dissabte, 15 de setembre de 2012

L'amant perfecta




La meva nena s’està fent gran. Costa adonar-se que el temps està passant, que madura, que pensa per si sola, que es tria la roba, que té aquella mena d’intuïció que només s’atribueix a les dones i, evidentment, em fa un marcatge a l’home constant:

-Papa, ets com en Tom, que quan veu una gateta maca li surten ells ulls del cap, treu un pam de llengua i se n’enamora. Sort que en Jerry sempre fa que li surti tot malament, que si no- em deia l’Alba aquest matí mentre la seva mare es partia el cul de riure- et passaries tot el dia perseguint gatetes i mirant fotos de noies amb calcetes.

La meva filla em coneix, em retrata amb tanta senzillesa i ironia que no em queda altra que dir-li un simpàtic “tens raó, princesa” i reconèixer que m’he enamorat novament. I ja en van unes... mil?! Bé, de petits capricis sí, a milers!, però allò que t’agafa fort, se t’arrapa al pit, no et deixa entrar vianda a l’estómac i ets incapaç de pensar amb res més... doncs també, a milers, i comença tot aquell reguitzell de petites cosetes que em donen vida, que em fan somriure, que em fan feliç: treballar-me-la a consciència, guanyar-me-la un xic més cada dia, somiar-la i desitjar-la cada nit, trobar el moment màgic i desesperadament adictiu de quedar amb ella i poder sentir-la a prop meu, mirar-la, tocar-la. És una sensació aterradora però la única que em fa sentir viu. La passió és una droga, ens injecta dolces esperances, ens recorda que encara hi ha sang calenta per les nostres artèries, la respiració et canvia de sobte i notes que t’ofegues, no et surt la veu, tremoles com una fulla i sents aquella cremor indescriptible a l’abdomen que t’alerta que allò que sents és una puta meravella i que ja no pots aguantar més.

La tinc al davant, només tinc ulls per ella, allargo la mà, estic a punt d’acariciar-la i sento tota la potència que ens uneix en forma d’energia elèctrica. Quins nervis! I ara, què dic? Opto per no dir res, per no espatllar el moment. He tingut l’amant perfecta durant molt temps i només puc saber si aquesta estarà a l’alçada agafant-la i sentint, de primera mà, si hi ha feeling.

És maca. Les fotos no li fan justícia: és preciosa, diferent, com a mi m’agrada, gens vulgar, fina, amb caràcter, potent. L’agafo amb les dues mans, em tremolen els dits i, amb un acte inconscient, l’acaricio, la penetro i disparo a l’aire comprovant la perfecció i amplada de les seves anelles SIC. Merda, hi ha una cosa que no em fa el pes, i no són els diners, que val una pasta. - Saps dir-me tu el que és?- li dic al company mentre li allargo la WILD ROMANCE i l’examina. –Mmmm... és una canya excel•lent, però no és el que necessites- em diu sense treure-li l’ull del damunt, ni les grapes. –Ja ho sé, però les característiques del catàleg diuen que és única, que només existeix a França, que em dóna tot allò que necessito quan sóc a l’aigua, que seria la companya perfecta de l’Stella SW 5000, que puc fer jiging, spinning i popping, que puc treure desde sards a tonyines, ideal pel palometó que encara em falta... Necessitava veure-la i, d’haver-hi feeling, comprar-la i exprimir-la, però no ho faré. Anem al pla B.

De vegades passa: els trobadors ens enamorem pel sol fet de poder seduir a una princesa, però sabem que l’amor sincer no és damunt la torre, sinó al carrer.

- Caram, quina presentació més acurada, es nota que cuiden els detalls, aquests japonesos. No, aquesta no, Francesc, encara em queda una lesath i l’acció és molt semblant a la d'aquesta. Ensenya’m la d’acció màxima de 40 gramets si et plau. Si em convenç, me l’emportaré.