diumenge, 30 d’octubre del 2011

canvio imatge per mil paraules!



Plou. El mar ens veta la nostra entrada amb barca, fa un dia lleig que no convida a passejar amb la mainada, però sí a escriure, a fer somiar a la gent.

M’agrada publicar. M’encanta que un professional et digui que vals, m’il•lusiona dur a terme nous projectes, m’apassiona fer viure al lector sensacions i sentiments... i la pesca, amics meus, de tot això, també en té.

Us deixo això per llegir una estona. Us sonarà una mica, però tampoc és tan dolent.



Diuen que els llobarros només piquen a l’escuma, que els has de buscar quan surt el sol, que no val la pena buscar-los si no hi ha mala mar, si no fa vent fort... perdoneu que discrepi, però no hi estic d’acord. Veureu -amb un parell d’exemples- com l‘experiència adquirida en cadascuna de les jornades de pesca ens pot deparar, a la llarga, molta seguretat, fermesa i grates sorpreses. L‘experiència és un grau, i aquí us conto la meva, per si algú la pot trobar interessant o li pugui servir d’alguna cosa:

Aquell matí em vaig centrar amb el llobarro i prou: canya fina, una de sola, trenat del 0,10 i baix de fluro del 0,26, almenys uns quatre metres. Hi vaig enganxar un artificial petit -de cinc cm perquè era la mida de la sardina que rondava per allà- amb un emerilló petitó, que passés desapercebut. La velocitat continguda, uns 3 nusos diuen els experts. El curri no em va servir per res, però cal estar sempre atent a la sonda, doncs en una de les passades vaig detectar que hi havia una taca acorralada de peix i s’intuïen peixos grans que s’estaven posant les botes...

Arrossegava una imitació de sardina que deuria navegar a uns 3 m de la superfície. Valia la pena recórrer els 70 o 80m de línia que havia deixat, per veure si enganyava alguna d’aquelles feres afamades. La passada va ser en va, però no m’hi vaig conformar... no senyor, aquell matí no podia tornar a casa amb les mans buides! Vaig recollir a tota màquina i vaig canviar el peixet per un jig petit, de color blau, que brillava amb força. Vaig tirar des de la llunyania i patam! Picada al canto! La lluita va durar uns minuts, tampoc masses. Estava molt nerviós, expectant per veure què havia pescat. Els cops de cap eren evidents, aquell peix tenia força quan, de sobte, va emergir de les aigües allà, lluny de l’embarcació, un enorme peixarro extenuat, amb la boca oberta i unes aletes punxegudes que es desplegaven anunciant-me que, per fi, el llobarro havia picat!

Em va impressionar la seva boca oberta, molt gran. El jig era dins seu i no gosava posar-hi la mà.... estava massa excitat per fer-ho amb serenitat! A més, havia de cridar i saltar! Estava tant content que només podia cridar i fer l’ imbècil allà, sol, al mig del mar. Valia la pena celebrar aquell encontre, viure aquell moment irrepetible amb total llibertat. Trobava a faltar algú per fer-li una abraçada, per estirar-li els cabells, per compartir aquell moment ple de felicitat!... i per fer-me una foto, que ho vaig haver de fer jo solet. És molt dur pescar el peix de la teva vida i estar sol com un mussol...
Ja havia perdut massa temps, i alguna cosa em deia que els peixos continuaven allà sota, menjant. Al tercer tir vaig tornar a endevinar la seva posició i nyeeeec! Aquest cop però, la picada va ser tant brutal que vaig petar el baix del 0,26mm...

Aquell dia vaig aprendre que el curri és la millor opció quan s’ha de rastrejar quan no saps on ronda el peix, però un cop localitzat, la millor de les tècniques és, sens cap mena de dubte, el jig-cast. Des d’aquell dia que hi estic enganxat!

I tres anys més tard, si, si... tres anys, després de fer moltes i moltes porres i alguna alegria molt de tan en tan, ho vaig tornar a veure clar:

A la pesca hi ha dies bons, dies normals i dies dolents. A migdia vaig pensar que aquell era un dels dolents de veritat, si fos per mi faria hores que hauria plegat, però valgui el meu esforç per compensar les ganes del company. I vam continuar gratant. Ho vam gratar tot menys l’esquena, i res... tres o quatre serrans! Ja de tornada li vaig proposar un canvi d’esquer, ni que sigui per treure un peix diferent, i així ho vam fer. Hi havia un xic de mar de fons del nord, escuma a les roques, ni molta ni poca, ideal pel sard i poca pel llobarro, però amb la pesca mai se sap... Les primeres oblades no van tardar a fer acte de presència, i amb elles els somriures i les ganes de pescar més. Jo buscava sards a l’escuma, la deriva era bona, i mica en mica vam anar tocant escata i tornant el peix a l’aigua, ja que les oblades són dignes adversàries, però fluixotes a l’hora de cuinar.

Per uns moments vaig recordar que en aquella mateixa paret vaig perdre un gran peix una vegada, estava just davant la mateixa roca, la mateixa canya a les mans, el mateix carret, tot era igual que feia tres anys menys el baix de línia, un 0,37, i jo, molt més experimentat, guapo i llest. Vaig recordar la ràbia i la impotència que vaig sentir en aquells moments, i la conjura que em vaig fer amb la mala sang del moment: li vaig jurar a aquella bèstia que algun dia tornaria, i ara havia arribat el moment. Vaig tornar a canviar d’esquer, no era el mateix de feia tres anyets, però semblant, d’aquesta manera el meu company continuava acariciant la superfície de l’aigua i jo la penetraria fins uns metres més avall. Els de sobre per ell i els de sota per mi, sards i llobarros serien seus i déntols i pagres meus.... però no va ser així.... oblades i més oblades... fins que se’m va ocórrer girar el cap i mirar més enllà d’aquella enorme paret: hi havia només dos ocells, però vaig entendre el que em volien dir. “Canvia d’esquer, posa un jig”.

Ho vaig veure claríssim, sabia que hi havia peix, però no el peix que sempre surt a la sonda, sinó que hi havia una taca de peixet i n’hi havia de grans al costat d’ells, atacant segurament. Vaig parar el motor per no fer remor, i al fer la passada ho vaig recordar perfectament: la mateixa seqüència del tercer dia de vacances de feia tant de temps, i em vaig començar a posar nerviós. “Deixa caure el jig a sota, que estan menjant segur!”... però res, ni ell ni jo. La deriva ens desplaçava de nord a sud així que, des de popa, vaig fer un tir fins on creia que hi havia el nucli del desig. La paràbola, igual que fa tres anys, va ser perfecta, el jig va caure aquest cop de cul i es va començar a submergir. Comptar fins a deu és llarg i dur, però s’ha de fer, ni que sigui contenint la respiració i tancant els ulls. Ja només em quedava tancar el pick-up, clavar i esperar que algun peix l’hagués vist... i vaja si el van veure... Nyeeeeeccc! Vine cap aquí! Hahaha!

Reia però sabia que no era per fer broma, el peix pesava lo seu! Sabia segur que no era un bonítol però, no sé perquè, no el vaig saber descobrir fins a veure’l emergir a l’aigua, uns 30m darrera meu i veure una panxa blanca... “déntol, déntol!!! No... calla, que es gira... llobarro? llobarro... llobarrot!!!!” Ara només cal fer-lo venir... poca cosa..., arrossegar un llop amb la boca oberta, enorme, amb el jig a la vista i cagant-me en tot per no veure’l partir.... Em vaig posar en tensió, els pèls de punta, el ulls els tenia clavats a l’animal per vèncer totes les seves ànsies de fugir. A cada cop de maneta sentia que era més a prop meu, 94cm exactament, així que si estava a més de vint metres, ja podeu comptar les voltes i els nervis que tenia dins!

El llop es resistia, més pel seu propi pes que per la força que fa. Obria de bat a bat la boca, aixecava les aletes dorsals amb ràbia i fotia cops de cap. Per uns moments vaig sentir que el jig el descarnava, que el perdia per uns instants, el ferro li sortia de la boca, el veia i resava que no es desclavés... si us plau! Van sortir totes les verges i els sants, déu unes quantes vegades, i cada cop que més s’apropava, més mal de panxa tenia dels nervis i més em bullia la sang. Deu metres, 5,4,3,2 i al sac! HAHAHAHAHA! JA T’HE PESCAT!

No li resto mèrits al meu company, que amb gran serenitat va utilitzar el salabre i el va pujar a bord, i aquesta és molta responsabilitat. Ens vam fondre en una gran abraçada, i un altra, sense mariconades. Aquesta vegada sí, i no com el meu primer gran llop de mar, vaig tenir la recompensa de poder-ho compartir amb un bon company i fer una forta abraçada i això, al igual que el peix, per mi és molt important. A la pesca no hi ha res més bonic que veure a dos grans homes fer-se una forta i sincera abraçada.

Esperem que n’hi hagi moltes més!

1 comentari:

Raül Ortiz Tudela ha dit...

perdoneu, ahir no me'n sortia... si és que s'ha de ser inútil!

era un problema de configuració de no sé què...

solucionat!