dimecres, 16 de gener de 2013



Em fascina que una persona sigui capaç de deixar de pescar per fer-te una fotografia, que sàpiga trobar el moment idoni per compartir una birra, que es doni el gust i la gana de fer un brindis amb la copa ben alta mentre salten les tonyines al nostre voltant. M’encanta compartir una jornada de pesca amb persones que saben gaudir de la vida i entenen que, els peixos, no són el més important.

Un dia, per exemple, en Martí i en Joan van deixar de banda l’únic moment d’activitat de bonítols que hi havia per fer-me una foto de revista. Gràcies, nois. Podeu veure, les dues, en un reportatge a Pesca a Bordo aquest mes de gener. Em fa especial il·lusió posar les vostres fotos en revistes perquè, impreses en paper, traspassaran per sempre els registres de la nostra memòria tant selectiva. Com en Carles, que va deixar la pesca de banda per un moment i va fer unes fotos força decents  per ser ell (no li dieu, però és dolentíssim fent-les! Hehehe). Ell es creia que jo li demanava les fotos pensant únicament amb els meus amics de DUO, però no ha estat ben bé així. Al mes de juny vaig partir la meva lesath i, tornant a port amb llàgrimes als ulls, vaig veure, com si fos una pel·lícula, la trama d’un relat que només podia protagonitzar ell. Uns quants mesos després, podeu trobar aquesta  història publicada a Pesca d’Illes. No podia escollir un nom més adient, un nom que em va sorgir de les entranyes en un moment molt cruel i dur per mi, així que,  “Llàgrimes de Cocodril” s’ha convertit en un dels meus relats preferits.  Gràcies per publicar-me'l, Tomeu, és molt important per mi. 

Una de les fotos que hi apareixen me la va fer en Pep. Vaig escollir aquesta perquè és la única que l’esquer es veu bé, que estava quiet. Jo li volia posar a ell, al reportatge, li vaig fer unes quaranta fotos, però el que comptava era que l’esquer es veiés bé. Al moment de fer-la, ja en sabia el motiu, feia mesos que la perseguia. Hi havia les condicions perfectes: el mar no es movia, el cel tenia el color adient i el sol restava amagat darrera l’únic núvol que algú havia col·locat allà expressament. Aquell dia els peixos picaven, i molt! I en Pep no va tenir ni el més petit dubte de deixar-los de banda per fer una feina ben feta. Poca broma, que hi vam estar una mitja hora i, repeteixo: els peixos picaven molt!   

No som professionals, no hi guanyem un euro, som gent senzilla, amb grans defectes i enormes virtuts, gent propera, amable, sincera  i bons companys d’afició. No necessitem res més.

Bé, porto molt temps sense escriure un relat dels meus, una de les meves cròniques. Els motius són evidents: porto massa temps escrivint per un públic, el de les revistes, que no és el meu.

Pep, tinc ganes d’explicar què va passar aquell dia. Va ser increïble... tant increïble que no me l’acceptaria cap revista. Te’l dedico a tu, Pep, però l’escric per mi.

Voleu peix? Ara torno.