Sabeu que escric amb dos dits? Podeu imaginar-vos què és teclejar milers de paraules amb un ull al teclat i l’altre a la pantalla? No tenir ni idea d’informàtica, ni de fotografia, ni de pesca; tenir una mecanografia paleolítica, un vocabulari vulgar, i unes idees indescriptibles no m’impedeixen dur a terme els somnis que tenia tot just fa quatre dies i només pescava serrans.
Tinc molta mala sort últimament: se m’ha espatllat la barca, el mòbil, l’ordinador i he fet malbé la càmera fotogràfica (i ja en van dues!), però m’he sobreposat i he pogut fer un parell de reportatges que m’han agradat molt, i sense sortir de casa!. Les fotos són vostres, ho sé, però vull que sabeu amb quines condicions deplorables els he hagut d’escriure, i no per fer-vos peneta o per rebre felicitacions falses, sinó perquè us feu una idea del que significa per mi treballar sense cap recurs i poder tenir un bon resultat final. No hi ha excuses si hom vol fer un bon treball; si es vol fer, simplement es fa.
A tots aquells que sou pares no cal que us expliqui de què va això de tenir dues mainades rondant per casa, donant pel sac nit i dia sense deixar ni mitja hora seguida per concentrar-te i poder teclejar. És molt difícil trobar una estona per dedicar-se-la a un mateix, i molt més difícil és buscar un munt d’hores (que són les que fan falta per escriure per una revista d’àmbit estatal). Ho faig perquè m’agrada, i el que no em puc permetre és fer una cosa normal i vulgar, doncs per fer això millor m’estic al sofà mirant el Baby TV, contant rondalles o traient polls que els estan xuclant la sang. “Escric contes per nens grans, Alba, deixa’m treballar un xic, si et plau”. La nena comença a ser més gran, i des del dia que vam escriure un conte per la seva classe, em deixa remenar fotografies mentre mira com en Tom es menja els mocs davant en Jerry; però el petit no té ni dos anys, i parlar amb ell és... simplement impossible, innegociable.
A l’escola estudiaven els conills al trimestre passat, i en una nota a l’agenda ens demanaven informació vària a tots els pares. L’any passat un gos de casa la putasogra va portar fins al portal un conillet petitó mig mort de gana. El va dur agafat amb la seva boca, com fan els lleons i altres bèsties amb els seus nous nats. Encara no sabem perquè no se’l va menjar, francament, però ens vam dedicar en cos i ànima a cuidar d’aquell animaló fins que es fes fort i gran. Tenia davant meu una història ben maca, volia contar-la, necessitava poder-la teclejar, i influenciat per les revistes en vaig fotografiar precioses imatges durant gairebé un any: com li donàvem lleteta amb una xeringa els primers dies, com dormia a la caseta que li vam preparar, les migdiades que feia amb nosaltres al sofà, les carícies, les corregudes que feien els nens darrera seu quan va ser més gran, i del dia que el vam alliberar.
He escrit uns quants articles de revista, alguns força originals (només cal recordar el bonítol que parlava) però cap, cap, m’ha donat tanta satisfacció personal com el conte d’en TRO, el conillet que tan ens vam estimar.
Hòstia, ara mateix no sé a què ve tota aquesta xerrameca, però suposo que és bona senyal: vol dir que em sento a gust amb tots vosaltres. Quan feia les fotos pensava amb el blog, volia escriure el conte per tots vosaltres però, al convertir-lo en un simple blog de pesca, me’n vaig desdir. Pensava que quedaria arraconat al baül dels projectes ridículs, com tants d’altres que se m’ocorren dia si i nit també. El conillet salvatge hauria passat sense glòria ni pena pel blog, en canvi ha estat un èxit espectacular que ha traspassat els passadissos dels pàrvuls i ha arribat a la gran majoria de pares i nens que, sense excepció, volen venir tots a Bianya a buscar en Tro per veure’l content i feliç amb la seva família de conillets del bosc. Pobre mainada... hauríeu de veure la cara de bons nens i d’innocents que fan.
On anava? Ah sí... a la voluntat, la voluntat de fer les coses sense recursos i amb totes les mancances, però amb cap, dignitat i molta il•lusió per endavant. Us volia dir que he escrit el conte i els dos articles de revista a casa perquè a la feina fa molt fred i no em puc concentrar amb el personal rondant... i a casa tinc un portàtil de merda amb el teclat mig destrossat. La meitat de números no funcionen, unes quantes tecles de puntuació tampoc i, la que em dóna més pel cul de totes, és que la lletra P, que tampoc va. Intenteu escriure deu ratlles sense prémer la lletra P!.... Què? costa, no? Doncs ara imagineu-vos per un moment què ha estat per mi escriure un conte i dos articles, el “sense fotografies I i el II” i la majoria de coses que penjo al blog des de fa mesos sense la Puta lletra P!... És esgotador!!!
Tinc temps ara, però heu d’entendre que em fa molta, moooolta mandra treballar amb aquetes condicions...
Però ja ho he solucionat! Tinc un teclat nou! I per 12 euros de merda!!! Si ja ho deia jo... no es pot ser tan inútil! Vinc del metge dels ordinadors i m’ha donat la solució! Així que ja no tinc excuses! Volia escriure i ara ja no tinc impediments que em facin avorrir la feina més bonica que hi ha al món: fer somiar a la gent mitjançant unes simples lletres.
Ara ja puc acabar el “sense fotografies”, escriure dos capítols més del llibre i algun reportatge nou, això si la nena no vol que li expliqui un conte nou! Ben mirat... n’hi ha un que el tinc al cap des del viatge a Mallorca de l’any passat. També el volia escriure al blog però clar, com que no és de pesca... I he estat força temps rumiant com collons puc adaptar un conte sensible de nens al món dèspota i podrit de la pesca (tres P seguides!)... Es diu La Cova del Drac sense H (pq a Mallorca molts no saben que Franco va expirar fa ja uns quants anys... VicH es diu ViC i Drac va sense H!).
Això ja m’ho va advertir en Tomeu de Pesca d’Illes quan li vaig comentar el tema nacionalitats... però ell és de poble, i la Mallorca interior res té a veure amb les H i les rotondes coronades per pavellons nacionals. El Toro aquell que tot li penja estava un xic a l’interior, no?
Bé, millor em deixo de contes, de P, de H, de política i d’escrits que facin pensar, que el que us agrada a vosaltres és peix, suor, carrets i canyes!
Anna, maca, busca’ns un lloc nou on podem començar, que tu tens un conte abandonat de fa anys i jo en tinc 300 per començar, i ara ja no em farà mandra!
1 comentari:
Una altra excusa bona: fa una setmana que estic fet un fàstic! Tinc un virus que m'està escanyant el pit, i ahir em va fer pujar la calentura fins gairebé el 39º.
Vaig presentar el text el dia pactat, era un bon text, treballat, complert, de notable alt per un treball d'universitat, però no per una revista de pesca... no era jo qui l'escribia, no es veia per enlloc la meva firma, així que el vaig eliminar i el vaig tornar a escriure de dalt a baix, i sense la puta P! Espero que la nova versió us agradi més, li dóna 30 voltes i, malgrat sé que es pot millorrar bastant, no vull posar-me on no em demanen.
I una cosa que em fa moolt feliç! Recordeu el Green Power? Crec que és un relat excel·lent de pesca, doncs ha estat superat per "una de cine" que no té res a veure amb els peixos. Podeu pensar que és normal, pq surt destacat al costat... però sense foto de peix. Ara està en les mateixes condicions que els altres, i puja com l'escuma. Aviat serà el 2n relat més llegit del blog, i tot i que n'hi ha molts de molt millor, em fa una il·lusió tremenda i em dóna molta força per continuar fent el que més m'agrada, encara que ho hagi de fer en un altre lloc.
Bé, si us agraden els relats de pesca no patiu, ja n'hi haurà més. Encara tinc alguna cosa per dir!
Publica un comentari a l'entrada