Estimats senyors Reis,
us demano per aquest any coses senzilles, amenes, sinceres i honestes. Gestos simples, ferms, amables, carregats de força i il·lusió. Us demano, simplement, que ens doneu un moment feliç. Això és tot.
I, certament, ens han dut un moment feliç de debó.
Avui els meus nens m'han tornat a ensenyar un munt de coses, i la meva dona m'ha fet un regal que m'ha fet molta il·lusió: dos peixos artificials del Dacathlon.
-Ja sé que no són tant macus com els que t'envien des del Japó...
-Són preciosos. Gràcies, de debó.
-No sabia com sorpendre't... he triat els més cars de tot.
-No és el preu, tresor. El que m'emociona és que entenguis que la pesca no es mesura pel preu, sinó per la il·lusió.
Peixos, articles, reportatges, anuncis... Tot això forma part d'un altre món que ens arrosega i que, massa sovint, es transforma en una obligació.
Avui fa un any, tot endreçant la casa després de tants dies de caos i desordre, se'm va ocòrrer un relat extraordinari mentre planxava una camisa nova que m'havia cagat el tió.
Un any després tinc ganes d'escriure'l, simplement, perquè em fa il·lusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada