El Show de... i fi.

La por, que havia sentit tantes vegades al veure-les al davant, es va transformar en ràbia, el respecte en un desig incontrolable, la desgana, en fam. Tenia muntat encara el Press Bait, un jig amb una carcassa holografiada i amb esperit de metall, de la mida, aspecte i semblança de tot aquell bé de déu que s’estaven empassant. El meu company hi va muntar l’antítesi: el Surf de quinze centímetres i flotant, d’aquesta manera, actuant a la inversa, obtenim pistes del que vol menjar cada espècie al moment, i sense haver de preguntar-los res. Ja és una rutina que fem sense pensar doncs, a la pesca, a tots ens arriba aquell moment en el qual un ja no pensa, sinó que actua.

Vaig fuetejar l’aire amb tanta ràbia que l’esquer es va passar de llarg. Recollia amb calma (malgrat em tremolaven les cames) intentant donar vida a un cos sense ànima. Notava sotracs a la línia, com si fossin picades, però sabia que encara no havia arribat el moment de la veritat. Recordava la cara de pànic del meu amic al tenir aquella picada tant bèstia, i res tenia a veure amb el que la línia em transmetia. Ben aviat vaig sentir el mateix que ell havia viscut. La descàrrega va arribar sense avís, com un llamp: potent, freda, elèctrica, brutal, però massa ràpida. En qüestió de tres segons es va aturar, en sec, i la línia va quedar literalment morta, surant  damunt les aigües. El company, que té més vista que un rat- penat, se’n va adonar de seguida del meu error, i el va evitar. El seu esquer queia a les vores de l’empait, i vaig sentir com mastegava les següents paraules:


-Aquesta vegada no te’n cardaràs pas...- i en menys que canta un gall, va tenir la oportunitat que, hores abans, havia deixat escapar.


Només la mala sort o els que es dedicaven a fer el curricà,  ho podien espatllar. N’hi havia un altre que semblava el Cid amb l’espasa a la mà, brandant el fusell de gomes contra els moros d’una espanya que s’ha deixat estimar, i ara corre a fer retallades i a tapar forats. L’armadura de ferro l’havia canviat per una de neoprè i, el cavall, tot i ser de color blanc com en les novel·les de cavalleria de l’època, era amb cabina i dos motors de gasolina. Mare meva, nosaltres les intentàvem lluitar amb espasa i des de la distància, però aquella ombra negra es ficava a l’aigua desitjant-les enforquillar. S’ha d’estar ben sonat, i s’ha de ser curt per utilitzar una tècnica de pesca que es dedica a travessar animals quan hi ha una norma ben clara que, a les tonyines, no se  les pot matar. I jo em sentia culpable...

La tonyina va voler marxar cap enfora, i això el va salvar de petar la línia trenada contra les altres. La carrera va tornar a ser llarga però, aquesta vegada, portava el carret gran i, finalment, va parar. Va arquejar  la canya amb tanta ràbia que de seguida va començar a recuperar distància. No es podia badar amb tres barques rondant, i menys amb un fent curricà i l’altre corrent esperitat per intentar llançar-se a l’aigua tan a prop d’elles com per afusellar-les. Tenia por, i em feia molta ràbia, que el que el destí i la sort ens havia regalat ho espatllés l’ambició i l’egoisme de l’home. I la tonyina va tornar a marxar uns quants metres més enllà. La punta de la canya apuntava ben bé al mig de les dues barques, si cap es movia més del que era necessari, travessarien i s’endurien el nostre somni de poder capturar una tonyina amb les forces de les nostres mans.

A la tercera carrera de l’animal, va ajustar el fre per no deixar-la corre  més, doncs amb aquells dos passarells rondant-nos, teníem clar que teníem els segons comptats. Aquesta vegada la pressió de la línia va ser brutal, es va recolzar la canya a l’entrecuix (suposo que un xic cap al costat) i va començar a estirar com si d’aquell fil en depengués la seva pròpia vida. Cada cop que deixava anar l’aire, el cos se li corbava endavant i recollia línia. Llavors, sense oblidar-se de respirar, omplia els seus pulmons d’energia i la transmetia a vara de la canya, que es tensava tant com el dia que l’Ulises va muntar el seu arc per demostrar la seva identitat. La tonyina no es vencia i estirava amb molta força, traient encara línia del carret, molt més ple del que l’havia deixat a la primera escomesa.

Tenia totes les altres tres canyes estirades a terra perquè no volia que res li fes nosa. Jo estava pendent d’ell i de tot el hi havia dins i fora la barca. Si calia, l’ajudaria a recollir línia amb el motor, però vaig preferir que fos ell qui m’ho demanés, si creia que ho necessitava. Feia senyals a les altres embarcacions que desistissin, que ens deixessin fer, però no van deixar d’anar a la seva fins que  totes les altres tonyines van desaparèixer i van emergir a centenars de metres. A spinning, també n’haurien pescat ells, amb la barca parada i deixant que la natura seguís el seu camí.

Els minuts finals van ser per recordar. Vaig empassar saliva al veure l’ombra de l’animal a pocs metres de la barca. Aviat s’apropava la meva feina –més perillosa i no menys important- de pujar el peixot a bord amb les meves mans per no fer-li cap mal. No les tenia totes, fins i tot, vaig començar a desitjar un mal final quan la vaig veure gairebé tota ella fora de l’aigua, amb el Duo entravessat a la boca enorme i un ull gos,  blanc  i amb un nina enfosquida que li dibuixava el pànic a la mirada. Amb una altra demostració de força bruta, es va tornar a enfonsar. En Carles l’havia aconseguit acostar després d’uns quants estira i arronsa, però cap dels dos estava disposat a deixar de lluitar fins el final. Va tancar encara més el fre, al·legant que se li esgotava la força i li feia molt mal el braç.

-Doncs afluixa i reposa, home –vaig deixar anar.

-El problema és que ella també reposarà... i això no es pot allargar gaire més – em va contestar, esbufegant.

Va ser quan me’l vaig mirar. Tenia la gorra ben molla de suor, la cara vermella de l’esforç i la boca i els ulls s’esqueixaven de dolor cada cop que bombejava amb totes les seves forces. Vaig quedar impressionat de la canya, la mateixa que tinc jo, doncs –la veritat- no em pensava que fos capaç de tenir tanta reserva de potència. Li faltava un bon tros de mànec per fer la lluita més còmode, però em semblava impossible que aguantés aquella tensió, que seria molt més intensa a mesura que el combat, estava clar, estigués a punt d’acabar (per una part o per l’altra) amb un K.O. Era una lluita preciosa, de tu a tu, amb equip lleuger, sense contemplacions. I va escanyar més el fre, fins que amb la seva pròpia mà no va poder treure’n gens de fil, però més de trenta quilos de tonyina encara podien, amb el Saltiga tan a prop seu.

Vaig aprofitar aquells moments per fer una bona foto. El peix era tan a prop i hi havia tants pocs metres de fons, que la lesath no esclatava de miracle. De tu a tu, amb el fre tancat al límit i aguantant el que s’estava convertint en un malson, va passar el que intuíem: el peix no podia marxar lluny però va començar a donar voltes a l’embarcació. De tan en tan, es deixava veure tota, i jo tremolava mentre em posava els guants per a l’ocasió. En Carles va començar a donar voltes per la barca, amb la punta de la canya allargada per esquivar el motor. Jo el seguia per no fer-li nosa, i va ser quan em vaig adonar que les canyes molestaven, allà al terra. Ell va saltar amb cura de no trepitjar-les i jo les vaig voler agafar per posar-les dretes, cada una  al seu  canyer corresponent. Els guants no m’hi ajudaven, estaven mig embolicades i vaig mirar  d’agafar-les d’una en una. Estava concentrat intentant deslligar la maneta de l’Stella  quan vaig notar les passes d’en Carles altra vegada, darrera meu.

-Ho sento, he de passar. La tonyina ja no marxa... però no para de donar voltes!

Així que, sense temps de pensar, vaig arreplegar les tres canyes i les vaig alçar.

-Passa, passa... tu ets la prioritat, ara. Tu manes- vaig dir mentre observava com, amb tota la mala bava del món, un dels esquers d’una de les canyes es desempallegava de l’anella on estava quiet i tensat i va començar a donar voltes a les tres canyes, embolicant-les encara més i fent inútil la meva intenció de col·locar-les per separat. De cop i volta ens vam veure, els tres –tonyina, Carles i jo- fent voltes i més voltes a la barca creant una situació ridícula i irònica a la vegada, i vam començar a riure, els dos.

- Hòstia santa, nanu... amb les canyes enlaire semblo un andalús enmig d’una processó...       

- Ja veus! Sembles el nen de la veïna, el dia de Rams i amb la Palma! Hahaha..

 Rèiem els dos, ens partíem el cul i ell el braç de dolor, mentre la tonyina ens marejava donant voltes i més voltes dins el casc de la barca, donant lloc a un dels capítols més ridículs viscuts a la Duna i recordant-me aquella sèrie anglesa que emetien a l’hora del te.

-Res home, res... Ni processons, ni Palmes, ni bogeries... Saps amb què ens hem convertit, tu, jo i la nostra tonyina?

En el Show de Benny Hill!