El tresor del Cap de Creus, de Sergi Palol

Quatre panes en les últimes quatre sortides de pesca m'han fet agafar les coses d'una altra manera: la millor possible. Un mes seguit sense ni poder sortir de port m'ha fet adonar que no són els peixos el que més importa, sinó l'empatia del que m'acompanyava en cada sortida infructuosa, la vergonya de qui em jurava que la Duna estava reparada, la generositat   dels amics que m'obrien les portes als seus bots i em brindaven una rialla... i a vosaltres, que us deixo de posar fotos de peixos per recomanar-vos llibres farcits de lletra i continueu entrant i donant la cara. Tot aixó sí que m’importa!

Ens estem convertint en esclaus dels peixos i això no té cap ni peus... no sé on comença el peix  però segur que acaba per la cua... i res de bo pot succeir si una cosa comença per la fi. M'enteneu? No ho crec... penseu-hi. 

Ahir me’n va passar una altra de bona... un dia que la Duna funciona de meravella, i hem de ser nosaltres qui remolquem a un gabatxo fins a port! Vam perdre molta estona per arrossegar una barca el doble de pesada que la meva des de l’Almadrava fins Empuriabrava, però va valdre molt la pena la recompensa dels nostres segrestadors, doncs només calia mirar-los la cara, els somriures, les seves mirades d’agraïment i les seves exagerades salutacions. Espero que els mecànics (que ja ens esperaven a port) siguin competents i benèvols amb la factura corresponent, ja que era l’hora de dinar i a ningú li agrada que li retarcin les necessitats del seu estòmac! Amén.

De les bondats dels pescadors us hauria de parlar una bona estona, però francament, no voldria desilusinar-vos, així que em quedo amb la bondat de les persones que s’hi amaguen al darrera, com en Pere, un pescador de tota la vida, pobre i humil, bona persona, solitari i somiatruites. En Pere encarna moltes de les coses que he vist en el món de la pesca i convida a la reflexió. Tots tenim coses bones, tots tenim cor i sentiments, però molts de nosaltres ens deixem arrossegar pels nostres somnis de petits i adolescents –siguin en forma de tresor o d’un enorme peix- donant a conèixer el que realment amaguem darrera les nostres màscares.

I jo que continuo buscant persones i desenmascarant les ànimes dels que ens fem dir pescadors... pecadors (sense S) diria jo!

El Tresor del Cap de Creus m’ha enganxat d’una manera tant insospitada que, fins i tot, he deixat de somiar amb un bon peix. He aprofitat tots i cada moment que la vida em regala per llegir-ne unes quantes pàgines: ja sigui assegut a la tassa del vàter mentre em protegeixo com puc dels esquitxos de la mainada mentre es banyen, sigui mentre matem estones mirant el BabyTV, fent-li companyia a la nena tot esperant que s’adormi... qualsevol minut important de la meva vida ho ha estat un xic més perquè gaudia d’ell i alhora d’una història increïble succeïda al nostre Cap de Creus.

El seu autor va nèixer al mateix any que jo, viu a Girona i resulta que és la seva primera novel·la i això m’encomana molta il·lusió.  Sergi Palol és professor d’una cosa que no té res a veure amb el món de la literatura ni els grans tresors, sinó amb la crua realitat del Dret, un Dret escrit per l'home i que tot déu  es salta.  El llibre ens deixa veure pescadors i gent amable desgraciats per una guerra civil que sembla que no arriba mai a Port de la Selva però en podreix la gent d’una forma despiadada. A la vida no val tot. La por és un dels grans motors que mou el món, com l’amor i la passió, però tot es capgira quan l’odi, l’enveja i la traició entren a escena i donen tant joc.  Aquest llibre parla d’un pescador de Port de la Selva, ens ensenya racons invisibles del Cap de Creus i el vent de tramuntana bufa tant fort que s’emporta per sempre un dels més grans dels secrets que ha conegut la història de la humanitat que resta amagat més a prop del que us podeu imaginar.

De moment prous llibres, que falten pocs dies. Quan ho vegi amb els meus propis ulls em tocarà parlar de la revista. Després toca pesca, no peix. 

El Tresor del Cap de Creus m'ha agradat molt. No sóc bon lector, en pocs dies m'he polit més pàgines que en tot l'any passat segur, i el que és més increïble de tot és que m'ha fet obrir la gana. 

A veure si em venen ara les ganes d'escriure... fa massa temps que rosego uns quants capítols bons.