Fotem-li castanya a la carbassa

Recordo quan era petita que en aquestes mateixes dates ens pelàvem de fred. Havíem encaixat ja feia dies samarretes i pantalonets per hivernar a les golfes de casa fins l’estiu de l’any vinent. Sorties al carrer amb bufanda i a cada cantonada un grupet d’adolescents torraven castanyes. “Compri’ns castanyes, senyora, o un traguet de moscatell”, bombardejaven a la mare. I ella, que de dinerets no n’hi sobraven, treia el seu monederet, i a l’instant dos vailets s’acostaven somrient amb un cucurutxo de paper de diari fet per ells... “compte no es cremi, estan acabades de fer” i me les atansaven a mi, que aleshores no aixecava dos pams de terra (ara no n’aixeco gaires més), i amb les dues mans agafava fort aquell paquet calent, i de tornada a casa la mare me les pelava i ens les anàvem menjant que encara cremaven per fer-nos passar el fred. 

Tot això passava ara fa uns 30 anys, però sembla ser que alguna cosa ha canviat, i no és el temps, malgrat ja no anem amb bufanda. 

Ahir a la nit ho començava a intuir quan tornant a casa després de dos dies d’haver-me absentat, al mateix carrer on anys enrere els adolescents torraven castanyes, em sorprenen quatre marrecs disfressats demanant-me carame’ls si es que no volia que em donessin un ensurt de mort. “Uh! Oh! No tinc por!” els vaig contestar jo, i tancant amb pany i clau la porta sentia que em protegia no d’aquells delinqüents ensucrats sinó de l’americanització de la celebració de tots sants. 

Aquest matí quan m’he aixecat he baixat al carrer per anar al garatge a buscar un tetrabrick de llet, i quina ha estat la meva sorpresa quan a la porta d’entrada he trobat penjat això: 

No m’he pogut estar de pujar a buscar la càmara de fotos per compartir-ho amb tots vosaltres, doncs la gracieta d’aquells nens m’anava com anell al dit per introduir la meva última història de pesca... 

Com a Europeus moderns que sóm, i amb el rotllo aquest de la diversitat i tota la mandanga, lluny de fotre-li castanya a la carbassa, com mana la seva tradició, us explicaré una història de por perquè la llegiu tot menjant castanyes prop del ventilador: 

Tot va començar fa tres setmanes, el “Dia Nacional”, o dia de la Pilarica si us sona millor. Era un dimecres, i com que al despatx no treballàvem vaig decidir baixar a Torredembarra on un amic hi té una barca i així canviar una mica d’aigües i a veure què s’hi cou. Aquell dia per això baixava “despullada”, i no per falta de roba sinó perquè no duia el meu equip de pesca, que el guardo a l’Escala. El meu amic, des d’ara Valentí, només conta amb dues canyes de curri muntades amb metralleta de plometes, i amb això ho fa tot.

Ell és aficionat al mar, però no viu la pesca com nosaltres, surt a passeig amb la seva barca, i quan li sembla tira les canyes, si piquen bé i sinó també. La majoria de vegades no coneix ni el nom del peix que treu, però a ell li es igual perquè tots els torna a l’aigua. Aquell dia no ens calia matinar, a les 12 embarcàvem i si us haig de ser franca ho feia una mica escèptica, doncs en Valentí m’havia parlat de la gran quantitat de peix que s’hi mou per allà baix, i tenint en compte el mal estiu que acabava de passar pel que fa a la quantitat de peix divisat, ja només em convencia allò de veure per creure. I realment va ser així. Aquell dia vaig veure saltar més peix que en tot l’estiu sencer.

Tingueu en compte que les fotografies no han captat la magnitud de les saltades. Al veure tot aquell espectacle el cor se m’accelerava a la vegada que m’emprenyava cada cop més i més mentre no em parava de repetir: “si tingués els jiggs aqui...”. Al principi va costar fer-los picar, passàvem i passàvem pel seu costat per no trencar el banc, però no ens feien ni cas. “Si tingués els jiggs aquí”... Cansats de veure impotents com aquells peixos es reien de nosaltres vam decidir fer un paron per dinar, i fa ser el millor que podíem haver fet, doncs amb la panxa plena vam tornar a engegar i aquest cop sí, a la primera passada... picadaaaa!!!! Comencem a recollir, que serà? que serà? rondava els tres 3 kilets, un bonítol? una melva? bacoreta?

Doncs quina va ser la meva sorpresa quan veig sortir de l’aigua aquella tunyineta, la més petita que he vist mai. Per un moment vaig dubtar si ho era o no, però “ante la duda” la vam deixar anar, aquella i totes les que la van seguir, doncs ens van oferir una tarda entretinguda, amb “doblete” inclòs, fins que van arribar les llampugues, amb les que vam estar unes hores més. Per acabar d’arrodonir el dia, quan el sol ja es ponia ens van venir a saludar els delfins. Aquella va ser una jornada de pesca sobretot divertida, però em quedava el regust de no haver-la disfrutat prou com la podria haver disfrutat amb el meu equip lleuger “d’spinjig”. I mentre m’acomiadava del Valentí, li prometia que hi tornaria armada fins les dents.

I hi vaig tornar. Després d’una setmana de mala mar, aquest diumenge estava allà, amb tot el meu arsenal i el que m’havien deixat, per fer la feina que m’havia quedat pendent. Hi havia onada llarga però no es navegava malament pels qui hi estem acostumats. A les 12 embarcàvem, començaríem fent el curri, com fa sempre el Valentí, per passar a l’acció del jigg al divisar la primera saltada, però... la 1 del migdia, no havíem vist res encara, les 2, les 3... i tenim la primera picada, una bacoreta, però el que jo volia no eren picades sinó saltades, tenia ànsies de jigg. Recordo que l’altra vegada va ser a la tarda que va començar el merder, així que proposo dinar i a veure si més tard la cosa s’anima. Però no va ser així, vam tenir tres picades més dues bacoretes i un que es va deshamar que deuria ser el mateix, però el meu equip d’spinjig seguia sec. En fi, esperem que demà sigui diferent. 

A l’endemà, dilluns de pont, venien dos amics més. Ells no han pescat mai, pel que els feia il·lusió treure qualsevol peix de la manera que fos. Comencem altre cop fent el curri esperant que hi hagués més moviment que el dia anterior, però passa una hora, dues hores, tres... i tot pinta que anem pel mateix camí. Feia un solet d’escàndol, i pensar que estem a finals d’octubre, però ni rastre de peix, així que lluny d’enfadar-nos els vaig fer referència a la frase d’un crack del llobarro que diu així: “no hi ha dies dolents de pesca, penseu que podríem estar treballant”, i posant un cd a la radio ens vam proposar gaudir d’aquell dia sense pesca. 

Quan ja només ens quedava una hora per plegar i perquè no fos dit que no havia tocat el jig, vam parar la barca i a uns 30 metres de profunditat ho vam provar. Anàvem a cegues, doncs el Valentí no té sonda, amb la sort que amb aquella estoneta vam tenir dues picades, una llampuga i una servioleta, que van tornar a l’aigua també. 

No em puc queixar, ha estat un cap de setmana distret, però pesquívolament parlant està clar que hi hauré de tornar.

Que passeu una bona castanyada