Sense fotografies

Fa dies d’això, tants que no goso ni comptar-los. El recordo com un dels dies més especials de la meva curta vida de pescador, i no pels peixos que vam treure de l’aigua -que en van ser molts- sinó per recuperar una estranya sensació que tenia ben enterrada. No sé si va ser al cotxe o ja damunt la barca..; tenia aquell rum-rum a l’estómac que no em deixava fer un mos amb ganes, la mirada perduda, el cap donant voltes a allò que m’estava angoixant. Volia saber què era el que em donava aquella intranquil•litat... i vaig obrir la bossa: eiva... la puta càmera! M’he deixat la càmera!!! I la gorra de la sort... la gorra vermella i gastada que vaig comprar amb l’excusa de veure-la un dia en una portada...

-portes càmera???- vaig demanar mig suplicant al company.

- Doncs no, jo vinc a pescar...

-Em cago en tots els sants! I ara què faig??- em vaig preguntar angoixat...

-Mmmm... pescar?!- em va senyalar el company mentre esclatàvem a riure...

- Clar!, pescar! Com es pot ser tant idiota? Com pot ser que no me n’hagi adonat abans?- vaig dir-me amb un somriure que feia gràcia de contemplar.

Entre nosaltres, deixar-me la càmera era un signe evident de manca de professionalitat, doncs portava en ment fer un reportatge de revista i, de passada, volia fer fotos dels esquers DUO que m’acabaven d’enviar directament des de la fàbrica, però què voleu... també sóc humà, i a partir d’aquell imperdonable descuit, la meva mentalitat va començar a canviar tant que, fins i tot, estic a punt de dir que he trobat la felicitat! M’he passat massa temps esclavitzat per les imatges: primer van ser les fotos per fardar, més tard les fotografies més currades per les revistes de pesca, llavors les més personals pel blog, les que em servien per promocionar els DUO... Sabeu què? Que aquell descuit va fer que finalment donés importància al que realment en té: sentir-me lliure i passar-ho bé!

De sobte, la ràbia i la impotència davant tanta feina que pretenia fer va desaparèixer, em vaig sentir afortunat, especial i, sobretot, lliure. Aquell dia vaig veure que no podia ser mai feliç dins un món només preocupat dels peixos i de la imatge, i vaig entendre perquè havia estat tant rebel. Aquell matí emboirat i fred vaig decidir no ser esclau dels peixos ni de les fotografies, vaig entendre que el que realment m’omplia era parlar del que fem allà dintre, expressar el que sentim per dins, mostrar al món que hi ha quelcom més important que sortir a les portades i vendre el material més car de món, que hi ha una cosa que no té preu, ni es mesura amb quilos, ni en metres, ni en diners... aquell dia vaig entendre que els somnis no tenen preu, ningú els compra i, per tant, tampoc els venc.

No imaginava que la llei de Murphy aquell dia faria estralls... sense càmera, sense gorra de la sort però sense pressió ni mals de cap, així que no podia ser de cap altra manera: aquell dia va ser impressionant! Quan tingui unes horetes lliures us explico com va anar, sense fotos, de la manera més simple que conec, la que no havia d’haver deixat mai de banda:

escrites amb el cor i sense fotografies. Només amb paraules.