Green power!

Ei!, perdoneu la meva ignorància però... algú em sap dir per quins sants pebrots li diuen Black, si és més verd que jo? Doncs això... que negra ja vaig passar la tarda suant com un cabró, enganxant els esquers a qualsevol de les raconades, aguantant els mosquits i suportant -perquè ignorar-la- la més perillosa de totes les trampes que amaga l’estany Banyolí...

(foto cedida per Laureà Piñol)                               

Si és que ja tenia prou raó de baixar amb la cua entre cames i mig acollonit! Així que vaig fer una última trucada a un conegut de vista que ben aviat esdevindria un bon amic:

- I estàs segur que no he de dur res més?

- Una canyeta i un parell d’esquers, res més.

- Però que no has sentit que...

I li vaig començar a explicar estranyes llegendes i increïbles misteris que no em deixaven dormir de petit... Que no saps que a Banyoles embalsamaven els negritos i els lluïen en un museu? Que no coneixes les histories del drac de Banyoles? Mira que ningú sap d’on provenen les seves aigües i mai han trobat cap pista d’on van a sortir... fins i tot diuen que una vegada un pobre pescador va ser xuclat per les seves aigües i no en van trobar ni rastre... tret de la gorra que portava, que va aparèixer al nord del cap de Creus! I, i,i... que no saps que l’estany amagava una carpa – la famosa Ramona- que estava tant gorda que més valia mantenir-se’n lluny vés no cardés un pet, la molt cabrona?! Que no has sentit a dir que una barca amb nom de dona va deixar de surar i en només un metre de calat va emancipar un llarga llista de turistes estrangers? I què me’n dius del Tren Pinxo de Banyoles, que es parava a la primera pujada perquè el conductor havia de fer un got de vi? Però que no ets conscient que l’estany està ple de perills?

(allà, potser sota el tronc, ens espera el poder del peix verd!)                              

I vaig baixar xino-xano, escoltant bona música i fent cas omís a l’únic petit perill que el meu company em va advertir...

- Ah, si!-em va dir abans de penjar- porta mitjons i sabates... que hi ha un petit...

-Sí home... vas calent tu... amb la calor que carda! – el vaig interrompre fent-me el milhomes- Ara vinc!

Ell

Feia temps que tenia ganes de donar-li la mà, fins i tot de fer-li un abraçada a en Dani (aficionatalapesca.blospot.com) Ell encarna una d’aquelles petites joies que m’ha regalat el món de la pesca, forma part del meu petit tresor de grans troballes dins el forumdepesca.com, com en Sergi, un paio que no fa massa em va enviar un msm preguntant si rondava per Empuriabrava... “què va nano, estic treballant a casa, ara no puc pescar, ho sento...” i em respon “no és per pescar, estic aquí amb la family de vacances, pensava amb tu i et volia saludar”.

Òstia nanos, el món de la pesca de vegades pot ser molt cruel i miserable, però sempre hi haurà pescadors que em faran caure la bava! Va per vosaltres!

La pesquera:

Mai havia pescat un black bass; de fet, no en tenia ni flowers de com s’havien d’enganyar. Un em va dir que anaven a dies, que a dies eren més putes que les rates i d’altres més burros que els homes davant una gata maula... jo crec que aquella tarda en vam poder veure una estoneta de cada.

És evident que pescar i voler conèixer a un paio amb qui fa temps t’envies cartes –no sé com es diuen tots aquests missatges via internet- són activitats no complementàries, és a dir, no es pot pescar mentre es riu i es parla, però el peix és el de menys... almenys per nosaltres!

Als deu minuts vaig canviar d’esquer... Vaig fer un llançament d’aquells que serveixen per demostrar que es domina la tècnica, d’aquells que sembla que realment fas el que vols fer, dels que marquen la meta d’arribada al món dels escollits per la fada que domina la vara, o sigui que... per fi vaig fer un puto bon tir!: paral•lel al marge de la bassa, ni a prop ni lluny d’aquelles herbes que traspassen la superfície de l‘aigua i... al fer la primera pausa, FLAAASSH! Picada! Val a dir que la presentació del black bass és de les sonades... són peixos petits però entren amb mala bava! Però vaig fallar, feia massa dies que no tocava escata i l‘ansietat em va trair com m’ho va fer la vista al veure una d’aquelles pubilles fent ioga allà al costat, estirada. Perdut el peix, però jo més excitat que mai!

En fi, què voleu saber de la pesca d’aquest peix? Si us fa gràcia, ja us en farem un repor com cal més endavant amb l’Anna, que aquestes entrades del blog són per gaudir de veritat i anar practicant... i per desfogar-me! Anem a allò que per mi sí és important...

Ella

Segurament vosaltres dos no en vareu donar massa importància, però per mi la va tenir, i a cabassades! Per un home que es dedica a la feina i a la família, que té dues mainades petites que li absorbeixen la resta d’energia que li queda rere cada interminable jornada, moments com aquell que vam compartir sopant en una terrassa no tenen preu. Crec que feia més de quatre anys que no sopava fora de casa.

El plat combinat em va semblar, simplement, d’alt nivell: una mescla d’ironia, de bon rotllo, d’educació, de xafarderia, de complicitat, de tendresa, de simpatia, de consideració i lloances mútues.

Suposo que no te’n vas donar compte Dani, però la Gemma em va enganxar in fraganti en dues o tres ocasions... i és que ja se sap que les dones sempre van una passa més avançades que nosaltres! Saps que després de donar-hi tantes i tantes voltes vaig trobar el perill més perillós que amaga l’estany de Banyoles?

I no... em van picar unes quantes vegades però no són les formigues vermelles l’autèntic perill d’aquestes contrades. Tampoc ho són els xucladors misteriosos, ni les barques massa carregades, ni les boques enormes dels black bass, tampoc ho són els dracs ferotges, ni els trens, ni els museus que guarden a les golfes autèntiques atrocitats humanes...

El perill més autèntic de tota la comarca va ser el teu somriure Gemma, el record més intens que m’enduc d’aquesta vetllada.