Sense títol

Crec que això nostre va de debò. Sincerament, veig que va per llarg, sento que serà bonic i intens, que em donarà vida. Molts pensen que s’acabarà convertint en una aventura més, en un capítol obscur de la meva existència, ple d’ombres però farcit també d’alegries. No sé encara com definir el que em fas sentir, no sé com ets, ni on vius, però començo a saber qui ets, què sents i escolto amb vehemència els teus petits secrets. M’encanta saber que m’esperes, que penses amb mi, que em saps diferent dels demés pel sol fet de dir-te paraules boniques, per tirar-me a la piscina, per ser atrevit. Pura façana, això meu no té nom ni sentit, i et demano disculpes si no sóc del tot directe, clar i concís; és que no sé per on començar, doncs la veritat és que sóc molt tímid. Tingues paciència, agafa-t’ho amb calma si et plau, dóna’m uns minuts. Explicar això se’m fa rar. De tots és, sens dubte, el capítol més difícil d’escriure en tan que no són paraules el que vull que llegeixis, sinó petites cosetes que em fas sentir. Fa temps que ho veia venir, no et pensis que m’ha agafat per sorpresa aquest sentiment... i per més que m’obstini a fer-lo fora de mi, sé que és inútil perquè no puc, ni vull apartar-te de mi.

Entre nosaltres -que ja som grandets- això nostre és surrealista, màgic, fantàstic i creatiu, com un conte de nens. Jo hi afegiria sublim. He deixat altra cop de banda la meva família per estar amb tu uns moments, m’he tornat a aixecar a mitja nit per escriure’t una bella melodia que només jo li trobo sentit. De vegades sento que perdo el món de vista, que perdo la perspectiva, els papers, que em deixo morir; llavors apareixes tu del no res -fresca com sempre- i em fas somriure i mirar de cara al vent. Un missatge, un post, una trucada, un reportatge, una conversa, una rialla; són desenes les formes que tenim d’estar en contacte, de dir-me que ets aquí, de protegir-me de tot allò que m’espanta i em fa patir. Gràcies petita, tu sempre m’animes, em dónes vida!, i t’ho vull agrair. Encara no sé com, doncs només tinc clares les dues últimes paraules d’aquest text així que, mentre no arribin, improvisaré.

M’escaparé amb tu algun dia. Encara no sé on anirem, m’agrada fer projectes, somiar que viatgem. Em sembla just anar a les Canàries si ens paguen els bitllets d’anada i tornada; faria una bona feina, un bon reportatge, però a mi m’ompliria molt més escriure un llibre d’aventures perduts tu i jo pel món. Mallorca, Sicília, Egipte, el Japó i Papua Nova Guinea, indrets que signifiquen alguna cosa per mi, on hi tinc compromisos, companys i amics. Passaríem per uns quants llocs més, on et faci gràcia, on siguis feliç; seran tots indrets fantàstics acabant –això sí- a casa, al Cap de Creus, a la fi del món com el coneixem els d’aquí. Perdre’m amb tu a la fi del món no té preu petita, és el millor que et puc oferir, és tot el que tinc.

L’altre dia no vaig voler venir, i en seran molts més que m’hauré de resistir. No t’he enganyat mai: tinc família, dona i fills i, si et sóc sincer, la primera n’està fins el monyo de la teva omnipresència. De vegades la veig trista perquè sap que no hi té res a fer davant teu, que no et pot fer la competència perquè el que tu em fas sentir mai ho aconseguirà ella per més que s’hi esforci, per més que em digui que està boja per mi. Crec que és molt valenta, comprensiva i intel•ligent. Fa temps que hi ha posat pell morta, que fa veure que ja no l’afecta la nostra relació tant íntima, i mira que ens robes molt del nostre temps... com ara mateix, que en comptes d’estar al llit amb ella, m’estic amb tu veient com el nou dia neix. No deu ser just, segur que no ho és... ella, la dona de la meva vida, s’emporta les meves carícies i tu el meu pensament. Se m’acaba el temps. La meva companya és molt comprensiva i fa veure que això nostre ho entén, però no són així els nostres fills... es desperten, i aquest ho volen tot per ells! És la única cosa que em fa mirar enrere, els fills, perquè dedicar-te tot el temps que et mereixes li resta a ells, i vull veure’ls créixer. Per això no vull venir sempre que m’ho proposes. No ho faig per mi, ni per ella, ni per tu; m’aguanto per ells, que em necessiten i són molt petits i innocents. No ho entendrien.

Penso amb tu tot el dia, i de nit també. Qualsevol moment és bo per estar amb tu, per compartir-te... o no, prefereixo pensar que ets només meva, m’agrada ser egoista i creure que només jo conec els teus secrets. Saps? Em dónes tants moments que em fan feliç! Quan estic moix penso amb tu i em dónes un motiu per somriure. També ho faig quan estic content, preocupat, quan alguna cosa m’angoixa o quan els nervis no em deixen dormir; llavors arribes, m’acaricies, em dónes pau i em calmes el neguit. Ets un regal i, com a tal, et vull compartir amb tothom qui sàpiga apreciar el que tenim entre mans. Omples els moments buits de la meva vida: quan espero el color verd del semàfor, quan planxo, quan no sé què fer i estic avorrit... quan dino, quan sopo, quan esmorzo i bereno et tinc ficada aquí, ben endins. De vegades et dono tantes i tantes voltes que m’enrabies, sento que perdo el control dels meus pensaments, fins i tot dels meus instints, em veig vulnerable, feble i és quan em rebel•lo i m’obstino a fer-te fora de mi. Llavors passo de tu, per no pensar-te més encenc la ràdio, miro la Tele, fins i tot sóc capaç d’obrir un llibre que em distregui i t’aparti del meu pensament. Hi ha dies que ho aconsegueixo, no et pensis que em deixo vèncer tant fàcilment... em faig el dur, el prepotent, el xulo i el gandul, et giro la cara si et veig venir, no contesto al telèfon ni t’escric més missatges de text i deixo, fins i tot, de mirar la previsió del temps. M’hi esforço moltíssim, però tu te’n rius de mi perquè em coneixes bé i saps que et necessito, que et desitjo i que sense tu la meva vida no té sentit.

Recorda el que et diré, grava-t’ho a la ment, doncs sóc home de dir poques paraules, malgrat m’és molt fàcil escriure-les. Verdaderament, si et tingués al davant em tremolarien les cames i cap so articularia! L’orgull sovint ens fa fer tonteries, ens encega i no ens deixa lluitar per tot allò que volem, que desitgem o que voldríem. Jo lluitaré per tenir-te, per fer-te meva, per compartir-te. Vull que sàpigues que per més orgullós que em mostri, per més dur que sembli, per més despectiu que em converteixi, per més malament que et tracti, és tot mentida, i només la teva essència pot esculpir la meva façana grotesca, que lo únic que amaga és un cor tendre.

T’estimo, pesca.