diumenge, 12 de febrer de 2012

Sense fotografies II



Feia pocs dies que havia rebut una foto amb un missatge clarivident: “encara hi són, insisteix. Te’l mereixes!” deia el mail. El remitent m’encoratjava a pescar el cromo que encara em falta, em va encomanar moltes ganes i també molta fe. Sé com els pesca, on i amb què, però també sóc conscient que la meva –a spinning- és una tècnica molt més complicada i molt menys efectiva amb aquest peix, que és el meu taló d’Aquil•les, però mai perdré la fe.

Una vegada situats davant la desembocadura, calia escollir un esquer. Els equips de pesca –com sempre- ja venien muntats de casa a consciència: nusos ben fets, baixos del quaranta nous i grapes impecables, noves de trinca. Començaríem amb un poper per cardar merder. Pop, pop,pop, pop... i res. Ni a tres, ni a set, ni a deu metres: tot desert. Altra passada més a favor de la corrent i vinga, a deixar-hi la pell. Pop, pop, pop i res; i així mitja hora més. I mitja més. I res. El sol començava a notar-se a l’ambient, però no encara a la pell. La boira començava a dissipar-se, el mar estava en calma tant a costat de la sorra i emparats pels monts del pení.


“Insistim mitja hora més i si no s’aixeca res, marxem a les roques” diu un mentre l’altre assenteix amb més aviat poca fe. I seguim. Anem provant diversos esquers, la majoria de superfície per atraure allò que fa tant temps que anem perseguint. I no fan efecte, ni tant sols els més sonors. El desànim i l’angoixa de saber que estem perdent els nervis, ens empeny a prendre una decisió que ja teníem pactada: si en dues hores no hi ha senyals d’ell, passem i anem a lo nostre. I així ho vam fer, col•loquem canyes, ens cordem les jaquetes i dono al contacte. El motor pita i s’encén, dediquem una última ullada i premo amb ràbia la palanca de l’accelerador. “Ep! Atura’t! Mira a les teves cinc!”.


I vaig girar rumb en rodó i m’hi vaig apropar a poc a poc, molt a poc a poquet.


Silenci. Calma, paciència... “allà, allà! Ho has vist o què?” em diu assenyalant amb el dit. Són a prop, no engeguis que ja els farem venir.

I insistim amb els popers, però aquesta vegada no se’n cardaran més de mi... ja n’hem fallat massa a superfície, així que em guardo estirat a la barca un AS a la màniga, per quan els tingui a tir. Mataré dos ocellets d’un sol tret: pescaré el peix que em turmenta i faré la millor propaganda de l’esquer. Tindré als japos contents... i em fueteja de cop, com un flash al cervell, l’amarga sensació d’haver-me deixat la càmera... Millor, així no hi haurà res que em distregui em dic a mi mateix. I continuem fent merder, matusserament i sense massa tècnica, però amb la vista clavada a l’aigua i concentradíssims. Els nervis els tenim a flor de pell.

I salten a cinquanta metres de la barca. És sardina que fuig de l’aigua i un parell d’aletes apareixen al darrera seu. No salten, empaiten, mengen, són grossos, molt grossos a jutjar el remolí que deixen a l’aigua. Aviat serà meu... Hem de fer que s’apropin a la barca, tenir-los a tir i enviar-los un pepino en forma de míssil, infalible, vint centímetres de tecnologia punta, l’esquer perfecte. El porto muntat a la canya de tres metres, la més fina –d’acció vint- vuitanta- capaç de llençar-lo a més de trenta metres, recollir i donar l’acció perfecta i el més important de tot, lo suficientment potent com per dominar a una bèstia de més de vint kg. Tot va bé. Tinc el cos en tensió, un nus a l’estómac i les mans garratibades de tant fort que premo el mànec de la canya; però el cap el tinc tranquil, el pensament fred, calculador, mil•limètric. Sé perfectament el que estic fent, el que busco, el que pretenc. Els tinc ben a prop meu, ara només cal dirigir la seva atenció cap a nosaltres, fer que s’apropin un xic més.

Alguna cosa no va bé deixa anar de sobte. Què vols dir? responc sense deixar de mirar a l’aigua i amb cara de sorprès. Que si fossin palometons ja faria estona que rondarien per aquí... estem treballant bé, són molt curiosos aquests animals, així que segur que els hauríem vist darrera els nostres esquers. Alguna de grossa en passava per aquella zona, recordo que vaig mirar la sonda i vaig llegir que érem a 7,2 metres del fons. Si no eren palometons, què collons era el que feia tant merder?... I vam canviar de tàctica i d’esquer.

La deriva ens duia mar endintre, així que no calia alarmar ningú movent-nos i fent fressa. Estàvem sols, tret d’una barca que, pel que intuíem, temptava a les primeres sípies de la temporada. Veus, ja sabrem on buscar-les quan marxin els bonítols i no sapiguem què fer i vaig prendre alguna referència visual, tot arxivant-la al disc dur del meu cervell. No calia fer el ridícul amb el GpS.

Els jigs volen sense direcció ni sentit, no cal deixar que s’enfonsin, no té sentit amb tant poca sonda, però marquem el radi d’acció molt més lluny, així doncs, podem dir que no pesquem però esgarrapem més gotes d’aigua. Recullo molt de pressa, imitant la sardina que vèiem fugir. Alguna cosa devem fer bé perquè, de sobte i sense avís, sento una gran esquitxotada just darrera meu, a popa de la Duna. Em giro de cop i l’aigua em diu que alguna cosa ha emergit a tant sols deu metres de la barca! Hòstia santa... quins nervis! Nanu, llença a saco, que són aquí mateix! Hòstia puta... no sé on són... no els veig! Ho donem tot, no hi ha treva possible. No sabem què ronda tan a costat nostre, estem molt nerviosos, amb els ulls ben oberts. Tenim els frens ben calibrat, durs, pensant amb clavar un palometó de més de vint quilos... i ho veiem; TONYINES!

No m’ho puc creure! Tonyines a deu metres de fons! Què collons està passant, nanu?! I m’indigno, m’emprenyo molt! On són els bonítols, els tallahams, els palometons? Que no hi ha més peixos al mar, o què??!! Au, home... aneu protegint les tonyines que s’ho estan cadant tot, i per si no en teniu prou amb això, veniu ara a tocar-me també els cullons... que si multes si les pesques, sancions si hi tires, que si et requisen els material que val un ou, que si et poden embargar els comtes, l’embarcació... aneu a tomar pel cul tots! M’encenc molt, algú ha decidit jugar amb els somnis dels pescadors esportius i no hi ha dret amb això.


Au, anem, que encara vindran a fer-nos fotos des d’un helicòpter, a denunciar-nos amb la neumàtica o a vés a saber a què ens exposem. Jo pesco poc, però m’agrada fer-ho tranquil.


El palometó és el meu taló d’Aquil•les, potser sí, però us ben asseguro que la tonyina a spining és el meu gran somni, i algú s’entesta en no deixar-me’l complir. Marxem, anem als rocs a pescar sards. Almenys allà no em fan sentir com un delinqüent.

I renuncio altra cop al meu somni. Altra vegada castigat de cara a la paret, un cop més seré la riota de tot déu... l’únic idiota que té por d’anar a pescar tonyines, l’únic imbècil que té barca i encara no sap què és tocar el cel. I marxo cap cot, indignat, emprenyat com una mona. Sense gorra, sense càmera, sense il•lusió, sense ganes de res. Això només ho arregla la llei de Murphy.


Gràcies Murphy!





Us ho explico quan tingui temps, que ja tinc els nens desperts i rondant la casa i vull estar per ells. No patiu, tenir temps no és el tema, el proper dia en comptes de baixar a les sis, puc fer-ho a les cinc de la nit, si fa falta... lo important és que en tinc ganes.

Ho faré,  i sense fotografies.




 

1 comentari:

Joan Corral ha dit...

Osti que bo!!!

Si canviessis el nom del teu company i del teu, per kruskis i paisano no passaria res.
Fa una setmana vam sortir amb en Paisano per la zona de l'Estartit i no vam veure escata per enlloc, quan eren quarts d'onze li dic: I perquè no anem cap a la zona de St.Pere a fer sípies? Anem cap allà i comencem a veure gavines, sardineta i lloms que deixen remolins a sobre l'aigua, vam estar dues hores llençant poppers a tort i a dret creient que eren el teu taló d'Aquiles... fins que arriba el migdia, la cosa s'escalfa descobrim que estàvem fent el tòtil amb les tonyines, quan eren les dues, les nostres amigues estaven per tots costats, arribaven fins a ran de port, a 4-5 mts de profunditat era un dimecres estàvem sols i eren totes per nosaltres, es ben bé que saben que no les podem pescar i han perdut la vergonya.

Salut!
Joan