una jornada de pesca que mai oblidaríem.

 La primera mitja hora va ser avorrida. Reconeixement del terreny, proves amb canyes i esquers diferents,... Vaig optar per començar amb l’Xzoga i carret lent, per rascar amb jigs petits mentre no veiéssim una gran taca de peix. Sempre sóc a popa, controlant la Duna i la sonda. Al més mínim moviment a la pantalla, dono  indicacions al company d’on ronda el peix. Aquell dia, l’aigua estava tan clara i la deriva era tant lenta que podia veure, perfectament, la traçada del jig. Podia saber, al moment, on queia el jig i rectificar a la propera deriva. Tot un luxe!

La taca de peix era al terra, així que no em calia pujar el jig fins la superfície. Marcava molt de peix, però no picaven. Ja passa, és normal, però et posa dels nervis! I vas provant coses.... fins que l’endevines i  et poses content: ja el tinc! Però de seguida saps què és... Mmmm, em sembla que és un sorell. I insisteixes perquè, malgrat estiguis content, saps que sorells no és el que hi has vingut a fer. 

Al cap d’una estona, em sorprèn una picada molt estranya just al fons... M’ha fet com una estirada... fins i tot he dubtat si havia enganxat el jig a una xarxa... però no... pesa molt, però puja... què podrà ser? et preguntes amb el cor a cent. La sensació és que portis una bossa plena d’aigua, que pesa però tira una mica... serà un pop? I veus pujar una cosa estranya, sembla que no pugui ser! Pep, espavila, agafa el salabre, que tinc un calamar que t’hi cagues! No el perdem!

Apa, nanu! Un calamar a jigging!

  L’alegria va ser enorme i la captura molt sorprenent.  Vam estar fent unes fotos, doncs l’activitat tampoc era per tirar coets, que diem. Més o menys, vaig marcar la picada al GPS així que, més tard, vam tornar a buscar el mateix punt per veure si en fèiem algun més, que són boníssims! Així que, rascant, rascant a poc a poquet i amb jig petit... vaig tenir la picada del dia, què del dia... de la meva vida! Hòstia, Pep! Aquest sí que no enganya! Com tira!

La canya va quedar ben blincada, el carret va escopir fil i jo, amb el cul ben apretadet, no se’m passa pel cap res més que allò havia de ser, per força, una bona servia! Va nanu! Que ja són aquí! Però allò no es comportava com una serviola... La clavada va ser a dos pams del terra, l’hòstia que li va cardar al jig va ser brutal, com un dento! Sí! Segur que és un dento! Va fer una carrera, es va parar i va anar fent cops de cap. Un altre sprint i es torna a parar. Estiro amb força, la canya es corba i el pujo uns metres. El primer que em passa pel cap és apartar-lo del fons, tirar amb força, no tocar el fre però no deixar-lo respirar. El cabró pesa. Estira, arronsa, tira avall... però jo no dono el meu braç a tòrcer. L’estiro amb mala llet, el carret està al límit i deixa anar fil progressivament, però bombejo amb l’Xzoga i torno a recuperar fil. No el penso deixar tocar fons, així que amb un seguit de bombejos i voltes de maneta, li guanyo uns quants metres. Segur que ara afluixa, la descompressió el deu afectar i es rendirà en pocs segons... però no. Els cops de cap seguien, i ell volia anar avall, avall... Afluixo un xic el fre, tinc metres de marge, així el podré cansar... i em tona a fer una carrera. La mare que el va parir... jo amunt, ell avall, amb cops de cap constants. Va ser una lluita preciosa, que tardaré anys en oblidar. 

Prepara’t, que puja! El veus? Espera, que tira altra cop avall... Hòstia tiu... que això no és un dento... cagum tot... que l’has vist?! Va, que el pujo: amuuuuuuunt, collons, amuuunt! Encara té força, aquest peixot! Encara muny! I amb el canell adolorit, els nervis destruïts i la vista clavada al fons del mar seguint la línia, veig que la cosa que brilla es va tornant de color rosa. Rosa?! Mare meva... no pot ser! Amb lo putes que les vam passar amb l’Anna buscant-los per tot arreu quan en teníem el repor emparaulat, amb la mala llet que em venia cada cop que veia exemplars de dos quilos al Bar dels Pescadors i jo deia que no existien, que no podia ser.... Doncs SÍ! Per fi! Mira’l, que guapo! Espera, que encara tira! Calma, calma... Espera, que l’acosto... Enganxa’l, no el perdis... per l’amor de déu... El tens?! SÍ!

 Mira, nanu! Mira quin pagell! Tinc ganes de plorar, t’ho juro! I vaig saltar, cridar i xisclar com una nena, no m’ho podia creure! Estava excitadíssim, tremolava tot jo, no sabia ni com agafar un exemplar tant gran! Fes fotos, Pep, que jo no sé ni on sóc!

  

Les fotos diuen que eren, exactament, les 11:20a.m. d’un preciós dia de novembre. Entre fotos, abraçades, birres i whatsupps enviats de seguida a la nena i a uns quants de vosaltres, ens deuria tocar migdia, hora de tornar a treballar de valent per pescar el que, en realitat, havíem vingut a buscar: les servioles tant combatives.

La deriva era tant lenta que no les arribaria a trobar mai, així que -encara tremolant- ens vam dedicar a rastrejar la zona molt a poc a poc, buscant activitat a la pantalla de la sonda. Deu minuts més tard, vam detectar allò que estàvem anhelant. Pensàvem que seria arribar i moldre però no, ens ho vam haver de currar de veritat...  Es veia una activitat frenètica a la sonda, els peixos eren a mitges aigües però no picaven, vam provar de tot i els nervis van començar a derivar en estrès. Si fossin sorells en picaria algun, que ja sabem de què van, aquests... i a mitja aigua, si no són les servioles que ens prenen el pèl, no sé què podria ser, aquest banc de peix...  I si són bonítols? Ja saps que amb aquest carret lent no en pescaràs ni un... perquè tu ja pots anar ràpid, tant com puguis, però si el carret no dóna més voltes que una baldufa, ja pots anar fent... que perdràs el temps, i els nervis! I va ser la pista que em va donar la clau de l’èxit: deixar de banda l’Xzoga amb el twinpower FC i agafar la lesath que em queda amb el pura sang: l’Stella SW.

Deixo anar el jig fins el fons, un de 40gr aproximadament, espero uns quinze segons, tanco els ulls i em concentro amb aquell dia que amb en Martí vaig clavar una gran servia al Cap de Creus. Havia de fer, tres anys després, exactament aquell moviment perquè, us ho creieu o no, cada espècie de peix necessita una velocitat i un moviment concret. Si l’endevines, el teu poder no té límit, ells ho saben... i cauen rendits als teus peus. I així va ser: vaig obrir els ulls, tancar el pick up,  respirar fons i vaig transformar tot l’estrès, la ràbia i la mala llet en una velocitat tant vertiginosa que un simple carret de pesca semblava una turbina d’una central nuclear, generant un poder tant terrible que vam convertir la Duna en una arma de destrucció massiva i els dos passarells del DUO TEAM  amb uns Tango i Cash: una parella infalible.

Has vist com es fa? Doncs apa, nanu, canvia de canya que toca treballar. I PIM PAM, jo al darrera i ell al davant (de la barca, marranos), PATIM PATAM, ell a proa i jo a popa vam començar a disfrutar com animals. Els peixos no eren molt grossos, però a cada baixada era una clavada assegurada, cada descens del jig era l’únic moment de respir que teníem, doncs era tancar el carret i comptar fins a tres que et quedava la canya clavada a mitja aigua, però no com quan enganxes un palangre o una xarxa: la sensació era d’anar a cent per hora i xocar contra una paret. Una, dues, tres, quatre,... entraven per popa i sortien per proa, descansant únicament per fer fotos o per buscar la taca de peix, perquè l’anàvem perdent. Era automàtic: quan veia aquella taca sota la barca, donava l’ordre d’atac i en menys temps que es llança un míssil, en teníem una cada un clavada. 

Anàvem tant sobrats, tan farts de peix que, de tan en tant, ens dedicàvem a deixar la canya per fer fotos a l’altre, així tindríem un record inesborrable d’aquella espectacular jornada. Així que deixo la canya, faig una foto a en Pep i m’hi torno a posar amb moltes ganes, però sense pressa, nervis ni estrès i clar, quan un està de sort, el que ha de fer, és aprofitar-la...

Deixo anar el jig fins a terra, tanco, agafo aire i, nyoooc, al segon cop de maneta ja tinc la canya amorrada ben bé a tocar fons! Collons! I marxa corrents, i el clavo fort i tiro d’ell amb decisió, que hi ha molt peix i no es tracta de perdre el temps. Aquest també es comporta diferent... ha picat arran de terra, ha fet una fugida, tres cops de cap benparits, una altra carrera, mmmmm, això no és una servia... Puja, perd potència, fa cops de cap però ja no té esma per corre més... el venço amb relativa facilitat, no pateixo gens als últims metres... no té res a veure amb la picada dels altres peixos, i no aguanta la descompressió com el pagell...mmm... em sembla que ja sé què és! A veure.... ja puja... prepara el salabre, que no el vull perdre, aquest... Ho veus! Ja m’ho pensava! El que faltava: un dèntol! Hahahahha avui estic de llet! Vinga, foto ràpida que no podem perdre massa temps... 

Mira, saps què? Fa calor, eh?! Tu, vols dir que no és bon moment per treure la pomada i deixar respirar una mica el peix? Tinc el canell a punt de rebentar i molta, molta set! Després podríem fer una foto que tinc al cap de fa temps... Has vist quin cel? Has portat el TMS de 20cm? Fa mesos que tinc una idea i crec que ara és el moment. Et fa res deixar de pescar quatre o cinc peixos?! Hahahaha, ja hem perdut el compte, no vindrà d’aquí!Sabíem que la deriva ens allunyava dels peixos, que aquell dia eren tots nostres perquè no hi havia ningú més, sabíem on eren, només calia tornar-hi i buscar la taca de peix. I així ho vam fer. Apa, uns quants més que a les quatre hem de plegar veles, que tinc dos fills que m’esperen... Tu manes... No, manen els fills! Aprofitem els últims tirs perquè mira: s’acosta el vent i si hi ha massa deriva ja no hi ha res més a fer.I va entrar la tramuntana i, certament, es va acabar la partida. 

Ens quedava una pallisa de travessa amb el vent de cara, crestes formant-se i ones que cada vegada creixien més. No pateixis per res, Pep, la Duna és petita però sap comportar-se, res no l’espanta. Saps que un dia vam travessar una onada per dins?! Hòstia, vaig tenir por per primera vegada... vam quedar xops fins el moll de l’ós! Però no pateixis, home... que aquest és vent de tramuntana! Vam creuar tot el golf de Roses amb el vent i les ones de cara, les canyes fermes i preparades i en Pep fent un vídeo amb el seu mòbil... i jo que em pensava que estaria mort de por! El guardes, Pep? Igual estaria bé posar-lo aquí... o potser que hi posi un altre final feliç:

I vam creuar tot el golf de Roses amb el vent i les ones de cara, les canyes fermes i preparades. He d’estar pel mar, ara, tu estigues pendent de si hi ha peix, que amb la sort que hem tingut avui, a saber el que ens espera! I amb una mà al timó i l’altra al gas vaig anar guanyant milles al mar, amb seny, rectificant cada dos per tres per no menjar-nos la sal ni mullar-nos com dos pollets quan, de sobte, en Pep em pica l’esquena i m’assenyala amb l’índex un punt indeterminat a mar obert. Paro en sec, i veig el que m’està indicant amb el dit. Merda, ho sabia... no es pot tenir sort a la pesca, perquè la lies. 

Miro a bavor i veig el port. Miro mar endins i veig el paradís.

-Què fem, nanu?

-Que què fem? Afagar el Tide Minnow Slim de 20cm i el Surf de 15, això és el que farem.

I com dos cavallers armats fins les dents vam endinsar-nos mar endins per correspondre novament a la sort que aquell dia ens somreia. Ell a proa i jo a popa, cadascú amb el seu equip preferit a les mans, vam mirar-nos, vam somriure i ja no recordo qui dels dos va deixar anar la última perla del dia:

- Marica l’últim de clavar el peix!

Veieu els esquers travessant el cel i caient just al mig del merder?

-Ja el tinc!

-I jo també!

Mentre els dos carrets xiulaven d’alegria i posaven la banda sonora més oscaritzada dels  relats de pesca, vam mirar-nos, vam esclatar a riure i els dos vam coincidir amb matar el text amb unes paraules ben simples:

-Els marica ets tu.

-No, jo l’he clavat primer! Ets tu, el marica!

-Què collons, mariques... Som el DUO TEAM!

FI

 Nota de l'autor: 

Barrejar realitat i fantasia és part de la meva feina, descobrir quina és quina és una tasca que la deixo en mans del lector. Totes les fotos i captures són del mateix dia, el calamar no va sortir amb la Xzoga, és evident amb la fotografia. 

Us poso aquesta última foto per una senzilla raó: és real, i de dissabte passat. Es pot pescar servies amb canya tova de 40gr i carret lent, també es poden pescar amb esquers que no siguin de la casa DUO, evidentment. Anna, molt bona foto, i aquesta corrobora el que us he explicat en el text: 

No cal anar a la Duna per fer servies, tampoc cal un equip específic, ni un esquer és millor que un altre: les he pescat amb 7 o 8 de diferents; ara, una cosa sí que la tinc ben clara, Anna: dissabte passat em va entrar la única del dia, va venir ella, no la vaig excitar jo. Estic segur que si haguès tingut l'altre equip no n'hagués fet una de sola. Pescar a jigging amb una canya de 3m i acció 80gr no és el més adient... però si tinc la taca de peix a sota meu, m'hi deixo la pell. Les condicions eren exactament les mateixes que fa dos mesos enrere: mar en calma, poquíssima deriva, taca de peix a la sonda...i pica una serviola. Cada peix necessita una acció concreta, i aquesta n'és la prova més evident.  

En fi, que tampoc em sap greu... vaig gaudir de la teva companyia i, ara sí, ja sé com es fan les sípies! Vols que expliqui com va anar, algun dia? 

Va ser una altra jornada excel·lent! 

Deixem passar uns dies... qui té pressa? Posem-hi, per exemple... un parell de mesos? És el temps que he d'esperar per veure publicades les meves històries de pesca... hihihihi. S'ha de tenir paciència! 

Fins la propera!