Sense fotografies III i fi.

No ens va caldre anar massa lluny, les gavines anaven boges buscant aliment i ens indicaven (ara aquí, ara allí) on era el peix. El pla era anar a buscar escumeta als rocs per temptar els sards a spinning, però alguna cosa em deia que ho hauríem de deixar per un altre dia, quan hi hagués menys activitat de superfície.

No ho havia vist mai! L’aigua bullia als nostres nassos! De sobte, del no res, emergia de l’aigua una espècie de bullici que deixava la superfície del mar completament blanca. Feia una fressa molt especial, com si tota la classe de la meva nena haguessin vingut a la piscina a banyar-se i piquessin tots alhora l’aigua amb els palmells de les mans molt i molt de pressa, xipollejant. De cop i volta apareixia una taca blanca, se sentia  la remor del peix blau i l’excitació del pescador novell va anar in crescendo, fins a esdevenir un neguit malaltís i estressant. Ho vam provar tot, sense resultats! Jigs, poppers, passejants,... anàvem llençant una i altra vegada, efectuant recollides diverses, canviant de canya per afinar més amb el baix... però res.

Hi havia dos o tres barques rondant, totes amb els mateixos resultats. No podia ser! No m’ho podia creure... tenia la foto de la setmana al davant i sense càmera, i milers de peixos menjant a deu metres de la barca i no teníem collons de fer-los picar! Els nervis m’estaven matant... i sona, com no, el telèfon. La mama. Cagum dèu i ara què vols??!! Que no veus que estic pescant!!! Doncs no, pobreta, no ho podia veure... i vinga a cardar el rotllo del dinar de diumenge. Que si vindrà la dona o té guàrdia, que si als nens els agrada els canalons de carn o millor... però vols deixar de dir gilipollades?? Que no veus que estic rodejat de peix que no vol picar?! Cagum tot mama,, sort que no ets la putasogra, o llenço ara mateix el mòbil al mar!!!! I vaig penjar. No tenia res més al cap, els nervis no em deixaven pensar, havia de fer picar a aquells malparits que m’estaven humiliant. Crec que a mar no hi ha moment més estressant que estar davant una pajarera que flipes, veure com hi ha peix a manta i no saber com fer-lo picar. Bé, sí, més estresssant és tenir penjada al telèfon a la teva mare fent la llista de convidats del dinar!

 I finalment ho vam trobar: picada! Ja està!

Només em faltava això... després dels nervis i la mala hòstia acumulada, vam enganxar aquells peixos de les taques al ventre que no estiren ni sabent que els vols matar. Bacoretes crec que en diuen, una bírria de peix que no té esma ni per fer sortir fil del carret, i sense tenir-lo gens tancat! Doncs apa, ara ja sabem com es fa: un, dos, tres, ... i un altre, i un altre... i és quan et dediques a treure peix i més peix i la pesca es torna insípida i mecànica... així que vaig parar. Tenia gana. I vaig pensar amb la pobra mama, que l’havia engegat a pastar fang.

Tenia l’enquadrament perfecte: la foto de la jornada. L’aigua bullia, el meu company pescant i gaudint com un animal amb la canya corbada, el dia clar i el sol a l’esquena -prou alt com per no fer ombres- i donant la llum òptima a una escena digna de ser recordada per molts anys. I li vaig dir hòstia nanu, estàs ara mateix per fer-te una foto de reportatge. I jo sense càmera! El company es va posar a riure, em va mirar i em va deixar anar sense ni pensar-ho dues vegades: doncs mira que tu! Envoltat de peixos que piquen i bevent i menjant tant tranquil... això sí que és una foto... de portada! HAHAHA! I vam riure una estona els dos, plegats. Va ser un moment maco, especial, d’aquells que veus al teu company lo bé que s’ho passa i ell et mira com si fos un alien estrany. Em sembla que en aquell moment gaudia més jo que ell, assegut al mig del mar, envoltat de peix encegat, amb una birra fresca a la mà, amb el sol acariciant-me la cara, observant l’escena i imaginant com l’escriuria un dia qualsevol a casa, amb la pluja picant la finestra i rememorant una i altra vegada la sensació que tenia just en aquell instant.

Ell va pescar molts més peixos que jo, va agafar la canya dels vinils per poder notar un xic més la pèssima lluita que presentaven aquells peixos afamats, i de cop i volta va dir EP! Què ha passat? Mentre recollia el fil que venia petat. I va ser quan em vaig tornar a incorporar. Un últim glop de cervesa i m’hi vaig tornar a posar. Vaig observar una estona l’aigua. Era espectacular: Boles immenses de sardineta s’apilaven per defensar-se dels atacs d’uns peixos blaus que les envestien a tota velocitat! S’apropaven tant a la borda que amb el salabre obert dins l’aigua segur que n’hagués capturat! No ho havia viscut mai allò, i per això vaig fer la pausa: ho havia de viure per poder-vos-ho explicar, aquella escena m'estava inspirant.

Pràcticament no havia de moure la barca. Ni engegar, a no ser que ens apropéssim massa al penya-segat, que el teníem a tocar. Tenia l’escuma a tir, així que em vaig deixar de bacoretes (que no saben estirar) i vaig posar un vinil per temptar els sards. Havia de provar una cosa que em tenia encuriosit. Llenço contra les pedres, deixo caure avall, tanco pick-up i Pam! Picada! A la primera! Toma sard! Segon tir i patam! Un altre sard! I llavors, fins i tot el meu company, que estava pescant allò que no tira a cabassades, va deixar-los estar. Farem una cosa li dic aparto la barca enfora i fem peix blau, i quan la corrent ens apropi als rocs, pesquem sards. I dit i fet.

Vaig al•lucinar. Tres trets dos sards. Set tirs quatre sards. Deu tirs cinc sards. Tots meus. Cinc sards a zero, els dos pescant-los amb vinils semblants, però no iguals. Una altra cosa per analitzar: serà el color? El pes del cap? La mida? La marca? La olor? Així fins a mil preguntes sense resposta, la qüestió és que durant mitja hora llençava el jig dins el mar i treia bacoretes, canviava de canya al apropar-me a les roques, llençava i pescava sards! Increïble! No ho havia fet ni vist mai! I jo sense poder fer fotografies... i una altra vegada Ep! Però què passa!!?? Un altre cop alguna cosa li havia petat el baix del vint-i-cinc sense ni tan sols avisar, com si fos un fil de tela d’aranya.

I va ser quan em vaig tornar a emprenyar. Mira, que em toquin els ous a la platja quan busco palometons i tallahams ja m’emprenya, però que vinguin a tocar els rocs i no em deixin pescar sards... això sí que em rebenta!

Així que no hi vaig donar més voltes. Ni jigs, ni vinils ni hòsties. Obro la caixa dels DUO i monto el de 17,5cm a la canya de popejar, la lesath 2'4m amb l’Stella SW5000... com per pescar bacoretes, vaja! Llenço fora la mola de peix a uns vint metres de distància, que mica en mica s’apropa buscant protecció sota la meva barca. Vaig seguint el banc per fora, a poc a poc amb el meu DUO que flota quan el deixo reposar. Recullo i s’enfonsa, fa cops de cua però ningú li fa cas, només jo semblo ser qui el segueix amb la mirada, però estic equivocat. El paro a deu metres de la barca, el veig perfectament com sura i treu el cap, però no em dóna temps a fer girar altra cop la maneta de combat: del no res veig aparèixer la bèstia de les profunditats, i sense previ avís ni preguntar, obre la boca i em regala la millor picada a superfície que cap home pot arribar a imaginar: va ser com fer explotar una bomba de trenta quilos dins el mar.

BOOOOOUM!