dimecres, 8 d’agost de 2012

El cercle complert



Fa dies que hi dono voltes. Masses. Hi penso tant sovint que, fins i tot, em sobta, em fa patir. És una decisió que no em deixa tranquil i, prorrogar-la, no em deixa ser feliç. Ha estat avui, precisament el dia que he pogut anar sol al cine, quan ho he decidit. Érem pocs, a la sala: mitja dotzena d’adolescents, dues parelles i un altre “caçat” com jo però una mica més calb, un xic més gras i un pèl més vell... com seré jo exactament d’aquí a una dècada, aproximadament.


Fa dues setmanes vam fer un dinar d’amics, dels de sempre, vull dir. Si us he de ser franc, no en recordo massa bé el final, (el meu va ser apoteòsic, pujant a la meva furgo a les ordres de la meva dona cabrejada i amb tres criatures que es preguntaven si jo era el més petit dels cinc, al seient del darrera i obrint una birra d’amagatotis, com aquell que es fot el bibi abans de dormir). Però el principi el recordo bé, com cada vegada que vaig a Ca la Sònia a comprar patates pel nen (i també per mi), o com cada cop que veig el “logo” de la seguidora de la mà pintada, la Núria, crec que es diu.

Avui no ha estat un gran dia, per mi. He pogut anar al cine, per fi!, però hi ha hagut un petit detall que m’ha fet decidir. Mentre tot déu marxava amb pressa del cine tot encenent el mòbil i comentant la peli, jo he hagut de fer temps perquè m’he sentit ridícul: m’he emocionat amb el final de la peli i per poc ploro com quan vaig veure E.T. o els Ponts de Madison! És que estic rodejat d’insensibles i cretins? O és que veig les coses de manera diferent? Ni ho sé, ni val la pena perdre-hi el temps...


I llavors he pensat amb totes elles: amb la Núria, amb l’Anna, amb la Sònia, amb la Xesca, i amb tu, que m’estàs llegint, malgrat saps que això no va de peix.


He pensat amb l’Anna perquè un dia va perdre el seu temps creant la primerapedra amb l’excusa de veure alguna cosa en mi, una cosa diferent. He pensat amb la Núria perquè ha estat valenta i s’ha apuntat al carro dels legionaris de la pesca i, amb molta paciència, ha sabut esperar el torn de les coses que parlen dels nostre fills. Amb la Sònia, perquè un dia li va dir a la meva dona -mentre els nostres fills aprenien a nedar a la piscina- la cosa més bonica que em podia arribar a dir. He recordat la Xesca perquè l’altre dia, entre petó i petó (a la galta), em va dir que li encantava llegir les paraules que sortien d’aquí. Amb en David, en Girgom, en Dani, en Joan... i, sobretot, amb en Sergispinnig: un tio que al conèixer-me em va fer l’abraçada més sincera i honesta que mai he sentit.


I, finalment, he pensat amb mi.


Hem aconseguit un blog íntim on em sento ingenu, on puc expressar-me de manera senzilla, personal, íntima i diferent a la majoria de pescadors que conec. No us sàpiga greu, però no he volgut entrar en el joc de “fer-nos amics” perquè a mi no m’interessa tenir 500 seguidors i molt menys estrangers. Vull que la gent entri a llegir, no a mirar fotos de peix. Necessito que la gent m’entengui, que em vulgui llegir, que esperi un final feliç o trist, però que es quedi amb mi fins la FI. Necessito gent sensible, oberta de ment, valenta, que no jutgi, que no es tanqui amb el simple fet de treure peix.


Fa massa temps que et busco, i ara que sé que et tinc, et vull donar el millor de mi.


Em va saber molt greu disculpar-me amb la Xesca, l’altre dia. “Em sap greu parlar només de pesca”- li vaig dir. “no et preocupis”- em va respondre- “hi ha molt més que pesca, en els teus escrits”.


Recordeu l’EGB? O el BUP, crec que en deien? Ens van ensenyar que en qualsevol escrit hi ha un inici, un nus i un desenllaç o fi. Com molt bé sap en Martí, tot el meu escrit gira entorn d’una fi, una excusa o un pretext -“el típic final al voltat del qual tot gira, amic meu”- em va dir en una de les nostres llargues converses escrites. Doncs sí noi, ets massa llest! Com en Carles, que sempre que em llegeix en una revista em pregunta què ha passat, on és la meva fi, on sóc jo en aquell escrit. No ho sé, amic meu, i això també m’ha fet decidir: el fet de ser jo a l’inici, al nus i a la fi dels meus escrits. No. No deixo les revistes. M’encanta aquesta feina; l’estimo tant que sóc capaç de renunciar a mi mateix per veure-us a vosaltres contents. M’encanta veure-us a les fotos, però el que més aprecio és que confieu amb mi: per això regalo el meu temps, com va fer l’Anna un dia amb mi.


De vegades, no sé si m’explico. Sento que parlo per les parets i això em turmenta, em desespera, m’encongeix. Parlaré de pesca, sí, però també de sexe, de la vida, dels fills. No tinc límits, només els professionals han de posar-me’ls. Ells fan la seva feina, ho heu d’entendre ( a mi m’ha costat lo seu!, però ho entenc), malgrat a ells els costa entendre que aquesta no és la meva feina, sinó el meu divertiment! Ells (les revistes) no estan preparats per rebre tot el que els puc oferir, vosaltres sí.


I arriba la fi, o el fi? El mar o la mar?Masculí o femení, Martí? Ja saps que lo meu no són els academicismes, sinó els sentiments. Lo meu no són les tècniques de pesca, sinó què se sent. Per mi no és important el peix, sinó la mirada de qui els pesca. Tampoc no ho són els números, sinó les persones que volem compartir; ni la pesca, sinó la vida en tots els sentits.


En Batman ha tancat, finalment, el seu cercle. Jo també. Sabem que tornarà algun dia amb en Robin, el que no sabrem mai, amics meus, és amb quina història us sorprendré. Gran pel•lícula.



Ara sí, nena, gran blog!



2 comentaris:

Anna O. S. ha dit...

Fa temps que no escric al nostre blog, i es que des que el vas convertir en un bloc de pesca nomes hi escric quan pesco algún peix, i ultimament la pesca esta molt escassa.
Avui he anat en bicicleta, desde l'escala fins a cadaques, i tindria un munt de cosetes per explicar: des que es valora mes la vida d'un llangardaix protegit que la d'un biciclista, fins a l'increible esperit solidari que pots trobar quan et trobes sol amb la natura i la bicicleta...
I perque no us ho he explicat? Perque malgrat els fantastics paissatges que he fotografiat no he vist un "puto" peix.
Potser hauria de ser valenta com va ser la Nuria, i escriure del que em dongui la gana, pero no ho faig per respecte, perque malgrat aquest blog te'l vaig crear jo, ho vaig fer per oferia-te'l com a regal, perque en fessis d'ell el que vulguessis, i tu l'has convertit en el que es.
M'ha encantat que en batman t'obris els ulls, ja que jo no ho havia aconseguit, i qui sap, potser a partir d'ara ens visitaran mes Nuries de les mans pintades.
Felicitats pel blog, nen, i fins dissabte, tinc moltes coses per explicar-te.

Anna O. S. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.