Pesca a Bordo

Acabo de rebre el pdf de la redactora en cap ara mateix. És molt important  per mi això i diu molt dels professionals que hi ha al darerra la nostra feina, doncs ens permet als autors fer correccions d’última hora i donar el nostre vist i plau definitiu.  Les sensacions que tinc són ben fresques i la resposta meva ha estat contundent: és un relat excel•lent, estic molt i molt content!

Sé que us vaig marejar fa uns dies amb l’entrada al blog d’un escrit sobre la revista; volia explicar-vos coses íntimes però, com que em va sorgir una nova idea i ara tinc temps per dur-les a terme, vaig esborrar l‘entrada fins a veure la nova entrega. I aquí em teniu, caçant dos ocells amb un sol tret.

Si us interessa, podeu buscar als quioscs la revista Pesca a Bordo, la única revista nacional de pesca que accepta de bon grat simples relats d’aficionats com jo. Els relats em permeten centrar-me en l’acció, amb les coses que m’interessen, fer volar la imaginació, posar nerviós al lector... O sigui, els relats em permeten gaudir al 1oo% com a escriptor, deixar de ser el protagonista de les fotografies i fer que sigueu vosaltres els reis de l’acció: gent normal com tu i com jo que ens agrada el mar, el vent i la pesca.

Resumint: teniu avui dia el relat de Serviolas a Pesca a Bordo amb les fotos de tres tius molt lletjos, peixos grossos i un escrit tret del que els protagonistes han compartit amb mi via telèfon. Moltes gràcies a l’Ivan i a en Jordi per confiar amb mi i esforçar-se tant a fer bones fotos, crec que hem fet un bon treball que ha quedat tot molt bé, però em faltava una cosa... el meu final feliç. Escriure per una revista costa molt, m’he d’esforçar moltíssim i he d’entendre que estic immers en un món que no és el meu, molt més romàntic, ingenu i innocent. Em queda molt per aprendre, em retallen i he d’escriure intel•ligentment, esquivant censures.

I res, dir-vos que si us ha agradat el de les servioles, no és res comparat amb el del mes que ve, d’aquest sí n’estic molt orgullós! No em busqueu a les fotografies, qui sap si és qualsevol de vosaltres qui surt a tota plana i a tot color. Llegiu la revista, no busqueu noms, deixeu-vos dur per l’escrit i al final de tot sabreu que aquell és el meu, simplement perquè és únic.

Un escriptor ha de saber renunciar als seus interessos personals, s’ha de menjar l’ego i ha de saber adaptar els seus somnis i desitjos a les necessitats d’un mercat i una editorial tant potent. El que no ha de fer mai un escriptor de pacotilla com jo és renunciar a la seva firma, a la seva manera de ser, a l’essència del que ell entén que és la pesca: un sentiment.

Estic molt content! En menys de vint-i-quatre hores tenia via mail totes les fotos que volia: les vostres. No he tingut cap NO per resposta, tots heu confiat amb mi i això em dóna molta, molta força i il•lusió per seguir endavant i aprendre moltes coses. El meu secret? Tenir dues dones al darrera: una de molt professional que vetlla per la revista i una de molt especial que procura sempre el millor per mi.

Un petó ben fort per totes dues!