Estrenada!

Els nervis no van deixar-me escollir l’hora, només el lloc. Vaig calcular malament, més ben dit, no vaig reflexionar gens sobre el que havia de fer; més aviat, em vaig limitar a deixar-me endur per una excitació que no sentia des d’abans de l’estiu. Tres mesos i mig sense pescar et proporcionen infinitat de moments per l’anàlisi i per somiar amb el que t’agradaria fer. Ara era, simplement, el moment de fer-ho.

Tenia dues hores, a molt estirar tres, així que no podia estar per romanços i vaig escollir en funció del temps. Necessitava agafar el cotxe. Odio agafar el cotxe quan sóc a Cadaquès, malgrat sabia que el trànsit no seria cap problema a aquelles hores, ni l’aparcament. Havia bufat tramuntana durant tres dies seguits i precisament aquell matí, el primer dels meus tres dies de vacances, afluixava el vent. Hi havia d’haver mar de fons per força, i no hi ha millors condicions per un spinner com un bon mar de fons que generi molta escuma i poc vent que et permeti llançar no lluny (que no cal) sinó bé: amb precisió, control, seguretat i confiança. Amb el cor, el cap i amb l’estómac, així es pesca: pensant, sentint i gaudint.

Vaig muntar la canya i l’esquer al garatge, sota la llum del fluorescent. La mida de la canya és perfecta perquè em permet portar-la a la batalla en un cotxe petit, entenent com a cotxe petit un utilitari familiar corrent, i això és sorprenent per un autònom que està acostumat a rondar pel món amb una furgona de 5m: allà hi cap tot! Hi tenia muntat un petit vinil per dos motius, ja sé que us he dit que no pensava massa... però sempre, facis el que facis, s’ha de pensar un xic. Encara era negra nit, no podia anar saltant pels rocs del cap de creus, havia d’anar a prop del poble per la manca de temps, i havia d’estrenar la canya amb el pes mínim. Mica en mica, aniria pujant de pes. L’objectiu era fer temps en una petita raconada, on hi havia fet moltes passejades amb les ulleres i el tub, i sabia de primera mà que hi havia llobarros petits. Nit, mar en calma, poc vent, canya sensible i llobarrets... què hi posaríeu sinó un vinil? I quedi entre nosaltres... no m’agrada gens pescar amb vinils, gens, fins aquell moment de foscor absoluta i sentir als dits els seus moviments. Avantatges de pescar amb una canya sensible.

Ni puta idea d’on anava la gometa. Amb una canya nova vas completament perdut, no saps com llença, com clava, com actua, i no hi ha millor manera que clavar, al tercer tir, un bon peix. PICADA! Flas! Clavada reactiva i OOOH, enrocada que t’hi cagues. Ja seria massa somiar, fins i tot per mi, que em passo el dia fent-ho. Dues fuetejades i es desclava. Bé. Només em faltaria haver de refer el baix a plena nit... i l’enganxo tres tirs després. Grrr, definitivament, no m’agraden els vinils al roquer. Estiro fort, amb ràbia, amb mala llet. Mmmm, m’agrada aquesta canya... Tres fuetejades seques, la Xzoga respon amb nervi, és molt més potent del que em pensava, i això em dóna confiança, em fa esbossar un somriure malèfic. S’arqueja mostrant les dents, que en té moltes en forma d’anelles, unes anelles ben distribuïdes que transmeten sensibilitat a qui pesca i potència a la vara quan clava el peix. No em feu parlar de característiques tècniques que m’avorreix moltíssim, només us diré que sé que algun dia l’estimaré. Arranco el vinil, miro el cel que es trenca i decideixo anar a les escumes. En cinc minuts ja veuré on poso el peu, i canviaré d’esquer.

Hi ha espuma, però poca. El mar de fons és tímid i just pinta de blanc un petit perfil costaner. Pocs llobarros trobarem... així que desisteixo i canvio, a la llum del cotxe, el Tide minnow Slim de 20 cm per un coundown de 7 cm. Buscaré sards, que ja em va bé. No sé si piquen a aquestes hores, però a primeres llums algun cop n’he fet.  Deu tirs i res. Cinquanta i res. Tres-cents i s’acosta l’hora d’esmorzar amb els nens. A mitja sessió ja sé que no pescaré res: ho provo a l’escuma, a tocar les pedres, més endins, per sobre, per sota, amb flotants, amb coundowns, fins i tot amb vinils... i res, ni toc. Deixo de pensar amb els peixos i em centro amb la canya, a provar-la amb diferents esquers, recollides i llançaments. A mesura que augmento de pes noto com me’n demana més i em poso molt content perquè a mi m’agrada treballar amb pes, m’encanta llançar lluny des de la barca, em meravella fer serpentejar els passejants, cridar l’atenció amb el poppers, bombardejar amb jigs. Les sensacions són molt bones tenint en compte que no estic en el meu hàbitat preferit. I marxo cap a casa convençut que he fet una bona compra, que és una canya molt polivalent, que li trauré tot el suc quan pugi a la Duna i la pugui exprimir. Marxo convençut, també, que arribaré tard a casa. Hi ha una parada que vull fer. Tinc vint minuts. No necessito més.

Hauria de posar l’intermitent a l’esquerra quan arribo davant el camping de Cadaquès, a l’encreuament del cementiri. M’encanta fer un cop d’ull entre els xiprers i comprovar de quines vistes tant magnífiques gaudeixen els difunts. Baixo, aparco i pujo a una plataforma que serveix de port esportiu amb data de caducitat, espero. A mesura que avanço, les plataformes es posen en moviment, les cadenes que les subjecten grinyolen, i sento a la cara una mica de vent fresc. És el que més s’apropa a pescar en barca i em sento com si entrés al passadís de casa. Estic còmode, i agafo l’únic esquer que he reservat per aquest moment. No és un DUO, així podeu estar segurs que no menteixo amb tot el que us estic dient. Deixo la maleta al terra, vull sentir-me tant lliure com em sigui possible, tanco els ulls i moc conscientment la plataforma que respon sota els meus peus amb sinuosos moviments. Em col·loco en posició, flexiono les cames, arquejo el cos enrere, obro els ulls, giro el cap per clucar l’ullet al Gunfish i, per uns instants, veig  el motor Evinrude darrera meu, la butaca de popa, el reguitzell d’esquers... i somio que som a l’octubre i pesco sobre la Duna. Agafo aire i llanço a l’infinit, amb ràbia, amb fe.

El mar no acompanya: és una bassa d’oli, però em conformo amb fer ballar un esquer de superfície. M’entusiasma veure com la canya li transmet cada moviment del meu canell. Zig-zag-zig-zag. Parada. Ziga-zaga,ziga-zaga, perfecte. Tinc l’esquer a uns trenta metres, vaig fent parades però va venint. Sé que hi ha uns tres metres i mig de calat, hem de captar l’atenció del peix, excitar-lo a venir i donar-li temps. S’ha de tenir els nervis d’acer, però no tant com quan uses vinils. No m’agrada anar tant lent. A més, veure en tot moment el que pots arribar a fer damunt la superfície és absolutament adictiu.  L’estela que deixa darrera seu sembla dibuixada per un còmic gore, és com una d’aquelles vinyetes amables que precedeixen les escenes terribles, les que fan mal de veure, les que maten al peix. Pescar fa pupa.

Ziga- zaga, ziga-zaga-ziga. Xip-xap, xip-xap-xpip-xap-xip-xap. Calma total. Toc, toc i XAAAFFFF! PATACADA! Hòstia!, cagumtot, has vist nanu! Has vist això!!! Recullo fil amb el carret i flass! Clavada! Durant uns segon no sé si he somiat o alguna cosa ha sortit del no res i ha rebentat la superfície del mar... recullo més i arquejo la canya, que es blinca una tercera part. La puntera, arquejada, respon als precs del peix. Hi és! A uns vint metres de mi, noto com el fil estira cap a la dreta intentant buscar fons, però no pot. Pesco sempre em el fre dur perquè busco animals grossos que estirin fort, així que és evident que el que tinc estirant no pot ser  res més que un llobarrot d’una mica menys d’un quilo de pes. Ni salta, ni corre, ni estira fort, la lluita sembla la d’un peix bullit, però aquella picada em va quedar gravada a la retina, per sempre més.

Definitivament, muntaré l’Stella Sw 5000 a l’Xzoga, crec que, per les reaccions que té i les sensacions que m’ha transmès, s’ho mereix. A la barca aniré a totes, no sabeu la mala llet i l’estress que acumulo durant els mesos d’estiu....

Ja queda menys, compto els dies... Demà, en quedarà un menys.