No és cap acudit

Sabeu què té a veure l’home-aranya i el Show de... amb el món de la pesca? Doncs res, home... no pateixis, si és que no estàs realment ben sonat! Anem a provar-ho: a veure què sortirà...

Per primera vegada del que portem d’any,  ho vaig veure una mica clar. Per fi hi havia neu a les muntanyes, el fred es feia notar a les mans mentre navegàvem i el sol lluitava ja, des de ben aviat, per fer-se un forat enmig de la boira de matinada. Els ocells anaven de bòlid, ara cap aquí i ara cap allà, picotejant l’aigua amb un cert desencís que denotava que feia dies que anaven farts. No vam tardar massa a adonar-nos que  estàvem rodejats.

La sonda pitava com embogida. Ja m’havia fallat el dia abans perquè, amb el fort temporal de tramuntana, la popa de la barca havia anat fregant amb el pal de l’amarratge i havia malmès els cables de la màquina que ens diu on es situa el calat. Va quedar la pantalla encesa de cop i volta d’un color vermell opac que, juntament amb l’estridència de l’alarma que emetia, només volia dir una cosa per un inexpert en l'art d'interpretar taques de sang: “o toquem a terra, o la sonda s’ha espatllat”.  Això és el que pensem tots, els primers dies que això ens passa, però ara ja no és el cas. El banc de sardineta era tan enorme que, fins i tot, el color de l’aigua del mar havia quedat de color negra, com si haguéssim robat el tap d’un pou i el petroli comencés a brollar incontrolat.

Aquesta és una situació que al principi et desespera, però que amb el temps, i l’experiència, acabes controlant. Et sents bastant inútil, impotent, desgraciat. Saber que a sota el casc hi tens a milions de peixos i no encertar a pescar-ne cap, pot fer tornar boig a més d’un, si no es para a pensar amb el cap. Francament, ja s’ha de ser imbècil, o curt de mires, si cap depredador decideix mossegar un tros  de plàstic o de plom enmig d’un banc de sardina, no?  No cal perdre el temps, ni esforços, ni nervis. Són moments que cal estar atents i observar. Tenir el grup de sardina agrupat és bon senyal, segurament indica que algun depredador els està rondant, i amb tant poc calat que hi havia per allà (tot just sortíem de la bocana del port) podríem trobar sorells, bisos o, qui sap, algun bonítol ben fàcil d’enganyar. Teníem els ulls clavats a l’aigua, observant amb la canya a la mà, amb el pick-up obert i a punt de llençar l’esquer.

No vam tardar ni dos minuts a tirar, primer ell amb un petit jig i llavors jo, amb un minnow de 4cm. Res. Vam tombar el cap i vam tornar a llençar. La superfície de l’aigua quedava subtilment remoguda. Va ser un avís tan poc significant que tan sols un ocell i el meu company se’n van adonar. Un petit grup de sardineta s’havia separat de la mola gran, l’ocellot els picotejava des de dalt i no desapareixien perquè, alguna cosa, els estava massacrant des de baix. La situació era massa delicada com per usar un ferro o un plom desgastat; la situació requeria un bon esquer, petit, realista i amb una natació capaç d’enganyar a un peix a plena llum del dia i en tan sols un pam d’aigua: un DUO, vaja. No entrarem en models, pesos ni llargàries per no fer malbé el relat, però amb tres metres de recollida en vam tenir prou per tenir, els dos, una bona picada. Sorells! Els primers de la temporada! Hòstia tu, fins i tot fan gràcia de fotografiar... Fins que la gràcia es va, literalment, esfumar tan ràpid com havia arribat. Mira-les, les putes tonyines altra vegada, i aquest cop a menys de 15m de calat. Marxem, no vull ser mal-educat i em desfaria en insults altra vegada. I no ens va quedar altra que anar a pescar sards a l’escuma, com tantes altres vegades que les tonyines ens han rondat sabent que, al no ser temporada, no en pescaríem cap, de sard. Lo únic que em reconforta de pescar sards és el fet d’estar de cara a la paret, sense opcions de ser temptat per la gran dama.

Dos hores i res. Tres hores i cap peix. Tres hores i mitja veient-les saltar al darrera nostre i anar aguantant estoics, concentrats per ficar el vinil en aquell forat o el Duo en aquella punta, per res.  Sense escuma, no van picar ni les oblades. Canvi de pla: anem a buscar aranyes.

El pla de la sorra donava a la sonda l’aspecte d’encefalograma, marcant la línia recta de la mort de les nostres esperances. Anar a temptar aranyes no formava part dels nostres plans, però com que les Tunes no es poden ni mirar i es foten tot el que hi ha dins el mar, doncs no ens queda altra que buscar peixos enterrats amb els jigs de quaranta a seixanta grams. La primera picada no es va fer esperar. Ja en tinc una! va cridar el company.  Menys mal, vaig pensar mentre em recorria un calfred per l’esquena de l’angunia que em fan.  Era maca, i li’n va picar una altra a la propera passada. I una altra. Quan anàvem tres a cap, vaig canviar de jig, impotent al veure que el meu era el mateix, però de menys gramatge. Ara els dos en portàvem un de seixanta grams, ideal pels trenta-i-pico metres que havien de baixar. Trenta segons i, cruc cruc, picada al canto!

El meu company és com un alemany: no para mai. Estava realment concentrat, i jo, mentre baixava el jig al fons,  començava a dubtar si obrir una altra cervesa o pixar la que m’havia fotut abans quan, sense solta ni volta, em diu Ei, ei... eiiiii! I la canya li va quedar corbada de cop i el carret va començar a vomitar fil sense parar. Engega la barca que això no ho paro! va deixar anar, impressionat de la força d’allò que li havia picat. Mentre el fil no deixava de sortir amb molta força, vaig engegar el motor i vaig començar a accelerar tan ràpid i suau com manaven les circumstàncies. M’està buidant el carret!  Corre, corre, que no el paro! 


Cagum tot, això no és una aranya... he pescat l’Spiderman! Hahahahaha.!

Li havíeu d’haver vist la cara. Vam riure de l’acudit, però no era cap broma, allò. Portem bon material, francament, el millor; i li va buidar 200m de trenat en menys de 20 segons. Vaig accelerar la barca per recuperar distància, ell recollia tan de pressa com va poder però ens va vèncer el peix. Es va veure obligat a tancar el fre per no perdre els 50euros que val el fil, i mai sabrem què va provocar aquella extraordinària picada. L’Spiderman ja us dic jo que no, però les tonyines anaven saltant a la superfície de l’aigua a tan sols uns centenars de metres de distància. Recordo haver-les maleït a totes elles, i a tots els que imposen les seves normes i ens vigilen amb avions.   

Demà el Show de...