Una santa picada

A una setmana de finalitzar les vacances i pensava que m’hauria d’acomiadar d’aquest estiu amb un regust amarg, però sembla mentida com en el món de la pesca amb una simple picada, pots passar del res al tot com per art de màgia.

Fa dies que la badia està aparentment morta, i dic aparentment perquè de peix n’hi ha, però entre el xanguet i el grumeig dels pescadors, estan tips a rebentar... tan, que ja ni els més atractius jiggs els exciten, fins al punt que he hagut de penjar la canya, la del jig, i canviar-la per la càmera de retratar.

Desprès de llargues jornades de pesca esperant la picada d’algun bonítol desganat i acumulant així una porra rera l’altre que ni el mateix rei de bastos ens guanya, avui hem decidit anar a fons, i aquest n’ha estat el resultat:

Però no han estat pas aquestes les picades que m’han fet tremolar...

Estava aguantant la canya elèctrica amb les mans, pescant a 120 metres de fons, sobre un vaixell enfonsat, quan noto que toco ferros i aixecant lleugerament el plom una santa picada em doblega la canya de 30 lliures com no m’havien fet mai. El primer que faig és aixecar-la tant amunt com puc per evitar que amb la proximitat de l’estructura l’animal es pugui encauar. Els cops de cap són bestials i successius, però mica en mica el vaig fent pujar. Quan ja l’he aixecat uns 4 o 5 metres del fons respiro més tranquil·la, i preveient que la batalla seria llarga demano al meu pare que em porti el cinturó de combat. No sé encara amb qui me les tinc, i és per això que decideixo no fer ús del carret elèctric i pujar-lo manualment per si per aquelles coses vingués mal clavat i se’m pogués esqueixar. He pescat molts congres a la meva vida, i sé com tiben i com són els seus cops de cap. Però aquest no em semblava un congre, els seus cops eren enèrgics i repetitius... de sobte, la línia s’afluixa... sembla que vé nedant, o potser se li ha rebentat la bufeta natatòria i s’ha mort... el fet és que vaig recuperant línia... 30, 20, 10... prepara’t que ja el tenim aquí... Em tiro enrera per acostar l’animal a la barca, on el meu pare es prepara amb el ganxo per acabar-lo de pujar. Per fi veig apuntar per sobre la barana una boca, tan gran com la meva ma... “és un peix, és un peix!!!”. Potser les meves ganes de que fos una xerna m’han traicionat. El meu pare que s’hi baralla amb el ganxo i jo des de la meva posició més allunyada no acabo de veure de què es tracta, però pel tamany d’aquella boca puc afirmar que quelcom realment gros. “Agafa la linia” li dic jo, i li repeteixo, però ja és massa tard, un últim cop de cap i fa que s’obri del tot l’ham d’on venia clavat. M’acosto ràpid a la barana de la barca i veig impotent com un inmens congre el més gran que he vist mai, se’n va deixant-nos als dos amb cara de papanatas.

El que m’ha sabut més greu no ha estat perdre l’animal, que en tot moment ha estat per mi un bon rival, m’ha fet disfrutar i amb això s’ha guanyat la llibertat. El que realment m’ha fet emprenyar ha estat que m’he comprat una videocamera frontal perquè no us perdeu ni un detall de les nostres aventures a mar, i la primera vegada que tinc la oportunitat de gravar un video per flipar i ni tan sols hi he pensat. I ja sé que em direu que no calen videos per reviure aquells moments, però creieu-me, si no ho veieu no us podeu arribar a fer una idea de les dimensions d’aquell animal.

Demà hi tornarem, i aquesta vegada sí, no em treuré la càmera del cap, ara ja només caldrà que em tornin a picar.