El Show de...

El meu company encara s’en feia creus, de la picada perduda. Vam estar una bona estona discutint què podia haver provocat aquell remolí de fúria, i no ens va quedar més remei d’acceptar la hipòtesi que una gran tonyina se li havia empassat el jig a dos pams de terra i havia seguit el seu camí. Va ser imparable. Hem posat a prova els nostres equips i mai s’havien vist compromesos d’aquella manera tan violenta i sobtada. Es va jurar no fer mai més jigging amb un equip tan lleuger, però vaig fer-lo entrar en raonament al dir-li que estàvem buscant aranyes, no moles de cinquanta quilos amb la sang calenta. És més, amb l’equip que portava en aquells moments, l’únic peix capaç de fer-lo semblar de paper  era una tonyina, i de les grosses. No podia ser res més.

Superat l’ensurt i vomitada la ràbia, vam decidir anar fent camí. Sense escuma a les pedres  i sense esma al pit, vam coincidir en què aquelles tres o quatre aranyes serien les úniques captures del dia. Sembla mentida el que està succeint:  des que es protegeixen les tonyines que no es pesca res més. Sembla que tot el peix estigui aterrit o, el que em temo, extingit. Portem mesos de mala estrogança, darrera les tonyines. Els bonítols no han donat la cara, els bisos i les melves s’han evaporat d’un dia per l’altre, els déntols i els pagres han decidit no picar ni a les canyes dels qui els tempten des de terra amb peix viu, els llobarros s’han fos dels penya-segats i de les desembocadures dels rius, els sards no sé on paren, no donen la cara ni les oblades, així que no ens quedava altra que pescar peixos verinosos -que no vol ningú- per defugir de la monarquia inquisitiva de les senyores tonyines, imposada via decret per senyors que vesteixen amb corbata i mai han tingut una canya de pescar als dits.

-I si fem sorells? -va suggerir abans d’enfilar rumb a port. Teníem temps. Calculant les dues hores que necessitàvem per arribar a casa, ens en quedava una (màxim dues) de marge per treure’ns el neguit de no haver pescat gairebé  res en tot el dia. Vam lliscar per damunt les ones rumb a la platja amb els ulls clavats a l’infinit, intentant copsar algun ocellot que ens indiqués on rondava el nostre humil objectiu. Vam armar les canyes de 3m amb fils prims, i hi vam muntar un parell de Duo petits.

Els bancs de peixet es movien nerviosos fugint dels depredadors més grossos que ells. Els veiem a simple vista. La sonda és un trasto inútil quan sures a  cinc metres   sobre la sorra, i  la vista és la única referència fiable que tens doncs, la intuïció i l’experiència, res tenen a fer quan els peixos corren més de pressa que els esquers. Semblàvem idiotes -francament- igual que els ocells. Portàvem més de mitja hora corrents i perdent el temps darrera uns sorells atemorits per no sabíem ben bé què.

-T’imagines que ja hagin entrat els primers tallahams? -li vaig dir mentre muntava un Tide Minnow Slim del disset i mig. 

-Crec que seria el peix que ara mateix necessito per desfogar-me una mica: fàcil, potent i agressiu-. Però no hi van ser, i em vaig començar a posar de mala llet.

-Va, anem, que quedarem malament amb les dones per pescar, anant bé, un parell de sorells. No val la pena que per això ens quedem un mes al dic sec, no creus?-.I, resignat, vaig virar rumb cap al nostre destí.

No podia ser d’altra manera. No hi ha guió prou cruel ni guionista tan malparit com per escriure una cosa així i que sembli mentida. Tocaven les sis, el sol ja ens havia dit adéu però ens quedava una bona estona de llum del dia, veia perfectament el verd i el vermell d’entrada a port que s’encenia, i Déu va decidir posar-nos a prova una vegada més. Dic que va ser Déu i ho poso en majúscules perquè només ell pot ser tan recargolat i mesquí. Davant nostre van aparèixer del no res les senyores tonyines, agressives, violentes i atractives com mai les havia vist. Vaig parar el motor i continuaven menjant davant nostre, com si res, espetegant i agredint-se entre elles per satisfer el seu apetit infinit. Em vaig posar les mans al cap i crec que se'm va obrir la boca, ni que fos per dir un “i ara què fem?” al meu amic disposat sempre a acatar les ordres del patró; un patró que, aquest cop sí, estava  disposat a conduir-lo fins les entranyes de l’infern.

–El que tu diguis, ja ho saps- em va dir.

Vaig a dinar, tinc gana. Continuaré aquí mateix, estem a mig capítol. Tinc la última frase clara, tota la resta, improvitzaré.

Escriure em fa feliç!