El que cal per pescar

Avui he canviat el blau del mar pel verd del blat, el rum-rum de la costa per la tranquil•litat del camp, l’estrès de la feina i la ciutat per la solitud del mas. Els nens criden, corren, xisclen i salten. Els gossos descansen sabent que les nits són llargues amb les visites dels senglars, el burro i els cavalls encara pasten, impassibles al vent tèrmic que ara mateix es comença a fer notar. El GPS de la meva nova càmera no sap detectar on estem ficats, però sento l’aire fred de la muntanya que baixa amb força i se sent atret pel calent del mar. No sé on s’arribaran a trobar, però em fa recordar els bons moments a la barca i les ganes bàrbares que tinc d’anar a pescar.

Feia dies (masses) que ho tenia tot planejat. Recordo que fa setmanes vaig anar a la botiga de pesca del meu poble i vaig fer una compra un xic especial, d’aquelles que hom podria dir que la fa per donar pel sac o per despistar... però la vaig fer pensant amb el cap! Vaig posar sobre el taulell només tres productes, tres cosetes que sabia que farien ballar el cap a més d’un dels que tenia al costat... uns emerillons de 27 kg de resistència, uns assit hooks per anar a buscar els peixos més grans i, per tornar-los bojos un paquetet d’hams del nº 20, amb gamtes muntades del 10! “Però on vas amb això?” em preguntaven per saber més del que els volia explicar, “doncs on vols que vagi... a pescar!”.

De vegades els pescadors aficionats semblem idiotes, i estem més pendents del que fan els altres que de les nostres pròpies possibilitats... què us he d’explicar!

Fins a tres intents frustrats he hagut de suportar. Recordo el primer dia que portava la canya a la mà, estava tant excitat que deuria contagiar a l’Alba perquè, pobreta, només d’arribar a la gorga que tenim al costat de casa va caure ben llarga i va esclatar a plorar. El segon dia vaig poder mullar el pa, però vaig veure que els hams eren massa grans, malgrat al veure les ganes que tenien de picar vaig quedar del tot ben enverinat, i amb moltes ganes de tornar! I avui ha estat el dia clau. Tot ha rutllat, i molt millor del que jo mateix havia imaginat...

La nit ha estat llarga. Els gossos bordaven per la presència dels porcs que busquen menjar. Quan he aconseguit aclocar l’ull dret, l’esquerra havia d’apuntar la lleteta al biberó del nen que sempre sembla desganat... quan somiava les mil meravelles m’ha despertat l’altra criatura que havia d’anar a pixar, i quan hem tornat a la nostra nova cambra el petit estava la mar de feliç i saltant! Quina nit... volia ser a trenc d’alba al riu per pescar sense ser molestat, però entre pitos i flautes cap a les nou ens hem llevat! Però només de vegades els desitjos es queden curts davant la realitat: esmorzar en família (rar per mi en temporada alta), passeig familiar per la natura, nervis d’adolescent reprimit que sap que anirà a pescar... i pesca! Sí nanos... finalment hem pescat!

Eren les deu o quarts d’onze, el sol ens ha escalfat el clatell de baixada però de seguida, al ser a la llera del riu, he notat que res té a veure la xafagor del mar amb la frescor de la riera, i que res té a envejar l’escuma del mar salat amb la calidesa del sal d’aigua dolça, però igual d’espectacular. Els nens amb la mama, i jo concentrat. Ells expectant i jo cagat pel fracàs...

- I vols dir que pescaràs amb aquesta canya, papa??

- Mira doncs.. pescar sí que pescaré, altra cosa és treure peix...

- I, i, i... per què no m’has portat la meva canya, papaaaa?

- Quina, amor meu???!!!

- A... a... aquella del fil groc! Em vas dir que era la meva, no papa?

- Ah... Sí! La del fil groc... (vols dir la del fil de 50 euros? Amb un carret de 570 i una canya de gairebé 300, no?)- pensava jo... és que no fa falta!

- Ah... però pescaràs o què? Va vinga! On és el peix????!!!

- (Càgum tot.... ja deia jo que havia de venir sol a les set....).

I res, que al quart d’hora, quan he sabut clavar la molla de pa més adient a aquell ham tant ridícul (ni la més tova ni el crostó més sec), he notat allò que tant temps fa que havia deixat de sentir. M’ha semblat increïble... surrealista, súper excitant! Si us he de ser franc, la primera clavada que he notat ha estat com la primera vegada que vaig... pescar qualsevol altre peix! El primer bonítol, el primer llobarro, el primer sard, la primera barracuda, el primer tallahams... tan li fot com es digui, lo important és clavar el primer del que sigui! I llavors tranquils que, de seguida o més endavant, en vindran d’altres més grans.

Avui he après una cosa moooolt important. Al clavar el primer peix, ridícul ell, he pensat amb el meu savi amic Martí, qui deia quelcom semblant a que “no importa la mida de la captura si el que realment desitges és el que has aconseguit” (perdona la versió raüliana, però segur que et fa justícia). He pensat amb ell una bona estona, però com sempre em passa, no m’he quedat satisfet. Sempre vull més, necessito ser diferent... i la resposta de tot me l’ha donat la meva filla de 4 anys, a l’aguantar per un moment la meva canya.

-No!, noooo.. has de ser suau... – li deia jo, veient com sacsejava la canya de 4m amunt i avall...

- Què dius que què, papa? Què passa? Què dius que faig?... (I Flasss!)

- Res... reina meva.... que has pescat!

Mireu companys: fa molts dies que no toco escata gran, que no vaig amb barca, que no peso el peix per saber si he fet rècord personal i que no sento la salabror del mar; però avui he après una cosa molt important... i és que no calen les millors canyes, ni els carrets més cars del mercat, tampoc cal tenir barca, ni jugar-se la vida navegant quan hi ha mala mar.

Lo únic que cal per pescar és ben simple, company: tenir-ne ganes!

( i saber-les disfrutar) Pesca amb passió, moderació i pensant amb el cap. No importa si treus peix o no -això ja vindrà- tot depèn de les ganes que hi posis, del que realment creguis i – tampoc ens enganyem- de la sort del principiant! La meva nena ha agafat dos cops la canya, una al riu i l’altra al mar -a la meva barca- i en totes dues ocasions ha pescat!

Ens veiem aviat a mar!